Des del monestir

PSALLITE SAPIENTER

«Salmegeu amb gust» (Sl 46 [47], 7). Així ho tradueix la versió catalana de la Regla de sant Benet dels monjos de Montserrat. La versió litúrgica tradueix, en canvi: «canteu a Déu un himne». Sapienter tradueix un terme hebreu, maskil, que apareix en el títol d’alguns salms, i que significa “amb intel·ligència, amb enteniment”, però també “amb art, amb gust, amb bellesa”. Sant Benet cita aquest verset en el capítol 19 de la seva Regla, «L’actitud en la salmòdia». És tot un programa per als qui tenim com a comesa principal la recitació del Salteri. Se’ns demana de fer-ho amb intel·ligència, és a dir, amb la capacitat d’entrar en la profunditat del text, però també d’una forma bella, amb gust, fent de cada paraula del salm una experiència vital.

Des del dia 1 de novembre, festivitat de Tots Sants, els monjos de Poblet hem estrenat una nova manera de recitar, pregar i cantar l’Ofici Diví. Aquesta reforma important de la nostra litúrgia coral ha estat guiada per dos objectius principals: facilitar el cant de la salmòdia i fer-la més bella, i recuperar el ric patrimoni del cant cistercenc. Per això, a partir d’ara, tots els salms seran cantats —en català— aplicant els vuit tons tradicionals cistercencs, lleument adaptats. Les antífones, inspirades en la modalitat gregoriana, seran en català per als diumenges i fèries del temps ordinari, i en llatí per al cicle temporal i santoral. Els 150 salms, amb els càntics de l’Antic Testament, com ja fèiem ara, s’han distribuït en dues setmanes, seguint, però, l’esquema del P. Jordi (Guiu) Gibert O.Cist. († 2019), amb algunes modificacions.

Així, al capvespre del dia de Tots Sants, les velles antífones —noves per a nosaltres— de Vespres, feien ressonar les paraules de l’Apocalipsi, que havíem escoltat a matines i a missa, i, amb la seva saviesa amagada —maskil— ens feien fer un tast de l’harmonia i la bellesa de la Ciutat celestial, aplec dels redimits: «Vaig sentir al cel la cridòria d’una gran gentada que cantava: Al·leluia! És l’hora de la salvació, de la glòria i del poder del nostre Déu. I cantaven encara: Al·leluia!».

Publicat a Catalunya Cristiana, 2304, 19 novembre 2023

Des del monestir

GREGORI EL GRAN, UN SANT PER AL NOSTRE TEMPS

S’escau avui, en el calendari romà, la festa de sant Gregori el Gran, papa. Per als monjos és important per dos motius: en primer lloc perquè li devem la biografia de sant Benet, i, en segon lloc, perquè se li atribueix simbòlicament l’autoria del cant gregorià, un cant, evidentment, fruit d’una llarga i complexa evolució, i que, tal com el coneixem avui, seria el resultat de l’amalgama de l’antic cant romà (el de sant Gregori) amb el cant gal·licà a partir de l’època carolíngia.

En l’anomenat Antifonari de Hartker, del segle X, conservat a la biblioteca de Sant Gall (Suïssa) amb el número 390 i considerat el més antic i fiable, el miniaturista hi va representar sant Gregori dictant al seu diaca escrivent, mentre l’Esperit, en forma de colom, li anava inspirant a cau d’orella la melodia divina. Si la vida de sant Benet, amb la seva Regla, és el mirall on els monjos ens podem mirar, el cant gregorià és aquest fil misteriós que ens relliga a Déu, i que per, l’Esperit, ens fa participar del seu misteri tot cantant la seva lloança.

Els escrits del papa, fruit de la seva preocupació pastoral, van ser molt llegits durant l’Edat Mitjana: comentaris a l’Evangeli, al llibre de Job... i, sobretot, els quatre llibres dels Diàlegs, amb els quals rescatava per a la memòria dels seus contemporanis la vida i les meravelles dels sants italians, entre ells sant Benet, perquè els servissin de models en el seguiment de Crist.

I és que Gregori, que provenia d’una família senatorial romana, va ser papa del 590 al 604, en una època de canvi de paradigma, molt semblant a la nostra. L’imperi romà s’esfondrava, començava una nova era, uns nous pobles s’apoderaven de l’imperi i n’anaven canviant la fesomia. Va comprendre que tenia la missió de preservar i transmetre tot allò de valuós que li llegava l’època anterior, no per a conservar-ne intacte el llegat, sinó per a fer-ne llevat i inspiració d’una cosa nova, d’una vida nova. No és, tal vegada, el que ens toca de fer també a nosaltres en aquesta nostra època tan incerta?

Publicat a Catalunya Cristiana, 2023, 3 setembre 2023

Des del monestir

BENEDICCIÓ I CAMÍ

He trobat, en un antic antifonari cistercenc (s. XIII) conservat a Poblet, per a la festa de la Santíssima Trinitat, una bella i sorprenent representació del Misteri inefable, com a caplletra del primer responsori de les Vigílies de l’ofici del dia. Es tracta de la lletra B, que encapçala el responsori «Benedicat nos Deus», tot ell manllevat del salm 66: «Que Déu, el nostre Déu, ens beneeixi, i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi».

