Himne: Visitació de la Mare de Déu

31 de maig
La Visitació de la Mare de Déu

Se’n va, Maria, amb goig, a la Muntanya,
empesa per la pressa de l’amor:
l’estèril lleva el fruit de l’esperança,
la verge és beneïda amb doble honor.

Floreix en el seu si la primavera,
el fill anunciat per Gabriel:
fidel és Adonai a la promesa,
lleial amb la nissaga d’Israel.

Elisabet, de sobte profetessa,
surt a trobar la Mare del Senyor:
la Benaurada, i d’alegria plena,
amb càntics magnifica el Creador.

És signe l’abraçada de les mares
del Déu que ve a salvar la humanitat:
els fills, saltant de goig en les entranyes,
del temps la plenitud ens han portat.

Conferència: La família de Jesús, recés d’Advent

LA FAMÍLIA DE JESÚS: UNA FAMÍLIA «ATÍPICA»

Alguns apunts per a la nostra vida
de seguidors de Jesús
Recés d'Advent · El Vendrell, 3 desembre 2006

Objectiu

A partir de la Paraula de l’evangeli, voldria proposar alguns punts, senzills però provocadors, de reflexió entorn del tema de la família, que invitin a repensar a cadascú el valor i el significat d’aquesta institució i la seva funció al servei de la transmissió i el creixement en la fe.

No és fàcil parlar de la família a la llum de l’evangeli. Com tota institució, va canviant amb el pas del temps, pren nous matisos, s’obre a noves realitats.

Potser projectem a l’evangeli una imatge patriarcal de família, ara ja, sembla, en desús, o, si més no, en crisi profunda. I em pregunto: És legítim això? Què en sabem del model familiar en temps de Jesús? Jo no entraré en aquestes qüestions erudites, però senzillament les plantejo per evitar de caure en falses interpretacions, per evitar de voler fer dir als textos de la Bíblia allò que no poden ni volen dir. En tot cas, els valors familiars eren diferents dels nostres. L’esposa i els fills, per exemple, estaven totalment supeditats a l’autoritat paterna, cosa que tampoc no vol dir que fossin menystinguts.

Un professor meu de Sagrada Escriptura em va dir un dia que la celebració de la festa de la Sagrada Família el neguitejava i el deixava perplex. Com sabeu, és una festa de creació recent, que no existia en el calendari romà, ni existeix en el calendari de les esglésies germanes de l’Orient. Deia, el meu professor: una família ben atípica, amb un pare que en realitat no és el pare de debò de Jesús, i un fill, Jesús, que és fill de la mare, Maria, però no del pare, Josep, sinó que és fill de Déu. I el meu professor es preguntava: pot ser aquesta família tan atípica model per a les nostres famílies? Jo no la contesto, la pregunta, simplement la deixo oberta, perquè hi pensem, perquè ens ajudi a reflexionar sobre l’evangeli amb intel·ligència. En tot cas, aquesta pregunta, la reprendré al final de la conferència, perquè us la quedeu i hi penseu.

Jo us parlaré, doncs, molt a la llum de la lectura dels textos bíblics. Primer parlaré dels punts desconcertants, i en un segon moment intentaré arribar a algunes conclusions, sobre la família, que ens puguin ajudar a nosaltres, tenint present que l’embolcall institucional, com sabem prou bé, canvia, i ha de canviar.

Punts desconcertants

I

Començo recordant l’escena prou coneguda de tots de la pèrdua de Jesús a Jerusalem durant tres dies (Lc 2, 42-52). El caire anecdòtic d’aquesta escena, quasi com d’escena de pastorets, pot fer que se’ns n’escapi el significat profund. Recordem-la una mica.

Els pares de Jesús l’han portat amb ells per primera vegada a Jerusalem per celebrar la Pasqua. Com tota família jueva piadosa, també la de Jesús compleix el precepte pasqual anual. Al moment de retornar, però, Jesús es fa fonedís i es queda al temple, sense que els pares se n’adonin. Després de tres dies de recerca angoixosa, el troben al temple entre els mestres de la Llei, «escoltant-los i fent-los preguntes». Al retret adolorit de la seva mare, Jesús respon: «per què em buscàveu? no sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu pare?».

