Homilia, Allò que no hem navegat

LA CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL

Fets 22,3-16; Fets 9,1-22; Rm 15,15-16.20-25.28-29; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18

En la seva presa de possessió el president Puigdemont va dedicar al president Mas una bella frase del poeta turc Nassim Hikmet: «El més bonic del mar és allò que no hem navegat». Una frase que s’escau d’aplicar-la també a sant Pau, que va expressar el desig de viatjar a Hispània, però que no sabem, ni sabrem mai, i convé que sigui així, si hi va venir. Perquè allò que caracteritza sant Pau és aquesta obertura, és el viatge precisament, el viatge, no la meta assolida. Sant Pau és el patró d’una església a la qual sempre li queden molts mars per navegar. Aquests vuit dies passats hem pregat intensament per créixer en el coneixement mutu, en la humilitat, en l’obertura, en el diàleg, que són camins imprescindibles per a la unitat. I en fem la cloenda precisament amb aquesta celebració típicament romana de la Conversió de sant Pau. Abans de la reforma del calendari, el 18 de gener se celebrava la festa de la Càtedra romana o de sant Pere, assignada ara al 22 de febrer. Volgudament, doncs, es va començar a celebrar l’octavari per la unitat dels cristians en el marc d’aquestes dues figures, sota la mirada, diguem, dels dos apòstols Pere i Pau.

Si Pau representa en l’església el futur i l’obertura, és a dir, els mars que encara no hem navegat, Pere representa la memòria, la mirada a un passat lluminós i segur. Són dos pols que creen una tensió fecunda, la memòria i el futur, dins el camp magnètic de la qual hem de treballar per créixer en la unitat. Unitat, mai tan ben dit, en la diversitat, en la pluralitat, en la polifonia. Una unitat que ha de ser fruit de l’equilibri entre aquests dos pols, la memòria i el futur. Si aprofundíssim en la història de l’església ens adonaríem de seguida que les faltes contra la unitat són sempre el resultat de la pèrdua d’aquest equilibri, d’haver accentuat la memòria tancant-se al futur, o a l’inrevés, d’haver oblidat que, tant la memòria com el futur projecten la nostra mirada cap a Jesucrist.

Fa més de cent anys que preguem per la unitat dels cristians. Sembla que no ens sortim, tot i que hi ha gests, actituds que ens la fan més propera. Si més no, hem après a mirar l’altre amb confiança, i ja no ens fa por la diferència, que, ben al contrari, ens fa créixer i ens enriqueix.

L’evangeli d’avui ens invita a navegar, ens invita a creure que el més bonic és precisament el que no hem navegat: «aneu per tot el món i prediqueu a tothom l’evangeli.» Fem-ho, doncs, arrelats en la memòria i oberts al futur, memòria i futur que en Jesucrist es fan sagrament damunt l’altar en el pa i el vi símbols d’unitat. Amén.

Des del monestir

PER NADAL, QUI RES NO ESTRENA RES NO VAL

Ara Nadal ja és al calaix dels records. A Poblet, enguany, Nadal ens ha portat un gran regal. Hem estrenat abat. Voldria compartir una mica les vivències d’aquests dies.

L’abat, en una vida estable com la nostra, té una gran importància. Llegint la Regla de sant Benet t’adones de seguida que és omnipresent, la referència per a quasi tot. No debades l’abat actua en lloc del Crist al monestir, i tothom coincideix a dir que la Regla és, per damunt de tot, un text cristocèntric.

L’elecció d’un nou abat o d’una nova abadessa és sempre un moment delicat per a la vida del monestir. Marca el final d’una etapa, amb tot el que tenen d’agredolç els finals d’etapa, i el començament d’una de nova, amb la frescor i la il·lusió de la novetat, però també amb el perill d’exagerar-ne les expectatives. 

Ha estat un moment intens, un moment en el qual experimentes la presència i el guiatge de Déu, però només en la mesura que hi actua la nostra llibertat i la nostra responsabilitat. Déu, em sembla, no actua mai al marge de la nostra llibertat i la nostra responsabilitat. Potser per això —perdoneu-me— jo no crec gaire, o gens, en els miracles. M’he adonat de com, sense campanyes electorals ni candidatures prèvies —no hi ha hagut res d’això—, la llibertat i la responsabilitat dels electors acaben apuntant vers la persona més convenient. Aquesta és la paraula justa: abans de votar, tocant els sants evangelis, vàrem prometre elegir la persona més convenient.

