divendres, 27 de juny de 2008

Homilia, 27 juny 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA XII/II DURANT L’ANY
2Re 25, 1-12; Sl 136, 1-2. 3. 4-5. 6 (R.: 5a i 6a); Mt 8, 1-4

Què fa Jesús? Certament, es mostra compassiu, i agosarat alhora, superant el tabú de la lepra, que és una mica el paradigma de l’exclusió, de la marginació social. Tanmateix, la lectura profunda del text ens duu molt més enllà de la seva estricta aplicació moral o tropològica. Què significa la lepra a la Bíblia? Hi ha un text del segon llibre de les Cròniques molt eloqüent, per no parlar del codi de santedat del Levític. Fa així aquest text: «El rei Ozies —que havia contret la lepra precisament a conseqüència d’una irregularitat en l’exercici de les seves funcions cultuals— havia de viure, com a leprós, en una casa a part —literalment “casa de separació”— i estava exclòs de la casa del Senyor —el temple—» (2Cr 26, 21). La lepra, doncs, en aquest context, significa la pèrdua de la identitat teològica d’un membre del poble d’Israel, la seva separació, exclusió o privació de l’àmbit de la santedat de Déu.

Ara entenem millor l’abast i el significat de la perícope evangèlica d’avui. Aquest Jesús, mestre ple d’autoritat, que acaba de promulgar la nova Torà evangèlica de les Benaurances i el Sermó de la muntanya, és, com a nou Moisès, com a Crist, Messies, aquell en el qual el poble —leprós—, tu i jo, privats de la nostra identitat teològica, recuperem plenament aquesta identitat.

«Vés a fer-te examinar pel sacerdot i presenta l’ofrena que va ordenar Moisès». El leprós, en escoltar aquestes paraules, és invitat no únicament a complir un requisit legal, sinó més aviat a reprendre les seves funcions cultuals com a membre d’un poble sacerdotal, que té la seva raó de ser en el culte i la lloança a Déu, que, com ens ha recordat Jesús tots aquests dies, són inseparables de l’ètica de la vida i de l’amor.

Jesús ens indica, ens obre el sentit últim, el sentit ple de la nostra existència: la lloança! El pecat, la lepra, havia sostret la creació del seu horitzó sabàtic teològic. En Jesús, i solament en Jesús, l’home i la creació són restituïts novament en aquest horitzó de lloança i de felicitat.

Cantem, germans, a Déu, el càntic nou de Sió, que és el càntic de la nostra identitat retrobada en Jesús! I que aquesta identitat —Jerusalem!— sigui sempre el fonament i el principi de la nostra alegria i de la nostra lloança (cf. Sl 136, 6). Amén.