dilluns, 14 d’agost de 2006

Pregó de la Festa Major de Santa Coloma de Queralt · 2006

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR · 2006
SANTA COLOMA DE QUERALT
14 agost 2006

Quan he de preparar un tema per a una exposició o una xerrada, faig recurs sovint al diccionari. És una petita trampa per quan no et ve la inspiració i et trobes eixut d’idees i de paraules. Una definició precisa i concisa, com les que trobem al diccionari, sovint dóna peu a enfilar tot un discurs. Però aquesta vegada no he tingut tanta sort.

El mateix dia d’haver rebut la trucada telefònica de la nostra regidora, la Sra. Anna Albareda —i trucar a Poblet és tota una proesa—, abans i tot de tenir el permís del meu abat per venir a fer aquest pregó de Festa Major, i quan ja havia decidit que sí, que ho acceptaria —de fet, quan vaig penjar el telèfon a l’Anna Albareda ja ho tenia decidit—, el mateix dia, dic, em vaig posar a cavil·lar davant l’ordinador sobre què us podria dir a tall d’introit o de pregó de la Festa Major. Com deia, la cerca al diccionari no em va ajudar gaire. Fa així, el diccionari: «Pregó. 1. Crida. 2. Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d’una festivitat o celebració».

Un pregó, doncs, és en primer lloc una crida. Suposo que a molts dels ací presents la paraula pregó ja no ens evoca res, o quasi res. Una crida. Ací hi ha una idea interessant que potser ens passa desapercebuda: a la Festa Major, com a esdeveniment social o comunitari, hi som convocats, hi som cridats. La feina que m’han encomanat, doncs, és la de glossar aquesta crida. Encara, segons la definició del diccionari, sembla que us haig de fer un discurs literari. En tot cas, la d’aquesta nit serà una literatura planera, viscuda, experiencial. Demano la vostra benevolència. Intentaré no ser pesat i dir-vos coses que he pensat i que a mi em serveixen, que brollen, doncs, com us deia, de la meva experiència i de la meva vida.

M’agradaria glossar el sentit, per a mi, de la Festa Major, a partir d’una paraula, la paraula «identitat». Si la busqueu al diccionari, veureu que es tracta d’un terme molt complex. Ara, però, deixem de banda el diccionari.

Identitat. Us proposo d’apropar-nos al significat d’aquesta paraula a partir d’un apotegma d’un monjo molt antic, del segle IV, que vivia al desert d’Egipte —ja us he dit que us parlaria des de la meva experiència, no ho podria fer altrament—. Amb el nom d’apoteg­mes es coneixen uns textos molt breus, una mena de consells espirituals o paraules de saviesa, que els monjos antics adreçaven als seus deixebles per respondre a llurs preguntes. Són paraules arrelades en la vida i en l’experiència. Aquest monjo, que no és altre que el famós sant Antoni «del porquet», diu a un dels seus deixebles aprenents de monjo: «De la mateixa manera que els peixos es moren si estan massa temps fora de l’aigua, igualment els monjos que passen massa temps fora de la seva cel·la (o del seu monestir) relaxen la intensitat del seu recolliment. Ens cal, doncs, com el peix cap al mar, afanyar-nos també cap a la cel·la, no fos cas que, restant a fora, descuidéssim la vigilància interior». Potser em direu que no ve a tomb, de fet parla dels monjos. Però jo crec que sí que ve a tomb.

Aquesta petita glossa sàvia del famós sant Antoni parla, en el fons, de la identitat, i de la necessitat de preservar aquesta identitat: només cal canviar l’expressió «vigilància interior» per la paraula «identitat». Ens invita a estimar i, d’alguna manera, protegir, la pròpia identitat.

Per a vosaltres —i també per a mi— la identitat bàsica es resumeix sobretot en un nom, Santa Coloma de Queralt. És a partir d’aquesta identitat concreta, petita, profunda, la de les arrels, la del poble al qual pertanyem biològicament i/o espiritualment, que podem forjar les altres identitats secundàries, que podem obrir-nos a espais identitaris més grans.

