Homilia, Peix a la brasa

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit». Pneuma. Un buf, una mica d’aire, quelcom que no té consistència, que no es pot agafar, que s’esmuny, que no deixa cap rastre. Tot el contrari del terme oposat, sarks, carn. La carn es pot circumscriure, es pot tocar, ocupa un lloc en l’espai, fins i tot es pot menjar. Esperit i carn. Aquestes dues paraules travessen tota la història del cristianisme, en una tensió que arriba fins als nostres dies, encara no resolta.

Així, ja de bon principi, des dels primers instants de la nova vida de la comunitat del Ressuscitat, es planteja aquest dilema. Carn i esperit. Per a l’autor i la comunitat de les cartes joanees aquest dilema serà vital: «Pel món corren molts impostors: no confessen que Jesucrist hagi vingut realment en la carn. Els qui diuen això són l’Impostor i l’Anticrist» (2Jo 1,7). Voldríem aferrar Déu, el Logos, amb la nostra ment, fins a convertir-lo en una idea, en un producte de la nostra raó, oblidant que és ell la font i la llum de tot el que podem pensar. És el Logos el qui ens aferra a nosaltres, perquè la Paraula, en efecte, s’ha fet carn. S’ha circumscrit en la nostra realitat, en la nostra història. I com? Assumint un cos com el nostre, i amb aquest cos també una història humana. A partir d’ara Déu no l’aferrem amb la ment, com un producte de l’intel·lecte, sinó que el mengem, en la realitat del sagrament, entrant en comunió vital amb ell. I el recordem, el fem present en la història, com una realitat viva, capaç d’omplir-la de nou dinamisme i sentit.

El qui s’ofereix amb el seu cos com a menjar per a la vida de la nova comunitat, menja ara davant els deixebles, com a prova fefaent de la realitat de la resurrecció, com a prova fefaent que no es tracta d’una experiència subjectiva o merament espiritual, sinó d’una falca que obre en el tronc de la història una ferida susceptible de rebre l’empelt de la vida divina. El gest familiar de Jesús menjant peix a la brasa desvetlla en els deixebles el dinamisme del record, tan important per a Lluc per a interpretar correctament la resurrecció, en tots els seus relats pasquals i en el Llibre dels Fets: «Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea» (Lc 24,6); «tots els profetes havien anunciat que el Messies de Déu havia de patir» (Fets 3,18); «cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44). I aquest record és memorial, en la història, del projecte de Déu, un projecte que passa per l’assumpció i la transformació del sofriment i la mort, per retornar a la creació i a la història el seu dinamisme vital originari. I en aquest dinamisme hi som assumits tots nosaltres, peixos pescats en les xarxes del baptisme. Per això, amb el salm 8 que hem cantat, ens preguntem i preguntem: «Què és l’home, Senyor, perquè us en recordeu?» (v. 5). I és que el memorial és en primer lloc l’actualització que fa Déu de nosaltres, de la nostra història, per mitjà del misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist: una història que, falcada per la creu, li és sempre present, eternament actual.

I mentre mengem, en cada eucaristia, la carn espiritual del Peix santíssim, del Senyor que s’ha deixat pescar en les xarxes de la Passió per ser el nostre aliment i la nostra joia, nodrim i enfortim el nostre compromís baptismal mentre ens convertim i ens penedim, perquè ell faci venir els temps de la consolació. Amén.