Sant Lluc, amb aquesta escena, vol indicar-nos ja de bell començament, que la persona de Jesús i el seu missatge, el seu significat i la seva missió, no es poden restringir a l’àmbit familiar. El lloc de Jesús, per sant Lluc, és al Temple, al centre mateix i al cor de la fe jueva, el lloc de la Torà (la Llei) i del culte. Com sabem, Jesús ens invita, com ho va fer als homes i dones del seu temps, a repensar el significat de la Llei, de la relació de l’home creient amb Déu. Aquesta relació amb Déu supera, fa esclatar les fronteres de l’àmbit familiar. Jesús és totalment de Déu, pertany totalment a Déu, el seu Pare, en majúscula.

Maria, fins i tot davant les paraules paradoxals de Jesús, respon amb actitud creient. La seva resposta és la de la fe: «ho guardava tot en el seu cor». Guardar al cor significa, en la Bíblia, meditar sobre un esdeveniment que ara no entenem, però del qual confiem, creiem que Déu revelarà plenament el sentit.

I en la nostra vida, Déu ocupa també el primer lloc en la nostra escala de valors? Tenim prou clara la nostra identitat? Hi hem pensat que els cristians, dedicats (consagrats) a Déu pel baptisme, li pertanyem totalment?

II

Un altre punt desconcertant. L’escena del temple ens fa pensar en l’escena de les noces de Canà, que ens reporta l’evangelista sant Joan (Jn 2, 1-12). Recordem-la:

Els nuvis s’han quedat sense vi. Maria, la mare de Jesús, se n’adona i ho diu a Jesús: «no tenen vi». I Jesús respon: «Dona, i a tu i a mi què ens importa?». Sí, respon amb aquestes paraules, que les traduccions litúrgiques que llegim a l’església, han endolcit una mica. També es podria traduir: «què hi ha entre tu i jo, dona?».

Fixeu-vos, les paraules de Jesús marquen un distanciament molt clar entre ell i la seva mare, a la qual anomena no pel nom de mare, sinó pel de dona (un altre detall que ens amaguen les traduccions litúrgiques). Hi ha com una tensió, present en tot el Nou Testament, entre els familiars, en aquest cas la mare, i els deixebles de Jesús. Jesús talla aquests vincles familiars per posar de relleu, un cop més, que la veritable família de Crist, la veritable família de Déu la formen els qui escolten amb fe la seva Paraula.

L’escena acaba explicant-nos com Jesús, després del signe de l’aigua convertida en vi, manifestació de la seva glòria i causa de la fe dels deixebles, va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans, i els seus deixebles. La mare i els germans de Jesús (els familiars), doncs, fan camí juntament amb els deixebles: tots se situen en el mateix àmbit de la fe.

III

Maria, la mare de Jesús, no la trobarem més a l’evangeli de sant Joan. Només hi surt dues vegades, a Canà (al principi de l’evangeli) i al Calvari, als peus de la creu (al final de l’evangeli, Jn 19, 25-27). Molt interessant, com si l’itinerari en la fe de Maria acompanyés també el nostre itinerari de creients en Jesús. L’escena de Jesús i la seva mare als peus de la creu és molt més rica i profunda del que permet copsar-ne el sentimentalisme piadós amb què sovint l’embolcallem. Jesús li diu: «Dona (no mare), aquí tens el teu fill». Aquest nou fill de Maria és el deixeble per antonomàsia, aquell que l’evangeli de Joan anomena el deixeble que Jesús estimava, el deixeble estimat. I al deixeble, li diu: «aquí tens la teva mare».

Maria, doncs, al final del seu itinerari en la fe, és acollida pel deixeble estimat al si de la nova família de Jesús, que és la comunitat dels deixebles de Jesús, l’Església. Maria ens acompanya així en aquest procés d’esdevenir deixebles, i amb la seva actitud creient, plena de confiança en Jesús, ens ajuda a superar els vincles familiars, sempre que aquests ens impedeixen de córrer en seguiment de Jesús, a no fer-ne un absolut, a relativitzar-los en funció del Regne, que és la nova família de Déu on tots som acollits, sense fronteres ni separacions de cap mena.

Em sembla que aquestes reflexions ens interessen molt avui, quan veiem que els paràmetres tradicionals que configuraven la nostra societat i la mateixa institució familiar, canvien, es desborden, i que, cada cop més, la humanitat haurà de ser una sola i gran família unida en la diversitat i en la pluralitat. Els cristians, si entenem bé el significat d’aquests textos, hi podem aportar molt.

