Des del monestir

EXHIBICIONISME ESPIRITUAL

Del diccionari: Exhibicionisme: Afany d’exhibir-se. Fenomen psicològic caracteritzat pel desig exagerat de destacar les peculiaritats pròpies davant els altres. 

Per Nadal de 2014, en la llista que es va fer famosa del papa Francesc als cardenals sobre les malalties o temptacions de la cúria, i, al capdavall, de qualsevol cristià, n’hi mancava una, prou greu. L’exhibicionisme espiritual, és a dir, el fenomen psicològic caracteritzat pel desig exagerat de destacar les peculiaritats del propi castell interior —i a vegades del dels altres— exposant-lo a la plaça pública.

Solen patir-la persones amb una certa predisposició, almenys s’ho creuen, al lideratge espiritual, ja sigui com a confessors o com a directors espirituals. Persones estretament vinculades a l’àmbit religiós, familiaritzades amb la introspecció, deutores d’una espiritualitat que tendia fortament al narcisisme, a la recerca de la pròpia perfecció i salvació com un afer purament personal o individual.

A aquestes persones els costa molt el joc de la vida comunitària, en les coses més pràctiques del dia a dia. Aquest és, de fet, un dels símptomes més evidents de la malaltia. L’autocomplaença en els secrets de la pròpia ànima i, sempre que es pot, en els de l’ànima dels altres, els esborra la perspectiva d’aquests altres, d’aquest mirar junts, no tant cap endins, sinó cap enfora, cap endavant, vers l’horitzó.

Una vegada un autèntic pare espiritual del meu monestir em va dir: «No miris enrere, mira sempre endavant, perquè el Regne de Déu ve des del futur, no des del passat». En efecte, la malaltia espiritual de què tractem pot contribuir a crear espiritualitats desarrelades, i, consegüentment, poc realistes. Tendeix a la pura fantasia, no a la utopia del Regne, motor de la història humana.

Als monjos i a les monges, la Regla de sant Benet, molt poc amiga d’especulacions espiritualistes, ens és un poderós antídot contra aquesta malaltia. El sentit comú i el realisme, que amaren tot el codi benedictí, ajuden a viure una espiritualitat encarnada, de camí, oberta al futur i atenta als altres. Hi ha una frase lapidària que ho confirma: «Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (Regla de sant Benet 72,11-12). Amb aquestes paraules: «tots junts, pariter», acaba la santa Regla.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1938, 13 novembre 2016

Homilia, Entranyes de compassió

SANT LLUC, EVANGELISTA

2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

Festegem avui sant Lluc, «el metge estimat», «l’únic que s’ha quedat amb mi» (Col 4,14 i 2 Tm 4,11), el company de Pau, al qual s’atribueix el tercer dels anomenats evangelis sinòptics. Sinòptic vol dir quelcom que es pot mirar o llegir conjuntament. Si posem en tres columnes els tres evangelis, Marc, Mateu i Lluc, en podrem fer una lectura conjunta i comparativa, sinòptica. Els estudiosos del Nou Testament creuen que Mateu i Lluc van escriure els seus evangelis tenint al costat d’una banda l’evangeli de Marc, i de l’altra un recull, avui desaparegut, de paraules i dites de Jesús. I, a més, cadascú va completar el seu relat amb material de collita pròpia o amb tradicions pertanyents a les respectives comunitats. Potser, furgant en aquest material, podrem trobar quelcom específicament propi del relat de Lluc, quelcom que sigui per a nosaltres evangeli, missatge joiós.

