Homilia, Peixos

DILLUNS DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (I)

He 1,1-6; Sl 96,1 i 2b.6 i 7c. 9 (R.: cf. 7c); Mc 1,14-20

«A la riba humida / seu el pescador / —Veniu amb nosaltres? / —li fan els pastors. / —D’aquest riu que passa / espio el corrent. / En l’ona lluenta / cerco el peix d’argent / que amb la cua viva / travessa els cristalls / transparents i frescos / dels amagatalls / on mon ham l’espera / amb esquer traïdor / a l’ombra que en l’aigua / fa el saüquer d’or. / —Doncs au, bona pesca! / Seguim endavant. / —D’amagat dels pares / digueu a l’Infant / que li pesco els peixos / que haurà de donar / a les grans gentades / que iran a escoltar / les santes paraules / que voldrà dictar. / Ell, el Gran Pescaire, / se n’alegrarà».

Són versos del poema «El pessebre», de Joan Alavedra, a partir del qual Pau Casals va compondre el seu oratori «El Pessebre». El qui parlava era el pescador, que tantes vegades les nostres mans d’infant hauran col•locat a la vora d’un riu de paper de plata entre prats de molsa.

És el riu Jordà que, desbordant les tanques del pessebre, aboca les seves aigües vitals vers els paisatges del temps ordinari que tot just reprenem després de les solemnitats nadalenques i d’Epifania. Aigües vives, renovellades per la presència del Salvador que hi ha davallat, aigües plenes de peixos, que som nosaltres, els cristians; plenes de peixos, aliment per a tota la humanitat.

De fet la història comença, com acabem de llegir, amb la crida d’uns pescadors avesats als filats i a la pudor de peix i al quitrà de les barques. A Galilea, al llac, a les fonts del riu Jordà: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes», els acaba de dir el Gran Pescaire.

Sí, germans, som enviats a pescar. I som convidats, nosaltres mateixos, a esdevenir peixos, és a dir, altres Crists, en els rius de la vida i del món, per portar l’esperança, l’amor, la llum, la veritat, i el foc de l’Evangeli. El foc, i l’aigua viva. Amén.

Des del monestir

REBAIXES

Quasi sense voler he repescat de la xarxa el vídeo d’una entrevista a sor Genoveva Massip, filla de la caritat, pertanyent a la sèrie del programa «Identitats» de Televisió de Catalunya, presentat en la seva darrera etapa per Josep M. Espinàs. Val a dir, una sèrie magnífica d’entrevistes, també en l’etapa presentada per Carmen Alcalde.

El programa en qüestió va ser emès l’11 de juny de 1988. Ja fa una pila d’anys. No em sé estar de compartir tot el que he experimentat veient i escoltant sor Genoveva. És veritat que anava fent altres coses a l’ordinador, però de tant en tant tornava al seu rostre. En molts moments em venien llàgrimes als ulls. I penso que de vergonya. Quan veus persones, de fet són el sants, com Francesc d’Assís, per esmentar un sant canonitzat, o sor Genoveva, una santa encara en camí, persones, cristians que han viscut, que viuen l’Evangeli amb tot el seu radicalisme, sense rebaixes, se sent una gran vergonya. La majoria de nosaltres, com ens deia un professor monjo de Montserrat, l’evangeli no el vivim, l’interpretem, ens l’adaptem una mica... però de fet, no el vivim, no fem el que diu. Altrament, ho hauríem de deixar tot, capgirar-ho tot, fins i tot els monjos i les monges que, en teoria, ho hem deixat tot per seguir Crist.

Ara que enfilem les rebaixes de gener, hi he pensat en això. A l’Evangeli, en tot cas, les rebaixes només les pot fer Déu, i les fa, en Jesucrist, que «ha pagat per nosaltres al Pare aquell deute que Adam va contreure...», com cantem al pregó pasqual. Creix la meva admiració per aquestes persones, cristians, que no rebaixen l’Evangeli. Que el viuen, senzillament, i que solament amb la mirada i amb la claredat i la serenor de les seves paraules, donen raó de la seva fe i de la seva esperança joiosa. I amb les obres. Perquè les obres, sigui com sigui, són la millor eloqüència de la fe, que, sense elles, és morta.

Només puc dir: «gràcies». I deixar-me tocar el cor, i procurar «renovar el meu amor cada dia», com deia sor Genoveva quan Espinàs li preguntava pel tema de la renovació dels vots que fan cada any les Filles de la Caritat. Sí, un bon propòsit d’any nou: renovar el nostre amor.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1633, 9 gener 2011

Homilia, Mirar

NADAL

Dia 29 de desembre

1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-35

Déu ens mira amb esguard serè. Ho hem dit a l’oració col·lecta, en forma de pregària. És una frase que pot resumir el misteri de Nadal, que pot ajudar-nos a contemplar-lo, a meditar-lo. Déu ens mira amb esguard serè. Ens mira a nosaltres, es mira el món. Aquella mirada seva, que ja al principi de tot descobria la bondat de totes les coses, de la Creació, i de l’home al centre de la Creació. És la mateixa mirada que fa exclamar al salmista: «Què és l’home perquè te’n recordis...? Gairebé n’has fet un déu». Nadal ens invita a mirar el món amb la mirada de Déu. És com tornar a descobrir els colors originals del retaule de la Creació.

L’evangeli d’avui també ens parla de veure, de mirar. És l’evangeli de l’encontre: el poble d’Israel, representat en l’ancià Simeó, al Temple, surt a acollir el Senyor, el Messies, l’Espòs. Demà se’ns parlarà, fins i tot, d’una profetessa vídua, Anna, que, en nom del poble sense Espòs, surt a rebre l’Espòs.

La mirada de l’ancià Simeó descobreix en l’infant portat per Josep i Maria la llum i la glòria d’Israel, la bellesa de Déu que ve a salvar el seu poble, que ve a ensenyar-li a mirar el món amb la seva mirada, per redescobrir la bondat del retaule de la Creació i retrobar-hi els colors vius de l’amor i la felicitat.

És la mateixa dinàmica de l’epístola de sant Joan: un manament que no és pas nou, perquè ja el teníem des del principi, des del Sinaí, però alhora, sí que és nou: el Crist, l’Espòs, és aquell que, segons l’Apocalipsi, fa noves totes les coses. També l’amor.

«La fosca es retira i apunta la llum veritable». És la llum del Crist, la llum de la mirada de Déu, la serenor dels seus ulls que ens permet d’apropar-nos amb respecte i amb meravella a la realitat del món i de l’altre.

Acabo amb un prec: no diguem mai més paraules de condemna, ni paraules negatives, amargues, o sense esperança, des d’aquest ambó, o des d’aquesta seu. Mai més. «El cel se n’alegra, la terra hi fa festa», perquè «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna».