Conferència, Adhuc tecum sum

DEIXEM-NOS ABRAÇAR PEL CRUCIFICAT

Conferència del Divendres Sant

Poblet, 19 abril 2019

Introducció

«Quan nosaltres, esgarriats, no podíem acostar-nos a vós, ens vau estimar fins a l’extrem: en efecte, el vostre Fill, l’únic just, es va entregar a les nostres mans i es va deixar clavar a la creu. Però abans que els seus braços, estesos entre el cel i la terra, fessin el signe de la vostra Aliança eterna, volgué celebrar la Pasqua amb els seus deixebles» (Anàfora de Reconciliació II, 1975).

L’Aliança de Déu amb els homes, de la qual posem com a signe la creu de Jesús, és la seva abraçada salvadora, una invitació a acostar-nos a ell, per a nosaltres, que ja no podíem acostar-nos-hi, i això gràcies al Fill, l’únic Just.

La catequesi d’aquest matí de Divendres Sant, centrada en la Creu de Jesús, parteix de la contemplació d’una imatge. Es tracta de l’anomenat «Amplexus» de sant Bernat, l’abraçada de Jesús crucificat a sant Bernat.

Aquesta icona, que podem contemplar, depèn, al mateix temps, d’una paraula, d’un relat. Ací el teniu:

«D’un monjo espiritual que va veure la imatge de la creu abraçant el seu sant pare mentre estava pregant. Dom Menard, antic abat de Mores, un monestir a prop de Claravall, home de gran pietat, va explicar als seus amics, com si es tractés d’una altra persona, un fet del tot meravellós que nosaltres creiem que l’ateny a ell personalment. Conec algú, deia, que un dia trobà el sant abat Bernat pregant tot sol a l’església. Estava prostrat davant l’altar. Davant d’ell hi havia una creu amb la imatge del Crucificat, posada sobre el paviment. El benaurat l’adorava i la besava molt devotament. Tot d’una, el Senyor (literalment: ipsa maiestas, la mateixa majestat), desclavant els seus braços dels extrems de la creu, abraçava el servent de Déu i l’estrenyia sobre el seu pit. En veure-ho, el monjo, restà tot trasbalsat, ple de sorpresa i d’admiració. Tanmateix, temorós de no desplaure al seu pare benamat, si s’adonava que havia estat descobert i els seus secrets posats en evidència, s’allunyà en silenci, comprenent que tot, en aquest digne abat, la seva pregària i la seva vida, s’apartava dels camins ordinaris» (Exordium Magnum Cistercii, II, vij).

«De monaco spiritali, qui vidit imaginem crucis sanctum patrem in oratione constitutum amplexantem. Domnus Menardus, quondam abbas de Moris, quod est monasterium vicinum Claraevalli, vir religiosus, mirabilem quandam rem quasi de alio retulit familiaribus suis, quam tamen sibimet evenisse putamus, ita dicens: Notus est mihi monachus quidam, qui beatum Bernardum abbatem aliquando reperit in ecclesia solum orantem. Qui, cum prostratus esset ante altare, apparebat ibi ei quaedam crux cum suo Crucifixo super pavimentum posita coram illo, quam idem vir beatissimus devotissime adorabat, ac deosculabatur. Porro ipsa maiestas separatis brachiis a cornibus crucis, videbatur eundem Dei famulum amplecti atque astringere sibi. Quod dum monachus ille aliquandiu cerneret, prae nimia admiratione stupidus haerebat et quasi extra se erat. Tandem vero metuens, ne patrem sanctum offenderet, si eum veluti secretorum suorum exploratorem ita sibi de proximo imminere conspiceret, silenter abscessit, intelligens nimirum ac sciens de illo homine sancto, quod vere supra hominem esset tota ipsius oratio atque conversatio» (Exordium Magnum Cistercii, II, vij).

Aquest preciós relat està extret d’una obra escrita a finals del segle XII o començaments del XIII, quan l’Orde Cistercenc fundat el 1098 ja s’havia consolidat, per un monjo de Claravall, anomenat Conrad, que més tard va ser abat d’Eberbach, un monestir cistercenc alemany, molt ben conservat, però actualment sense monjos, i que va servir per a rodar algunes escenes de la famosa pel·lícula «El nom de la rosa» de l’any 1986 dirigida per Jean-Jacques Annaud. Hom l’anomena Gran Exordi per distingir-lo del Petit Exordi, redactat tot just a les primeries pel tercer abat de Cister, sant Esteve Harding († 1134).

L’origen i el context del Gran Exordi és apologètic: s’escriu en un moment en què l’Orde Cistercenc, ja consolidat, és fortament qüestionat sobretot des d’àmbits cluniacencs. Cal dir que l’obra és com el colofó d’aquest segle d’or que ha estat per als cistercencs el XII, el segle de sant Bernat. Malgrat, com he dit, el seu to apologètic i el seu estil prolix, reïx a introduir-nos en la vida dels monestirs cistercencs de les primeries i en l’esperit fervorós i elevat que s’hi vivia. I n’és un bon exemple el relat que hem escoltat, i que podem veure també amb els nostres ulls.

A partir d’una icona, doncs, i del seu relat, abordarem diversos aspectes en aquesta reflexió entorn de la Creu de Jesús, aspectes de caire més espiritual, aspectes litúrgics, i aspectes teològics. Què significa la Creu de Jesús? aspecte teològic. Com ho expressem? aspecte litúrgic. Com ho incorporem a la nostra vida? aspecte espiritual.

1. Sant Bernat i la humanitat de Crist

Com ja sabeu, sant Bernat és un personatge important de la nostra tradició monàstica cistercenca. Alguns creuen que és el nostre fundador, i, de fet, l’Orde l’ha venerat durant molt de temps com a tal, per damunt, fins i tot, del nostre veritable pare, que és sant Benet (481-547).

Bernat va néixer a Fontaine-les-Dijon (Borgonya francesa) el 1090, i va morir a Claravall el 20 d’agost de 1153. D’una família noble de cavallers, va estudiar a l’escola canonical de Saint-Vorles à Châtillon-sur-Seine, i l’any 1112 ingressà al nou monestir de Cîteaux (Cistercium, Cister), fundat per sant Robert de Molesmes feia 14 anys, el 1098, i governat ara, des del 1108, per l’abat sant Esteve Harding. L’arribada de Bernat, un home sens dubte excepcional, donarà impuls i volada al projecte cistercenc que tot just acabava de consolidar-se. Tres anys després, el 1115, l’abat Esteve envia Bernat a fundar la nova abadia de Claravall, de la qual esdevindrà abat.

De sant Bernat se’n poden destacar moltes facetes: l’home de Déu, el monjo, el savi, l’home d’afers, que intervé en la política del seu temps i en els afers eclesiàstics, més enllà dels murs del seu monestir. Jo en vull destacar una faceta prou important, la de lector i comentador de la Sagrada Escriptura, una de les seves tasques més importants com a monjo i com a abat. En efecte, un dels serveis que l’abat és cridat a fer és el de guiar comunitàriament aquesta lectura divina, espiritual, de la Sagrada Escriptura, que ha d’ajudar els monjos a fressar el propi camí espiritual de recerca de Crist.

Destaco aquesta faceta de la lectio divina, perquè esdevindrà molt important, i marcarà, en aquest tombant decisiu que és el segle XII, un canvi d’inflexió notable en l’espiritualitat cristiana, en la identitat espiritual cristiana, que s’anirà consolidant en els segles posteriors. Vull dir la descoberta de la humanitat de Crist com a font d’experiència i de coneixement, com a font d’amor, i com a camí d’accés vers la plenitud del misteri de Déu. El pas, si voleu, amb una imatge més plàstica, del Pantocràtor (el Crist Déu) al Crucificat (el Crist Home). Una humanitat descoberta en la lectura de la Paraula de Déu, inseparable de la litúrgia, certament, en l’època de Bernat, com a sagrament d’una realitat més profunda, el Crist-Déu que, pel misteri de l’encarnació, assumeix la nostra realitat, per transformar-la, per cristificar-la, per deïficar-la. Insisteixo, és un procés, un camí, una experiència, que no es pot desvincular de la lectura viva de la Sagrada Escriptura.

Deixem que parli sant Bernat del valor d’aquesta humanitat que Déu assumeix en Jesús com a porta d’accés al seu misteri d’amor:

«Déu envia a la terra com el sac mateix de la seva misericòrdia, un sac, dic jo, que la passió haurà d’esquinçar, per tal de repartir-ne el preu de la nostra salvació que porta amagat. Un sac petit, però ple, ja que en aquest petit infant que ens ha estat donat habita la plenitud de la divinitat. A la plenitud del temps ens ha vingut la plenitud de la divinitat. I ha vingut en la carn perquè la poguessin veure uns ulls de carn, a fi que, contemplant la seva humanitat, reconeguem també la seva bondat. Quan apareix la humanitat de Déu, la seva bondat ja no es pot amagar» (Sermó per a l’Epifania II,2).

«Ecce quasi saccum plenum misericordia sua Deus Pater misit in terram; saccum, inquam, in passione concidendum, ut effundatur quod in eo latet pretium nostrum; saccum utique, etsi parvum, sed plenum. Parvulus siquidem datus est nobis, sed in quo habitat omnia plenitudo divinitatis. Postquam enim venit plenitudo temporis, venit et plenitudo divinitatis. Venit in carne, ut vel sic carnalibus exhiberetur, et, apparente humanitate, benignitas agnosceretur. Ubi enim Dei innotescit humanitas, iam benignitas latere non potest» (Sermó per a l’Epifania II,2).

Fixeu-vos en l’expressió forta de Bernat: la humanitat de Déu, sagrament de la seva bondat, el preu del nostre rescat, un preu que és satisfet, pagat per la passió de Jesús, l’Home Déu.

En la mort d’un dels deixebles més eminents de sant Bernat, el monjo i abat anglès sant Elred de Rievall (1110-1167), la vida del qual va escriure el qui fou el seu secretari, el monjo Walter Daniel, retrobem aquesta estima per la icona i pel relat de la Passió del Senyor. Heus-ne ací un fragment:

«Un germà llegia la Passió del Senyor, i ell escoltava, ja que no podia articular cap paraula de manera intel·ligible. Ara bé, cada vegada que el relat es referia a la humilitat del Senyor o a la constància dels deixebles, Elred, que, com hem dit, no podia parlar, expressava de forma admirable la seva aprovació i manifestava la joia que li produïa aquesta lectura per mitjà de gestos de la mà i, algunes vegades, amb un moviment dels llavis o per l’esbós d’un somriure tot espiritual. Altres vegades, al contrari, quan, per exemple, Pere nega el Senyor, els jueus l’acusen, Pilat el lliura i els soldats el claven a la creu, plorava i significava amb els dits la crueltat d’aquests fets, i el seu rostre reflectia aleshores una profunda tristesa. [...] Jo em trobava assegut al costat d’Elred i amb les meves mans li aguantava el cap, mentre que la resta es trobaven asseguts una mica apartats. Aleshores li vaig dir en veu baixa, talment que ningú no se’n va adonar: “Pare, gira l’esguard vers la creu, que els teus ulls siguin allà on tens el teu cor”. Tot seguit, aixecà les parpelles i adreçà el seu esguard lluminós vers la Imatge de la Veritat pintada sobre la fusta de la creu i digué a Aquell que per nosaltres sofrí la mort sobre la fusta de la creu: “Tu ets el meu Déu i el meu Senyor; tu ets el meu refugi i el meu salvador; tu ets la meva glòria i la meva esperança per sempre. A les teves mans confio el meu esperit”».

2. L’abraçada de Crist a sant Bernat

Aquesta icona, doncs, la de Crist crucificat abraçant sant Bernat, és com el símbol indicador del canvi de rumb en l’espiritualitat cristiana que s’esdevé en aquest segle XII, i que, amb l’ajut encara de la teologia i de l’espiritualitat monàstica, arrelada en la litúrgia i en la Sagrada Escriptura, tendirà a humanitzar-se, i a humanitzar també els qui la viuen, els qui l’encarnen.