Recordem encara un altre punt desconcertant de l’evangeli pel que fa a la família.

IV

El crit d’aquella dona adreçat a Jesús (Lc 11, 27-28): «benaurades les entranyes que et van portar i els pits que vas mamar», paraules que la litúrgia romana ens fa cantar com a cant de comunió en les festes de la Mare de Déu. I la resposta de Jesús: «més aviat benaurats els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Un cop més Jesús marca les distàncies davant la pretensió restrictiva de reduir-lo als àmbits familiars. Potser aquesta tensió de l’evangeli respon a un fet real. Potser entre les primeres comunitats cristianes, els familiars consanguinis de Jesús reclamaven certs privilegis. El veritable vincle que uneix amb Jesús és l’escolta activa de la seva paraula. Ja sabem que Maria, la mare de Jesús, no va fer pas altra cosa en la seva vida. Ho hem vist abans. Segons l’evangeli de Joan, Maria és la qui fa l’itinerari de mare a deixebla de Jesús.

Voldria subratllar aquest text, perquè es tracta d’una benaurança. Quan parlem de les benaurances pensem sobretot en les de sant Mateu (i sant Lluc), «Feliços els pobres, els humils, els nets de cor, etc...». Però hi ha dues benaurances més, en l’evangeli de sant Lluc: una adreçada directament a Maria per Elisabet: «Sortosa, feliç tu que has cregut, es complirà el que el Senyor t’ha fet saber» (Lc 1, 45), i aquesta altra, que indirectament també Jesús adreça a la seva mare: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Parlem de la benaurança, de la felicitat de la fe, d’aquest posar-se, d’aquest abandonar-se, en la vida i en la mort, amb tota confiança, a les mans de Déu, el Pare, refiats de la seva Paraula, una Paraula que brolla del seu cor amorós.

Som cridats a formar una sola i gran família, la família de Déu, en Jesucrist, i això en l’audició, des de la fe, de la Paraula. Vet ací la nostra benaurança, la nostra felicitat, la que ens arriba amb l’Advent, amb la vinguda del Senyor.

La nova família dels deixebles del Regne

Després d’aquest senzill recorregut per l’evangeli, on hem destacat alguns aspectes sobre el concepte de la nova família del Regne, que proposa Jesús, voldria arribar a algunes conclusions que puguem aplicar en la nostra vida.

I

Penso que ara podem recuperar, amb més coneixement de causa, la família com a lloc, com a àmbit de la fe, però tenint en compte que no ha de ser un àmbit restrictiu, tancat, sinó obert, i obert fins i tot a la possibilitat que en la nostra vida de cristians, Déu ens demani de renunciar als vincles familiars.

En la seva homilia del dia 9 de juliol a València, el sant pare Benet XVI destacava el valor de la família com a lloc teològic, com a àmbit privilegiat de la transmissió de la fe.

Israel, al llarg de la Bíblia, expressa moltes vegades aquesta convicció profunda: la fe en Déu, el Senyor de la història, que acompanya el seu poble, l’ha rebuda per la transmissió oral dels manaments, de la Paraula, feta de pares a fills. També Jesús se situa en aquesta tradició de la fe, en aquesta comunicació de la Paraula, de la Torà. Ell ha rebut la fe en el Déu d’Israel, primer al si de la seva família, a Natzaret, i després al si de l’altra gran família que és la sinagoga, la comunitat dels creients.

Com ja vèiem en el relat de Jesús perdut i retrobat al Temple, Jesús viu aquesta tensió fecunda entre la família de sang i la seva pertinença radical al misteri de Déu, el seu Pare en majúscules. Una tensió que nosaltres tampoc no podem defugir: la fe en Jesús i en la seva Paraula, una fe que ens han transmès els nostres pares, ens demanarà, un dia, potser, que deixem enrere els vincles familiars per seguir Jesús més radicalment.

En tot cas, per a la majoria de vosaltres, que viviu en família, i sense oblidar aquesta tensió, serà important que repenseu, que reflexioneu sobre aquesta dada: la família com a lloc, com a àmbit de la transmissió de la fe. La fe, la nostra fe cristiana és quasi essencialment, per definició, transmesa, passada, lliurada de l’un a l’altre.

