Homilia, 20 desembre 2008

ADVENT
Dia 20 de desembre

Is 7, 10-14; Sl 23, 1-2. 3-4ab. 5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1, 26-38

En rellegir el fragment evangèlic d’avui per preparar aquest comentari, he recordat les paraules saboroses de santa Teresa en el seu Llibre de la Vida explicant la visió d’un àngel formós que li traspassà el cor amb un dard de punta flamejant.

En el fenomen que explica santa Teresa, ella no hi té cap mena de paper actiu: només en pateix els efectes. A Maria, en canvi, en el relat d’avui, la contemplem com una dona que dialoga, des de la seva llibertat i responsabilitat de dona, amb Déu, que li parla a través del missatger, l’àngel Gabriel. Se’n poden dir moltes coses de la bellíssima pàgina evangèlica que acabem de proclamar. Però em quedo amb aquesta, el diàleg.

Un Déu que dialoga, que proposa, que invita. L’esdeveniment més gran de la història divina i humana, que és a la base de la nostra fe cristiana, l’encarnació del Fill de Déu, el Logos etern, la Paraula increada, s’esdevé en l’àmbit d’un diàleg. És clar: «dia-logou», que vol dir a través de la paraula, pel camí de la paraula. És així com Déu irromp en l’espai de la nostra llibertat, amb la Paraula, com també amb la paraula va irrompre en el silenci del no-res, al principi de tot, per a suscitar la vida i el sentit de tot.

Un diàleg respectuós, ple de reverència, de Déu envers la seva criatura, creada lliure, a la seva imatge i semblança, i de la criatura, Maria, envers Déu, que li revela el seu misteri amagat. L’alegria de Déu, de què és portadora la paraula adreçada a Maria, provoca en ella torbament i meravella, tot iniciant-la, amb un gran respecte i amb gran delicadesa, pels camins d’accés a la Bellesa. Perquè el relat d’avui, germans, és ple de bellesa. I aquesta sola bellesa ja és una petjada de Déu, ja és evangeli, bona notícia. Per la Paraula, acollint-la i donant-la al seu torn pel consentiment de la fe, Maria accedeix a la Bellesa, accedeix al Misteri, i Déu, com a Logos, com a sentit del món i de la història, en reprèn possessió recreant-los, reorientant-los vers el seu horitzó de llum i de joia. I tot això, tan sols i nogensmenys en virtut d’aquell «que es faci en mi» ple de confiança, de Maria.

Que es faci, germans, la Paraula, en nosaltres! Amén.

Homilia, 11 desembre 2008

DIJOUS II D’ADVENT

Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15

El salm responsorial d’avui, el 145 (144), ens resumeix, en la resposta que hem repetit, tot, ni més ni menys, el que la Bíblia ens explica sobre Déu. Ens hi aturem una mica, com prop d’una font d’aigua fresca, en el nostre camí d’Advent, en el qual ens preparem a acollir, en Jesús, aquest Déu que ve, per ser, ell mateix, font d’aigua fresca per a totes les sets dels nostres deserts —re­cordeu Isaïes, a la 1a lectura!

El salm 145 és un salm molt important: és el darrer, de fet, del salteri. Després d’ell segueixen cinc salms que són com els cinc «Glòria al Pare» de tot el llibre, un llibre, recordem, que està dividit en cinc parts. Aquest salm, alfabètic, és un autèntic brodat, de clara factura sapiencial. Té exactament 150 paraules, com els 150 salms del salteri. Al bell mig del salm, trobem la confessió joiosa del regnat universal de Déu: fins a 4 vegades la paraula rei, regnat. A més, els tres versets centrals on es troba aquesta confessió de la reialesa de Déu, corresponen a les lletres hebrees que fan la paraula melek, rei. Com us deia, un autèntic brodat, una pura meravella literària, retòrica i sapiencial.

Doncs bé, aquest salm tan important ens parla de Déu, ens diu qui és Déu, i com actua Déu, com regna Déu. Ho hem cantat cinc vegades. Déu, el Senyor, és graciós (hanun) i se li commouen les entranyes de misericòrdia (rahum), és lent per a la ira, ric, o millor, gran en l’amor. I ací trobem aquella paraula cabdal, tan central en la teologia de la Bíblia: amor, hesed, tendresa, la tendresa de Déu. Així és com la Sagrada Escriptura defineix Déu, l’Indefinible: Gràcia i Tendresa, dues paraules per a l’Advent.

El nom de Déu no el podem pronunciar, el seu misteri més profund no el podem profanar, però se’ns donen aquestes paraules, gràcia i tendresa, com aigua fresca que raja de de la font, perquè les meditem, perquè les contemplem, en Aquell que és la Paraula, i que esperem, i en la mirada del qual descobrirem, a Betlem i a Jerusalem, al pessebre i al calvari, la gràcia i la tendresa del nostre Déu, del nostre Rei que ve a instaurar el seu regne. A ell la glòria pels segles. Amén.

Homilia, 2 desembre 2008

DIMARTS I D’ADVENT
Is 11, 1-10; Sl 71, 1-2. 7-8. 12-13. 17 (R.: 7); Lc 10, 21-24

Ahir, el salm 121, un dels 15 cants de pelegrinatge, marcava l’inici del nostre itinerari d’Advent cap a Jerusalem, ciutat de pau. Avui, un altre salm, el 71, ens pinta el retrat espiritual del Rei pacífic que habita en aquesta ciutat de pau. En efecte, el salm comença així: «Déu meu, doneu al rei la vostra justícia, al fill del rei, el vostre dret». El fill del rei és Salomó, això és, «el Pacífic». El salm 71 és doncs el salm del rei pacífic, i el nostre rei pacífic, com cantarem aviat en la litúrgia de Nadal, és Crist, fonament de la nostra alegria i de la nostra esperança d’Advent.

Com és aquest rei, quines són les bases de la pau que ve a instaurar? La justícia i el dret en són el tret distintiu. Justícia i dret en relació als humils. Justícia i dret, de fet, designen una manera de viure harmònica que sap situar el propi horitzó humà en l’horitzó de Déu, que sap confrontar amb la seva Paraula els propis camins des de la llibertat i la confiança. El rei pacífic ve, doncs, per inaugurar un nou estil de relacions humanes, no basades en el predomini del fort, en la lògica del poder, sinó en la valoració i l’acolliment de l’humil, del fràgil, del petit. I el do que ens porta el nou rei, allò que defineix el seu regnat, l’era que ve a inaugurar, és la plenitud de la pau, el «shalom», la superabundància de la gràcia de Déu que es vessa com la rosada i amara la nostra terra, la terra del nostre cor.

Els pobres, els desvalguts, els febles, els qui no tenen defensor, tots aquells l’horitzó dels quals és la mort, el no-res, constitueixen el tresor i la predilecció d’aquest rei. Precisament ve per salvar-los a ells, per introduir-los en la plenitud del seu regne.

Nosaltres, doncs, església, poble en camí cap a Jerusalem, preguem aquest salm i fem-ne melodia i motiu de la nostra benedicció i de la nostra lloança d’Advent: «Que es perpetuï el seu nom, que duri com el sol. Que sigui benedicció per a tots els pobles, per a totes les famílies, per a la nostra comunitat. Que la seva pau sigui el fonament de la nostra alegria i de la nostra felicitat». Amén.