Del Pantocràtor de Taüll, encara contemporani, si voleu, i que, fins a un cert punt, pot imposar temor, en tant que es tracta de l’expressió d’un Déu de poder, jutge de la història i del món, passem al Crist Majestat (Batlló, Beget ...). Un Crist que continua sent rei i emperador, però que està clavat a la creu, i que, fins i tot, algunes vegades somriu sota la seva mirada serena. Un Crist humanitzat. I ací arribem a un punt important de la nostra reflexió, d’acord amb la icona que estem contemplant:

La creu com a lloc de trobament entre la Divinitat i la Humanitat, entre Déu i l’Home. La Creu de Jesús ens revela ensems Déu i l’Home, la Humanitat i la Divinitat. És el lloc on s’abracen, on Déu surt a trobar l’home, per això desclava els seus braços de la creu.

Això Bernat ho va explicar bellament en els seus sermons al Càntic dels Càntics (II,3), en comentar-ne el primer verset: «Que em besi amb besos de la seva boca!» (Ct 1,2).

Diu: «El Verb que s’encarna és la boca que besa. La carn que assumeix és la boca que rep la besada. El bes que es forma en els llavis del qui el dona i del qui el rep, és la persona composada de l’un i de l’altre, Jesucrist, l’home mitjancer entre Déu i els homes».

«Sit os osculans, Verbum assumens; osculatum, caro quae assumitur: osculum vero, quod pariter ab osculante et osculato conficitur, persona ipsa scilicet ex utroque compacta, mediator Dei et hominum, homo Christus Iesus».

Jesucrist doncs, és la Besada, l’Abraçada de Déu a la Humanitat.

La iconografia acostuma a plasmar aquesta escena de l’abraçada de Crist a sant Bernat amb la imatge d’un Crist ensangonat, sofrent, que serà el propi sobretot dels segles XIV en endavant. El relat, tanmateix, ens parla, per referir-se a la imatge, de la “maiestas”, que desclava els braços per abraçar sant Bernat. És un terme tècnic, certament, per designar la imatge del crucificat distingint-la de la creu. Però alhora remet clarament a la iconografia de l’època: al segle XII, el segle de sant Bernat, el Crist crucificat és representat en forma de majestat, com tantes que coneixem a casa nostra. Un Crist serè, algunes vegades encara viu, amb els ulls oberts, seriós o tal vegada a punt de somriure, hieràtic, amb les seves vestidures reials i la seva corona d’emperador, però també, ensems, molt humà en la seva serenitat i contenció. La creu, en aquestes representacions, és el tron de la majestat, és el sagrament del Ressuscitat, en la línia més pura de l’evangeli de Joan, que contempla la crucifixió de Jesús com el seu enlairament, com la seva glorificació.

3. Context litúrgic

Un altre aspecte molt important de l’escena que hem llegit i que contemplem, i que les representacions reals sempre amaguen, és el seu context i ambientació litúrgica. El relat ho mostra ben bé. La creu està no dreta, en una peanya, o clavada a la paret, com la mostren les representacions pictòriques, sinó ajaguda a terra (super pavimentum posita), segurament recolzada a les grades del presbiteri de l’església, tal com es deixava la creu en la litúrgia del Divendres Sant per a la seva adoració: jo, de petit, encara ho havia vist a la meva parròquia. Evidentment això era molt difícil de representar pictòricament, i és per això que sempre veiem sant Bernat dret o agenollat davant una creu vertical. Però el relat diu que estava prostrat adorant i besant la creu ajaguda sobre el paviment (super pavimentum posita). Tornarem més endavant sobre aquest adorar i besar.

Analitzem una mica aquest context litúrgic de l’abraçada de Crist a sant Bernat, també ens prepararà per a la celebració d’aquesta tarda.

L’adoració de la creu en la litúrgia romana arriba una mica tard, fins al segle VIII (700-750) no en tenim cap notícia en els sacramentaris o llibres litúrgics. El seu origen és clarament oriental, concretament cal cercar-lo en la litúrgia de Jerusalem, on aquesta pràctica es va instaurar tot just recuperada la vera creu per santa Helena, al segle IV. La pelegrina Egèria troba a Jerusalem, ja en el segle V, una litúrgia ben desenvolupada del Divendres Sant ja amb dues parts: al matí (a l’hora tèrcia, les nou) l’adoració de la vera creu, i a la tarda, de l’hora sisena a l’hora novena, la sinaxi didàctica o litúrgia de la Paraula, amb la Passió segons sant Joan com a text central, i unes pregàries finals d’intercessió.

En el cas de la litúrgia romana, durant els primers segles (V, VI, VII), pel que revelen els documents litúrgics, tenim bàsicament, per commemorar la mort del Senyor el Divendres Sant, una litúrgia de la Paraula, una sinaxi didàctica, amb lectures de l’Antic i del Nou Testament, salms, i la lectura de la Passió segons sant Joan. Aquesta litúrgia s’acaba amb unes pregàries solemnes, una vera pregària dels fidels o oració universal, per les necessitats de l’església, del món i de tots els homes. Les úniques pregàries que havien arribat fins a nosaltres fins a la reforma litúrgica del Vaticà II.

És evident, doncs la primacia de la Paraula, del Text, per damunt de la imatge, en la nostra litúrgia i en la nostra espiritualitat, i d’altra banda, en la nostra cultura d’arrels jueves, gregues i romanes. I ho diem avui, que ens trobem, ben al contrari, en una cultura més aviat de la imatge, en detriment de la paraula; una cultura del sentiment i de la sensació, en detriment de la reflexió i la interiorització. Sant Agustí es planyia de trobar-se perdut, fora d’ell mateix, cercant la veritat en les seves imatges, i d’haver trigat a entrar dintre seu per enlairar-se, amb l’ajut de la raó reflexiva, vers la Veritat.

A aquesta litúrgia de la Paraula per commemorar la mort del Senyor, s’hi afegirà, doncs, a partir del segle VIII, una litúrgia més visual i palpable de la creu, però, i això és molt important, acompanyada d’uns textos cantats que s’inspiren molt directament en la Paraula de Déu. Són els improperis:

I

Poble meu, què t'he fet,
en què t'he entristit? Respon-me!
Jo et vaig treure de la terra d’Egipte,

i tu has preparat una creu

al teu salvador.

Miquees 6,3-4: «Poble meu, què t’he fet, en què t’he afligit? Respon-me! Jo et vaig fer pujar del país d’Egipte, et vaig rescatar de la terra on eres esclau i vaig enviar al teu davant Moisès, Aaron i Maria».

II

Jo et vaig conduir quaranta anys pel desert,

et vaig nodrir amb mannà

i et vaig introduir en una terra excel·lent,

i tu has preparat una creu al teu Salvador.

Deuteronomi 8,2: «Recorda’t de tot el camí que el Senyor, el teu Déu, t’ha fet recórrer pel desert des de fa quaranta anys»; 8,3: «T’ha alimentat amb el mannà» i 8,7: «El Senyor, el teu Déu, et porta a un país fèrtil».

III

¿Què més havia de fer per tu,

que no hagi fet?

Et vaig plantar com vinya escollida, bellíssima,

i tu te m’has tornat del tot amarga;

m’has donat a beure vinagre en la meva set,

i amb la llança

has obert el costat del teu Salvador.

Isaïes 5,4: «Què més podia fer que no li hagi fet? N’esperava bon raïm; per què surt agre?», Jeremies 2,21: «Jo t’havia plantat amb ceps triats, eres una plantada segura. Com és que has canviat i ara treus brotada borda?» i Salm 68,22: «Quan tinc set, em fan beure vinagre».

A aquests improperis, que antigament cantaven els sacerdots, en tant que imatge del Crist, el poble hi respon amb una confessió trinitària impressionant: el trisagi, d’origen, certament, oriental.

Sant Déu!

Sant Fort!

Sant Immortal!

Tingueu pietat de nosaltres.

Primer en grec —un record de la litúrgia primitiva de Roma, que era en aquesta llengua, ja que el llatí no s’imposà fins al segle III com a llengua de l’església— i després en llatí, o bé, ara, en català. Això és: aquest Crucificat que contemplem torturat en una creu, és el Déu tres vegades sant, el Déu Trinitat. En el ritu cistercenc antic, mentre es cantaven els improperis, la creu encara estava tapada amb un vel; el sentit, per tant, era encara més fort: el Déu amagat rere el vel de la seva carn, de la humanitat, de la feblesa, és el Déu tres vegades sant.

Per tant, és la Paraula el que ens permet omplir de contingut i de misteri aquest moment fort de la litúrgia del Divendres Sant. No és, doncs, un mer gest piadós o de devoció, sinó una veritable confessió trinitària del Déu amagat, quelcom molt semblant al misteri de la bardissa flamejant que li fou concedit de contemplar a Moisès. La creu és per nosaltres la bardissa encesa on es revela el misteri del Déu amagat que ve per salvar el seu poble, per abraçar la humanitat. Un misteri que parla, perquè Déu, en Jesús, s’ha fet Paraula, però que a la creu parla paradoxalment en el silenci, en la velació, en la foscor.

Hem de pensar, doncs, en aquest context, quan contemplem la icona de l’abraçada de Jesús crucificat a sant Bernat. Aquest trobament profund amb el misteri de Déu, simbolitzat, significat per aquesta abraçada, s’esdevé en l’àmbit de la litúrgia i de la lectio divina de l’església.

4. Affectus i adoració

Se’ns diu en el relat de l’Amplexus de sant Bernat, que aquest es trobava prostrat davant la creu, «quam idem vir beatissimus devotissime adorabat, ac deosculabatur». L’adorava i la besava. Són les dues actituds que suscita en nosaltres la contemplació litúrgica de la Creu il·luminada per la Paraula de Déu: adoració i afecte.

L’adoració, tot i que literalment aquesta paraula vol dir tocar amb la boca, per tant, besar (en llatí boca és os, oris), la mateixa arrel de la paraula besar que trobem en el text, deosculor o osculor, l’adoració, dic, designaria l’actitud interior, la reverència interior amb què acollim el misteri del Crucificat. L’afecte, en canvi, que és l’expressió exterior, amb el bes, acompanya aquesta disposició o moviment interior. És per tant, la mateixa realitat, en el seu doble aspecte, interior i exterior.

Afecte, del llatí «affectus» —tots entenem que vol dir, potser no ho sabríem explicar massa bé, però forma part de la nostra experiència humana— és una paraula molt pròpia de l’espiritualitat bernardina i, en general cistercenca. I té molt a veure amb el sentiment i amb l’experiència. El diccionari la defineix aquesta paraula com «una disposició de l’ànima» (dimensió interior), però també com una disposició del cos, fins i tot una malaltia (en català, i en llatí, diem una afecció, per referir-nos a una malaltia), un sentiment, també, que seria expressió d’un moviment apassionat de l’ànima, sempre segons el Gaffiot (diccionari llatí francès).

El diccionari de l’IEC, la defineix així: Sentiment que commou l’ànima, com ara la ira, la compassió, l’odi, l’amor. Amor no sexual per una persona. Sent molt d’afecte pel seu pare. Sentia un gran afecte pels seus germans. Tenir, portar, demostrar, afecte a algú. Posar afecte a algú. Afecte maternal, fraternal. Acollir amb afecte. Procés psíquic que proporciona determinades qualitats subjectives en el camp de la consciència i que alhora condiciona el sentit dels impulsos i les reaccions.

Es tracta, doncs, d’un terme profund i fins a un cert punt complex, que qualifica molt bé aquesta nova manera d’apropar-se al misteri de Déu, tan ben representada en la icona que contemplem de l’Amplexus, de l’Abraçada de sant Bernat.

Sant Anselm de Canterbury, un teòleg benedictí anterior a sant Bernat, va encunyar aquesta frase famosa: «Credo ut intelligam», crec per a comprendre, referint-se a la fe que cerca de fer-se raonable, entenedora. En aquest nou àmbit, amb sant Bernat i tot el seu entorn monàstic cistercenc, canviaríem una mica la frase: «Credo ut experiar», crec per a experimentar, per a fer una experiència. I l’àmbit de l’experiència és molt proper al de l’amor, al del gust, al de la saviesa. Cosa que no vol pas dir que substituïm senzillament la reflexió per l’experiència.

Déu, per tant, una realitat que ha de ser experimentada, viscuda, incorporada a la pròpia experiència vital. Aquest és el significat profund, arcà, de l’abraçada del Crucificat a sant Bernat. Deixar-se abraçar per ell vol dir deixar que ell informi la nostra vida, experiencialment, i així esdevenim savis. I d’ací, arribem al «Credo ut diligam», al crec per a estimar. Perquè, al capdavall, en sant Bernat, es tracta d’amor.