Penso que a nivell familiar cal viure la fe d’una forma senzilla i sòbria. Les expressions exteriors de la fe, si no estan ben arrelades en la vida interior, no serveixen de gran cosa, més aviat poden fer nosa i poden ser un impediment a la mateixa transmissió de la fe. No sempre el que en diem una família «piadosa» equival a una família que viu amb fermesa i autenticitat la seva fe. Parlo una mica des de la meva experiència personal. Els meus pares eren grans creients, però, a banda d’anar a missa els diumenges, no fèiem en família pràctiques de pietat: no resàvem el rosari, llevat de la nit de difunts, ni tan sols beneïem la taula. Però jo m’adonava, en fer-me gran, que les seves actituds, dels meus pares, davant la vida i davant els altres sempre s’orientaven a partir de l’Evangeli, naixien, brollaven de l’Evangeli fet vida.

En tot cas, si em diguéssiu quina pràctica caldria potenciar a nivell familiar, a banda de participar activament en la vida parroquial, jo diria que la lectura d’un fragment de l’Evangeli cada dia, en una estona breu, en clima de reflexió i de pregària, per deixar que la Paraula de Jesús ens vagi configurant més i més per dintre. La nostra fe es fonamenta en la transmissió de la Paraula de Déu i de Jesús, que trobem a l’Escriptura, i per això em sembla que no podem renunciar a la lectura atenta, i també en família, d’aquesta Paraula.

II

En la família, i això també ho destacava el papa Benet en la seva homilia, aprenem què és una comunitat. És un aprenentatge de l’amor relacional, que és fet de respecte a l’altre i de donació en el servei mutu. La família ha d’ajudar-nos a obrir-nos a aquesta altra gran família que és la comunitat de tots els deixebles de Jesús. No pot ser un àmbit tancat, resclosit, ha de portar-nos a obrir-nos als altres. Per això, com vèiem, Jesús era tan crític davant els exclusivismes dels qui reclamaven privilegis pel fet de ser els seus familiars consanguinis, sense excloure’n la seva mare.

En efecte, som fills dels nostres pares en la carn, però, semblantment a Jesús, la nostra identitat més profunda es troba en la paternitat de Déu sobre cadascun de nosaltres. I aquesta identitat, que hem rebut i après en família, arriba un moment que s’apodera de tots els àmbits del nostre ésser i ens porta a relativitzar també els vincles familiars en funció del Regne, i ens porta a obrir-nos a tots els altres, els qui no són com nosaltres, els qui no són dels nostres, els qui no són el meu pare, la meva mare, el meu germà, la meva germana, el meu fill, la meva filla... Recordeu aquella altra paraula de Jesús: «No us feu dir pares aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mt 23, 9). I aquella altra paraula: «Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna» (Mc 10, 29-30).

III

Penseu que la predicació de Jesús, històricament, va tenir lloc en uns moments en què hi havia una forta expectació de la fi de la història i del món, i de la proximitat del Regne de Déu. Per això els lligams de vinculació familiar són relativitzats per Jesús amb vista a aquesta altra gran família escatològica dels creients en l’àmbit del Regne. El Regne encara no ha vingut en tota la seva plenitud, i des que Jesús pronuncià aquestes paraules han passat ja dos mil anys. Tanmateix, com per a Jesús i els seus contemporanis, el nostre horitzó, la fita del nostre camí, és la realitat del Regne que Jesús ens va prometre i que ens va anunciar ja present com una llavor en la seva persona i en les seves paraules. Per això la nostra espiritualitat familiar, si és que es pot parlar així, hauria de ser una espiritualitat del Regne, una espiritualitat oberta a aquest àmbit més gran de la família dels deixebles de Jesús.

Tinc la convicció que si vivim arrelats en una espiritualitat d’aquesta mena, si procurem fer nostre l’itinerari de Santa Maria, que de mare de Jesús va aprendre a esdevenir-ne deixebla en la fe, i per això fou benaurada, no ens faran por els reptes que hem d’afrontar davant els canvis que experimenta la família com a institució humana. Si vivim ben arrelats en aquesta espiritualitat, sense renunciar als valors de l’amor a Déu i l’amor als altres, que són els màxims valors (recordeu, el primer manament de la Torà), aprendrem a respectar les persones que trien altres maneres de viure, i que conviuen amb nosaltres, i que les lleis també han d’emparar i acollir.

