Homilia, Ulls d'àguila

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

La festa d’ahir, sant Esteve, que tenyeix amb el vermell dels màrtirs, com la de demà, les daurades estoles de la solemnitat del Nadal, ens ha estat una invitació urgent i decidida al compromís, al seguiment, al testimoniatge. Una invitació a fer del Nadal un exercici concret, lliure i responsable de raó i de justícia, paraules que hem fet ressonar en el salm interleccional. I és que la religió del Déu encarnat no podria ser viscuda altrament. La festa d’avui, que ens retorna l’or de Nadal, vol fer-nos aturar en la contemplació del misteri de la mà d’aquell que va cantar-lo més bellament i més profundament, sant Joan el Teòleg, el quart evangelista. Amb el benentès que, primer, i abans de tota contemplació, cal haver-lo seguit, aquest Déu encarnat, tot fent camí, com els pastors de Betlem, com sant Esteve amb el seu testimoniatge, com els Innocents d’ahir, d’avui i de sempre, que fan de la seva petita esperança un camí lluminós de pau i reconciliació.

«Això ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans». Quatre etapes per aprofundir el misteri. Parlem-ne breument. Primera, escoltar. Com diu Pau, la nostra fe prové, o neix de l’audició de la Paraula (Rm 10,17). Per què? Perquè la primera intervenció de Déu en l’espai i el temps de la nostra història s’esdevé per mitjà de la Paraula: «Déu digué». Segona etapa, veure-hi. «Déu ho veié i era bo i bell de debò», llegim igualment a l’inici de tot (Gn 1). Una paraula per a ser vista!

Una paraula per a ser contemplada i tocada amb les mans, tercera i quarta etapa. La contemplació és el perfeccionament de la visió, és aquell ull, com diuen que tenen les àguiles —el símbol de l’evangelista Joan—, que permet copsar l’essència profunda de la realitat, el «logos», en aquest cas, que parla i viu al fons de totes les coses, com a llum i vida, fent-les bones i belles. Tocar. Un Déu per a ser tocat... i menjat! cada vegada que en fem pa a la menjadora de l’altar. I, tanmateix, tot això, en l’estranya presència de l’absència del sagrament, com en el sepulcre buit del Ressuscitat.

La menjadora de l’Infant de Betlem, com la tomba buida, és, sobretot, un reclam per a la nostra fe i una provocació per a la nostra intel·ligència. Correm-hi, aquest Nadal, com els pastors a Betlem, com Maria Magdalena i els dos apòstols al sepulcre. I amb tots ells adorem, amb fe i amb intel·ligència, el qui és la glòria del Pare en l’Esperit Sant. Amén.

Des del monestir

EDUARD TODA I GÜELL

Aquest estiu passat, al castell d’Escornalbou, contemplant per la finestra l’esclat del blau marí de la Mediterrània ajaçada als peus d’una catifa de verdor incomparable, sota la llum d’aquell sol transparent que pot regalar-nos una tarda de finals d’agost, vaig comprendre el secret de la gosadia i de la intel·ligència d’un personatge del qual hem commemorat els setanta-cinc anys de la mort, Eduard Toda i Güell (Reus 1855 - Poblet 1941). Un personatge d’ulls blaus, bell com un somni en les seves fotografies de joventut, digne de protagonitzar un llibre ple d’aventures trepidants i apassionants.

Diuen que tenia una dèria: Reus, i un somni: Poblet. La seva vida, primer com a diplomàtic i després com a negociant despert, es desplega entre la dèria i el somni. Em va semblar, en conèixer una mica la seva biografia, però sobretot la seva intel·ligència i la seva capacitat de treball, amb el seu compromís —precisament en la mesura que s’obria a les altres llengües i a les altres cultures— per la nostra llengua i per la nostra cultura, que era una figura d’aquestes que cal conèixer i venerar, perquè honoren, i amb ell tants i tants, la nostra dignitat, la nostra dèria i el nostre somni de catalans.