Al lòbul superior de la lletra B, hi ha representat el Pantocràtor, Jesucrist, glorificat, assegut en un tron, sobre un fons blau lapislàtzuli puntejat d’estrelles: beneeix amb la mà dreta, i sosté un llibre o un rotlle amb l’esquerra. És Jesucrist, ja que duu l’aurèola marcada amb la creu, però és també Déu. Els peus els té graciosament recolzats en l’arc superior del lòbul inferior de la lletra B, que s’entrecreua amb el superior. Dins el lòbul inferior, i com situats a la terra —no hi ha, en efecte, pintat un fons blau—, tres personatges, en camí, com si volguessin venir a trobar-nos, aureolats també amb la creu: porten tots tres un llibre, el del centre beneeix amb la mà dreta i els altres dos fan un signe indicatiu amb la mà esquerra. És evident la relació amb el relat de Gènesi 18, els tres caminants que acull Abraham sota l’alzina de Mambré i que reconeix com a missatgers divins, relat que serveix d’inspiració per a la famosa icona de la Trinitat de Rublev.

Dues paraules conté la bella i original representació de la miniatura de Poblet, dues paraules plenes de silenci per a la festa d’avui: benedicció i camí. Déu Trinitat és font de benedicció en tant que es posa en camí: el Pare creant, el Fill rebent-se del Pare i donant-se a la humanitat, i l’Esperit estimant. És així que el Déu “ad intra” que contemplem en el lòbul superior de la B, al cel, es torna benedicció quan es fa pelegrí pels camins polsegosos del nostre món, Trinitat “ad extra”, com contemplem en el lòbul inferior.

Que Déu ens beneeixi, i que nosaltres, ensems, siguem per als altres i per al món, benedicció.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2280, 4 juny 2023

Homilia, Peix a la brasa

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit». Pneuma. Un buf, una mica d’aire, quelcom que no té consistència, que no es pot agafar, que s’esmuny, que no deixa cap rastre. Tot el contrari del terme oposat, sarks, carn. La carn es pot circumscriure, es pot tocar, ocupa un lloc en l’espai, fins i tot es pot menjar. Esperit i carn. Aquestes dues paraules travessen tota la història del cristianisme, en una tensió que arriba fins als nostres dies, encara no resolta.

Així, ja de bon principi, des dels primers instants de la nova vida de la comunitat del Ressuscitat, es planteja aquest dilema. Carn i esperit. Per a l’autor i la comunitat de les cartes joanees aquest dilema serà vital: «Pel món corren molts impostors: no confessen que Jesucrist hagi vingut realment en la carn. Els qui diuen això són l’Impostor i l’Anticrist» (2Jo 1,7). Voldríem aferrar Déu, el Logos, amb la nostra ment, fins a convertir-lo en una idea, en un producte de la nostra raó, oblidant que és ell la font i la llum de tot el que podem pensar. És el Logos el qui ens aferra a nosaltres, perquè la Paraula, en efecte, s’ha fet carn. S’ha circumscrit en la nostra realitat, en la nostra història. I com? Assumint un cos com el nostre, i amb aquest cos també una història humana. A partir d’ara Déu no l’aferrem amb la ment, com un producte de l’intel·lecte, sinó que el mengem, en la realitat del sagrament, entrant en comunió vital amb ell. I el recordem, el fem present en la història, com una realitat viva, capaç d’omplir-la de nou dinamisme i sentit.

El qui s’ofereix amb el seu cos com a menjar per a la vida de la nova comunitat, menja ara davant els deixebles, com a prova fefaent de la realitat de la resurrecció, com a prova fefaent que no es tracta d’una experiència subjectiva o merament espiritual, sinó d’una falca que obre en el tronc de la història una ferida susceptible de rebre l’empelt de la vida divina. El gest familiar de Jesús menjant peix a la brasa desvetlla en els deixebles el dinamisme del record, tan important per a Lluc per a interpretar correctament la resurrecció, en tots els seus relats pasquals i en el Llibre dels Fets: «Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea» (Lc 24,6); «tots els profetes havien anunciat que el Messies de Déu havia de patir» (Fets 3,18); «cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44). I aquest record és memorial, en la història, del projecte de Déu, un projecte que passa per l’assumpció i la transformació del sofriment i la mort, per retornar a la creació i a la història el seu dinamisme vital originari. I en aquest dinamisme hi som assumits tots nosaltres, peixos pescats en les xarxes del baptisme. Per això, amb el salm 8 que hem cantat, ens preguntem i preguntem: «Què és l’home, Senyor, perquè us en recordeu?» (v. 5). I és que el memorial és en primer lloc l’actualització que fa Déu de nosaltres, de la nostra història, per mitjà del misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist: una història que, falcada per la creu, li és sempre present, eternament actual.