El dia abans de l’elecció es fa un capítol preparatori, amb la lectura dels textos de la Regla i de les Constitucions que es refereixen a l’abat, i els juraments dels electors, els escrutadors i el president de l’elecció, l’abat general. Tot seguit hi ha una primera votació orientativa, sense cap valor jurídic. L’elecció pròpiament dita es fa en el marc solemne de la sala capitular. Un cop feta, l’elegit ha de manifestar, primer, que accepta l’elecció, i, confirmat en el càrrec pel president de l’elecció, recita en veu alta la professió de fe i fa el jurament preceptiu. Seguidament li són lliurades les claus i el segell del monestir i la creu pastoral, signes del seu doble servei, en les coses materials i en les espirituals. Això fet, i havent-se assegut al seu lloc a la sala capitular, rep de part de tots els monjos la promesa d’obediència. L’elecció acaba amb la instal·lació del nou abat al seu lloc en el cor de l’església. El precedeix la comunitat en processó pel claustre cantant el Te Deum mentre sonen totes les campanes. Un cop a l’església, l’abat general l’acompanya al seu lloc i l’hi instal·la. I així s’acaba.

I és ara, de cop i volta, que t’adones que l’elegit era el més convenient, i que, comptant amb la llibertat i la responsabilitat dels electors, l’Esperit Sant ha suscitat un veritable consens.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1894, 10 gener 2016

Homilia: dabar, logos, verbum

DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL

1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

«Al principi... jo era al seu costat com un mestre d’obres i feia les seves delícies cada dia, jugant davant d’ell sense parar» (Pr 8,30), diu la Saviesa. Juguem, doncs, amb tres paraules: dabar, logos, verbum.

1. Dabar és la paraula de la creació. «Déu digué, que la llum existeixi. I la llum existí». Dabar és una paraula que fa el que diu. En Déu, doncs, no hi ha distància entre el dir i el fer. És una paraula que actua en el temps i en la història, una paraula esdeveniment. Una paraula que dóna existència a les coses, que fa que siguin, totes diferents, amb autonomia pròpia, però sortides de la mateixa font.

2. Logos és la paraula grega del nostre evangeli d’avui, el darrer de l’any. Que no tradueix exactament la paraula dabar hebrea de l’Antic Testament. Logos és la paraula per dins, la paraula com a pensament. Si el dabar ens mostra Déu per fora, el logos ens fa contemplar Déu per dins, com a misteri, com a sentit en ell mateix i, per això, com a sentit de les coses, en tant que aquest logos, aquesta paraula està a l’origen de tot.

3. Verbum. És el mateix, però en llatí. La llengua de l’església. Verbum vol dir mot, paraula com a forma. Es fixa més en l’exterior, en l’aparença, en allò que es veu, que es comprèn. El logos, és a dir, la idea, necessita el verbum, la forma, per tal de poder aparèixer, manifestar-se i brillar davant nostre.

No us marejo més. Però està bé jugar amb les paraules. La saviesa, al principi, jugava davant Déu sense parar. I la saviesa és aquest logos que dóna consistència i sentit a la realitat creada i, per tant, a la nostra existència. Jugar i pensar, perquè el cristianisme no és cap bagatela.

«Verbum caro factum est. Logos sarx egeneto. La paraula es fa carn». Una sentència contundent que resumeix tot el cristianisme. No diem Déu es fa carn, sinó la paraula es fa carn. Un fer-se carn que ja comença amb la creació. Déu, mitjançant la seva paraula, es compromet amb la història, des del primer moment, l’assumeix, l’acompanya. I els homes aprendran a dialogar —fixeu-vos, «a fer logos»— amb Ell en un camí a través de la història. I Déu s’anirà fent, s’anirà encarnant com a paraula, com a diàleg amb els homes al llarg d’aquest camí en la història: «Jo sóc», o «Jo seré», diu Déu a Moisès des de la bardissa flamejant.

És una paraula que se’ns dóna com a pa de vida, en la menjadora de Betlem i cada dia en la patena damunt l’altar. Acollim-la amb fe i fem-ne motiu de benedicció per al nou any a lloança de la Santa Trinitat, que és Misericòrdia, Paraula i Història. Amén.