Homilia, Visitar

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

«Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» Tot i que el verb «visitar», que hi ha introduït la traducció litúrgica catalana, no surt en el text, l’evangeli que acabem de proclamar és, sens dubte, per a tots nosaltres, l’evangeli de la Visitació.

«Visitar». Un verb que ens ajuda a aprofundir, jo diria d’una manera molt fina i delicada, molt humana també, el misteri de l’Adveniment de Déu que celebrem aquests dies. Diu Pompeu Fabra: Visitar: Fer una visita (a algú o a alguna cosa). Visita: Acció d’anar a veure algú a casa seva per amistat, per cortesia, per parlar d’un afer, etc... Per cortesia. Un Déu ben educat, gentil, que s’apropa, als seus, amb delicadesa.

Avui, crec, la gent ja no hi va de visita. Abans sí! Es visitaven els avis, els oncles, les amistats més de compromís... visitar volia dir fer-se present físicament a la casa de l’altre. D’una manera discreta, sense envair la intimitat de la persona visitada. Per la seva banda, la persona visitada t’obria les portes de casa seva, però també amb molta discreció, deixant-te entrar només una mica, com de puntetes, en l’àmbit de la seva intimitat.

És el que fa Déu amb nosaltres, amb el seu poble. S’hi apropa amb una discreció infinita, i ho veiem aquests dies, ho vèiem ahir —i sant Bernat ho va expressar tan bé!—, esperant la resposta lliure i responsable de la seva criatura. Per això no podia fer altrament que encarnar-se, fer-se història de la nostra història, carn de la nostra carn, assumint-nos des de la nostra llibertat, tan fràgil, però tan gran també.

El que fa Maria quan arriba a la casa de Zacaries és també d’una gran discreció. Saluda Elisabet, i resta en silenci, com expectant. Potser més que portar ella ajut a Elisabet, espera que Elisabet l’ajudi a ella a completar l’anunci de l’àngel, a submergir-se en la profunditat del misteri diví amb una contemplació joiosa, plena de fe. I és el que fa Elisabet, amb la benaurança més gran mai dita a tot l’evangeli: «Feliç tu que has cregut». És la paraula que necessitava Maria per poder confegir el cant del Magníficat. És la paraula que nosaltres necessitàvem, també, per a poder confegir el nostre, de cant.

És propi de Déu [i de Maria] visitar: «El poble va creure i, en sentir que el Senyor havia visitat els fills d’Israel i havia vist la seva aflicció, es van agenollar i van adorar» (Ex 4,31) llegim a l’Èxode.

És el que farem d’ací uns dies, si més no és el que hauríem de fer, senzillament, agenollar-nos i adorar. Que així sigui.

Homilia, El sol i la llàntia

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

Acabem d’escoltar el relat de dues anunciacions sorprenents. Són la preparació per al relat de l’anunciació que escoltarem demà. Dos personatges singulars: Samsó i Joan, el primer amb la missió d’alliberar Israel de la plaga dels filisteus; el segon amb la missió de preparar el poble per a la trobada amb el seu Senyor. Provarem de contrastar, com vàrem fer amb Josies i amb Jesús, aquestes dues figures.

Hi ha alguns aspectes que els agermanen, tant en el naixement com en la mort, i també en la missió que se’ls encomana. El naixement, tal com hem escoltat, és anunciat per un missatger diví, que s’adreça a la mare i al pare, respectivament, del futur enviat. I el missatge és molt similar: en tots dos casos es tracta d’una missió d’alliberament: d’obrir per al poble la possibilitat, el camí d’un nou començament. A tots dos, en tant que consagrats, els empenyerà a aquesta missió el mateix Esperit del Senyor, i fins i tot en la manera d’explicitar la missió, s’assemblaran: Samsó i Joan parlen en enigmes. «Del fort en surt dolçor», deia Samsó. I Joan: «Jo us batejo només amb aigua ... Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc ... Ja té la pala a les mans per ventar la seva era». S’assemblen, encara, en la manera de morir: Joan pel caprici de la perversa i astuta Herodies, i Samsó a mans de Dalila, sagaç i pèrfida també: Samsó (xemeix), que vol dir sol, mor a mans de Dalila, que vol dir nit: la nit talla els cabells de Samsó, els raigs de llum del sol.

