dijous, 30 de maig del 2024

Homilia, El gra de blat

MISSA EXEQUIAL DE MANUEL SOLÀ TOLOSA
Santa Coloma de Queralt, 26 d’abril de 2024

Ap 21,1-5a.6b-7; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 4a); Rm 6,3-9; Jo 12,23-28

Ara ha fet noranta anys, en aquesta mateixa església on ens trobem, el tiet Manuel, que avui enterrem, va rebre el sagrament del Baptisme que el va empeltar per sempre més, misteriosament, en la mateixa vida de Déu. Era el mes de gener, els sembrats que envoltaven i envolten la nostra vila, dormien el son de l’hivern esperant l’esclat d’una nova primavera. El tiet Manuel, els darrers anys de la seva vida, ha volgut tornar al seu poble natal, que havia deixat de ben jove per guanyar-se la vida i formar una família a Barcelona: com si volgués retrobar l’oneig fresc i suau de les espigues verdes a la primavera, que es tornaran d’or amb la besada del sol d’estiu.

Amb la paràbola evangèlica del gra de blat que, per germinar en una nova espiga, primer ha de morir, colgat, ens és donat d’entre alguna cosa del misteri fosc de la mort, de la mort del nostre estimat Manuel, i de la nostra pròpia mort, la de cadascun de nosaltres que, tard o d’hora, haurem d’afrontar. La paràbola del gra de blat és la paràbola de la nostra vida en Crist. Una vida que ha de passar per l’amagament i per la mort per tal de poder transformar-se en una nova espiga i donar fruit, escalfada pel sol de la glòria. I això és així perquè pel baptisme hem estat empeltats en la saba vital de la vida de Déu, pel baptisme, com ens diu sant Pau, hem estat submergits misteriosament en la mort de Crist, plantats vora d’ell, per ressuscitar amb ell. Amb Crist.

En evocar la trajectòria humana del tiet Manuel, com és lícit de fer en aquest comiat, em commou profundament pensar en els llargs anys de fidelitat del seu matrimoni amb la seva dona i companya de camí, la tieta Glòria, que ara sent més que ningú el dolor i la soledat de la separació. Han caminat junts durant més de seixanta anys. En el seu amor de cada dia han après aquesta realitat, que per estimar, i per renovar cada dia aquest amor, cal morir també cada dia una mica a nosaltres mateixos, als nostres petits o grans egoïsmes. Només així, des de l’amor, podem entendre quelcom del misteri de la mort. En aquest camí junts han viscut moltes coses, bones i dolentes, han barrejat alegries i llàgrimes: l’esplet generós de quatre fills, cinc nets i una besneta, amb la mort prematura del primer fill, l’estimat Lluís Manuel, que ben segur tots tenim també avui molt present. També tenim presents els altres quatre germans del Manuel, la Teresa, que va ser la primera a dir-nos adéu, la Concepció, el Joan, que li va fer de pare, i l’Elvira. Ara es retrobaran en una abraçada infinita per formar una sola garba en el sembrat de la vida eterna, en aquest lloc on Déu «eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes, perquè les coses d’abans han passat». «Jo faré que tot sigui nou», hem sentit. Ens fa bé, davant la realitat del nostre pecat, saber-ho. Per això en aquests moments implorem també pel nostre germà Manuel la força renovadora del perdó de Déu, capaç de sadollar la seva set i transformar la seva vida.

Obrim també les nostres vides a l’esperança, en aquest moment d’aflicció, tot renovant la nostra fe en el Senyor Jesús, el Bon Pastor que ens guia cap als sembrats, cap als prats deliciosos i les fonts de l’aigua de la vida eterna. Que així sigui, per al nostre germà Manuel, i per a nosaltres que encara fem camí vorejant barrancs tenebrosos. Amén.

diumenge, 7 d’abril del 2024

Des del monestir

PER MI I PER TU

Enguany, en la preparació de la litúrgia pasqual, m’he fixat en un bellíssim detall teològic suggerit per l’introit Resurrexi de la missa del dia de Pasqua, comparant-lo amb l’introit de la missa de la nit de Nadal. És una llàstima que, amb la reforma del missal, aquests dos cants hagin quedat d’alguna manera infravalorats en haver-ne introduït uns altres dos d’optatius mancats però de la mateixa profunditat teològica.

