Dia 25 de juliol

SANT JAUME, APÒSTOL

__________

LITÚRGIA DE LES HORES
Intencions de Laudes i Vespres

Primeres Vespres
Som el conreu de Déu, som un edifici fet de pedres vivents, i un temple espiritual. Invoquem Jesucrist, l’Anyell que lleva el pecat del món, que ha edificat la seva Església sobre la fe dels apòstols.

• Doneu a l’Església l’alegria i la fortalesa de la fe, perquè porti a totes les realitats humanes la sal de l’esperança i la llum de l’amor.
• Doneu a la comunitat dels vostres fidels la perseverança joiosa en l’ensenyament dels apòstols, i la capacitat de transmetre’l a les noves generacions.
• Concediu al vostre poble que peregrina en aquest món, de seguir-vos sempre a vós, oh Crist, estel que mai no es pon, esplendor de la Veritat.
• Asseieu a la taula de les vostres noces, amb Santa Maria, els apòstols, els màrtirs, els monjos i tots els sants, els nostres germans que han fresat ja el camí de l’Eternitat.
  

Preguem el Senyor. Senyor, tingueu pietat. Crist, tingueu pietat. Senyor, tingueu pietat.

Laudes
Plens els nostres ulls de la llum radiant d’aquest nou matí, lloem i glorifiquem el Senyor de la glòria, que, ressuscitat, alegrà els apòstols amb el seu rostre serè.

• Jesús, Senyor, sigueu-nos propici en aquest dia que us dediquem. Que la nostra fe sigui sempre albada i dia sense posta, perquè us glorifiqui la confessió de les nostres obres.
• Jesús, Senyor, que enfortíreu els vostres apòstols quan vacil·laven, feu-nos sempre fidels en la confessió de les vostres meravelles, perquè us glorifiquin també les nostres paraules.
• Jesús, Senyor, que prometéreu de retrobar els apòstols a Galilea després de ressuscitar, acompanyeu-nos, oh celestial Pelegrí, pels camins de la vida, vós que en feu una lloança agraïda als vostres dons.
• Jesús, Senyor, que alenàreu damunt els Apòstols el vostre sant Esperit de llibertat i de vida, feu créixer entre nosaltres els valors de l’estimació, del respecte i de l’obertura, vós que teniu la vostra glòria en tot home vivent.
• Jesús, Senyor, que seieu a la taula dels apòstols com a servidor, concediu-nos de rentar-nos els peus els uns als altres en els serveis setmanals de la comunitat.
  

Preguem el Senyor. Senyor, tingueu pietat. Crist, tingueu pietat. Senyor, tingueu pietat.

Segones Vespres
Fem pujar fins al senat dels apòstols l’encens de la nostra pregària. Que ells intercedeixin davant el seu Mestre i Senyor, perquè es compadeixi de la seva Església.

• Envieu, Senyor, el vostre Esperit de saviesa a la comunitat dels vostres deixebles, perquè sàpiga discernir els camins de la vostra voluntat.
• Sigueu a prop nostre Senyor, renovant la nostra esperança, enfortint la nostra fidelitat en el servei dels germans.
• Acompanyeu la humanitat pels camins de la història i de la vida, brilleu damunt d’ella com una estrella en les foscors de ponent.
• Vós, que heu fet del sepulcre de l’apòstol sant Jaume una cruïlla d’espiritualitat, de diàleg i de cultura, guieu el vostre poble pels camins de l’autèntica humanització en Crist.
• Vós, que acolliu la confessió martirial de la sang dels apòstols, sacieu tots els nostres germans difunts amb les delícies del vostre Mannà amagat.
  

Preguem el Senyor. Senyor, tingueu pietat. Crist, tingueu pietat. Senyor, tingueu pietat.

Homilia, Reconciliats en Crist

DIJOUS DE LA SETMANA XIV DURANT L’ANY (I)

Gn 44, 18-21. 23b-29. 45, 1-5; Sl 104, 16-17. 18-19. 20-21 (R.: 5a);
Mt 10, 7-15

«Déu, un fabricant de somnis», escoltàvem dilluns, en aquest ambó. Avui, la Sagrada Escriptura ens fa retrobar un gran somniador i amic de Déu, Josep, el fill afegit de Jacob, el fill de la il·lusió, quan ja no era esperat. Josep somniava el somni diví d’un Israel unit entorn del Messies. Recordeu? Les garbes dels seus germans inclinant-se davant la seva; la lluna, el sol i onze estrelles inclinant-se davant d’ell. Ni el seu pare, ni la seva mare, ni els seus germans, no el van entendre aquest somni. I era Déu que, a través de Josep, somniava el seu poble reconciliat, aplegat entorn del Messies! Però els germans de Josep no ho podien entendre, perquè li tenien enveja. El pecat els sotjava i el misteri del mal començava a embolcallar-los amb les seves ales de mort. Per tal de fer realitat el somni de Déu, Josep i els seus germans haurien de fer l’experiència del mal, passant per la mort: Josep, sofrint-la —simbòlicament—, els seus germans, infligint-la.