El sol! Aquí hi ha la clau. Samsó és el sol, i de Joan es diu «que era una llàntia encesa i resplendent» (Jo 5,35) i que per un moment havia suscitat entusiasme amb la seva claror. Però ni Samsó ni Joan no eren la llum veritable. Per tal de fer reeixir la seva missió d’alliberament, Samsó haurà de morir a mans dels filisteus, el sol s’haurà d’apagar engolit per la tenebra. I també Joan ha de minvar, per tal que l’Espòs, el Crist, la Llum, el Sol veritable, creixi i resplendeixi, «perquè ell és la llum que resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la» (Jo 1,5). Aquesta és la missió i l’alegria de Joan i de Samsó! Minvar! Deixar de ser per obrir pas a una realitat nova.

L’Escriptura, avui, fa dialogar aquests dos personatges, Samsó i Joan, i tots dos apunten vers una altra realitat que els depassa, vers el Crist, que porta la joia veritable al seu poble: és aquell que cada matí, amb les paraules de Zacaries, cantem com el Sol que ve del cel a visitar-nos.

Minvem també nosaltres mentre ens disposem a acollir el Senyor, que ve a alliberar-nos com a rebrot d’una realitat nova. Amén.

Homilia, Josies versus Jesús

Dia 17 de desembre

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«Amon va ser pare de Josies, i Josies, de Jeconies i dels seus ger-mans, en temps de la deportació a Babilònia». Em fixaré, avui, en la figura d’aquest rei de Judà, Josies, que Mateu inclou en la seva genealogia reial del messies davídic. D’aquest rei la Sagrada Escriptura en fa un gran elogi: «Mai no hi havia hagut abans de Josies un rei que s’hagués convertit com ell al Senyor: amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tal com diu la Llei de Moisès; i després d’ell tampoc no n’hi va haver cap d’igual» (2Re 23,25). Mirarem de trobar en la seva figura algun besllum que ens parli del Crist, que ens permeti aprofundir-ne la identitat —que és la finalitat de la genealogia que hem llegit.

Primer, el nom. Josies és Jesús, Ieshuà, que significa, ja ho sabem, «Déu salva». Josies, doncs, és un signe de la salvació de Déu en la història, un testimoni de l’obra de Déu que en Jesús troba el seu acompliment.

Segon, Josies és el rei que descobreix, amagat en el temple de Jerusalem, en un moment de decadència religiosa, el Llibre de la Llei. Aquest Llibre, trobat i proclamat —actualitzat— en el marc de la litúrgia, serà font de conversió i de renovació per al rei i, per tant, per a tot el poble. Jesús és el Llibre de la Llei, la Paraula viva, que uns pastors trobaran amagada en una cova, com pa a la menjadora, i uns savis escrutadors d’estrelles, la trobaran, bategant de joia i d’humilitat, amagada a la falda d’una dona, d’una verge, d’una mare, Maria.

Tercer, Josies, havent llegit la Llei, tocat per la Paraula, emprèn una reforma religiosa, una veritable i intensa purificació del temple, del culte, és a dir, de l’àmbit on el poble es relaciona amb Déu. També Jesús, en un tombant decisiu de la seva vida, purificarà el temple de Jerusalem, i s’autoproclamarà ell mateix com a Temple, com a punt de trobada de l’Home amb Déu.

Quart, Josies, finalment, com a fruit de la seva conversió, celebra de nou la Pasqua, el memorial de l’alliberament i del naixement del poble. Ho farà també Jesús, i de manera definitiva, a la Creu i al Sepulcre, quan contemplarem submergida en el Silenci aquella Paraula que a Betlem tot just començava a balbucejar.

Germans, aquests dies que ens disposem a viure, ens inviten a submergir-nos en l’Escriptura, a jugar, a dansar amb la Paraula, i això per aprendre quelcom de la persona de Jesús, per deixar-nos tocar, aconseguir per ell. Llegim-la amb saviesa, i fem-ne vida, com Josies, com Jesús. L’ha escrita per a nosaltres «la Saviesa que surt de la boca de l’Altíssim i abasta totes les coses, disposant-les vigorosament i amb bondat». O! Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència! Amén.