Homilia, Déu de tornabodes

NADAL
Dia 5 de gener

1Jo 3,11-21; Sl 99,2.3.4.5 (R.: 2a); Jo 1,43-45

Durant l’Advent hem acompanyat les verges prudents en el seguici nupcial fins a l’atri de la casa de l’Espòs. Ara ja som a la sala de les noces. Encetàvem el Nadal amb aquella bella antífona: «Quan surti el sol a l’horitzó veureu el Rei dels reis que surt del Pare com un espòs de la seva cambra», amb ressons del salm 18, especialment indicat per a la meditació de Nadal. L’església, encara, ens fa llegir el Càntic dels càntics, a Matines, aquests dies, un llibre que els nostres germans jueus llegeixen per Pasqua. És igual: Nadal i Pasqua ens renoven cada any el misteri de les noces de Déu amb la humanitat, de les noces del Crist amb el seu poble, de les noces de Jesús, l’Amic, amb cadascun de nosaltres. Va bé repensar el Nadal sota aquesta clau nupcial tan profunda i tan suggeridora, perquè la nostra sensibilitat tendeix a reduir aquest temps litúrgic a l’anècdota de «l’infant en bolquers ajagut en una menjadora». I aquest infant en bolquers que captivava els pastors és signe, sagrament d’una realitat molt gran, esbalaïdora: Déu de tornaboda amb la humanitat!

Ben mirat, l’evangeli d’avui el podem llegir sota la mateixa clau. Joan ens fa assistir, després del pròleg solemníssim, a un mogut anar i venir de gent entorn de Jesús, en un seguici que culmina a la taula de les noces de Canà! Avui presenciem la trobada simbòlica de Jesús, el Crist, l’Espòs d’Israel, amb el seu poble, amb Israel, representat pel nostre Natanael, un «israelita de debò». La figuera, que sovint en aquest relat llegim amb registre humorístic, ens porta ressons del Càntic dels càntics: «Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum. Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine!» (Ct 2,3). És Jesús que crida Natanael, l’Espòs que crida l’esposa.

Jesús ve per Nadal i ens crida. És Déu que ve a fer les noces amb la humanitat: «O admirable intercanvi!». Nadal —l’epifania del Jordà— és el misteri d’aquest cel obert amb els àngels pujant i baixant sobre el Fill de l’home, el Rei, el Messies d’Israel, el Fill de la complaença del Pare. «O admirable intercanvi»: l’Espòs muda l’aigua en vi, l’Espòs muda la nostra timidesa en fe robusta, la nostra tristesa en joia, els rivets del nostre dol en el perfum de la vinya florida i de la festa: la figuera que cobria la nuesa del vell Adam, ara ja no és motiu de vergonya, sinó d’alegria pel retrobament.

SANT NADAL!

_____________________

El goig, de senzillesa, us pinta el rostre,

oh Mare d’un Infant que és Foc i Llum;

per vós, la humanitat li para sostre

recant-li poc del divinal costum.

De noi deté el ser i l’aparença,

pastat al vostre forn, el Verb etern;

fecunda el solc la divinal semença,

farina i blat del vostre si matern.

De salvació vós empleneu la història

quan pels camins del dol us creix el Cant,

amb vós nuem els fils de la memòria

teixits amb fe pel Déu fidel i sant.

Per Ell, amb vós, Maria de Betlem,

és ple l’agraïment, i el goig no mor:

la Trinitat, amb els pastors, cantem,

humils, com ells, i transparents de cor. Amén.

Homilia, Fer gran el Senyor

ADVENT
Dia 22 de desembre
1Sa 1,24-28; Sl 1Sa 2,1.4-5.6-7.8abcd (R.: 1a); Lc 1,46-56

Recordo un dels diorames de fra Gilbert de Solius dedicat a la Mare de Déu cantant el Magníficat. També aquests dies previs al Nadal, la litúrgia ens proposa de contemplar els diorames evangèlics del pelegrinatge del poble de l’Aliança, representat per Maria i Josep, Elisabet i Zacaries, Joan Baptista, els pastors… anant a l’encontre del Crist, l’Espòs d’Israel, com verges sàvies amb les torxes enceses de la fe i de l’esperança. El diorama d’avui, com el de fra Gilbert, està dedicat al Magníficat.

La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva. El Magníficat, juntament amb el Parenostre i les Benaurances, és el breviari de l’Evangeli. Ens descobreix el rostre de Déu salvador. Un Déu que salva: aquesta és la seva expressió en la història. El nom de «Jesús» significa precisament això.

Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el totpoderós obra en mi meravelles. La mirada de Déu arriba fins a les coses més petites i senzilles, i les estima. Com la mirada d’un nen resseguint les muntanyes i els camins del pessebre. I la mirada de Déu, ja ho cantava sant Joan de la Creu, és sempre font de benedicció: «e yéndolos mirando, con sola su figura, vestidos los dejó de fermosura». Santa Maria, la Tota Formosa, primícies de la Nova Creació, restà així, en la seva humilitat i senzillesa, plena de gràcia sota la mirada de Déu.

El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. El nom nou de la santedat de Déu és el seu amor fet fidelitat, proximitat i perdó. Aquest és el nucli de l’Evangeli. Des que Maria va cantar el Magníficat, la santedat ja no s’ha d’entendre com a separació sinó com a proximitat, com a donació.

Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils. Omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. Les benaurances, la felicitat que proclamarà Jesús, ja bateguen en el cant del Magníficat, el cant de la Profetessa d’Israel que porta en el seu si el fruit de la felicitat promesa.

Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares. S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. La fidelitat de Déu és una fidelitat concreta, històrica. Encarnada, compromesa. Déu sempre ens crida pel nom.

Maria, que porta en el seu ventre la Descendència d’Abraham, ens obre les pàgines de l’Evangeli amb aquest càntic profètic, que és com el cant de llibertat de la humanitat sofrent i esperançada. Fem-lo gran també nosaltres, el Senyor, i fem de la nostra vida càntic i benaurança profètica per als homes i dones del nos-tre temps. Amén.