És cert que no va fer política i que, més o menys, va estar bé —si més no, hi va conviure— amb tothom: amb la monarquia, amb la república, amb la dictadura, i fins i tot, els darrers anys, amb l’església —ell que en qüestions de fe devia ser més aviat tirant a escèptic—. No va ser un personatge d’aquells del blanc o negre, del tot o res. Jo diria que va ser més aviat pragmàtic i que va procurar treure el millor partit de cada moment. En les darreres fotografies de la seva vida, durant l’etapa de Poblet, quan ja s’havia arruïnat i només li quedaven els llibres i els somnis com a única fortuna, transmet un halo autèntic d’humilitat i de veritat.

Els monjos de Poblet vivim una mica del seu somni. I ho semblava un somni, tornar a fer reflorir la vida monàstica en un munt de ruïnes enyorades del passat. Potser tampoc no li hem fet prou justícia, i hem deixat que el seu record es vagi marfonent en un racó ombrívol, entre els absis romànics de l’església abacial i la muralla del rei Pere el Cerimoniós. Segur que no se li ha fet prou justícia, i és bo que se’l recordi i que se l’estimi, proposant-ne l’itinerari vital a les generacions d’avui.

Déu, certament, es torna evangeli en tot el que és autènticament, apassionadament humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1938, 13 novembre 2016

Homilia, Carta d'identitat

Dia 17 de desembre

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

Fa molts anys, a l’escola, ens van encarregar com a deure de classe de socials la confecció del propi arbre genealògic. Me’n recordo bé! Vàrem haver d’atabalar els pares, els avis, les tietes... el més interessant varen ser les anades a l’Ajuntament i a la Parròquia per consultar els registres. Un cop confegit, l’arbre, amb els seus requadres i les línies que els unien, em vaig adonar que tots aquells noms, de persones que, de fet, no coneixia, em concernien, m’afectaven, estaven inscrits en la meva història personal, m’omplien a mi mateix de contingut i d’identitat. Jo, senzillament, no hauria estat sense ells.

L’evangelista Mateu ens presenta Jesús enfilant també una sèrie de noms que tampoc no ens diuen massa res, però que, al capdavall, sabem que formen part de la identitat de Jesús, ens expliquen qui és ell.

Avui em fixaré en els dos extrems de la llista: Abraham i Josep. I em fixaré concretament en dos aspectes, un que tenen en comú, i un altre en què difereixen. Abraham i Josep tenen en comú la fe que neix de l’escolta de la Paraula de Déu. Una fe que els porta a deixar la pròpia identitat per tal de confegir-ne una de nova mitjançant el diàleg, fet de respecte i acolliment, amb el Senyor. Un Senyor, Déu, que els obre un nou futur tot invitant-los a sortir, a caminar: tots dos baixen a Egipte i en tornen rics de la promesa de Déu perquè, per a tots dos, la fe és acolliment del misteri diví. Abraham i Josep, en canvi, difereixen en el seu paper en aquesta genealogia: «Abraham engendrà Isaac», llegim; en canvi, «...Josep, l’espòs de Maria, de la qual fou engendrat Jesús, anomenat Messies». Josep, doncs, segons la genealogia, no engendra directament el Messies, que és engendrat —se’ns diu així, en passiu— per algú altre, de Maria. La fe d’Israel, que es va transmetent de generació en generació des d’Abraham fins a Josep, és la qui engendra el Messies, perquè Jesús, el nostre Crist, és fill de la fe d’un poble que surt i es posa a caminar obeint la Paraula de Déu. Jesús és, en aquest camí de fe, fill de Déu.

D’aquest nom, de Jesús, hem cantat en el salm responsorial, ens en valem per a beneir-nos. Us invito, germans, monjos i fidels, que rellegiu aquesta llista de noms (sant Mateu, capítol 1r), i que hi poseu també els vostres. Llegiu-los amb amor, no com un exercici de memòria del passat, sinó sentint-los vostres, com a font de benedicció també per a les vostres vides, per a les vostres famílies, per a la nostra comunitat. Que sigui aquesta per a nosaltres la gràcia i la felicitat del Nadal que avui iniciem. Amén.