I mentre mengem, en cada eucaristia, la carn espiritual del Peix santíssim, del Senyor que s’ha deixat pescar en les xarxes de la Passió per ser el nostre aliment i la nostra joia, nodrim i enfortim el nostre compromís baptismal mentre ens convertim i ens penedim, perquè ell faci venir els temps de la consolació. Amén.

Homilia, Església a Betània

DILLUNS SANT
Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14 (R.: 1a); Jo 12,1-11

A uns tres quilòmetres de Jerusalem, enclavada al vessant sud-oriental de la muntanya de les Oliveres, hi ha la vila de Al Azariyeh, literalment, el lloc de Llàtzer, que correspon a la Betània de l’Evangeli. Els pelegrins hi cerquen la tomba de Llàtzer, moguts per la devoció, però nosaltres hi cercarem tota una altra cosa: els primers orígens de la comunitat cristiana, de l’Església. Ho farem també amb devoció, la que omple els nostres cors aquests dies sants, aquesta setmana diferent a totes les altres setmanes de l’any.

A Betània hi ha la comunitat que acull Jesús, el prototipus de la comunitat cristiana: Llàtzer, Marta i Maria. En aquesta comunitat hi descobrim algunes de les notes que, més tard, qualificaran la comunitat dels deixebles del Ressuscitat.

1. Acolliment. Jesús i els deixebles hi són acollits. En tenim altres exemples, als evangelis, el de Zaqueu, que també acull Jesús a casa seva, o el dels nuvis de Canà.

2. Comensalitat. L’acolliment s’expressa en el compartir la taula. Serà una de les notes més distintives de l’Església de Jesús, la comunitat de la fracció del pa: «Allà li oferiren un sopar», hem llegit. Paraules que ens en recorden unes altres de l’Apocalipsi: «Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20).

3. Servei. En el marc de la comensalitat la comunitat se serveix mútuament. L’amor, l’àgape, es verifica en el servei. Sant Benet, en el capítol dedicat al lector de taula, ho expressarà ben sàviament, posant al bell mig del capítol aquestes paraules: «Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res» (RB 38,6). A Betània, doncs, Marta és la icona del servei.

4. Amistat. L’amor es verifica en el servei, però es tracta d’un amor i d’un servei a algú concret, el germà, la germana, amb un rostre, amb un nom. Sant Elred va trobar en l’amistat espiritual el camí de la concreció de l’amor. De fet, Jesús és l’amic de Marta, de Maria i de Llàtzer, i, en aquesta setmana, el veiem disposat a donar la vida no per uns éssers anònims, sense rostre, fosos en la massa del «tots», sinó pels seus amics, no per «tots», sinó per «molts».

5. Unció. L’amor es vessa en el servei. És el perfum de l’amistat que ungeix Jesús. Maria és la icona d’aquesta unció. Una unció que rep Jesús com a rei messies, però que es vessa, de la seva barba i del coll dels seus vestits, a tota la comunitat, a tot el cos, del qual Crist és el cap.

6. Els pobres. Jesús juga amb les paraules, per confondre’ns, o, millor, per ajudar-nos a aprofundir: «Sempre teniu pobres amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu». En realitat, Jesús està dient a la comunitat: sempre em tindreu en els pobres. Una religiosa de casa nostra, valorant els deu anys del ministeri petrí de Francesc, destacava el fet que el papa ha retornat als pobres el lloc que els correspon dins l’Església, no com a destinataris externs preferents de l’opció de l’Església, sinó com a membres de l’Església, vicaris de Crist: «Sempre teniu pobres amb vosaltres», va dir Jesús, a Betània, la casa dels pobres.

7. El testimoniatge de la vida. Llàtzer, que Crist alliberà dels lligams de la mort, és la icona d’aquest testimoniatge, del triomf de la vida sobre el pecat i la mort, el testimoniatge que defineix el sentit i la missió de l’Església. «Si de cas, que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar»: l’olor del perfum que avui omple tota la casa és l’anunci i la penyora d’allò que s’esdevindrà d’ací a sis dies, al cor de la nit, en la foscor del sepulcre dels sepulcres.

Set notes: acolliment, comensalitat, servei, amistat, unció, pobres, testimoniatge. Set notes que defineixen la comunitat dels amics de Jesús, l’Església, que haurà de portar a tot el món l’anunci joiós de la vida i de la immortalitat, perquè sempre hi haurà algú, com els grans sacerdots, disposat a matar el testimoniatge que suscita la fe dels creients.

S’escau d’acabar aquesta homilia amb una oració pròpia de la festa litúrgica dels sants amics de Jesús: «Oh Déu, vós proporcionàreu al vostre Fill, a la llar de Betània, l’afecte de l’amistat, la diligència del servei i la promptitud a escoltar; feu que visquem sempre units al nostre Mestre per l’ardor de la meditació i les obres de la caritat, de manera que, havent estat agradables als seus ulls, ens faci entrar a l’estança de la seva felicitat». Amén.