L’introit del diumenge de Pasqua, manllevat del salm 138 [139], fa així: «He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, al·leluia. No m’heu deixat de la vostra mà, al·leluia. És admirable la vostra saviesa, al·leluia, al·leluia». Expressa, doncs, el misteri de la Resurrecció com el retrobament del Fill amb el Pare, després del viatge de l’encarnació, com a bon samarità que ha baixat de Jerusalem a Jericó per rescatar el llinatge humà de les ferides del pecat, carregant-se’l a la muntura de la creu i pagant per ell els dos denaris de la seva mort i sepultura (cf. Lc 10,30-35).

Més encara, aquest cant del dia de Pasqua és com el tornaveu agraït del Fill a aquelles paraules del Pare que cantem en l’introit Dominus dixit de la missa de la nit de Nadal: «El Senyor m’ha dit: “Ets el meu fill; avui t’he engendrat”», rellegides a la llum de la cabdal afirmació de Pau: «Es refereix al seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà, i, per obra de l’Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d’entre els morts» (Rm 1,3-4).  En realitat, tant en el de la nit de Nadal com en el del dia de Pasqua, en la veu del Fill hi ha les veus de tots nosaltres, com a membres del Cos místic de Crist que som, sarments del Cep veritable, partícips d’aquell que va unir el nostre destí al seu en dir a Pere: «Ves al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dona’ls-la per mi i per tu» (Mt 17,27).

Aquesta és l’admirable saviesa del Pare, que ens retorna cada any el cant de l’al·leluia amb la llum resplendent de la Pasqua.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2322, 7 abril 2024

dissabte, 6 d’abril del 2024

Homilia, Felicitat immortal

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA
Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15

«El Senyor tragué el seu poble d’elegits, entre cants de festa i d’alegria, al·leluia» hem cantat com a introit d’aquest dissabte in albis. Se m’ha acudit d’estirar el fil dels introits d’aquests dies de l’octava de Pasqua per trobar algunes paraules per a aquesta homilia.

Responen, aquests textos, a una realitat que ara a nosaltres ja no ens és permès d’experimentar, si més no d’una manera immediata, i per això se’ns demana un cert esforç imaginatiu. En aquesta primera setmana de Pasqua, sobretot en les grans seus episcopals de l’església antiga, la comunitat cristiana s’alegrava amb la presència dels neòfits, els batejats la nit de Pasqua que, per primera vegada, abillats amb les seves vestes blanques, embellien la celebració eucarística i rebien, a més, aquests dies, del bisbe, la catequesi mistagògica, és a dir, la introducció al sentit profund dels misteris de la iniciació i de la vida cristiana. Aquesta joiosa realitat, la dels renascuts en les fonts baptismals, és la que ressona rere les paraules dels introits que cantem aquests dies. El del dilluns, per exemple: «El Senyor us ha fet entrar en un país que regalima llet i mel, perquè sempre tingueu als llavis la seva llei». El país que regalima llet i mel, és, per al neòfit, imatge de la novetat insondable del sagrament de la nova vida en Crist, un Crist que, menjat en el pa i el vi eucarístics, és assaborit en la seva dolcesa com a llet i mel espirituals.

És una vivència, d’altra banda, que evoca tot naturalment l’experiència de l’alliberament del poble d’Egipte, i per això aquests introits hi fan referència: el d’ahir: «El Senyor els conduí segurs, la mar va sepultar els seus enemics», i el que hem cantat avui. Els nous batejats incorporats a la vida de l’església han de trobar, en la relectura de l’Èxode feta durant la Vetlla Pasqual i actualitzada en aquests introits, la pista per articular aquest nou compromís de vida de ressuscitats, de renascuts. «Déu els donà l’aigua de la intel·ligència», fa el del dimarts, amb paraules de Jesús fill de Sira. L’aigua de la intel·ligència és la que, mitjançant el bany regenerador, els obre a la saviesa i a l’alegria de Déu, una saviesa i una alegria inaugurades amb l’introit del diumenge de Pasqua: «He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, [...], és admirable la vostra saviesa», i que culmina demà, diumenge in albis, amb les paraules de la primera carta de sant Pere: «Com infants nascuts avui, glatiu per aquella llet espiritual i sense engany, que us farà créixer i us salvarà». Perquè el sagrament se’ns dona amb vista al creixement en la vida de Déu i a la salvació de les nostres ànimes.

Ajuntem, doncs, el nostre prec al de l’Església, amb l’oració col·lecta d’avui, i fem-nos mereixedors, o, si més no, amb el nostre capteniment de batejats, fem de la nostra vida un assaig general de la felicitat immortal que Déu ens promet en el seu Fill ressuscitat: «Oh Déu, que amb l’abundor de la vostra gràcia multipliqueu els pobles que creuen en vós, mireu benignament els vostres elegits que pel baptisme han renascut a una nova vida i revestiu-los de la felicitat immortal». Amén.