Davant la Creu, doncs, i el misteri que significa, gairebé no podem desglossar l’adoració de l’afecte. Amb l’adoració volem expressar allò d’absolut i d’inefable que posseeix el misteri de la creu, i amb l’afecte intentem incorporar aquest misteri a l’àmbit de la nostra experiència, de la nostra voluntat i del nostre amor, per tal que, a partir d’ara, la nostra vida quedi tocada i sempre més referenciada per aquest misteri inefable, i siguem capaços també, de convertir tots els actes de la nostra vida en sacrifici amorós, és a dir, en servei als altres.

Completem aquesta visió de l’affectus, amb algun text de sant Bernat: aquest, del seu sermó II per a Septuagèsima, fa referència precisament a la mort del Senyor crucificat, prefigurat per Adam:

«El Senyor envià un son profund a Adam. Se n’envià igualment un a ell mateix esdevingut un altre Adam; però hi ha una gran diferència entre aquests dos sons. En efecte, el d’Adam hauria estat produït per l’èxtasi de la contemplació, mentre que el de Crist neix d’un sentiment (affectu) de compassió, talment que hom pot ben dir que fou la Veritat el que procurà un son al primer Adam, mentre que és la Caritat el que envià el seu al segon, amb el benentès que el Senyor és alhora Veritat i Caritat» (Sermó per a Septuagèsima II,1).

«Immisit Dominus soporem in Adam. Immisit et in seipsum, factus nimirum secundus Adam: sed est distantia forte non parva. Ille enim soporatus videtur prae excessu contemplationis; Christus miserationis affectu: ut in ilium soporem immiserit Veritas, in hunc charitas, cum utraque sit Dominus» (Sermó per a Septuagèsima II,1).

Ens movem doncs, en el camp semàntic de l’amor i de la veritat. El Senyor és veritat i és caritat. La veritat ateny la nostra intel·ligència, la caritat la nostra experiència, l’afecte. Dues dimensions que hem de complementar, tal com es complementen en Jesucrist.

Aquest altre, del sermó I per al Dimecres de Cendra, comentant la unció del Fill per part del Pare:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut. D’aquestes paraules se’n desprèn tot un perfum d’unció espiritual. El Pare ha ungit el seu Fill, preferint-lo a tots els qui tenen part en la seva glòria, ja que es complau en ell molt més que en tots els altres, atès que l’estima amb un afecte diví, desconegut per a tota altra creatura. El Pare, dic jo, ha ungit el seu Fill preferint-lo a tots els qui comparteixen la seva glòria, i ha acumulat damunt d’ell tots els seus Crismes de bondat, de mansuetud i de dolcesa, l’ha omplert abundantment de les entranyes de la seva misericòrdia i de la seva pietat» (In capite ieunii I,3).

«Hic est Filius mens dilectus, in quo mihi bene complacui. Haec plane spiritalis unguenti fragrantia est. Unxit Pater Filium prae participibus suis, in quo prae ceteris singulariter complacet sibi. Pater enim diligit Filium, affectu utique divino, et inexperto omni creaturae. Unxit, inquam, Pater Filium prae participibus suis, accumulans super eum universa charismata benignitatis, mansuetudinis, et suavitatis, abundantius eum replens visceribus misericordiae et miserationis» (In capite ieunii I,3).

És un text preciós. Aquí l’afecte designa l’amor, únic, del Pare pel Fill, que es concreta, es vessa, es comunica, per mitjà d’aquesta unció, és a dir, de l’Esperit, ja que l’Esperit Sant és la Unció del Pare i del Fill, l’Amor del Pare i del Fill.

6. Amplexus: l’abraçada del Pare i el Fill

D’això es tracta precisament, de l’abraçada del Pare i del Fill, de la unció del Fill per part del Pare, de la seva dilecció, de la seva preferència per aquell, que malgrat tot, «és el més bell de tots els homes», com canta el salm 44.

Arribem ací, al cimal de la nostra reflexió. Intentarem explicar-ho amb l’ajuda d’un gran teòleg, el suís Hans Urs von Balthasar (1905-1988), fent recurs a la seva Teodramàtica, “el darrer acte” de la seva colossal teologia. No és fàcil, explicar això.

En el si de la Trinitat, el Pare, en engendrar el Fill, crea al mateix temps la distància necessària, aquell espai de llibertat, que fa possible que el Fill, que és de la mateixa naturalesa que el Pare, sigui alhora una Persona divina (la segona, el Verb que s’encarna) diferent de la del Pare: sense distància, sense llibertat, no hi podria haver amor. Paradoxalment aquesta distància, aquesta soledat (amb un mot de santa Elisabet de la Trinitat), és l’Esperit, l’Amor, la tercera persona de la Trinitat. Aquesta distància entre el Pare i el Fill fa possible, en el mateix espai de llibertat, d’amor, de donació, de comunicació intratrinitàries, l’encarnació del Verb, l’assumpció per part de Déu de la nostra realitat humana: el Verb s’encarna per obediència al Pare però al mateix temps en absoluta llibertat i gratuïtat. Aquesta distància entre el Pare i el Fill arriba al seu punt àlgid en la seva davallada als inferns: és de l’infern de la mort de Jesús que brolla el seu crit d’abandó a punt de morir a la Creu: «Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat» (Mt 27,46), que fa possible l’altre crit: «Pare, a les teves mans confio el meu esperit» (Lc 23,46). És a dir, el màxim distanciament entre el Pare i el Fill, que és la mort de Jesús, és també el màxim apropament, l’abraçada del Pare i el Fill, i fa possible que en brolli l’Esperit com a font de vida, un Esperit que el Fill, ja ressuscitat, retorna al Pare, i que, ensems, vessa damunt tota la humanitat representada per la Dona i el Deixeble estimat als peus de la creu. És en aquest moment de la mort de Jesús que la Santa Trinitat com a Història divina d’amor es clava com una falca en la Història humana obrint-la a un nou Futur. Per això Joan acaba així el drama de la Creu: «Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: “Tot s’ha complert.” Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit» (Jn 19,30).

Els evangelis sinòptics, en el relat de la passió, consignen tots tres un detall que podria fer referència a aquesta teologia del distanciament: en produir-se la mort de Jesús, el vel del temple, que tancava el Sant dels Sants, s’esquinçà (Mc 15,38; Mt 27,51; Lc 23,45). És el com el símbol de l’esquinçament de la Santa Trinitat que fa possible el desbordament cap enfora de l’Esperit de vida. Sant Bernat apuntava una mica al mateix amb la imatge del sac esquinçat en la passió de Crist. El vel és la humanitat de Crist, i és aquest vel el que s’esquinça a causa d’aquest distanciament entre el Pare i el Fill, revelant la intimitat de la vida trinitària.

Diu von Balthasar: «Es tracta de demostrar que l’abandó del Fill per Déu durant la passió fou un mode de la seva vinculació amb el Pare en l’Esperit Sant, tal com la seva mort va ser un mode de la seva vitalitat, i el seu sofriment un mode de la seva benaurança (...) En la passió hom es troba en l’obscuritat del Fill, però al mateix temps en la llum del Pare, ja que l’obscuritat del Fill consisteix en el fet que la seva llum està consignada en el Pare. Durant l’enfosquiment per l’abandó de Déu, la certesa de l’herència estava dipositada dins de la filiació (aquesta relació intratrinitària), com un regal, disposada a ser repartida entre els homes» (Urs von Balthasar, Teodramática. El último acto, pg. 255), precisament, com deia sant Bernat, en esquinçar-se, per la passió, pel distanciament, el sac de la misericòrdia de Déu.

És en la creu, doncs, on es resol aquest «afecte diví», de què parlava sant Bernat, la unció del Pare envers el Fill, una unció d’amor preferent, absolut, total. I és així que des de la Creu, el Fill, deixant-se abraçar pel Pare, pot abraçar també tota la Humanitat per ungir-la amb el seu Esperit, per a fer-la participar d’aquesta predilecció, d’aquest affectus etern del Pare.

La humanitat, representada en la nostra icona per Bernat, és l’ovella perduda que finalment, Jesús es carrega a les espatlles —la creu— per menar-la vers la cleda del Pare, vers l’amor, la tendresa, la compassió, l’afecte del Pare. Al salteri hi ha un salm, el més llarg de tots, el 118, que és una meditació de la Llei amorosa i exigent de Déu, que repartim cada dia en la pregària del migdia, a l’hora menor, que acaba així, després de repassar les meravelles d’aquesta Llei exigent i amorosa: «M’havia esgarriat com una ovella perduda: vine a buscar el teu servent, que jo no oblido els teus manaments» (Sl 119,176).

Això és el que ha fet Jesús, venir-nos a buscar, senzillament, per retornar-nos a l’abraçada del Pare: «[El fill] se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà» (Lluc 15,20).

Voldria cloure encara, aquesta part, amb les paraules de l’elevació a la Trinitat de santa Elisabet de la Trinitat: «Oh els meus Tres, el meu tot, la meva felicitat, solitud infinita, immensitat on em perdo, em lliuro a vós com una presa. Sepulteu-vos en mi perquè jo em sepulti en vós, tot esperant d’anar a contemplar en la vostra llum l’abisme de les vostres grandeses».

7. Al·leluia. M’he retrobat amb vós

Acabarem amb un cant. Voldria que l’escoltéssiu, i que marxéssim amb aquest cant a dintre. És el cant del diumenge de Pasqua, l’introit de la missa del dia. Diu així:

Resurrexi, et adhuc tecum sum, alleluia.

Posuisti super me manum tuam, alleluia.

Mirabilis facta est scientia tua, alleluia.

He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, al·leluia.

No m’heu deixat de la vostra mà, al·leluia.

És admirable la vostra saviesa, al·leluia, al·leluia.

Parlàvem de distància, d’abandó. La resurrecció, que floreix ja a la Creu en l’abraçada de Crist a Bernat, en l’abraçada de Crist a tu i a mi, a tota la humanitat, esclata en el retrobament del Pare i el Fill, el Pare que, malgrat la distància de la creu, no ha deixat mai el Fill de la seva mà, perquè, en paraules de von Balthasar, «tot el tresor de la filiació es trobava consignat (guardat) en el Pare», ja que Crist, tot i el distanciament de l’encarnació i de la passió, no havia deixat d’estar mai amb el Pare, girat cap al Pare, al si del Pare, com canta Joan en el seu Pròleg: «In principio erat Verbum et Verbum erat apud Deum (pros ton theón) et Deus erat Verbum» (Jn 1,1).

Aquest cant del Diumenge de Pasqua i els seus versets el manllevem del salm 138, «Heu penetrat els meus secrets, Déu meu, i em coneixeu», que canta misteriosament el misteri de la consignació de la filiació de Jesús en el Pare durant el distanciament i l’abandó de la Passió: «si baixava als inferns, us hi trobo», diu el salm. Si voleu un text per a meditar, avui, o demà, podríeu prendre aquest salm, el 138 (139).

És un cant serè, escrit en el mode quart, perquè la joia de Pasqua no pot ser una joia d’esclats, ni de triomfalismes, ans una joia íntima, profunda, transparent, la joia de la retrobada del Pare i del Fill, en l’abraçada del Sant Esperit.

Al capdavall l’al·leluia pasqual en llavis de Jesús és una confessió serena i joiosa de la saviesa del Pare, del seu misteri d’amor entranyable, aquell misteri que sempre està més enllà dels nostres llindars i que, malgrat tot, ens atreu i ens abraça per la força del sagrament pasqual dibuixat avui pel signe de la Creu.

