FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25
«Concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe íntegra, i de
celebrar-lo sempre en esperit i en veritat», acabem de demanar al Senyor en la
col·lecta de la missa. Com el podem venerar, aquest misteri? Apropant-nos, amb
fe i amb respecte, a la bardissa ardent de la Sagrada Escriptura, des d’on Déu
ens parla. Per això el relat evangèlic d’avui, l’anunciació a Zacaries,
m’agradaria contrastar-lo amb el que llegirem demà, l’anunciació a Maria, i que
tots tenim ben present. Provem-ho, doncs, i destriem-ne tres aspectes.
1. El lloc. Zacaries rep la seva anunciació en un espai sagrat, entre
bafarades d’encens, dins els murs del santuari. En el cas de Maria, en canvi,
el misteri de Déu irromp en la profanitat de la llar, en la intimitat de
l’estança, en la quotidianitat. Em sembla un desplaçament important: de l’altar
i el temple, a la casa i a la llar. «Creu-me, dona, —dirà Jesús anys a venir—
arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni
Jerusalem» (Jn 4,21). Des d’ara el núvol de la glòria de Déu posa en cada home
i en cada dona.
2. El destinatari. Zacaries és un sacerdot. La verge de Natzaret és
laica, i, a més, dona. Déu confia la carn del Verb a una dona, i pel ministeri
d’aquesta dona, Maria, la carn de Jesús, l’Anyell, pastada amb el nostre blat i
cuita a la creu, tal com cantem en l’himne de Pasqua («Ad cenam Agni providi»),
se’ns tornarà pa vivent damunt la taula del nou altar.
3. La resposta. Zacaries, el sacerdot, i això em recorda una de les
belles contalles de Jesús, passa de llarg davant el misteri de Déu. Maria, la
laica, l’acull des de l’obediència de la fe. La pregunta de Zacaries a l’àngel
«Com sabré que això és veritat?» (Lc 1,18) neix de la sospita, i per això es
tanca a la fe. La de Maria en canvi, «Com pot ser això?» (Lc 1,34), brolla d’un
diàleg guiat per la confiança, i la confiança és la porta de la fe. Zacaries,
amagant-se rere el seu dubte, ens recorda Adam al paradís, amagat rere els
arbres del jardí, sospitós de Déu a causa del pecat. Maria, la tota pura, no
sospita de Déu, ans hi confia plenament, i la confiança li serà bescanviada en
benaurança perquè ha cregut.
Zacaries no podrà parlar fins que tot s’haurà acomplert. Maria, en canvi, amb
el Pa de Vida tot just plantat com una llavor en la terra del seu cor, ja canta
el Magníficat als acords de la seva fe i de la seva confiança. No és doncs
entre núvols d’encens que aprendrem a celebrar el misteri de Nadal en esperit i
en veritat, sinó, més aviat, a l’espona d’una menjadora agençada amb el fenc
humil de la devoció i de l’amor de debò. Que així sigui per a tots nosaltres en
aquest Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada