De cada dia

Publico aquesta pregària per demanar el sacerdoci femení, de Teresa Forcades

PREGÀRIA PEL SACERDOCI FEMENÍ

«Bon Déu, font de llibertat que ens mostres el camí

de l'amor incondicional sense límits,

concedeix-nos el do de reconèixer,

acceptar i estimar el sacerdoci femení.

Beneeix l'Església Catòlica

fent possible ben aviat l'ordenació de les dones,

de tal manera que posin tots els seus dons

i la seva riquesa espiritual i humana al servei de la Comunitat.

Concedeix-nos que el magisteri de l'Església

permeti que les dones puguin proclamar i predicar

la Paraula de Déu des de l'ambó

i puguin partir i repartir el pa de l'Eucaristia

i administrar els sagraments que convingui.

Que la joia, la pau i la fidelitat de l'amor de Crist

envers les dones ens ajudin a escoltar,

acollir i exposar sense por allò que l'Esperit

inspiri avui en els nostres cors,

tot animant, especialment a les dones,

a escoltar la pròpia vocació

i ser capaces d'assumir amb generositat

una nova responsabilitat dins de l'Església

en bé de tothom.

Ho demanem per Crist Senyor nostre. Amén.»

Des del monestir

 VIRI SELECTI

En data recent (6 gener 2016), la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments ha fet efectiva una modificació en la rúbrica del lavatori dels peus de la Missa de la Cena del Senyor del Dijous Sant, prèvia petició del mateix sant pare Francesc. A partir d’ara la rúbrica ja no parla d’homes (viri selecti) solament, sinó que precisa que aquests escollits es buscaran entre els membres del Poble de Déu, de manera representativa. Allò que deia sant Pau, «ja no hi ha home ni dona» (Ga 3,28), finalment es fa realitat en la litúrgia de l’església. 

Va ser el primer gest polèmic del nou papa, tot just elegit. El lavatori dels peus. Els àmbits més zelosos de l’església es van escandalitzar. Que el cap de la litúrgia romana es passés pel folre les rúbriques dels seus llibres litúrgics ja era massa. Certament que això ja es feia a les parròquies, però ningú no en feia cas. Fins que el mateix papa es va saltar la norma, abaixant-se a rentar els peus a gent molt diversa en sexe i condició.

Aquest petit decret de l’esmentada Congregació és com un raig d’esperança. Al meu entendre, el problema principal en relació al tema de la dona és que l’església oficial no vol creure o no pot creure —per por?— que la dona sigui també icona de Crist. I això que la Bíblia ho afirma pel boc gros a la primera pàgina: «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1,27). El fet que la dona no sigui icona de Crist, així ho sosté l’Església encara, almenys en la pràctica, és un dels obstacles teològics principals per no admetre-la al sacerdoci, en tant que una dona no podria ser icona sacramental del Crist sacerdot. I això que Jesús era laic!

Precisament el rentament dels peus és un dels gests de Jesús més desmitologitzador de tot el que després l’Església ha anat bastint entorn de la funció ministerial en la comunitat, recuperant la parafernàlia sacerdotal de l’Antic Testament. Ens hauria de fer pensar que Joan col·loqui aquest relat de la seva collita en el lloc on els altres evangelistes expliquen la institució de l’eucaristia.

Aquest raig d’esperança, aquesta netedat en l’execució del ritu del rentament dels peus a partir d’ara, hauria de tornar a posar al centre que el sacerdot, si és que hem de fer servir aquesta paraula, al meu entendre tan poc evangèlica, és un servidor, un que s’abaixa, que es buida, que s’anorrea. El papa Benet ho havia explicat molt bé en les seves homilies del Dijous Sant.

Un altre punt discutible és que sigui encara avui un ritu expressiu i comprensible. Pot voler dir alguna cosa, per a l’home i la dona d’avui, que algú s’abaixi a rentar-te els peus?

Publicat a Catalunya Cristiana, 1899, 14 febrer 2016

Homilia, Allò que no hem navegat

LA CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL

Fets 22,3-16; Fets 9,1-22; Rm 15,15-16.20-25.28-29; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18

En la seva presa de possessió el president Puigdemont va dedicar al president Mas una bella frase del poeta turc Nassim Hikmet: «El més bonic del mar és allò que no hem navegat». Una frase que s’escau d’aplicar-la també a sant Pau, que va expressar el desig de viatjar a Hispània, però que no sabem, ni sabrem mai, i convé que sigui així, si hi va venir. Perquè allò que caracteritza sant Pau és aquesta obertura, és el viatge precisament, el viatge, no la meta assolida. Sant Pau és el patró d’una església a la qual sempre li queden molts mars per navegar. Aquests vuit dies passats hem pregat intensament per créixer en el coneixement mutu, en la humilitat, en l’obertura, en el diàleg, que són camins imprescindibles per a la unitat. I en fem la cloenda precisament amb aquesta celebració típicament romana de la Conversió de sant Pau. Abans de la reforma del calendari, el 18 de gener se celebrava la festa de la Càtedra romana o de sant Pere, assignada ara al 22 de febrer. Volgudament, doncs, es va començar a celebrar l’octavari per la unitat dels cristians en el marc d’aquestes dues figures, sota la mirada, diguem, dels dos apòstols Pere i Pau.

Si Pau representa en l’església el futur i l’obertura, és a dir, els mars que encara no hem navegat, Pere representa la memòria, la mirada a un passat lluminós i segur. Són dos pols que creen una tensió fecunda, la memòria i el futur, dins el camp magnètic de la qual hem de treballar per créixer en la unitat. Unitat, mai tan ben dit, en la diversitat, en la pluralitat, en la polifonia. Una unitat que ha de ser fruit de l’equilibri entre aquests dos pols, la memòria i el futur. Si aprofundíssim en la història de l’església ens adonaríem de seguida que les faltes contra la unitat són sempre el resultat de la pèrdua d’aquest equilibri, d’haver accentuat la memòria tancant-se al futur, o a l’inrevés, d’haver oblidat que, tant la memòria com el futur projecten la nostra mirada cap a Jesucrist.

Fa més de cent anys que preguem per la unitat dels cristians. Sembla que no ens sortim, tot i que hi ha gests, actituds que ens la fan més propera. Si més no, hem après a mirar l’altre amb confiança, i ja no ens fa por la diferència, que, ben al contrari, ens fa créixer i ens enriqueix.

L’evangeli d’avui ens invita a navegar, ens invita a creure que el més bonic és precisament el que no hem navegat: «aneu per tot el món i prediqueu a tothom l’evangeli.» Fem-ho, doncs, arrelats en la memòria i oberts al futur, memòria i futur que en Jesucrist es fan sagrament damunt l’altar en el pa i el vi símbols d’unitat. Amén.