Poblet, 19 abril 2019

Conferència del Dissabte Sant

EGÈRIA

CAMINANT VERS LA PASQUA

Dissabte Sant

Poblet, 31 març 2018

Introducció

«Sou duts per la mà cap a la piscina santa del baptisme de Déu, tal com Crist fou portat des de la creu al sepulcre que tenia preparat. I tots vosaltres, un per un, heu estat preguntats si creieu en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Heu fet aquesta confessió salvadora, us heu submergit tres vegades en l’aigua i n’heu emergit cada cop: amb això heu significat, en imatge i en símbol, els tres dies de la sepultura de Crist. Perquè tal com el Senyor nostre va passar-se tres dies i tres nits en el ventre de la terra, igualment vosaltres, amb la primera sortida de l’aigua, heu imitat el primer dia de Crist a la terra i, amb la primera immersió, la seva primera nit. No altrament de com el qui es troba en la nit no s’hi veu, però el qui camina de dia va per la llum, quan us vau submergir era com si fóssiu a la nit i no us hi vèieu, però quan vau emergir de l’aigua fou com si estiguéssiu en ple dia. En el mateix instant éreu com morts i com vius: aquella aigua salvadora se us va convertir en sepulcre i en mare. El que Salomó afirmà d’altres coses us escau també a vosaltres; ell va dir: Hi ha un temps de néixer i un temps de morir. Sí, això us escau, però a l’inrevés: temps de morir i temps de néixer. I el temps de fer aquestes dues coses és un, és el mateix: el vostre naixement coincideix amb la vostra mort. Oh cosa estranya i paradoxal! Nosaltres no ens hem mort, no ens han enterrat, no ens han crucificat i no hem ressuscitat, però hem imitat tot això sacramentalment, i en la seva realitat espiritual hem trobat la salvació. Crist, en canvi, fou realment crucificat, realment sepultat i va ressuscitar de debò: i totes aquestes coses ens han estat donades com a gràcia, perquè, tot imitant-les, participem dels sofriments de Crist i guanyem de debò la salvació» (Catequesis de Jerusalem, Catequesi 20 [Mystagogica 2], 4-6: PG 33, 1079-1082).

He volgut començar amb aquest text, molt adient per al dia d’avui, dissabte sant, perquè probablement la pelegrina Egèria, de la qual parlarem aquest matí, va escoltar aquestes mateixes paraules, en grec, de llavis del seu autor, el bisbe sant Ciril de Jerusalem.

[Sant Ciril (315-387), va ser ordenat bisbe el 348, va patir diversos exilis, per qüestions doctrinals, i fins al 378 no va poder prendre possessió de la seu de Jerusalem de forma definitiva. Va escriure 24 catequesis, com a bisbe: Una d’introducció, divuit sobre la fe cristiana adreçades als catecúmens (els qui es preparaven per a rebre el baptisme), i cinc adreçades als nou batejats o neòfits. Aquestes, les cinc catequesis mistagògiques, són les més cèlebres. Servien per a instruir els nou batejats sobre el significat profund dels sagraments de la iniciació cristiana (baptisme, confirmació i eucaristia) que acabaven de rebre en la nit de Pasqua, durant la Vetlla Pasqual, a la basílica del Sant Sepulcre (Anàstasi), i es predicaven durant l’Octava de Pasqua, en què els neòfits assistien a l’eucaristia portant encara les vestes blanques rebudes en ser batejats. Les llegim, també nosaltres, durant l’Octava de Pasqua, com a segona lectura de l’Ofici de lectures.]

 

1. Egèria

Sabem que Egèria va viatjar per Egipte, Palestina, Síria, Mesopotàmia, Àsia Menor i Constantinoble, en un llarg periple, durant els anys 381-384. D’aquest viatge, i tal vegada sigui la primera a fer-ho, en va escriure una crònica, amb un estil molt viu i viscut, de manera semblant a com ho farà una altra dona, mil sis-cents anys després, a casa nostra, del seu viatge per terres de Granada. Em refereixo a l’escriptora i política Teresa Pàmies, morta fa pocs anys, i a la seva deliciosa crònica «Busqueu-me a Granada», publicada el 1980. Així, visitant el monestir de San Jerónimo, explica: «El meu fill, delerós de mostrar-me els tresors del cenobi, construït, segons diu, al segle XVI, no endevina el meu desig de solitud. Hi ha coses que un turista ha de visitar, segons ell, coses com el retaule del temple d’aquest monestir. L’església mateix és d’un estil que em desagrada i em fastigueja: superbarroc. El retaule és una aglomeració de sants i santes, cada un dels quals té un currículum que el turista ignora. Al cim del retaule es destaca un Crist crucificat que em commou, no en funció d’una fe religiosa que no tinc, sinó de la profunda pietat que provoca» (Que em busquin a Granda, Edicions Destino, Barcelona 1980, pàg. 26).

A casa nostra tenim una acurada edició en català de l’Itinerarium d’Egèria, amb un estudi exhaustiu, a cura de Sebastià Janeras, publicada a la Bernat Metge, en dos volums (números 237 i 238), el 1986.

Però, qui era Egèria?

No és del tot segura la pàtria de la nostra viatgera, de la pelegrina Egèria. Es dubta entre la Gallia Narbonensis (sud-est de França) o l’Aquitània (sud-oest), i la Gallaecia de la Península Ibèrica, l’actual Galícia. Quan visita Edessa, el bisbe del lloc es refereix al fet que ella ha vingut «de l’extrem de la terra fins a aquests llocs» (Itinerarium, XIX,5). Aquesta expressió podria fer referència a Galícia (el finis terrae), però no necessàriament. En un altre punt del seu escrit, Egèria compara el riu Èufrates amb el Roine (XVIII,2), cosa que faria pensar en un origen gàl·lic. Potser ja parlava d’aquest riu, que va haver de travessar en el viatge d’anada, en la part perduda del manuscrit. Aleshores, si realment fos gallega, no tindria res d’estranya aquesta comparació, si ja n’havia parlat abans (les destinatàries suposadament gallegues de la seva crònica no coneixien el Roine, per tant, seria absurda la comparació d’un riu desconegut, l’Èufrates, amb un altre riu desconegut per elles, el Roine).

A favor de l’origen gallec, el més acceptat pels estudiosos, hi ha el fet que el primer testimoni escrit que tenim d’Egèria és el de Valeri del Bierzo (s. VII), de prop de Galícia, que posseïa el manuscrit de l’Itinerarium.

Valeri, en la seva carta als monjos del Bierzo, en què parla de l’escrit, anomena Egèria «beatissima sanctimonialis». Qui era Egèria, doncs? Una monja o una laica piadosa? Això sí, noble i adinerada, prou per a poder fer un viatge com aquest. Durant el seu viatge mostra un gran interès per visitar els llocs monàstics i els ascetes, sobretot els monjos del desert d’Egipte. L’interès per la litúrgia, i el seu coneixement de la Sagrada Escriptura, fan pensar també en una Egèria consagrada a Déu. No era estrany que un monjo o una monja fes un pelegrinatge.

A tot arreu on va és rebuda amb molts honors pel bisbe del lloc, pels monjos il·lustres, fins i tot en alguns llocs és escortada pels soldats (cf. VII,2). Això faria pensar més aviat en una dama piadosa, rica i distingida, certament molt vinculada als cercles monàstics i eclesiàstics de la seva terra. La seva admiració pels monjos, ascetes i verges, podria fer pensar que ella no pertanyia a aquest estament. Per això els admira.

Sigui com sigui, verge consagrada a Déu, o laica piadosa, Egèria no és la primera ni l’única dona que fa un viatge com aquest amb inquietuds espirituals: coneixem Pemènia (Egipte i Jerusalem el 394), Sílvia (Jerusalem, abans del 400), Fabiola (Jerusalem 394-395), Paula (vinculada amb sant Jeroni), Melània la Vella i Melània la Jove, etc., de la mateixa època.

Janeras és de l’opinió que es tracta d’una dama distingida i que realment estava consagrada a Déu, és a dir, era una monja, i va escriure el seu relat per a les seves germanes de comunitat.

2. La data del viatge

Egèria arribà a Jerusalem poc abans de la Pasqua del 381 i en marxà definitivament el dilluns de Pasqua, 25 d’abril de l’any 384. S’ha pogut precisar exactament gràcies a l’acurat estudi del P. Paul Devos. Ara no ens podem entretenir pas en aquesta qüestió, que Janeras en el seu estudi explica detalladament. Per això sabem del cert que hi va conèixer el bisbe sant Ciril, l’autor de les Catequesis mistagògiques, conegudes també com les Catequesis de Jerusalem.

3. El manuscrit

Del seu Itinerarium (pelegrinatge) en coneixem només un manuscrit. Es tracta del Codex Aretinus VI, conservat a la biblioteca de la «Fraternità dei Laici», a Arezzo, Itàlia.

Fins al 1884 coneixíem només Egèria per la carta als monjos de Valeri del Bierzo (s. VII), que ja hem esmentat, en la qual els en parla: «Aquesta benaurada monja Egèria, consumida per la flama del desig de la gràcia divina, amb el suport de la majestat del Senyor, va emprendre un llarg periple per tot l’orbe, amb totes les seves forces i el seu cor intrèpid. Així, avançant a poc a poc sota l’ègida del Senyor, va arribar als sacratíssims i anhelats llocs del naixement, passió i resurrecció del Senyor i fins als cossos de màrtirs escampats per diverses províncies i ciutats per pregar davant d’ells i alimentar la seva devoció». Però en aquest any 1884, l’erudit Gian Francesco Gamurrini va descobrir el còdex del seu Itinerarium a la biblioteca d’Arezzo, que no seria correctament atribuït a Egèria fins al 1903 pel monjo de Solesmes Dom Marius Férotin (1855-1914), estudiós també d’Egèria.

El manuscrit va ser escrit al monestir de Montecassino, al segle XI, i d’allà va passar a l’abadia de Santa Flora i Santa Lucil·la, a Arezzo, fundació de Montecassino. En ser suprimit aquest monestir el 1810, el manuscrit anà a parar a la biblioteca de la Fraternitat dels Laics, d’Arezzo. Pere Diaca (s. XII, 1107-1140), monjo i bibliotecari de Montecassino, el va tenir a la vista quan va escriure la seva obra De locis sanctis, segurament en la versió completa, ja que en falten alguns fragments del principi i del final.

Aquesta obra Egèria la va escriure des de Constantinoble, i la va enviar a les seves destinatàries mentre encara estava viatjant. És probable que hagués escrit altres relacions, sobretot de la primera part del viatge d’anada a Jerusalem, on sojornà llarg temps, però s’han perdut.

Aquesta relació escrita per Egèria és un exemple important de l’anomenat llatí vulgar, o llatí tardà, amb un estil molt proper a la llengua parlada. Utilitza moltes paraules gregues, que transcriu lliurement al llatí, donant-ne la traducció. Evidentment a Jerusalem l’església parlava en grec. Segurament Egèria, sobre la marxa, va adquirir un cert coneixement del grec, per la necessitat de conviure-hi durant un temps prolongat. Ara bé, el seu llatí és fonamentalment un llatí cristià, per la temàtica i pel vocabulari. I expressa molt vivament el profund coneixement que Egèria tenia de la Bíblia.

Egèria està impregnada de la Sagrada Escriptura, i aquest és el punt on ens interessava arribar per afrontar el seu pelegrinatge, ja que el viu així, com una actualització dels textos sagrats i dels fets salvífics que s’hi expliquen. En veurem alguns bells exemples de la seva vivència de la Setmana Santa, la Gran Setmana, a Jerusalem, que és el que més ens interessa del relat del seu viatge. L’Escriptura és, no hi ha dubte, la seva guia de pelegrinatge, la seva guia turística.

4. El viatge

A banda de la seva llarga estada a Jerusalem i la descripció dels llocs sants i de la litúrgia que s’hi feia, en temps, com hem dit, del bisbe sant Ciril, Egèria visità el Sinaí, el mont Nebó, Càrnees, Mesopotàmia i Constantinoble. D’aquests llocs en tenim coneixement pel seu escrit, però segurament visità altres llocs, la relació dels quals s’ha perdut. De fet, el nostre Itinerarium comença quan Egèria es troba a les envistes del Sinaí, a on ha anat des de Jerusalem: «Continuant el camí, arribàrem a un cert lloc on les muntanyes per entre les quals passàvem s’obrien i formaven una vall immensa, molt plana i molt bonica; i al fons de la vall apareixia la santa muntanya de Déu, el Sinaí» (I,1).

5. Un itinerari espiritual

Egèria. Caminant vers la Pasqua. És el títol que he posat a la conferència. I és que sobretot volia fer notar, en el seu escrit, en tot el seu escrit, però particularment quan descriu la Gran Setmana o Setmana Santa a Jerusalem, aquesta idea del viatge espiritual, tan interessant per a la nostra, valgui la redundància, espiritualitat. En efecte, el viatge geogràfic d’Egèria no és sinó un alçaprem per a aquest viatge interior, per a aquest pelegrinatge que estem invitats a fer tots els cridats per Jesucrist a seguir-lo, en tant que tots, des d’Adam abandonant el Paradís, som homes en camí, pelegrins de la vida, que ens anem fent, ens anem construint mentre caminem.

