Homilia, El viatge

SANT LLUÍS GONZAGA, RELIGIÓS

Divendres XI durant l'any / I

2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23

La mort no s’improvisa, i la vida tampoc. La mort és el segell posat al final de la vida, la signatura posada al capdavall d’un full de ruta per la mateixa persona que ha recorregut el camí, amb la mateixa mà i amb la mateixa lletra. La litúrgia d’avui uneix al misteri pasqual de la mort i resurrecció del Senyor, la vida i la mort de sant Lluís Gonzaga, justament en el dia del seu traspàs, del seu naixement al cel.

Quin va ser el full de ruta de sant Lluís Gonzaga? L’evangeli, és clar. Els evangelis que anem desgranant aquests dies ens van dibuixant com un plànol del tresor que hem de cercar, el mapa d’aquesta illa pressentida i desitjada, que és el Regne, el full de ruta d’aquest pelegrinatge que és la nostra vida des del naixement fins a la mort. La vida de sant Lluís, posada avui a la nostra consideració, ens ajuda a interpretar-lo, aquest full de ruta. Els títols humans dels quals es podia gloriar el jove Gonzaga no eren pas pocs, com els de Pau: una vida de luxe i de mollesa, l’accés a una cultura exquisida, els viatges amb el seu bagatge d’enriquiment i de relacions humanes... I, de cop i volta, el capgirament dels valors i de la ment, la troballa del veritable tresor: la renúncia i l’ingrés a la Companyia de Jesús, a l’amistat amb Jesús, el tresor, de tots, més valuós.

L’evangeli ens parla avui d’un tresor, metàfora recurrent en llavis de Jesús per designar el Regne. En la bonica novel·la d’Stevenson «L’illa del tresor», el tresor, amagat en una illa llunyana, somniat com un ideal de riquesa i de fantasia, és capaç de posar en joc la intel·ligència, la imaginació i l’aventura amb vista a la seva recerca; el tresor provoca la sortida de nosaltres mateixos i fa possible el viatge, el viatge cap a Ítaca, com canta el nostre Lluís Llach: «Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí,  però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses».

Fer camí, d’això es tracta. Sigui curt o sigui llarg. El de sant Lluís va ser curt. Però, en albirar Ítaca a l’altra riba, es trobà que era ben ric de tot el que havia donat fent camí: el dia 3 de març de 1591, quan es carregava a les espatlles un empestat per portar-lo a l’hospital, es carregava el seu tresor, un tresor amagat en el cel, la Ítaca en majúscules del seu camí i de la seva felicitat. Que sant Lluís ens faci sempre ben joves i aventurers per solcar amb coratge els mars del nostre viatge i descobrir el tresor del Regne en el nostre cor i en el cor dels altres. Amén.

Des del monestir

CREC EN JESUCRIST, L’AMIC DELS HOMES

Un dels aspectes que em van captivar des de la primera homilia de Benet XVI —les trobarem a faltar les homilies del papa Benet!— és la referència, que serà recurrent, al tema de l’amistat per indicar la relació del deixeble amb el Mestre Jesús. Home de bona formació clàssica, bíblica i patrística, el nostre bisbe emèrit de Roma va trobar en aquest tema un filó preciós per proposar a l’home i a la dona d’avui un estil personal, psicològic, afectiu i seriós, de relacionar-se amb Jesucrist.

El Déu Amistat —Pare, Fill i Esperit Sant— fa una proposta d’amistat en la persona de Jesús, l’Amic dels homes: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (Jo 15,15). Jesús ens proposa d’entrar en la intimitat del Pare, en la intimitat del misteri de Déu, establint una relació d’amistat amb ell i, per extensió, amb els altres, amb els deixebles, amb els germans. La història paradigmàtica de l’amistat entre David i Jonatan, la mort del qual va provocar un dels més bells poemes d’amor (2Sa 1,19-27), i amb la qual us invito a rellegir el Credo, troba el seu desllorigador en la proposta d’amistat de Jesús: és com si la Sagrada Escriptura ens invités a fer l’experiència de l’amistat humana per tal, almenys, de fer un tast de l’Amistat divina; a través del qui «dóna la vida pels seus amics mogut per l’amor més gran», abeurar-se a la Font mateixa de la vida.

Reivindico el mot i l’experiència de l’amistat com a concreció de l’amor. El Jesús de Joan —reivindico també el pluralisme en el Nou Testament— no diu «doneu la vida per tothom», ni tan sols «estimeu tothom», sinó que diu: «ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jo 15,13). L’amor sempre s’ha de concretar, ja que és del tot impossible estimar en abstracte. Jesucrist ens remet a un Déu concret i personal. En Jesús Déu va concretar el seu amor per nosaltres. És el que confessem en el Credo en dir: «Crec en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre...».

Publicat a Catalunya Cristiana, 1758, 2 juny 2013