Penso que en aquest tema, complex i certament no fàcil de gestionar, hauríem de fer nostre el to positiu, esperançat, amb què el papa Benet va parlar sobre la família a València, procurant de viure aquesta espiritualitat familiar oberta als valors absoluts del Regne de Déu, sense condemnar ningú.

I acabo, reprenent la pregunta del començament: pot ser aquesta família tan atípica, la Sagrada Família, model per a les nostres famílies? Aquests dies de Nadal posaran davant nostre aquesta icona, l’escena de la Sagrada Família, una icona, com us he dit, recent, i que l’església d’Orient no coneix. Potser la mateixa paradoxa de la Sagrada Família, amb aquella frase de Jesús que devia ser com una espasa en l’ànima de Santa Maria: «no sabíeu que jo he d’estar a la casa del meu Pare?», ens pot ajudar a viure aquesta espiritualitat familiar oberta, transcendent, emmarcada sempre en la tensió escatològica del Regne de Déu que ja creix plantat enmig nostre i en el nostre cor, però que encara ha de venir en tota la seva plenitud.

Himne: Comú de la Mare de Déu

Ave, maris stella

Ave, estel fulgent del mar,
Mare santa del bon Déu:
Verge sempre, singular,
del cel, Porta, Ell us féu.

«Ave!», l’àngel Gabriel,
saludant-vos, escolteu:
ens dureu la pau del cel
si el nom d’Eva prest mudeu.

Les cadenes deslligueu
del captiu, humà mortal;
per al cec amb llum brilleu,
feu-nos bé, lleveu tot mal.

Us mostreu mare clement
suplicant Jesús, humil,
que és el Fill del Déu potent
nat de vós en carn servil.

Verge intacta, cap d’igual,
entre totes lleu i suau:
cor, doneu-nos, virginal,
net de culpa, sense frau.

Vida pura i camí pla
atorgueu, i el goig més ple,
de Jesús en contemplar
el mirar diví i serè.

Glòria al Pare, Déu immens,
i al seu Fill semblant llaor,
i el tribut del nostre encens
al Paràclit Defensor. Amén.

Himne: Dedicació d'església

Dedicació d’una església

Jerusalem, ciutat de pau, joiosa,
aplec dels redimits;
de jaspis i safirs, harmoniosa,
els murs tens construïts.

Carrers i places d’or brunyit, finíssim,
les portes són d’argent;
Esposa, en tàlem de teixit suavíssim,
t’apropes benvolent.

L’Espòs diví, el Crist, d’amor t’emplena
i gràcia divinal;
anell, calçat i un nou vestit t’ofrena,
en signe nupcial.

Del teu costat, fontana cristal·lina,
de vida, fas brollar;
dels dons divins, l’església pelegrina,
sadolles a l’altar.

Tot fent camí en plor i en esperança
lloem la Trinitat:
al Pare, al Fill, i a l’Esperit gaubança,
poder i eternitat. Amén.

Himne: Tots Sants

1 de novembre
Tots Sants

De tots els sants, avui, la benaurança
unim en un sol cant festivament:
amb el seu prec revifen l’esperança
del poble que els invoca amb veu fervent.

Maria, Mare i Reina gloriosa,
amb Jesucrist s’alegra sense fi:
del firmament Estrella lluminosa,
Roser florit del divinal jardí.

Els Patriarques de la Llei antiga
exulten, i els Profetes de l’Ungit;
el vell i el nou en una sola espiga,
per moldre el blat del celestial convit:

els sants Apòstols i els Evangelistes
tributen al Senyor acatament;
de la Ciutat, com perles i ametistes,
fulgeixen a les portes d’or i argent.

Els Màrtirs i les Verges fan seguici,
amb palmes, a l’Anyell immaculat,
i els Confessors amb el mateix desfici
contemplen sense vels la Veritat.

L’il·lustre estol dels Monjos, el saltiri
recita, amb càntics nous, eternament,
amb tots els benaurats que dalt l’Empiri
aclamen l’Increat sens falliment.

La multitud dels redimits, encara,
aplega els sants de nom inconegut,
els qui amb cor net esguarden cara a cara
el Creador de tota excelsitud.

L’immens Autor de tanta meravella
pels àngels en el Cel és adorat;
cantant amb ells la fe se’ns renovella:
és Déu en tres persones, Trinitat. Amén.