Aquest viatge el fem durant la Quaresma, tot caminant vers la Pasqua. El fem per aquest desert de quaranta dies en què se’ns invita a escoltar més atentament la Paraula de Déu i a viure més amatents a les necessitats dels altres tot purificant el nostre cor per tal de centrar-lo en Jesús. Ens hi ajuda la pregària, el dejuni, i sobretot la caritat que hem de practicar envers els altres. La meta d’aquest viatge és la Pasqua, l’encontre amb el Ressuscitat, un encontre que ens invita a viure la joiosa amistat amb ell, que, en virtut de la seva Resurrecció, esdevé per sempre més el nostre company de camí, invisible, però amatent, en tots els replecs de la quotidianitat.

Egèria, curiosament, també ens descriu l’itinerari quaresmal, abans d’endinsar-se en la Gran Setmana, que nosaltres hem de passar per alt. En parla d’una manera molt bonica, segons el costum litúrgic de Jerusalem: els dies de la Quaresma formen una unitat amb les festes pasquals, i de fet, tant la Quaresma com la Pasqua són esmentats amb el nom de «festes» (XXVII,1).

Aquesta idea de camí, de viatge espiritual a través de les etapes d’un viatge geogràfic també el trobem en els evangelis en relació a Jesús. En realitat, tot l’evangeli és un viatge, el viatge de Jesús pujant a Jerusalem per a celebrar-hi la Pasqua, la seva Pasqua, el seu pas (èxode) cap al Pare, i amb ell, el de tots nosaltres. Sant Lluc ho subratlla encara més en els evangelis de la infància, quan posa en moviment primer Maria corrent a visitar Elisabet, després Josep i Maria pujant de Natzaret a Betlem per al cens, i encara més tard Jesús, Maria i Josep pujant altra vegada a Jerusalem per celebrar la Pasqua. Un viatge que comença amb el de Déu mateix, que ve a trobar-nos en l’àngel de l’Anunciació.

Tota la Bíblia, de fet, està pensada i escrita per a suggerir aquesta idea. Pujar a Jerusalem. La Bíblia, tal com la llegeixen els nostres germans jueus, acaba així: «Això fa saber Cir, rei de Pèrsia: El Senyor, Déu del cel, que ha posat a les meves mans tots els reialmes de la terra, m’ha encomanat que li edifiqui un temple a Jerusalem, al país de Judà. Tothom d’entre vosaltres que pertanyi al seu poble, que el Senyor, el seu Déu, sigui amb ell, i que hi pugi!» (2 Cr 36,23). El nostre pelegrinatge de cristians també acaba a Jerusalem! Recordeu l’Apocalipsi, el darrer llibre de la Bíblia cristiana, com acaba? Amb la visió de la santa ciutat de Jerusalem, la Jerusalem del Cel, que baixa a trobar-nos: una ciutat joiosa i resplendent, presentada com l’esposa, la núvia de l’Anyell, és a dir, de Crist Ressuscitat en la seva Pasqua (Ap 21,10).

Provem, doncs, d’endinsar-nos en alguns textos d’Egèria per tal de fer aquesta experiència. Ens pot donar molt bones pistes per a la nostra vivència personal i concreta, i també comunitària, eclesial, de la Pasqua.

6. La Gran Setmana

Tot just encetat l’Itinerarium, ens trobem amb aquest relat, que pot donar-nos ja un tast de quin serà el seu estil de viatjar, i, sobretot, de pregar tot viatjant, sempre amb la companyia, amb la guia de la Sagrada Escriptura. Es tracta de la seva ascensió al Sinaí:

«Així, doncs, a l’hora quarta, arribàrem al cim de la santa muntanya de Déu, el Sinaí, on fou donada la llei, és a dir, el lloc on davallà la majestat de Déu aquell dia que la muntanya fumejava. En aquest lloc hi ha ara una església no gran, perquè aquest lloc, el cim de la muntanya, tampoc no és gaire gran, però l’església en ella mateixa té molta gràcia. [...] Després de llegir, doncs, tot el passatge corresponent del llibre de Moisès, férem l’oblació com de costum i hi combregàrem» (III, 3-6).

«Fer l’oblació» (l’ofrena) és l’expressió que empra sempre Egèria per designar la celebració eucarística.

Allò que li permet, doncs, de fer el pas del viatge geogràfic cap al viatge espiritual, de l’ascensió física vers l’ascensió interior, és la lectio divina de la Sagrada Escriptura, una lectura que esdevé veritable actualització de l’esdeveniment salvífic —el do de la Llei per al poble per mediació de Moisès, en aquest cas concret—. Una actualització que cobra tota la seva força sacramental amb la celebració de l’Eucaristia, Memorial i Actualització de tota la història de la salvació en Jesucrist.

a) Diumenge de Rams

El diumenge de la Gran Setmana (Septimana Maior), que és així com encara anomenen la Setmana Santa els cristians de tradició bizantina, encara no té un nom propi en temps d’Egèria. El leccionari armeni l’anomena «dia de les Palmes, o dels Rams». Per a ella és el diumenge en què s’entra en la setmana pasqual, el pòrtic, doncs, de la Setmana Santa. El descriu així:

«A l’hora setena, doncs, tothom puja a la muntanya de les Oliveres, a l’església anomenada Eleona (en grec «olivera» es diu «elaion»); el bisbe s’asseu, es diuen himnes i antífones, així com també lectures, escaients al dia i al lloc (apte diei ipsi vel loco). I quan ja comença a fer-se l’hora novena, hom puja, tot cantant himnes, a l’Imbomon (el cim de la muntanya), que és el lloc des d’on el Senyor se’n pujà al cel, i hom s’hi asseu. I és que, quan hi ha el bisbe, es fa seure tothom, i només els diaques romanen dempeus. Hom hi diu també himnes i antífones apropiades al lloc i al dia, així com també les lectures i les oracions que s’hi intercalen. I quan arriba l’hora onzena és llegit aquell passatge de l’Evangeli on és dit que els infants, amb branques i palmes a les mans, sortiren a l’encontre del Senyor tot dient: “Beneït el qui ve en nom del Senyor!” I tots els infants d’aquelles contrades, fins i tot els més petits, que encara no saben caminar i que són duts a coll pels seus pares, tots porten branques, els uns de palmera i els altres d’olivera, i així el bisbe (potser muntat dalt d’un ruc?) és acompanyat a la manera com fou acompanyat en altre temps el Senyor. I des de dalt de la muntanya fins a la ciutat i d’allà fins a l’Anàstasi (la basílica del Sant Sepulcre) a través de tota la ciutat, tothom va a peu, àdhuc les matrones i els senyors, i acompanyen el bisbe mentre van cantant les respostes. Així, doncs, a poc a poc, per tal que la gent no es cansi, és ja vespre quan arriben a l’Anàstasi. Un cap arribats, encara que sigui tard, hom celebra tanmateix el lucernari (la pregària de Vespres), es fa encara una oració a la Creu, i s’acomiada la gent» (XXXI).

És un text que parla sol. I que ens recorda irresistiblement la nostra litúrgia del diumenge de Rams, pràcticament tal com la fem encara avui. També nosaltres ens trobem en un lloc fora de l’església vers la qual caminarem, i que representa la ciutat de Jerusalem, on llegim i cantem textos adients al lloc i al dia, i caminant en processó, tot cantant, portant rams d’olivera, acompanyem el bisbe, o el prevere, o el P. Abat, fins a l’església. La diferència és que l’oració conclusiva a la Creu, a l’Anàstasi, s’ha convertit per a nosaltres en una litúrgia més desenvolupada centrada també en la Creu de Jesús, la Missa de la Passió, que té per centre la lectura de la Passió. Amb una expressió de sant Bernat «l’Església, avui, amb una saviesa admirable, uneix la processó i la Passió. La processó suscita visques i la Passió llàgrimes. [...] Us vull presentar en la processó la glòria de la pàtria celestial, i en la Passió el camí que hi mena» (Sermó I per al Diumenge de Rams).

Notem el detall dels infants, que Egèria subratlla amb molt de detall. Jo recordo encara que aquest dia era un dia especialment dedicat als infants, que n’érem en certa manera els protagonistes, acompanyats dels pares.

L’Anàstasi (paraula grega que significa «resurrecció») és la basílica del Sant Sepulcre, i seu, a més, del bisbe de Jerusalem. Era una basílica una mica especial. A la part posterior de l’edifici o nau principal, el Martyrium, hi havia l’edícula del Sant Sepulcre, i entre aquesta edícula i la nau del Martyrium, un atri porxat a l’aire lliure, que guardava el lloc del Calvari, amb la creu preciosa que hi havia fet erigir santa Elena, la mare de l’emperador Constantí. Aquesta creu era visible i accessible també des del Martyrium. Aquí, doncs, davant la Creu, es fa la conclusió del ritu, i tothom se’n va a casa, després de ser acomiadat. Egèria usa l’expressió llatina «et fit missa», és a dir, es fa el comiat.

L’expressió més interessant, però, és aquesta: «es diuen himnes i antífones, així com també lectures, escaients al dia i al lloc (apte diei ipsi vel loco)». Expressió que anirem retrobant cada vegada que ens explica una celebració. Per tant, és la litúrgia, la proclamació de la Paraula de Déu amb els cants escaients, allò que ens mena vers l’espiritualitat del viatge, primer físic, després interior. La litúrgia com a actualització i mistagogia dels misteris de la salvació, en aquest cas seguint l’itinerari cronològic dels darrers dies de la vida de Jesús, com fem encara els cristians durant la Setmana Santa, tot caminant vers la Pasqua.

b) El Dijous sant

El dijous a la tarda se celebra l’eucaristia al Martyrium, i, pel leccionari armeni, cal pensar que s’hi feia també commemoració de la Santa Cena, amb la proclamació de Mt 26,17-30 (el sopar pasqual) i el relat de la institució de l’eucaristia segons Pau (1Co 11,23-32), que llegim encara actualment en la missa de la Cena del Senyor, el dijous sant a la tarda.

Egèria ens descriu amb detall la vetlla nocturna que es feia al lloc de la pregària de Jesús a l’Hort de Getsemaní, a la muntanya de les Oliveres, que durava tota la nit, acompanyant Jesús en la seva agonia, i que enllaçava ja amb el divendres sant, en què, des del cant del gall, s’anaven seguint els passos de Jesús en la seva Passió, sempre d’acord amb els textos de l’Escriptura.

«Abans d’acomiadar la gent (després de l’eucaristia), l’ardiaca proclama: “A la primera hora de la nit, trobem-nos tots a l’església de l’Eleona, perquè aquesta nit ens espera una gran fatiga”. [...] Llavors tothom s’afanya a tornar a casa seva a menjar, perquè, tot seguit després de menjar, tothom va a l’Eleona, a aquella església on hi ha la cova en la qual estigué el Senyor amb els apòstols aquell mateix dia. Allà, fins més o menys l’hora cinquena de la nit (mitja nit), hom diu contínuament himnes i antífones escaients al dia i al lloc, així com lectures, i hom hi intercala oracions; també són llegits aquells passatges de l’Evangeli on és dit que el Senyor conversà amb els seus deixebles aquest mateix dia (Jn 13-17), assegut a la mateixa cova que hi ha a la mateixa església» (XXXV,1-3).

Les nostres «hores santes» o vetlles eucarístiques del Dijous sant haurien de tenir com a model aquesta relació d’Egèria. L’Eucaristia en la seva època no és encara un sagrament que es pugui adorar fora del seu context natural, que és la mateixa celebració. Per tant no hi trobem les connotacions eucarístiques que té el Dijous sant per a nosaltres. No hi ha un «monument» on anar a pregar. La pregària d’aquesta nit és senzillament el posar-se, des de la fe contemplativa, en el lloc dels apòstols i escoltar les paraules de comiat del Mestre plenes d’esperança i també d’una certa recança, per acompanyar-lo, finalment, en l’angoixa de Getsemaní: és «la gran fatiga d’aquesta nit» com proclama el diaca.

