Homilia, Sant Elred de Rievall

DIJOUS DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (I)

Sant Elred de Rievall

He 3,7-14; Sl 94,6-7.8-9.10-11 (R.: 8); Mc 1,40-45

«Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi», llegíem a la primera lectura. Una frase que avui s’escau d’aplicar a sant Elred de Rievall, del qual fem memòria en aquesta Eucaristia en el 850è aniversari del seu piadós traspàs. D’Elred, un monjo de la primera florida cistercenca, ens captiva sobretot l’humanisme, la capacitat de fer dialogar la fe cristiana amb la cultura i el pensament del seu temps. Així, es va adonar que calia donar a l’ideal evangèlic de l’amor fratern que sant Benet recull en la seva regla com a eix de la vida cenobítica, un marc humà, una certa estructura, una recepta —diu ell—. Aquest marc, aquesta recepta, és l’amistat espiritual. Una amistat oberta, ja que no la concep com una relació tancada entre dos, sinó oberta sempre a un tercer, Crist.

La clau elrediana de l’amistat ens va bé també per repensar el misteri que tot just acabem de celebrar, i al qual la carta als Hebreus ens remet encara. El misteri del consens entre el diví i l’humà que s’esdevé amb l’encarnació del Verb i el seu naixement a Betlem. Elred defineix l’amistat justament amb aquesta paraula, com un «consens entre les coses divines i humanes mitjançant l’amor i la benevolença».

La carta als Hebreus subratlla avui la realitat de la nostra pertinença al Crist, de la nostra amistat amb ell, i el perill de mancar-hi, de no ser-hi fidels, de no perseverar-hi: «que cap de vosaltres no tingui un cor dolent i sense fe que l’allunyi del Déu viu». El salm 94, que repetim cada dia, ens hi exhorta molt seriosament, tot recordant-nos l’avui de Déu, la seva realitat sempre actual i sempre present.

L’evangeli ens presenta precisament una situació de no pertinença. La lepra significa la pèrdua de la identitat com a membre del poble d’Israel. El leprós no podia acudir al temple per pregar ni conviure amb els seus connacionals. No podia articular la seva relació amb Déu ni amb els altres. Només Jesús pot retornar amb el signe de la seva amistat la identitat original, la pertinença al Déu i al poble de l’aliança. Recordo les paraules del papa Benet XVI en l’inici del seu pontificat, rellegint les del seu predecessor, sant Joan Pau II, en similar ocasió: «Qui deixa entrar Crist no perd res, absolutament res, del que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només amb aquesta amistat s’obren les portes de la vida. Només amb aquesta amistat s’obren realment les grans potencialitats de la condició humana. Només amb aquesta amistat experimentem el que és bell i el que ens allibera». Que la intercessió de sant Elred ens faci créixer en la comunió del Déu amistat.

Homilia, El fil diví

DIA SETÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL

1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

«Som a l’hora darrera», ens han llegit, l’hora de l’Anticrist, l’hora del discerniment de totes les coses, de totes les actituds, també les nostres davant de Jesucrist. I, en aquesta hora darrera, escoltem per segona vegada en pocs dies, una de les veritats més contundents del nostre credo: «La Paraula es va fer carn». Un Déu-Paraula, que es comunica, que es revela, que assumeix la nostra història, que camina amb nosaltres. El mot «carn» designa tot allò que forma part de la nostra realitat trencadissa, condicionada per les lleis del temps i de l’espai, contingent, és a dir, que pot ésser i no ésser, i que si és, és per aquesta Paraula que la sosté, «per la qual tot ha vingut a l’existència», i sense la qual res no seria. Amb el fil diví de la Paraula-carn Déu s’entreteixeix en el teixit de la nostra vida, de la nostra història. Misteriosament, silenciosament.