Potser us podria parlar de com he forjat jo mateix la meva identitat com a persona, com a colomí, com a creient, i que m’ha portat al lloc on sóc. Jo no vaig néixer a Santa Coloma. Vaig ser dels primers (1 d’agost de 1965) que vàrem començar l’aventura de la identitat en les clíniques diguem especialitzades. Vaig néixer, en efecte, a Igualada, a l’aleshores Sant Hospital, al passeig de mossèn Cinto. I en aquell temps no era possible fer el registre en un lloc diferent del del naixement. Al registre, per tant, consto com a natural d’Igualada. Potser, doncs, les meves condicions com a pregoner de la Festa Major de Santa Coloma de Queralt no acaben de funcionar del tot. Això, però, és per a mi com una mena de paràbola del que jo entenc per identitat, que no és una cosa que ens ve donada, sinó més aviat un projecte que construïm, un camí que fem, i caminar comporta sempre sortir d’un lloc per a anar a un altre. Aquest condiment de desinstal·lació permanent que ha de tenir tota identitat és una de les condicions, em sembla, perquè les identitats que construïm siguin obertes, acollidores, mai excloents. Hem de lluitar sempre i amb totes les nostres forces, amb respecte però amb fermesa, contra els qui voldrien imposar-nos identitats tancades i excloents.

Tot i haver nascut accidentalment a Igualada, una ciutat que estimo i on sempre m’he trobat molt a pler, i on vaig fer bons amics en l’època en què hi vaig anar a estudiar BUP i COU, em sento, però, colomí, i també de naixença.

La meva infantesa. No us avorriré amb anècdotes. La podria concretar simbòlicament en un lloc i en un nom. El lloc és el Pati del Castell, aleshores terrós i amb voreres altes, on s’obrien els quatre balcons de casa meva i la gran portalada dovellada de la casa del meu amic, el castell. I un nom, el d’aquest amic: en Lluís Montagut, que no sé si m’escolta. Ara ens veiem poquíssim, però aleshores érem inseparables. El Pati del Castell i el Castell mateix —casa seva— eren els nostres centres d’opera­cions, els llocs on imaginàvem projectes i aventures i els posàvem en pràctica. Recordo, especialment, una vella tartana que ens transportava, sense moure’s de lloc, als indrets més insospitats.

Voldria recordar dos altres noms, lligats a aquells anys: en Josep Llorach Segalà i en Josep M. Aymerich Martínez. Arrabassats prematurament d’enmig nostre, mereixen aquest esment ple d’a­fecte per part meva.

A banda, doncs, de la família, on aprens el nom i el sentit de les coses, el volum dels horitzons, primer els més propers, després els més llunyans, on aprens una escala de valors mínima i indispensable, on dones els primers cops de martell decisius a la forja de la pròpia identitat, hi ha aquest àmbit de la companyonia, de la convivència al carrer, i també a la casa de l’altre. Desconec si actualment és un costum en voga entre els infants, suposo que sí, però en el meu temps crec que apreníem molt a valorar i respectar les diferències amb aquest intercanvi entre «a casa meva i a casa teva».

Els pares: els meus van marxar una mica massa aviat, i no puc deixar de recordar-los i anomenar-los. Ells són les meves arrels plantades ben endins, ben al cor de la terra de Santa Coloma. Els pares no poden renunciar mai a la tasca d’ajudar a construir la identitat dels seus fills, i això, avui, no deu ser una cosa gaire planera. Ho dic perquè els àmbits de la meva infantesa, si bé ja començaven a eixamplar-se, eren encara força reduïts; tenien, al meu entendre, una mesura més humana.

L’escola, sens dubte, és un lloc imprescindible per a la construcció de la pròpia identitat personal i social. Podria recordar molts noms, vinculats a la meva escola, el Col·legi Mare de Déu del Carme, però en voldria esmentar dos, de dues professores, també prematurament desaparegudes. Primer la Rosalia Recasens (Oranias), que era la mestra de 5è d’EGB. Recordo especialment el seu tarannà pedagògic basat en la corresponsabilitat. Havia inventat un sistema de tutoria segons el qual, més o menys periòdicament, ens convidava a parlar de tu a tu per fer una valoració dels darrers dies. A mi em va ajudar molt a créixer. L’altra professora que no puc oblidar és la Maria Carreras, la tutora de 7è d’EGB i professora de socials, de català, de francès... En aquells moments delicats i il·lusionats de recuperació de les nostres identitats (la llengua, la història, el nom i la bandera del propi país...) ella es va esforçar amb competència perquè aprenguéssim correctament la nostra llengua i la història del nostre país. Tenia el do de fer agradable unes matèries tan prosaiques com la història o la geografia. Les explicava com un conte.