L’escena que hem llegit avui ens desvela, amb colors vius i emotius, la realitat ja desclosa del somni joiós de Déu. Els germans de Josep, Israel, es retroben entorn del Messies i fan l’experiència de la veritable reconciliació després de la llarga pedagogia del sofriment provocat pel pecat. Fixeu-vos, germans, que al cor de la Bíblia ja hi ha inscrita la Creu de Crist, la Creu del Messies, aquest Messies que alimenta el seu poble, obrint-li els graners de la seva generositat. Els camins del pecat i de la mort, fresats pel Messies, assumits així per ell fins a les darreres conseqüències, esdevenen els camins de la vida i del retrobament. Us heu fixat en el salm que hem cantat? Proclamava la resurrecció i l’exaltació del Messies, Josep, després de fer l’experiència de la mort, a la presó. El faraó, és a dir, el sobirà dels pobles —llegiu-hi Déu mateix—, el feia seure a la seva dreta, i és així que, exaltat, Josep esdevenia font de vida i de salvació per als seus germans.

A mi m’emociona, germans, pensar que els escriptors del Nou Testament, els evangelistes, es van inspirar en aquesta escena per tal d’expressar l’inexpressable, l’experiència inenarrable de retrobar-se, els deixebles, de nou congregats, reconciliats, entorn del Crist ressuscitat, el nou Josep, Messies d’Israel, que ens dóna l’autèntic pa del cel, i això després d’haver-lo traït i d’haver-lo venut a la mort ignominiosa de la creu. Hi heu pensat mai? Som un poble reconciliat, retrobat entorn de Jesucrist. Ja no hi ha lloc per a l’enveja i la gelosia, per a la rancúnia, per a l’insult, per a la rialla mofeta i la paraula de menyspreu, per a la desobediència, per al culte autosuficient del propi jo. Per què? Perquè les ferides de la Creu han guarit les nostres ferides, les ferides del món.

Però, és realment així, en la nostra comunitat, en les vostres comunitats, en les nostres famílies, en les vostres famílies? O potser encara el Crist no se’ns ha fet conèixer? Perquè els deixebles, primer, com els germans de Josep, «no s’adonaven que era ell!». Si fos així, ens tocarà, com als germans de Josep, tastar el vi amarg de l’excomunió, sentir-nos exclosos de la comunitat si és que n’excloem els germans. És l’únic remei: «el cauteri de l’excomunió», amb paraules de sant Benet, que l’entenia com una pedagogia perquè el monjo retrobés el goig de la comunió amb els germans. La pedagogia que Josep aplica als seus germans. La mateixa de Jesús amb els seus deixebles, i amb tots nosaltres.

Homilia, Tomàs, el mistagog de la fe

Dia 3 de juliol
SANT TOMÀS, APÒSTOL

Ef 2, 19-22; Sl 116, 1. 2 (R.: Mc 16, 15); Jn 20, 24-29

El text que acabem de proclamar cloïa, en la seva primera edició, l’evangeli de Joan. Després, en un segon procés editorial, hom hi afegiria la coneguda escena de la pesca miraculosa i l’aparició del Ressuscitat vora el llac. L’evangeli de Joan és el llibre dels signes de la fe, uns signes que ens cal aprendre a desxifrar per tal de poder accedir a Jesús i, amb ell, al Pare. En el pròleg de l’evangeli se’ns diu que «Déu ningú no l’ha vist mai», i que solament el Logos, «que està en el si del Pare», ve per explicar-nos-el.

L’aigua convertida en vi a les noces de Canà, la guarició del fill del funcionari reial, el paralític de la piscina de Betzata, la multiplicació dels pans, la guarició del cec de naixement, la resurrecció de Llàtzer… són aquests signes a través dels quals ha de néixer i créixer la fe del deixeble. Perquè es tracta de creure, i de tenir vida, tot creient. Però el gran signe, ja preparat a Canà, és la Creu del Senyor, és el seu Cos sacratíssim traspassat per nosaltres, per obrir-nos, a través de les seves ferides, l’accés a la Realitat en majúscula, significada pel signe de la carn del Logos, de Jesús.

Tomàs, que un dia preguntava a Jesús: «Quin camí hi porta?», és, en realitat, el mistagog del quart evangeli, el qui ens indica el camí correcte de l’accés a Jesús, el Ressuscitat, per la fe, a través dels signes, això és, dels sagraments. Els estudiosos del quart evangeli estan d’acord a afirmar que, rere aquest text, hi ha una intensa vida sacramental d’una comunitat peculiar. Per això Jesús diu: «Feliç el qui creurà sense haver vist». Perquè nosaltres ja no podem veure ni tocar el Logos en el realisme de la seva carn, però sí que el toquem i el contemplem en el realisme del signe sacramental. A través dels sagraments, el Ressuscitat va voler que restessin obertes, sagnants, en la vida de l’Església, les seves cinc ferides glorioses, aquelles que, simbòlicament, representem en el ciri pasqual la nit que renovem la nostra fe.

Es tracta de tenir vida, tot creient en aquell que és la Veritat. Es tracta de felicitat, de plenitud, de sentit. Nosaltres som Tomàs, i els sagraments ens permeten l’accés a allò que la primera comunitat sí que va poder contemplar amb els propis ulls i tocar amb les pròpies mans, vull dir, la Paraula de la Vida. Que sant Tomàs, l’apòstol, ens sigui, en el dubte i la defallença, mistagog de la fe, de l’esperança i de la felicitat pels camins de l’amor. Amén.