Ens fixarem en una paraula, estimada pel nostre evangelista, i que darrerament està molt de moda, tant, que potser l’hem gastada una mica. Un mot que en llatí es va traduir per misericordia, que, ben mirat, significa poca cosa per a l’home i la dona contemporanis —té, si més no, un to pejoratiu—, fins al punt que les nostres traduccions catalanes dels leccionaris de la missa la van ometre deliberadament. En realitat Lluc fa servir el verb corresponent a aquesta paraula, el verb compadir-se, o entendrir-se, que remet a un terme grec difícil de traduir: splagnizomai, i que significa literalment la compassió (el moviment) de les entranyes. A l’evangeli surten tres personatges als quals Lluc aplica aquest verb: Jesús davant el fill mort de la vídua de Naïm (Lc 7,13), el samarità davant l’home malferit i espoliat pels lladres (Lc 10,33) i finalment el pare de la paràbola davant el fill que torna (Lc 15,20). L’escriptor sagrat aplica a tres personatges masculins un verb d’àmbit semàntic femení, que designa les entranyes maternes, allò que sent una dona pel seu fill just en la part del seu cos que el va portar durant nou mesos. Però encara és més transgressor. Aquestes entranyes femenines, maternes, són les del mateix Déu: «per les entranyes (viscera, en llatí) de la compassió del nostre Déu ens ha visitat un sol que ve del cel», cantem en el Benedictus (Lc 1,78). El bon pare, el samarità i Jesús mateix són icona vivent de la tendresa de Déu, una tendresa concreta, que ateny la humanitat perduda en el fill malgastador, espoliada en el caminant que baixava de Jerusalem a Jericó, morta en el fill de la vídua; i el nucli de la bona notícia és, segons Lluc, aquest moviment del cor de Déu, aquest atènyer amb la seva tendresa l’home i la dona concrets.

És aquí que es troben els nostres camins amb els de Déu, com cantàvem en el salm: «Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor» (Sl 144,17). I per això, perquè des de la nostra petitesa, des de la nostra misèria, com Maria, ens deixem atènyer per la pietat i per l’amor del Déu altíssim, plens d’exultació, magnifiquem el seu nom de generació en generació. Amén.

Des del monestir

UNA BENEDICCIÓ EN EL COR DE LA TERRA

Escoltava fa uns dies una entrevista al missioner claretià Marcel·lí Fonts. Deia, entre altres coses, que l’església del Japó no té mentalitat de poder, perquè no ha tingut mai poder, i això la diferencia molt de les esglésies d’Europa que, tot i haver perdut el poder, conserven encara la mentalitat de poder.

És ben cert. Sobretot a casa nostra, on el nacionalcatolicisme és tan recent, i, en bona mesura, cueja en l’enyorança de molts, i de molts —sorprèn!— que no el van conèixer ni viure en primera persona.

En les meves estades al monestir de monges cistercenques de Boulaur (Gers, França) he tingut ocasió de parlar a l’hostatgeria amb capellans francesos. Tots els que he conegut tenien un estil impecable de celebrar —oir missa era, senzillament, una pura delícia—, i en la manera de pensar se’ls veia molt lliures de prejudicis, donaven molt poca importància a la rellevància social que l’església pugui tenir o no en el seu país, i molta a la missió pròpia de l’església: la celebració del misteri de Déu en la litúrgia, i la pastoral i l’evangelització com a encarnació d’aquest misteri. Suposo que des del 1789 l’església de França ha tingut molt de temps per anar-se desprenent del poder i de la mentalitat de poder: si més no ha fet un treball seriós de purificació.

Ben diferent d’aquí, on l’església continua dedicant molts esforços a conservar les poques o moltes parcel·les de poder que li queden tot resistint-se a perdre rellevància social.

M’hi ha fet pensar recentment la renovada polèmica ran de les festes de la Mercè amb l’exclusió, un cop més, dels actes religiosos del programa oficial de l’Ajuntament de Barcelona. Jo, personalment, també ho trobo sectari i poc coherent —la festa és de tots—, però, deixat això de banda, trobo també que l’alcaldessa Colau fa un gran favor a l’església, i d’això no ens n’adonem, o no ens en volem adonar, perquè encara tenim mentalitat de poder.

Quan l’església no és rellevant és quan pot donar el testimoni més lliure, més valuós i més fecund de l’evangeli, que és llevat amagat en la pasta, llavor colgada a la terra, tresor enterrat en un camp.

«I aquell dia —deia el profeta Isaïes—, al costat d'Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19,24).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1933, 9 octubre 2016