Serà bo, doncs, en la nostra pregària personal, encara que no assistim a una hora de pregària, aquesta nit, que rellegim aquests textos de l’Evangeli, bàsicament els capítols 13-17 de Joan, i els relats de l’oració de Getsemaní segons els sinòptics (Mt 26,36-46; Mc 14,32-42 i Lc 22,39-46).

c) El Divendres sant

La vetlla de la nit del dijous al divendres enllaça amb les celebracions d’aquest dia, el divendres, que van seguint cronològicament els passos de Jesús segons els relats de la Passió. Nosaltres ens fixarem només en els aspectes més importants.

«Quan comença el cant dels galls, hom baixa tot cantant himnes i s’acosta al lloc on el Senyor pregà, tal com és escrit en l’Evangeli; “I s’apartà d’ells un tret de pedra i pregava”, etcètera. En aquest lloc hi ha una església elegant. Hi entra el bisbe i tot el poble, hom hi fa una pregària escaient al lloc i al dia, hom canta també un himne apropiat i es llegeix aquell fragment de l’Evangeli segons el qual el Senyor digué als seus deixebles: “Vetlleu, perquè no caigueu en temptació”. I hom hi llegeix tot aquest passatge, i novament es fa una pregària» (XXXVI,1).

El matí (hora tèrcia, les nou) del divendres, a la capella de darrere la creu, que comunicava amb el Martyrium o nau principal:

«Hom posa un setial per al bisbe al Gòlgota, darrere la Creu que ara s’hi dreça (a l’Anàstasi). El bisbe s’asseu a la cadira i hom li posa al davant una taula coberta amb un mantell, i al voltant de la taula, drets, hi ha els diaques; hom porta l’arqueta d’argent daurat que conté el sant arbre de la creu; hom l’obre i la mostra i hom posa damunt la taula l’arbre de la creu i el títol (es tracta del rètol posat sobre el cap de Jesús, que santa Elena havia rescatat de l’oblit, juntament amb la creu, en excavar el lloc del Calvari, per retrobar la Jerusalem antiga sota la nova ciutat, Aelia Capitolina, manada construir per l’emperador Adrià). Un cop posat, doncs, damunt la taula, el bisbe, assegut, pren, amb les mans, les puntes del sant arbre, mentre que els diaques que estan drets al voltant vigilen (són els custodis de la creu, o staurofilakoi). I vigilen d’aquesta manera perquè és costum que tot el poble, fidels i catecúmens, tots, d’un a un, s’acostin i s’inclinin davant la taula, besin el sant arbre i passin. I com que es diu que, no sé quan, algú va fer una mossegada i es va endur un tros del sant arbre, per això, ara, els diaques que estan drets al voltant vigilen que algú, acostant-se, no gosi tornar a fer el mateix. Així, doncs, tothom passa d’un a un, s’inclina profundament i toca la creu i el títol, primer amb el front i després amb els ulls, besa la creu i passa, però ningú no allarga la ma per tocar-la». [...] Fins a l’hora sisena (migdia) tothom desfila, entrant per una porta i sortint per l’altra, perquè això es fa en el mateix lloc on, el dia abans, és a dir, el dijous, hi hagué l’oblació» (XXXVII,1-3).

«I quan arriba l’hora sisena hom va davant la Creu (a l’atri interior que uneix el Sant Sepulcre amb el Calvari), tant si plou com si fa calor, per tal com aquell lloc és a l’aire lliure, és a dir, forma un atri molt gran i força bonic, que es troba entre la Creu i l’Anàstasi. Allà, doncs, es reuneix tot el poble, de tal manera que hom no pot obrir-se pas. Hom col·loca un setial per al bisbe davant la Creu, i des de l’hora sisena fins a l’hora novena hom no fa altra cosa que llegir lectures, d’aquesta manera: hom llegeix primer, dels Salms, tots els passatges que es refereixen a la passió; després, tots els passatges de l’Apòstol o bé de les Epístoles o dels Actes dels Apòstols que parlen de la passió del Senyor, i també són llegits els passatges dels Evangelis que narren la passió. Després són llegits, dels Profetes, els passatges on prediuen la passió del Senyor, i encara, dels Evangelis, allà on parlen de la passió. Així, doncs, des de l’hora sisena fins a l’hora novena (l’hora de la mort de Jesús), sense parar es llegeixen lectures i es diuen himnes per mostrar a tothom que, tot el que els Profetes predigueren de la passió del Senyor, apareix, tant pels Evangelis com pels escrits dels Apòstols, que s’ha realitzat. I d’aquesta manera, durant aquestes tres hores, tothom aprèn que no s’esdevingué res que no hagués estat predit i que res no fou anunciat que no s’hagués després acomplert totalment. Hom i intercala sempre oracions, les quals són també escaients al dia. I a cada lectura i a cada oració l’emoció i els gemecs de tothom són extraordinaris; car no hi ha ningú, ni gran ni petit, que aquest dia, durant aquestes tres hores, no plori fins a un punt inimaginable, pel fet que el Senyor hagi patit tot això per nosaltres. Després d’això, quan arriba l’hora novena, hom llegeix ja el passatge de l’Evangeli segons Joan, on és dit que el Senyor lliurà l’esperit. Després d’aquesta lectura es fa una oració i té lloc el comiat» (XXXVII,4-7).

Aquesta llarga explicació ens evoca la celebració de la Creu, l’ofici de la mort del Senyor, quasi, quasi com el tenim nosaltres avui. Es tracta d’una litúrgia d’adoració de la vera creu, al matí, i d’una litúrgia de la paraula, a la tarda, que omple les hores de la crucifixió del Senyor, des de l’hora tèrcia (les nou del matí), en què fou clavat a la creu, passant per l’hora sexta (el migdia), i fins a l’hora nona (les quatre de la tarda), l’hora de la mort del Senyor.

El nostre ofici actual del divendres sant ha unit en una sola celebració la litúrgia de la paraula i l’adoració de la Creu. Però en la litúrgia hispànica, encara ara, es conserven aquestes celebracions separades, l’adoració de la creu al matí (tèrcia), amb les pregàries solemnes que nosaltres fem també a la tarda, i la litúrgia de la paraula a la tarda, a l’hora nona. Entre nosaltres cal notar una certa incongruència en l’horari de la celebració: l’hora més correcta seria entre les tres i les quatre de la tarda.

Fixem-nos amb el dinamisme d’aquesta celebració: allò que al matí s’ha experimentat d’una manera sensible, besant la creu, tocant-la amb el front, amb els ulls i amb els llavis, a la tarda, vora la Creu, ha de ser aprofundit en la fe a través de les lectures de la Sagrada Escriptura, sense però que desaparegui l’element emotiu, els plors dels fidels en escoltar les lectures santes. Es tracta, en efecte, d’un veritable ofici de lectures, amb salms i oracions sàlmiques.

En aquesta descripció queda ben palès que es tracta d’una litúrgia del poble, conjuntament amb el bisbe, el clergat, els monjos i les monges, els ascetes, les verges... una litúrgia de tot el poble de Déu, de l’església amb tots els seus estaments, però formant un sol poble entorn del bisbe. Una litúrgia en la qual tothom participa amb els cants responsorials, les oracions, els silencis, els gestos, l’escolta de les lectures, l’emoció i el plor. Una litúrgia, ni més ni menys, com la que va somiar no fa massa el Concili Vaticà II. Una litúrgia que anomenem basilical o catedralícia, força desenvolupada i elaborada, molt diferent de la litúrgia dels monjos, més senzilla.

d) La Pasqua

«L’endemà, dissabte, [...] a l’hora novena es fan els preparatius de la Vetlla Pasqual a l’església major, és a dir, al Martyrium. Ara bé, la Vetlla Pasqual es fa com entre nosaltres; només hi ha una cosa de més, aquí, i és que els neòfits, un cop batejats i revestits, quan han sortit de les fonts baptismals, són conduïts, juntament amb el bisbe, primerament a l’Anàstasi (és el lloc de la resurrecció, el sepulcre, del qual han participat pel baptisme). El bisbe entra dintre el cancell de l’Anàstasi, es diu un himne, després del qual el bisbe fa una pregària per ells, i va amb ells a l’església major, on, com de costum, tot el poble està celebrant la vetlla» (XXXVIII,1-2).

Cada diumenge, en l’ofici vigiliar, el bisbe proclama, al final, des d’aquest cancell, l’evangeli de la Resurrecció del Senyor. És la Pasqua setmanal. I Egèria ens explica també el plor i l’emoció dels oients en l’actualització joiosa de la Resurrecció cada diumenge: «El bisbe —explica Egèria—, dempeus dintre el cancell (a l’entrada de l’edícula del sant sepulcre) agafa el llibre dels Evangelis, s’acosta a la porta i llegeix ell mateix la Resurrecció del Senyor. I així que comença a llegir, tothom prorromp en tants crits i gemecs i en tantes llàgrimes, que ni el més dur no pot contenir les llàgrimes...» (XXIV,8).

Egèria ens deixa amb la mel a la boca, amb la mel de la Terra Promesa, la mel de la Pasqua. No podrem saber com era celebrada aquesta Vetlla Pasqual a Jerusalem! En tenim algun besllum un cop més gràcies al leccionari armeni, que reflecteix una litúrgia molt propera a la de Jerusalem. Però està bé que sigui així, és una mica el «ja, però encara no» de la Pasqua, amb la por i l’alegria de les santes dones davant el misteri inefable.

Egèria ens podria ser mestra de pregària litúrgica. Ho necessitem tant! Sempre a l’escola dels salms, i amb els salms, de tota l’Escriptura, adients al lloc i al dia. Potser el seu silenci sobre la Vetlla Pasqual és una invitació a viure la nostra, a submergir-nos en el misteri de la Pasqua, recuperant les paraules de sant Ciril que hem llegit al començament:

«Oh cosa estranya i paradoxal! Nosaltres no ens hem mort, no ens han enterrat, no ens han crucificat i no hem ressuscitat, però hem imitat tot això sacramentalment, i en la seva realitat espiritual hem trobat la salvació. Crist, en canvi, fou realment crucificat, realment sepultat i va ressuscitar de debò: i totes aquestes coses ens han estat donades com a gràcia, perquè, tot imitant-les, participem dels sofriments de Crist i guanyem de debò la salvació».

Conferència

PER MOLTS O PER TOTS ELS HOMES?

Introducció

En els últims anys s’han produït alguns retocs, petits, però significatius, a la litúrgia, que afecten bàsicament la celebració de l’Eucaristia.

La litúrgia forma part de la tradició viva de l’Església, en la seva dimensió formal o externa i, no cal dir, en el seu contingut teològic més profund. És quelcom que rebem (perquè ens ho han transmès) i que nosaltres al nostre torn hem de transmetre. Pau ho testimonia i ho deixa prou clar adreçant-se als corintis en la seva primera carta: «La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i digué: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.” I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: “Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.” Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui» (1C 11,23-26). La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. En aquestes paraules hi hauria la clau de la nostra fidelitat reverencial, del nostre respecte i de la nostra estima evers la litúrgia, que no és propietat nostra, ja que nosaltres estem solament al servei d’ella. D’això n’hem tingut un exemple eloqüent en el capteniment del papa Benet XVI, en la seva manera de celebrar la litúrgia (ars celebrandi), no com qui exerceix un domini damunt d’ella, sinó més aviat deixant-se portar per ella, cedint tot el protagonisme al Senyor de la glòria, que és el centre de la litúrgia de l’Església.

Malgrat tot, com a forma d’expressió de la fe d’un organisme viu, d’un cos viu, que és l’Església, i, a més, encarnat en una cultura, en una història, la litúrgia també és susceptible de canvis o d’adaptacions. Així, darrerament, s’ha modificat, per exemple, la rúbrica del ritu del lavatori dels peus del Dijous Sant que no permetia que hi fossin admeses dones sinó tan sols homes. S’ha inclòs el nom de sant Josep, de manera fixa, en les pregàries eucarístiques, al costat del de la Mare de Déu —Joan XXIII ja ho havia fet amb la pregària eucarística I o cànon romà, que aleshores era l’única existent—. Per no parlar, és clar, del profund aggiornamento que es va fer de tota la litúrgia després del Concili Vaticà II.

El darrer retoc, més que un retoc es tracta d’una restitució, i que a casa nostra ha entrat en vigor a partir d’aquest Diumenge de Rams, 9 d’abril de 2017, afecta el cor mateix de la pregària eucarística, i té la seva importància pel fet que, d’entrada, sembla que modifiqui l’abast salvífic universal de la mort de Jesús, del seu misteri pasqual.