Himne: Sant Lluc, evangelista

18 d’octubre
Sant Lluc, evangelista

De Lluc, el jorn festiu anyal ens torna:
elogis dediquem a l’escriptor
que el temple de la fe avui exorna,
amb Actes i Evangeli, d’esplendor.

El verb de Lluc, amb claredat precisa,
del Crist Jesús ens lliura els sentiments;
del seu discurs la idea és ben concisa,
i nítids són els mots i els pensaments.

Del Déu clement a qui mou la tendresa,
sant Lluc ens duu la nova del perdó;
del gran convit, la joia i la certesa,
si es converteix, contrit, el pecador:

que el pare té la taula ben parada
per acollir el fill malgastador;
el gran amb urc malhumorat s’enfada,
li dol el goig per massa complidor.

Sant Lluc és el teòleg de Maria,
la mare i la deixebla del Senyor:
Magníficat que és cant i profecia
del Déu de l’aliança, salvador.

Exulti el nostre cor ple d’esperança
pel Pare provident i bondadós,
al Fill i a l’Esperit donem lloança,
amb Lluc al Déu potent i pietós. Amén.

Himne: Mare de Déu del Roser

7 d’octubre
La Mare de Déu del Roser

L’anunci més joiós rebeu, Maria,
en saludar-vos l’àngel Gabriel:
l’Etern, el Verb al vostre si confia,
oh Verge beneïda d’Israel.

Misteri de dolor i d’amor sens mida
el vostre cor de Mare ha ensangonat:
Jesús, pels seus amics lliurant la vida,
en creu i en sepultura heu contemplat.

Sofrença que ha mudat en llum de glòria
el goig pasqual del cèlic Vencedor:
del Fill, us alegreu amb la victòria,
buidat, oh Dona, el calze d’amargor.

Jardí reclòs, Fontana segellada,
Palmera delitosa en lloc serè,
Roser florit de roses i d’albada,
regat amb l’esperança de la fe.

Himne: Sants Arcàngels

29 de setembre
Els sants arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael

Àngel sant Miquel,
protector fidel,
guarda’ns de l’inic
pèrfid enemic.

Àngel Gabriel
enviat del cel:
porta’ns, de la pau,
el missatge suau.

Àngel Rafael,
amb ciència i zel,
lleva’ns el dolor,
metge valedor.

Bàlsam, Rafael,
força, sant Miquel,
joia, Gabriel,
de l’Emmanuel.

Pregó de la Festa Major de Santa Coloma de Queralt · 2006

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR · 2006
SANTA COLOMA DE QUERALT
14 agost 2006

Quan he de preparar un tema per a una exposició o una xerrada, faig recurs sovint al diccionari. És una petita trampa per quan no et ve la inspiració i et trobes eixut d’idees i de paraules. Una definició precisa i concisa, com les que trobem al diccionari, sovint dóna peu a enfilar tot un discurs. Però aquesta vegada no he tingut tanta sort.

El mateix dia d’haver rebut la trucada telefònica de la nostra regidora, la Sra. Anna Albareda —i trucar a Poblet és tota una proesa—, abans i tot de tenir el permís del meu abat per venir a fer aquest pregó de Festa Major, i quan ja havia decidit que sí, que ho acceptaria —de fet, quan vaig penjar el telèfon a l’Anna Albareda ja ho tenia decidit—, el mateix dia, dic, em vaig posar a cavil·lar davant l’ordinador sobre què us podria dir a tall d’introit o de pregó de la Festa Major. Com deia, la cerca al diccionari no em va ajudar gaire. Fa així, el diccionari: «Pregó. 1. Crida. 2. Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d’una festivitat o celebració».

Un pregó, doncs, és en primer lloc una crida. Suposo que a molts dels ací presents la paraula pregó ja no ens evoca res, o quasi res. Una crida. Ací hi ha una idea interessant que potser ens passa desapercebuda: a la Festa Major, com a esdeveniment social o comunitari, hi som convocats, hi som cridats. La feina que m’han encomanat, doncs, és la de glossar aquesta crida. Encara, segons la definició del diccionari, sembla que us haig de fer un discurs literari. En tot cas, la d’aquesta nit serà una literatura planera, viscuda, experiencial. Demano la vostra benevolència. Intentaré no ser pesat i dir-vos coses que he pensat i que a mi em serveixen, que brollen, doncs, com us deia, de la meva experiència i de la meva vida.