A l’escola, l’aprenentatge de la identitat ha de poder combinar sà­viament l’element teòric amb el pràctic. Jo crec que vaig tenir la sort de poder fer-ho així a l’escola del meu temps, amb les seves limitacions i defectes, és clar; una escola en la qual els pares ja començaven a prendre una part ben decisiva juntament amb els mestres.

A l’escola també vaig tenir la sort, reconec que més que a la parròquia, de poder alimentar i fer créixer la llavor de la fe cristiana que els meus pares van plantar en el meu cor. També voldria parlar una mica d’això. A casa meva, a banda d’anar a missa el diumenge, no practicàvem altres manifestacions o expressions externes de religiositat. Ni tan sols beneíem la taula. En això, com en tot, els meus pares eren molt sobris. Agraeixo aquesta vivència senzilla i natural de la fe, a casa i a l’escola, i que després tant m’ha ajudat en el meu camí de monjo, on molt fàcilment es corre el perill de voler refugiar-se en els ritus i les pràctiques externes que donen seguretat.

A partir del 1979 la forja de la meva identitat comença a desvincular-se de Santa Coloma. Els estudis a Igualada, després a Barcelona, la meva temptativa de tres anys de vida monàstica a Montserrat, després uns anys de treball a Barcelona, i finalment, des de fa onze anys, la meva vida monàstica a Poblet. En tots aquests anys m’ha ajudat saber que el meu poble era sempre Santa Coloma, el lloc on vivia i viu la meva família. Aquesta identitat primera, la bàsica, ha estat imprescindible, certament, per a poder configurar les altres.

Voldria esmentar també l’Orfeó Santa Coloma com un dels llocs importants on vaig aprendre a construir, a conrear, i també a celebrar, i ben joiosament, aquesta identitat. És signe de bona salut que l’Orfeó i tantes altres associacions colomines tinguin vitalitat i vagin endavant encara que sigui amb dificultats. Perquè em sembla que aquests espais associatius han de complir una missió humanitzadora, forjadora també d’identitat, que no poden suplir altres realitats institucionals. Perquè la identitat, com he dit, es construeix i s’enforteix en el dia a dia.

¿Com en podem tenir cura de la nostra identitat? ¿Com la podem alimentar i enfortir? L’apotegma que us he citat al començament parlava de l’exigència de preservar la pròpia identitat, perquè, certament, és quelcom que podem perdre. Jo diria que, principalment, vivint d’una forma conscient la nostra pertinença social al poble, a la comarca, al país, atents al que passa al voltant nostre, aprenent a llegir intel·ligentment la realitat, lliurant-nos amb responsabilitat al nostre treball i als nostres deures cívics —perquè, sens dubte, com a ciutadans i ciutadanes, la nostra identitat és sobretot una identitat política, en el sentit primer i genuí d’a­questa paraula grega.

Molt relacionada amb el que acabo de dir, hi ha, encara, una altra actitud vital que ens hi pot ajudar: saber mirar contemplativament el que ens envolta, amb una mirada quieta, serena i penetrant. Hi he pensat aquests dies rellegint les esplèndides i insuperables descripcions paisatgístiques de la nostra Maria Albareda en el recentment aparegut volum de La Garbera, Veus i perfils de la Baixa Segarra, de l’Associació Cultural Baixa Segarra. Aquestes descripcions seves palesen la identificació profunda de l’autora amb el seu país, la capacitat de copsar-ne l’esperit, el llenguatge amagat, i de transmetre’l als altres; i per això són com un mirall on podem aprendre també nosaltres a identificar-nos amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.

Avui, a Santa Coloma, acolliu un nombre ben considerable d’im­migrants que, per circumstàncies diverses, s’han vist obligats a deixar els seus llocs d’origen, els llocs on havien forjat les pròpies identitats, per caminar cap a terres desconegudes. Cal de totes passades que els colomins estimem i alimentem la nostra identitat si de debò volem oferir un acolliment a aquestes persones amb garanties d’una integració correcta.

