Des del monestir

SEGONS CREIEN, ERA FILL DE JOSEP

«Jesús va començar el seu ministeri quan tenia uns trenta anys i, segons creien, era fill de Josep» (Lc 3,23). Una frase enigmàtica, fins a un cert punt. De fet li serveix a l’evangelista sant Lluc per dir-nos, amb la seva llarga genealogia de setanta-set noms, que en realitat Jesús és fill de Déu.

La família humana en què va créixer Jesús s’assemblava a moltes de les famílies que coneixem: el seu pare legal no era el seu pare biològic. Molts entesos en Sagrada Escriptura convenen a afirmar que l’àmbit familiar de l’època, també el de Jesús, era més obert del que suggereixen les clàssiques capelletes de la Sagrada Família que es passaven o es passen encara de casa en casa: els evangelis ens han transmès fins i tot els noms dels germans i germanes de Jesús. Un fet que pot ajudar a entendre que Jesús, en la seva predicació, demanés als seus seguidors de renunciar a l’àmbit més reduït del clan familiar per l’àmbit més obert i més ric de la gran família dels deixebles del Regne, en la qual la paraula clau és «germà» i «germana» i no «pare» o «mare». Els evangelistes també ens han transmès paraules de distanciament dures de Jesús respecte de la seva mare i, en general, de la seva família carnal.

Reconec que aquest discurs és absent de les nostres predicacions i que pot resultar inquietant, perquè projectem apriorísticament a les paraules de l’Escriptura un determinat model familiar que ens proporciona certa tranquil•litat. Això, i constatar que el model familiar com a institució humana està sotmès a canvis i variacions, em porta a formular una pregunta: Per què, com Jesús, no procurem ser també més oberts i acollidors en aquest punt, i evitar el discurs sovint excloent que fem quan parlem de la família?

Que sant Josep, que ben segur va tenir molt a veure amb l’obertura de cor i de mires d’aquell que era tingut pel seu fill, ens ajudi a ser més acollidors dels qui no viuen o no pensen com nosaltres. Ho diu un monjo, que forma part d’una ben estranya família, composta de trenta-tres homes!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1643, 20 març 2011

Homilia, Negoci profitós

DISSABTE DESPRÉS DE CENDRA
Is 58,9b-14; Sl 85,1-2.3-4.5-6 (R.: 11a); Lc 5,27-32

La litúrgia quaresmal d’enguany —el cicle A de les lectures dominicals— ens permetrà, com ens recordava el papa Benet en el seu missatge, refer l’itinerari catecumenal, tot preparant-nos per a renovar les promeses baptismals en la Nit Santa de Pasqua. Serà bo, doncs, durant aquest temps, reprendre els temes principals de la catequesi cristiana. Avui, tot just encetat el camí, se’ns proposa una bella reflexió sobre l’església. Què és i com és aquesta comunitat en la qual hem estat acollits per mitjà del baptisme i en la qual hem rebut, a més d’una nova vida, la Tradició, en majúscules: l’Escriptura, l’Eucaristia, el Manament Nou de l’amor... Què és? Com és aquesta comunitat? L’evangeli d’avui ens la pinta quasi com en una icona de colors vius. Tot contemplant-la, provarem de descriure-la.

La casa de Leví, deixeble de Jesús que ha escoltat i seguit la seva crida, desempallegant-se dels seus negocis, és la casa de l’església. En aquesta casa seuen a taula Jesús amb els seus deixebles, i molta gent —una gran multitud, diu el text—, molts publicans i pecadors. Jesús, i, amb ell, l’església, la comunitat dels seus deixebles, convida a la comunió de taula, a l’Eucaristia, els publicans i els pecadors, això és, els qui estem malalts i tenim necessitat del seu remei d’immortalitat.

Aquest «seure a taula» tots junts és tal vegada la més bella expressió de l’església. Per això, la tradició monàstica ha valorat els àpats en comunitat com un moment fort en què es manifesta i es nodreix aquesta comunió. Seure a tula per compartir l’aliment, per compartir-nos nosaltres mateixos, febles i pecadors com som, publicans sovint acaparats per negocis aliens a l’evangeli.

La paraula vigorosa del profeta ens encoratjava a fer del Senyor l’únic negoci: a posar el dissabte, és a dir, el desinterès, la gratuïtat, la joia del seguiment, en un plat de les balances; i a l’altre plat els nostres negocis i interessos mesquins. Provem-ho, aquesta Quaresma! Segur que el bon pes de la Pasqua ens convencerà de quin és el negoci més profitós. «La boca del Senyor és la qui parla».

Des del monestir

RESPECTEU L’EMPERADOR

«Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu, respecteu l’emperador» (1 Pe 2,17). Ho llegim a l’Ofici de Lectures del comú de dedicació d’una església. Tinc la impressió que molts dels problemes de l’Església al llarg dels temps, l’Església com a societat humana enmig d’altres societats humanes, vénen de l’omissió d’aquests consells tan assenyats de l’apòstol Pere.

Hi he pensat força aquests dies en què es torna a parlar tant del conflicte amb les obres d’art del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Cal respectar l’emperador, és a dir, en aquest cas, no interferir en un conflicte que, finalment, hauran de resoldre les instàncies civils. D’altra banda, ni les pressions, ni els acataments o les claudicacions, no responen a l’amor per la comunitat ni a la reverència deguda a Déu.

Personalment, més enllà del greu o de la vergonya que pugui sentir, interpreto aquest esdeveniment com una lliçó evangèlica, que ens ensenya a viure amagats en la pasta com el llevat —llegiu, si us plau, la carta a Diognet— sense pretendre interferir en les instàncies que han de resoldre els conflictes entre els ciutadans. No és fàcil. L’integrisme és més fàcil, perquè no cal pensar, ni discernir, ja que tot és blanc o negre. Però a la vida real, la vida dels ciutadans i les ciutadanes, i també a la vida dels qui es prenen de debò el missatge de Jesús, no tot és blanc o negre, sinó amb matisos, com les paràboles del Mestre.

A Poblet els monjos en sabem una mica d’això. Vivim en un monestir desamortitzat des del 1835 —que l’Estat encara no ha restituït als seus antics propietaris—, i hi vivim de lloguer, sotmesos a aquesta dinàmica del respecte a l’emperador sense trair la llibertat evangèlica, en un estira i arronsa no sempre fàcil, però espiritualment molt sa, i també molt realista i humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1638, 13 febrer 2011