M’agradaria glossar el sentit, per a mi, de la Festa Major, a partir d’una paraula, la paraula «identitat». Si la busqueu al diccionari, veureu que es tracta d’un terme molt complex. Ara, però, deixem de banda el diccionari.

Identitat. Us proposo d’apropar-nos al significat d’aquesta paraula a partir d’un apotegma d’un monjo molt antic, del segle IV, que vivia al desert d’Egipte —ja us he dit que us parlaria des de la meva experiència, no ho podria fer altrament—. Amb el nom d’apoteg­mes es coneixen uns textos molt breus, una mena de consells espirituals o paraules de saviesa, que els monjos antics adreçaven als seus deixebles per respondre a llurs preguntes. Són paraules arrelades en la vida i en l’experiència. Aquest monjo, que no és altre que el famós sant Antoni «del porquet», diu a un dels seus deixebles aprenents de monjo: «De la mateixa manera que els peixos es moren si estan massa temps fora de l’aigua, igualment els monjos que passen massa temps fora de la seva cel·la (o del seu monestir) relaxen la intensitat del seu recolliment. Ens cal, doncs, com el peix cap al mar, afanyar-nos també cap a la cel·la, no fos cas que, restant a fora, descuidéssim la vigilància interior». Potser em direu que no ve a tomb, de fet parla dels monjos. Però jo crec que sí que ve a tomb.

Aquesta petita glossa sàvia del famós sant Antoni parla, en el fons, de la identitat, i de la necessitat de preservar aquesta identitat: només cal canviar l’expressió «vigilància interior» per la paraula «identitat». Ens invita a estimar i, d’alguna manera, protegir, la pròpia identitat.

Per a vosaltres —i també per a mi— la identitat bàsica es resumeix sobretot en un nom, Santa Coloma de Queralt. És a partir d’aquesta identitat concreta, petita, profunda, la de les arrels, la del poble al qual pertanyem biològicament i/o espiritualment, que podem forjar les altres identitats secundàries, que podem obrir-nos a espais identitaris més grans.

Potser us podria parlar de com he forjat jo mateix la meva identitat com a persona, com a colomí, com a creient, i que m’ha portat al lloc on sóc. Jo no vaig néixer a Santa Coloma. Vaig ser dels primers (1 d’agost de 1965) que vàrem començar l’aventura de la identitat en les clíniques diguem especialitzades. Vaig néixer, en efecte, a Igualada, a l’aleshores Sant Hospital, al passeig de mossèn Cinto. I en aquell temps no era possible fer el registre en un lloc diferent del del naixement. Al registre, per tant, consto com a natural d’Igualada. Potser, doncs, les meves condicions com a pregoner de la Festa Major de Santa Coloma de Queralt no acaben de funcionar del tot. Això, però, és per a mi com una mena de paràbola del que jo entenc per identitat, que no és una cosa que ens ve donada, sinó més aviat un projecte que construïm, un camí que fem, i caminar comporta sempre sortir d’un lloc per a anar a un altre. Aquest condiment de desinstal·lació permanent que ha de tenir tota identitat és una de les condicions, em sembla, perquè les identitats que construïm siguin obertes, acollidores, mai excloents. Hem de lluitar sempre i amb totes les nostres forces, amb respecte però amb fermesa, contra els qui voldrien imposar-nos identitats tancades i excloents.

Tot i haver nascut accidentalment a Igualada, una ciutat que estimo i on sempre m’he trobat molt a pler, i on vaig fer bons amics en l’època en què hi vaig anar a estudiar BUP i COU, em sento, però, colomí, i també de naixença.

La meva infantesa. No us avorriré amb anècdotes. La podria concretar simbòlicament en un lloc i en un nom. El lloc és el Pati del Castell, aleshores terrós i amb voreres altes, on s’obrien els quatre balcons de casa meva i la gran portalada dovellada de la casa del meu amic, el castell. I un nom, el d’aquest amic: en Lluís Montagut, que no sé si m’escolta. Ara ens veiem poquíssim, però aleshores érem inseparables. El Pati del Castell i el Castell mateix —casa seva— eren els nostres centres d’opera­cions, els llocs on imaginàvem projectes i aventures i els posàvem en pràctica. Recordo, especialment, una vella tartana que ens transportava, sense moure’s de lloc, als indrets més insospitats.