La pregària eucarística

No serà sobrer que en recordem alguna cosa, que en fem alguna puntualització, abans d’entrar en el tema d’aquest retoc o d’aquesta restitució, que és l’objecte d’aquesta trobada d’avui.

Com bé sabeu la celebració eucarística, la missa, consta de quatre parts ben diferenciades. Una introducció breu, la litúrgia de la paraula, la litúrgia eucarística, i una conclusió breu.

a) Introducció

És el moment en què tots els qui ens hem reunit per celebrar el misteri de la salvació de Déu, convocats per l’Esperit del Ressuscitat, ens constituïm en assemblea orant. El qui presideix, el prevere, diu l’oració col·lecta com a certificació d’aquesta realitat litúrgica. A més, hi cantem unes aclamacions (el Senyor tingueu pietat) i un himne de lloança (el Glòria a Déu a dalt del cel) per acollir i celebrar la presència del Senyor enmig nostre. També hi demanem perdó per preparar-nos a la celebració de la divina litúrgia. La col·lecta dóna pas a la segona part.

b) Litúrgia de la paraula

El Senyor ressuscitat, en virtut del seu Esperit, es fa present en la paraula proclamada i escoltada, acollida en l’obediència de la fe. De l’Antic i del Nou Testament en fem diàleg orant mitjançant el Salm responsorial. El moment culminant és la proclamació de l’Evangeli, presència viva del mateix Senyor Jesús ressuscitat. El prevere o el diaca actualitzen aquesta paraula amb el seu comentari o homilia, al final de la qual renovem la nostra fe en un clima de lloança cantant o recitant el Credo. La litúrgia de la paraula desemboca en la pregària universal per les necessitats de tots els homes.

c) Litúrgia de l’eucaristia

La paraula —que simbòlicament hem posat abans damunt la taula de l’altar, dipositant-hi l’Evangeliari— es torna sagrament, aliment, pa de vida per a la nostra vida. Es tracta, sens dubte, del moment culminant de la litúrgia cristiana. En el gest de partir el pa i compartir la copa de vi es fa present, realment present el Senyor ressuscitat, com ho varen experimentar els deixebles d’Emmaús, en el prou conegut i rellegit relat pasqual de Lluc 24,13-35.

Aquesta litúrgia, que comença amb la presentació de les ofrenes del pa i del vi, sobre les quals el sacerdot diu la segona oració important de la missa, l’oració sobre les ofrenes (que abans es deia en secret, secreta), posa en escena, o en acte, si voleu, la gran pregària de l’església, la pregària per excel·lència, que és la pregària eucarística, en llenguatge més tècnic, l’anàfora (una paraula grega que significa literalment «fer pujar»). També se’n diu el «cànon». Cànon vol dir literalment regle (era la canya que servia per a mesurar), regle o regla, norma. Aquesta pregària consecratòria de les ofrenes del pa i del vi per tal que esdevinguin sagrament del Ressuscitat, al principi era improvisada, sota la inspiració de l’Esperit Sant, com ho explica bé sant Justí (100-164) en la seva primera apologia adreçada a l’emperador Marc Aureli: «I tot seguit, com ja hem dit, acabades les pregàries, es porta pa, vi i aigua: i el qui presideix pronuncia segons les seves forces pregàries i accions de gràcies, i el poble respon “Amén”; després es distribueixen els dons sobre els quals s’ha pronunciat l’acció de gràcies, i combreguen tots, i els diaques s’encarreguen de portar-ne als absents». Amb el temps, però, caldrà posar fre a la improvisació i establir una pregària normativa per a aquest moment. Per això se’n diu cànon. Amb la reforma després del Vaticà II, però, es prefereix aquesta altra denominació, més expressiva, de pregària eucarística.

Fins a la reforma del Vaticà II, en el ritu romà hi havia una sola pregària eucarística, que es coneix amb el nom de «cànon romà», i que actualment, en el missal romà, figura com a pregària eucarística I. És la més llarga, i la recordareu perquè s’hi esmenten, abans i després de la consagració, una tirallonga de sants i santes, bàsicament màrtirs de l’església romana. El papa sant Joan XXIII hi va fer introduir el nom de sant Josep, al costat del de la Mare de Déu, que, darrerament, s’ha inclòs també en totes les altres pregàries eucarístiques. Amb la reforma i el nou missal, es van crear tres noves pregàries eucarístiques, diguem-ne oficials. En apèndix, encara, hi ha quatre altres possibles anàfores: dues anomenades de reconciliació, una per a circumstàncies diverses (amb quatre variants), i una altra per a infants (amb dues variants).

El moment culminant de la pregària eucarística és el que s’anomena relat de la institució, i que normalment solem designar amb el nom de consagració. En realitat, aquest relat, és a dir, la repetició de les mateixes paraules de Jesús en l’últim sopar, s’insereix en el que anomenem memorial. Fem memòria —anamnesi, una memòria que actualitza allò que es commemora— del misteri pasqual del Senyor Jesús, i aquesta memòria d’alguna manera culmina, es concentra, es focalitza, en el relat de la institució, que evoca el gest de Jesús de partir el pa i repartir la copa com a anticipació i sagrament de la seva ofrena pasqual a la creu, repetint les seves mateixes paraules. Aquest memorial el precedim d’una lloança a Déu Pare per l’obra redemptora de Jesús, és el prefaci, l’única part variable de la pregària eucarística romana. El prefaci comença amb aquelles paraules: «El Senyor sigui amb vosaltres... Amunt els cors... Donem gràcies al Senyor Déu nostre», en forma de diàleg del sacerdot amb l’assemblea. I acaba amb el cant del Sanctus, «Sant, Sant, Sant», per mitjà del qual ens unim a la lloança del cel. El memorial de les obres del Senyor i l’actualització de la seva eficàcia salvadora no seria possible sense la invocació de l’Esperit Sant. Per això, abans i després de la consagració hi ha una invocació de l’Esperit Sant, que s’anomena epiclesi, la primera sobre les ofrenes del pa i del vi, perquè es converteixin en el Cos i la Sang del Senyor, i la segona sobre la mateixa assemblea, perquè tot participant del sagrament de l’altar s’edifiqui com a cos de Crist en la unitat de la caritat. En aquesta gran pregària eucarística també hi incloem unes intercessions pels vius i pels difunts, i hi expressem la nostra comunió eclesial, com a cos de Crist, amb l’esment del papa i del bisbe del lloc. La pregària eucarística culmina amb una doxologia o lloança final a la Santa Trinitat («Per Ell, amb Ell, i en Ell (Crist), vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles.»), a la qual tots responem amb un sonor «Amén». Que dóna pas al ritu de la comunió, al qual ens preparem amb la pregària del Parenostre i amb el gest de la Pau. Aquest ritu preparatori de la comunió té un moment important, que es diu fracció del pa, quan el sacerdot parteix en trossos el pa consagrat per tal de poder-lo repartir, evocant l’ofrena sacrificial de Jesús, que es fa ell mateix pa partit per a tots els homes. Mentre es fa la fracció del pa, després del Parenostre i de la pau, es canta l’Anyell de Déu. I, tot seguit, els fidels s’aixequen per accedir en processó a combregar, mentre es canta un cant apropiat.

d) Conclusió

L’oració postcomunió conclou la litúrgia eucarística i dóna pas a la conclusió de la celebració, amb la benedicció sobre el poble, i el comiat o enviament: «Germans, aneu-vos en pau» (el famós «Ite, missa est»). Som enviats a viure, a concretar tot allò que hem celebrat.

Per molts o per tots els homes

Entrem, doncs, en la reflexió objecte d’aquesta conferència, que ens ha portat d’entrada a fer una petita catequesi sobre l’estructura i el sentit de la nostra principal celebració litúrgica, aquella que ens distingeix i ens identifica com a creients en el Ressuscitat, que és l’Eucaristia, o la Santa Missa.

En la fórmula de la consagració del calze, des de la traducció a les llengües vernacles del missal, també el català, es diuen aquestes paraules, són les paraules de Jesús en l’últim sopar, el relat de la institució, però amb un lleu canvi:

PRENEU I BEVEU-NE TOTS,

QUE AQUEST ÉS EL CALZE

DE LA MEVA SANG,

LA SANG DE L’ALIANÇA NOVA I ETERNA,

VESSADA PER VOSALTRES

I PER TOTS ELS HOMES,

EN REMISSIÓ DELS PECATS.

FEU AIXÒ, QUE ÉS EL MEU MEMORIAL.

El quid de la qüestió es troba en aquesta expressió, «per tots els homes», i que a partir d’ara se substitueix per l’expressió «per molts»: «la sang de l’aliança nova i eterna, vessada per vosaltres i per molts». I és aquí on sorgeix el problema, ja que, aparentment, sembla que neguem, al cor mateix de la celebració eucarística, l’abast universal, «per tots els homes», del sacrifici de Jesús a la Creu. Com si ara l’Església ens digués que, realment, no és així, que Jesús no va morir per tots els homes.

El problema arrenca de les primeres traduccions del Missal Romà a les llengües vernacles després del Concili Vaticà II, quan es decideix traduir, interpretant-la, l’expressió «pro multis» de la fórmula llatina de consagració del calze, per «per tothom», o, en els nostres missals, «per tots els homes».

Però, d’on ve aquesta expressió, «pro multis», en la fórmula de consagració?

a) Pro multis (per molts)

La fórmula original de consagració del calze, la que ens ha transmès la tradició, i que s’ha anat mantenint intocable en les successives edicions del Missale Romanum, és la següent:

ACCÍPITE ET BÍBITE EX EO OMNES:

HIC EST ENIM CALIX SÁNGUINIS MEI

NOVI ET ÆTÉRNI TESTAMÉNTI,

QUI PRO VOBIS ET PRO MULTIS EFFUNDÉTUR

IN REMISSIÓNEM PECCATÓRUM.

HOC FÁCITE IN MEAM COMMEMORATIÓNEM.

PRENEU I BEVEU-NE TOTS,

QUE AQUEST ÉS EL CALZE

DE LA MEVA SANG,

LA SANG DE L’ALIANÇA NOVA I ETERNA,

VESSADA PER VOSALTRES I PER MOLTS,

EN REMISSIÓ DELS PECATS.

FEU AIXÒ, QUE ÉS EL MEU MEMORIAL.

En aquesta fórmula hi convergeixen, i això és molt important, les dues tradicions complementàries del relat de la Cena pasqual de Jesús que trobem en el Nou Testament, la que ens transmeten Marc i Mateu, i la que ens transmet Lluc, i també Pau, amb un matís diferent. Ja sabeu que l’evangeli de Joan no conté un relat de la institució de l’Eucaristia, en el seu lloc hi trobem el del Mandatum o rentament dels peus (Jn 13,1-15).

Mirem els textos evangèlics d’aquestes dues tradicions, complementàries, i que, com he dit, el missal va unir feliçment en el relat litúrgic de la institució al cor de la pregària eucarística, el venerable i antiquíssim cànon romà.

— Mc 14,23-24: «Després [Jesús] prengué una copa i, dita l’acció de gràcies, els la passà, i en begueren tots. I els va dir: “Això es la meva sang de l’aliança, que serà vessada per molts”».

— Mt 26,27-28: «Aleshores [Jesús] prengué una copa i, després de dir l’acció de gràcies, els la passà tot dient: “Beveu-ne tots, que això es la meva sang de l’aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats”».

— Lc 22,19-20: «Després prengué pa, va dir l’acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: “Això és el meu cos, que és lliurat per vosaltres. Feu això en recordança meva”. Semblantment la copa, després de sopar, dient: “Aquesta copa és la nova aliança en la meva sang, que és vessada per vosaltres”».

— 1Co 11,23-24: «Jo, efectivament, vaig rebre del Senyor la mateixa tradició que us he transmès que el Senyor Jesús, la nit que havia de ser lliurat, prengué pa i, després de donar gràcies, el partí i digué: “Això és el meu cos, lliurat per vosaltres; això, feu-ho per la meva commemoració”. Semblantment féu també amb la copa, després d’haver sopat, i digué: “Aquesta copa és la nova aliança en la meva sang; això, feu-ho, cada vegada que en beureu, per la meva commemoració”».