En aquesta hora darrera, i estirant aquest fil diví de la Paraula-carn, provem de desfer, amb agraïment, el que ha estat la nostra vida i la vida de la nostra comunitat durant aquest any que acomiadem. Hi hem viscut tres moments forts de benedicció, per a la nostra petita església de Poblet i per a tota l’Església, que han estat la benedicció del nostre abat, l’ordenació presbiteral d’un nou prevere al servei de la comunitat, i el primer compromís monàstic de dos germans nostres. El traspàs de dos monjos estimats, també ho ha estat un moment fort de benedicció: el pas del Senyor que ha vingut a cercar-los ha estat, per a ells i per a nosaltres, pasqua de salvació. Hem beneït també un petit oratori per als nostres malalts de la infermeria, on el Senyor se’ls fa present cada dia, en el sagrament del Pa i de la Paraula. Hem beneït, encara, un nou instrument musical al servei de la nostra pregària, per a fer-la més bella i per ajudar-nos a acordar les nostres veus i els nostres cors amb l’harmonia de cel. I els moments difícils, que també n’hem tingut, a nivell personal, familiar, comunitari, ens han ajudat a ressituar-nos correctament davant de Déu i davant dels altres. Sempre que ens apartem del projecte de Déu, sempre que amb la nostra malaptesa embullem el fil diví de la Paraula-carn en el brodat de les nostres vides i de la nostra història, se’ns demana un exercici de fe i de confiança per a fer-ne, també, al capdavall, moment de benedicció.

Aquesta nit, quan cantarem el Te Deum d’acció gràcies, agafem-nos ben fort a aquest fil diví de la Paraula-carn, que va filant el sentit diví i humà de la nostra petita existència tan preciosa als ulls de Déu. Així sigui.

Homilia, Fe i esperança

DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL

1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40

Avui contemplem tota l’esperança i tota la fe d’Israel resumida en dos personatges singulars, l’ancià Simeó i la profetessa Anna, que vénen a l’encontre del nen Jesús, el Messies promès. Dos personatges amb dos noms també singulars, de molta significació bíblica. Simeó vol dir «el qui hi sent tot escoltant», i Anna és «la plena de gràcia». L’escolta d’Israel, una escolta de segles i segles, de generacions i generacions, es torna gràcia en el trobament i l’acolliment que s’esdevé avui al Temple de Jerusalem, que és el lloc, no pas Betlem, on Jesús és presentat oficialment al seu poble.

Simeó, «home just i pietós», com el descriu sant Lluc, és el prototipus del qui viu segons la Llei del Senyor, conformant-hi la pròpia vida amb fidelitat sincera. Ho són també Zacaries, Elisabet, Maria i Josep. D’Anna se’ns diu que era una profetessa «dedicada nit i dia a donar culte al Senyor amb dejunis i oracions», que «mai no es movia del Temple». Si l’ancià Simeó representa la Llei, Anna representa el Culte profètic. Les paraules de la Llei es tornen profètiques, és a dir, capaces d’informar la vida del creient, quan ressonen al Temple amb la veu de la lloança.

És al bell mig d’aquesta realitat que s’esdevé l’encontre entre el Messies promès i el seu poble, l’Israel de les promeses. Un poble abocat a la mort, ja que es tracta d’un ancià que espera «anar-se’n aviat en pau» i d’una vídua, que ja no pot engendrar, però que porta, en el sac dels seus vuitanta-quatre anys, tota l’esperança i tota la fe del seu poble. I Jesús els surt a l’encontre com l’Espòs d’Israel que ve a portar nova saba a una soca envellida.

Jesús, però, ve també per provocar una confrontació, un discerniment. Perquè, davant la nova llum que apunta, com suggereix Joan en la seva epístola, la fosca es fa enrere, és a dir, tot allò que en nosaltres s’oposa al projecte d’aquest Infant, al seu manament, nou i vell alhora, és posat en qüestió, és provocat per la claredat del seu missatge: estimar o no estimar, la veritat o la mentida de la nostra vida.

I al caliu d’aquest amor que Simeó pren en braços i que Anna revifa amb la seva paraula profètica, allò que és vell es renova, la Justícia de la Llei es torna Gràcia, i l’Esperança d’Israel Promesa florida de benedicció.

Sortim, doncs, també nosaltres, a rebre l’Espòs. I de la nostra fe i de la nostra esperança, per petites que siguin, fem-ne joiós acolliment. Amén.