STELLA CAELI

Pregària a la Mare de Déu en temps de pesta,

cantada pel grup Schola Antiqua, dirigit per Juan Carlos Asensio.

L’Estrella del Cel,

que alletà el Senyor,

extirpà la pesta de mort que havia plantat

el primer pare dels homes.

Que aquesta mateixa Estrella

es digni ara contenir els astres,

els atacs dels quals colpeixen el poble

amb les plagues d’una mort cruel.

O piadosa Estrella del Mar,

ajuda’ns en la pesta;

escolta’ns, Senyora,

puix el teu Fill et fa honor

no negant-te res.

Salva’ns, Jesús,

que la Verge Mare

et prega per nosaltres.

V. Prega per nosaltres, Santa Mare de Déu.

R. Perquè siguem dignes de les promeses de Crist.

Preguem

Déu de misericòrdia, Déu de pietat, Déu de perdó, que, compadint-te de l’aflicció del teu Poble, vas dir a l’Àngel que colpia el teu Poble: detura la mà per amor d’aquella Estrella gloriosa, els pits preciosos de la qual vas mamar per anul·lar el verí dels nostres pecats: concedeix-nos l’auxili de la teva gràcia, perquè siguem deslliurats amb tota seguretat de la pesta i d’una mort imprevista, i siguem alliberats misericordiosament de qualsevol entrebanc. Per Jesucrist, Rei de la Glòria, Salvador del Món, que viu i regna pels segles dels segles. Amén.

Des del monestir

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

He llegit un interessant article —molt correcte— sobre la vida dels monjos de Poblet, al diari «Ara» del dia 22 de gener, signat per Jordi Salvat. M’ha sorprès, tanmateix, una expressió. Diu: «després de Completes comença l’anomenat gran silenci, que s’allargarà fins després de Laudes», i fa esment a la Regla de sant Benet. De fet la Regla de sant Benet no parla del «gran silenci». És una expressió estranya a la mentalitat de la Regla i a la tradició dels monjos benedictins. Aquesta pràctica —en realitat, una mistificació del silenci— comença més aviat tard, i se l’apropien les congregacions religioses, sobretot femenines, d’encuny modern. Sant Benet diu, simplement, que ningú no parli després de Completes (RB 42). I per una raó molt pràctica, per afavorir el descans dels monjos, ja que vol que es llevin ben disposats per a la pregària de Matines (RB 8,2). Sant Benet no mistifica el silenci, més aviat el considera un valor que els monjos han de conrear (studere). Per això per a ell el silenci té una dimensió molt profunda, com a úter —permeteu-me l’expressió— on s’ha d’encarnar la paraula en la vida dels qui, per damunt de tot, són oients, escoltadors. El silenci ha d’engendrar la paraula, n’ha de ser la possibilitat. Parla del silenci amb l’expressió llatina «taciturnitas», que designa aquesta actitud vigilant d’escolta. Una actitud, tanmateix, que precisa del silenci material —silentium, absència de soroll— que s’ha d’observar a la nit, al refetor, a l’oratori, i mentre els monjos descansen. 

La Regla de sant Benet, més enllà dels murs dels monestirs, podria ajudar tal vegada la nostra societat en el camí d’aquest diàleg que tots creiem tan necessari per solucionar els problemes que tenim plantejats. Sense el silenci entès com a conreu de la paraula no és possible una trobada veritable amb la paraula de l’altre. No és possible el diàleg. Sense aquest silenci no hi pot haver ni reconeixement de l’altre, ni respecte, ni llibertat.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2107, 9 febrer 2020

Homilia, Ave Maria

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca

Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

Χαῖρε Μαρία κεχαριτωμένη,

ὁ Κύριος μετά σοῦ,

Ἐυλογημένη σύ ἐν γυναιξί,

καί εὐλογημένος ὁ καρπός τῆς κοιλίας σοῦ Ἰησούς

A la finestra de la capella de la nostra infermeria, al vidre, hi ha escrites en català les paraules de l’avemaria: «Déu vos salve, Maria, plena de gràcia. El Senyor és amb vós. Beneïda sou vós entre totes les dones, i beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús» (Lc 1,28.42). Des de fa dos mil anys aquestes paraules acompanyen el batec del món. Molts de nosaltres hi hem après a reconèixer la veu de la nostra mare, hi hem après també la nostra llengua, la llengua de la terra, i el llenguatge del cel. Perquè està feta amb paraules del cel i amb paraules de la terra, amb el mot d’un àngel missatger de Déu i amb el verb d’una dona creient d’Israel. Al centre, covada per l’Esperit de tota fecunditat, Santa Maria, a la qual va dedicada aquesta oració.

L’Àngel anuncia la joia, la joia del Messies que ve ja a visitar el seu poble. Χαῖρε, alegra’t! I de la joia, la joia de Déu, en brolla la font de la gràcia, perquè en grec, gràcia (Χάρις) i joia (Χαρά) comparteixen la mateixa arrel, la mateixa paraula: κεχαριτωμένη, plena de gràcia. A mi m’agrada més: feta joiosa. I per què? Perquè el Senyor és amb tu. El Κύριος, el Sant d’Israel és amb tu. Aquí la preposició grega μετά, que traduïm per amb, amb tu, té un sentit fort, vol dir el Senyor està de la teva part, per tu, amb tu. I, de quina manera, germans! El Senyor és amb nosaltres fins a la fi del món, per sempre, l’Emmanuel.

Elisabet, plena de la mateixa joia de l’Esperit, proclama Maria beneïda. La gràcia dita per l’àngel, és rellegida en clau de benedicció per una dona també embarassada, també beneïda, perquè Maria ha estat objecte d’una bona Paraula de part del Senyor, una Paraula que li madura en el ventre com a fruit beneït de la gràcia i de la joia. El fruit beneït en el ventre de Maria és el Cep veritable, al qual nosaltres som empeltats per l’acció de la mateixa gràcia, a fi que donem fruit, com a sarments en el cep, i siguem causa de benedicció per al món.

Germans, avui s’uneixen el llenguatge del cel i el llenguatge de la terra en una sola pregària. Ave Maria! Perquè avui es fa realitat el salm: «La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau. La fidelitat germinarà de la terra i la justícia guaitarà des del cel. El Senyor donarà el bé i la nostra terra donarà el seu fruit» (Sl 85,11-13). En l’abraçada d’aquestes dues dones d’Israel, Maria i Elisabet, és com si Déu abracés la nostra feblesa i ens agombolés als braços de la seva misericòrdia. Estiguem-ne joiosos i fem-ne benenedicció per als altres, mentre esperem el Nadal amb la cançó de l’Ave Maria. Amén.