Aquest és un tema que em preocupa una mica. Reconec que al monestir, envoltats de muralles, i de vegades muralles més gruixudes i altes que les de pedra, es corre una mica el perill de perdre el sentit comú i la perspectiva de la realitat, però també és cert que la distància ajuda a mirar aquesta mateixa realitat amb una certa dosi d’objectivitat. M’adono que la nostra societat pateix, en general, una crisi forta d’identitat, si ho preferiu, d’identifi­cadors, de punts de referència, a molts nivells: humà, cultural, lingüístic, polític, religiós... Una societat que viu molt superficialment, molt frívolament —i en aquestes paraules no hi vegeu, si us plau, ni la més mínima càrrega moral. Una societat que mira les coses, i sobretot les persones, sense anar a fons, sense estimar-les de debò, sense captar-les des d’allò de més profund que porten i que són —recordeu el que he dit parlant dels escrits de la Maria Albareda. Per això, potser, ens costa tant de comunicar-nos, malgrat la inflació d’Internet i dels telèfons mòbils. I, sobretot, ens costa de ser acollidors. Aquesta constatació em fa patir una mica davant el fet de tantes persones de fora que truquen a casa nostra i que hem d’acollir. Si no enfortim els nostres punts de referència, les marques de la nostra identitat, no els podrem acollir, no els podrem integrar, i hi haurà el perill, sempre latent, de les fractures socials amb els conflictes que això comporta.

Voldria donar aquest to una mica seriós al pregó de la Festa Major, perquè em sembla que la Festa Major és un dels moments socials forts en què expressem, vivim, i alhora fomentem, construïm, enriquim la nostra identitat, aquesta identitat profunda que és el retrobament —no m’agrada dir la suma—, el punt de co­munió de totes les identitats personals de cadascun de nosaltres. Aquestes identitats les posem en comú, les compartim, amb l’alegria de retrobar-nos junts i de sentir-nos formant un poble. I no podem oblidar, ho repeteixo, el deure d’acollir totes aquestes altres persones que avui també formen el nostre poble i que enriqueixen, amb la seva pròpia, la nostra identitat comuna.

En l’àmbit lúdic i gratuït de la festa, l’expressió de la identitat d’un poble troba el seu lloc més idoni. En efecte, la pròpia identitat la vivim i la construïm des de la gratuïtat, des del desinterès, alliberats, si més no per uns dies, de les pressions —no totes, certament, perquè això és impossible— que ordinàriament oprimeixen la nostra vida atrafegada. Segurament els altres esdeveniments festius del calendari tenen un caire familiar més restringit. Però la Festa Major és, o hauria de ser, la Festa de les festes en aquest caminar a través dels dies i dels anys de la vida del poble.

A Santa Coloma, des del punt de vista religiós, tot això que us he dit, encara és més eloqüent. I ara parlo, és clar, des de la meva experiència creient, que forma part també del teixit de la meva identitat. El centre religiós de la nostra festa, que té el seu origen en la celebració eucarística de la Minerva, és una taula, i una Taula, en majúscula, molt especial, la taula on Jesucrist acollia tothom: des dels seus deixebles, també el traïdor, fins als homes i dones de vida diguem incorrecta. Una taula inclusiva, no exclusiva. La taula de la festa, la taula del perdó, de l’amistat, del retrobament. També la taula de l’exigència ètica, de viure seriosament els nostres compromisos com a ciutadans en el respecte de l’altre, una exigència ètica que el creient no pot separar, i ai d’ell si ho fa, del nucli més profund de la seva fe. La taula, finalment, on Ell mateix, Jesucrist, fa el do de si mateix als altres: el do de la seva Identitat més profunda, humana i divina, que es dóna per a suscitar i enfortir noves identitats. Tot això és, em sembla, la taula de l’Eucaristia. Aquesta taula oberta i integradora, més enllà de les opcions religioses de cadascú, hauria de ser el model, si més no com a tarannà, de totes les iniciatives que es duen a terme a Santa Coloma, per tal que cada dia més sigui un poble on tothom se senti acollit, integrat, ajudat i estimat.

Voldria acabar amb aquesta paraula grega, «eucaristia», que vol dir acció de gràcies, donant-vos les gràcies a tots vosaltres, que m’heu escoltat, i especialment als vostres (nostres) representants d’avui a l’Ajuntament, el senyor alcalde i totes les regidores i regidors, que m’han convidat a parlar-vos, a fer aquest introit de la Festa Major.

Abans he dit, comentant el significat de la paraula «pregó», que a la Festa Major hi som cridats, hi som convocats, per tal de posar en comú, amb esperit de festa, el bo i millor que portem dins nostre. Que amb aquest tarannà agraït i constructiu, acollidor i obert, puguem celebrar també enguany la Festa Major. Gràcies, gràcies. I bona Festa a tots.