De Marc i Mateu el missal ha manllevat l’expressió «per molts», que també es podria traduir «per una multitud», «per un gran nombre». Jesús, doncs, ha vessat la seva sang, la sang de la nova aliança, per un gran nombre, per molts, segons Marc i Mateu. En canvi, Lluc (i Pau) aporten aquest matís complementari, més concret, més íntim: «per vosaltres», en comptes del «per molts». Per a Lluc, i per a Pau, l’ofrena sacrificial de Jesús s’inscriu en el marc més íntim i reduït dels deixebles, de l’església, si voleu, de la comunitat que reconeix en la fracció del pa la presència del Ressuscitat. En Marc i en Mateu, la mirada va més enllà del cenacle: el valor salvífic de l’ofrena de Jesús ultrapassa el cercle dels deixebles.

El relat de Marc i Mateu, el «per molts», l’hauríem de complementar, encara, amb aquest altre text de Mateu, que utilitza la mateixa expressió «per molts». Es tracta de Mateu 20,17-28: «Mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué: —Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l’home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l’escarneixin, l’assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà. Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: —Què vols? Ella li respongué: —Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra. Jesús contestà: —No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure? Ells li responen: —Sí que podem. Jesús els diu: —Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat. Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: —Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per molts». I el seu paral·lel, Marc 10,35-45.

Es tracta d’un relat preparatori del gran relat de la Passió, que, d’alguna manera, vol esbrinar-ne el sentit. Passa tot pujant a Jerusalem, tot fent camí, i Jesús mateix subratlla aquesta idea: «ara pugem a Jerusalem», el lloc de la passió. Es tracta de capir el valor, l’abast del que farà Jesús a Jerusalem, d’aquest seu servei que és el donar-se en rescat de molts. Servei, la paraula clau, per entendre una mica tot aquest entrellat. Jesús no ha vingut per a ser servit, sinó a servir. Aquest és el seu veritable «ministeri», valgui la redundància, el sentit de la seva missió: el servei als altres, el servei radical, aquell que posa la pròpia vida a disposició dels altres, per a la vida dels altres, en lloc de la vida dels altres.

I aquesta expressió, servei, servidor, situa Jesús en la línia d’un misteriós personatge, cabdal en la teologia del rescat a Israel, que és el del servent del Senyor, en concret, el del servent sofrent que trobem ben dibuixat en el capítol 53 del profeta Isaïes, un text, precisament, que llegim la tarda del Divendres Sant com a catequesi del misteri de la Creu de Jesús, el Fill de Déu i Servidor dels homes.

Es tracta del cant quart del Servent del Senyor (ebed Adonai) (Isaïes 52,13-53,12), un personatge misteriós, entre individual i col·lectiu —aquest servent podria designar tot seu poble i la seva missió en el món, enfront dels altres pobles— que assumeix en la seva pròpia història, en la seva pròpia carn, el destí de tots els altres i esdevé així penyora de rescat per als altres. Aquest cant quart del servent està preparat per tres cants precedents,

Isaïes 42,1-9

Isaïes 49,1-6

Isaïes 50,4-9

que van dibuixant el perfil interior d’aquest personatge, que porta una missió de part de Déu, i que, amb el seu destí, es vol causa de salvació per al poble. És el qui «ha de portar la justícia a les nacions», això és, ha d’ajustar-les i obrir-les al projecte salvífic de Déu.

Jesús, doncs, s’identifica amb aquest personatge, i entén a la seva llum, a la llum del Servent del Senyor, la seva pròpia missió i el significat d’allò que Déu el seu Pare li demana. I també l’Església, la comunitat, que escriu i s’identifica amb aquests relats, hi troba claus valuoses de comprensió de la persona, del missatge i de la missió del seu mestre i senyor, Jesús de Natzaret, sobretot del significat, del sentit de la seva mort a la Creu, de la mort del Just, de l’Innocent: «Després de les proves de la seva ànima, [el meu servent] veurà la llum, se sadollarà amb la seva ciència. Just, el meu Servent en justificarà molts, i portarà les seves culpes» (Isaïes 53,11s).

Per això, en el relat del darrer sopar, segons Marc i Mateu, en anticipar el significat de la seva ofrena a la Creu amb el gest de partir el pa i repartir la copa, Jesús fa servir la mateixa expressió del càntic del servent sofrent: «Això es la meva sang de l’aliança, que serà vessada per molts», aquests «molts» reben tota justícia i tota salvació de la justícia del Just sofrent, el Servent del Senyor, Jesús. És aquest «molts», «per molts», «pro multis», el que ens ha transmès la tradició litúrgica del relat de la institució, sàviament aparellat amb el matís més concret «per vosaltres» de la tradició de Lluc i de Pau, que ja hem comentat abans: «vessada per vosaltres i per molts».

b) Pro omnibus (per tots)

«Molts», Is 53,11. Es tracta d’un terme hebreu, un adjectiu, (rab,), que es troba, per exemple, en l’arrel de la paraula «rabí», i que indica superioritat, algú que està per damunt, i també una gran quantitat. Si hi posem l’article, que no és el cas en la cita original d’Isaïes, ni tampoc en Mateu i Marc, «els molts», encara augmentaria el seu valor, i aleshores es podria traduir més pròpiament «per una multitud». L’exegesi considerava, i encara ho podeu llegir en una nota a la BCI, que aquest terme, en el grec del Nou Testament (pollois), seria un semitisme que equivaldria a «per tothom». Un semitisme, què vol dir? L’hebreu és una llengua molt poc conceptual, molt concreta, molt plàstica. Per expressar la totalitat, faria servir una mena de plural absolut: «molts homes» voldria dir «tots els homes», no es pot expressar la totalitat en abstracte, sinó com la suma de molts. Però, de fet, el text diu «per molts», i no per tothom. I és l’expressió que ens han transmès en boca de Jesús, en el darrer sopar, Marc i Mateu. En l’actualitat ja no és tan clar aquest consens exegètic que hi havia als anys 60, quan es feien les traduccions dels llibres litúrgics a les llengües modernes.

Quan es va fer la traducció, doncs, es va fer en realitat una interpretació. Es va incloure la interpretació en la traducció, i es va optar per traduir «per tothom», o «per tots els homes», en lloc de «per molts».

I per què es va optar per aquesta traducció-interpretació? Perquè és veritat que Jesús ofereix la seva vida per la salvació de tots els homes, que l’abast salvífic del seu misteri pasqual és per a tothom, arriba a tothom, i que, en aquest «per molts» hi inclou en realitat tots els homes i totes les dones.

— Rm 8,32: « Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que l’oferí per tots nosaltres».

— 2Co 5,14-15: «La caritat del Crist ens obliga; hem comprès això: que un va morir per tots, i, per tant, tots van morir; i ell va morir per tots, perquè els qui viuen ja no visquin més per ells, sinó per aquell qui morí i ressuscità per ells».

— 1Tm 2,5-6: «La caritat del Crist ens obliga; hem comprès això: que un va morir per tots, i, per tant, tots van morir; i ell va morir per tots, perquè els qui viuen ja no visquin més per ells, sinó per aquell qui morí i ressuscità per ells».

— Ap 7,9: «Després d’això, vaig veure encara una gran multitud, que ningú no hauria pogut comptar, de tota nacionalitat i de totes les tribus, pobles i llengües, que estaven drets davant el setial i davant l’Anyell».

Sobretot perquè, amb Pau, entenem que Jesús és el nou Adam, l’home nou, que recapitula el camí de tota la humanitat, un camí lluminós i de plenitud. En el «molts» de Jesús hi són continguts, ben cert, «tots» els homes. De fet Jesús és la primícia d’aquesta nova humanitat que camina cap al seu nou Destí, amb majúscules.

c) El «tots» en el «molts»

El fet que Jesús, segons els relats de Marc i Mateu de l’últim sopar, utilitzi l’expressió «per molts», i, segons Lluc i Pau, l’expressió «per vosaltres», que el missal va unir, indica una voluntat de concreció, per part de Jesús, i és, al meu entendre, l’element correcte per a resoldre i entendre aquesta qüestió.

És a dir, al «tots», a la universalitat de la salvació de Jesús, només s’hi pot arribar passant «pel molts», «pel vosaltres», pel mi i pel tu. És l’economia de l’encarnació, la manera com Déu es proposa als homes, els surt a l’encontre, sempre en diàleg i com a ofrena a un tu personal, ell que és també un tu personal, sempre inscrivint-se com a relat en una història concreta.

Jesús a la Creu mor per tots els homes, però aquest tots està format pel cadascun de nosaltres, éssers personals, amb un nom, amb una història concreta, amb un camí de fe. Quan el contemplem a la Creu, quan l’acompanyem el Sepulcre, com avui, és bo que pensem en tantes trobades personals de Jesús amb éssers personals, concrets, que tenen un nom. És curiós que el relat de Mateu 20,17-28 que hem adduït abans, el de la mare dels fills de Zebedeu, on Jesús es presenta com el servidor que dóna la vida en rescat de molts, continuï amb el relat del cec de Jericó (20,29-34, dos cecs en Mateu!): molta gent segueix Jesús, però Jesús es deixa acollir només per dos cecs, que li surten a l’encontre. I en el relat paral·lel de Marc (Mc 10,46-52), encara es concreta més, és un cec, amb nom, Bartimeu, el qui li surt a l’encontre i és acollit per Jesús en una trobada personal, en contrast amb la multitud dels deixebles i de la gent que l’acompanya. Aquest relat fa de nexe amb el relat de la passió, del qual Jesús ha anticipat ja el sentit amb motiu de la petició de la mare dels fills de Zebedeu.

Igualment, en Joan, en el relat del rentament dels peus, que substitueix el de la institució de l’Eucaristia, hi ha una concreció en la relació de Jesús amb Pere i els altres deixebles: «si no et rento no pots tenir part amb mi», si no et rento a tu, Pere, a tu, Joan, a tu, Jaume, a tu, Bartomeu, a tu, Andreu, etc. Per això diu Jesús, això que jo us he fet, concretament a vosaltres, feu-vos-ho també vosaltres, concretament, els uns als altres.

Conclusió

Per tant, hem d’acollir aquest canvi en la pregària eucarística, aquesta restitució de la fórmula més precisa del «per molts», tal com sempre l’Església la recitada, juntament amb el «per vosaltres», com una manera concreta de participar, d’unir-nos, i de deixar-nos atènyer pel misteri pasqual de Jesús, d’acceptar el convit de seure a la seva taula. I també com una mostra de respecte a les paraules de Jesús tal com la tradició ens les ha transmeses. Ho fa notar el papa Benet XVI en una carta als bisbes alemanys de 2012, comentant precisament aquesta qüestió: «Respecte reverencial de l’Església per la paraula de Jesús, fidelitat de Jesús a la paraula de l’Escriptura: aquesta doble fidelitat és la raó concreta de la fórmula “per molts”. En aquesta cadena de reverent fidelitat, ens inserim també nosaltres amb la traducció literal de les paraules de l’Escriptura». Jesús és fidel a la paraula de l’Escriptura, apropiant-se i aplicant-se l’expressió «per molts» d’Isaïes 53,11. I l’Església és fidel a les paraules de Jesús, i molt més en aquest moment sagrat de la consagració del pa i del vi, al cor de la pregària eucarística, al cor de l’Eucaristia.

La concreció obre la porta a la dimensió del compromís. Aquesta concreció amb la qual ens ateny la força salvadora de Jesús en el seu misteri pasqual ens compromet a fer-la arribar també a molts altres, a tots. Els «molts» tenen la responsabilitat dels «tots». És la missió d’Israel que reassumeix l’Església, ser llevat de la salvació i de la benedicció de Déu per tots els homes al cor del món, al cor de la realitat, com el llevat amagat en la pasta, com una llavor colgada, com un tresor amagat... però això solament després d’haver-ne fet una experiència concreta i personal.

Aquesta Nit Santa en podrem fer també una experiència d’això, quan unirem la renovació de les nostres promeses baptismals a les que farà, en primera persona, l’Àlex Romero, el jove catecumen que, després d’haver-s’hi preparat, rebrà el baptisme i es trobarà personalment i concretament amb el Ressuscitat que, sortint-li a l’encontre en els sagraments de l’Església, el crida pel seu nom, tal com ens crida també a tots nosaltres pel nostre nom.

«Jesús li diu: —Dona, per què plores? Qui busques? Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon: —Senyor, si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat, i jo mateixa me l’enduré.» Li diu Jesús: —Maria! Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: —Rabuní, que vol dir “mestre”» (Joan 20,15-16).

Conferència dictada a Poblet, el Dissabte Sant, 15 d'abril de 2017