Voldria recordar dos altres noms, lligats a aquells anys: en Josep Llorach Segalà i en Josep M. Aymerich Martínez. Arrabassats prematurament d’enmig nostre, mereixen aquest esment ple d’a­fecte per part meva.

A banda, doncs, de la família, on aprens el nom i el sentit de les coses, el volum dels horitzons, primer els més propers, després els més llunyans, on aprens una escala de valors mínima i indispensable, on dones els primers cops de martell decisius a la forja de la pròpia identitat, hi ha aquest àmbit de la companyonia, de la convivència al carrer, i també a la casa de l’altre. Desconec si actualment és un costum en voga entre els infants, suposo que sí, però en el meu temps crec que apreníem molt a valorar i respectar les diferències amb aquest intercanvi entre «a casa meva i a casa teva».

Els pares: els meus van marxar una mica massa aviat, i no puc deixar de recordar-los i anomenar-los. Ells són les meves arrels plantades ben endins, ben al cor de la terra de Santa Coloma. Els pares no poden renunciar mai a la tasca d’ajudar a construir la identitat dels seus fills, i això, avui, no deu ser una cosa gaire planera. Ho dic perquè els àmbits de la meva infantesa, si bé ja començaven a eixamplar-se, eren encara força reduïts; tenien, al meu entendre, una mesura més humana.

L’escola, sens dubte, és un lloc imprescindible per a la construcció de la pròpia identitat personal i social. Podria recordar molts noms, vinculats a la meva escola, el Col·legi Mare de Déu del Carme, però en voldria esmentar dos, de dues professores, també prematurament desaparegudes. Primer la Rosalia Recasens (Oranias), que era la mestra de 5è d’EGB. Recordo especialment el seu tarannà pedagògic basat en la corresponsabilitat. Havia inventat un sistema de tutoria segons el qual, més o menys periòdicament, ens convidava a parlar de tu a tu per fer una valoració dels darrers dies. A mi em va ajudar molt a créixer. L’altra professora que no puc oblidar és la Maria Carreras, la tutora de 7è d’EGB i professora de socials, de català, de francès... En aquells moments delicats i il·lusionats de recuperació de les nostres identitats (la llengua, la història, el nom i la bandera del propi país...) ella es va esforçar amb competència perquè aprenguéssim correctament la nostra llengua i la història del nostre país. Tenia el do de fer agradable unes matèries tan prosaiques com la història o la geografia. Les explicava com un conte.

A l’escola, l’aprenentatge de la identitat ha de poder combinar sà­viament l’element teòric amb el pràctic. Jo crec que vaig tenir la sort de poder fer-ho així a l’escola del meu temps, amb les seves limitacions i defectes, és clar; una escola en la qual els pares ja començaven a prendre una part ben decisiva juntament amb els mestres.

A l’escola també vaig tenir la sort, reconec que més que a la parròquia, de poder alimentar i fer créixer la llavor de la fe cristiana que els meus pares van plantar en el meu cor. També voldria parlar una mica d’això. A casa meva, a banda d’anar a missa el diumenge, no practicàvem altres manifestacions o expressions externes de religiositat. Ni tan sols beneíem la taula. En això, com en tot, els meus pares eren molt sobris. Agraeixo aquesta vivència senzilla i natural de la fe, a casa i a l’escola, i que després tant m’ha ajudat en el meu camí de monjo, on molt fàcilment es corre el perill de voler refugiar-se en els ritus i les pràctiques externes que donen seguretat.

A partir del 1979 la forja de la meva identitat comença a desvincular-se de Santa Coloma. Els estudis a Igualada, després a Barcelona, la meva temptativa de tres anys de vida monàstica a Montserrat, després uns anys de treball a Barcelona, i finalment, des de fa onze anys, la meva vida monàstica a Poblet. En tots aquests anys m’ha ajudat saber que el meu poble era sempre Santa Coloma, el lloc on vivia i viu la meva família. Aquesta identitat primera, la bàsica, ha estat imprescindible, certament, per a poder configurar les altres.

Voldria esmentar també l’Orfeó Santa Coloma com un dels llocs importants on vaig aprendre a construir, a conrear, i també a celebrar, i ben joiosament, aquesta identitat. És signe de bona salut que l’Orfeó i tantes altres associacions colomines tinguin vitalitat i vagin endavant encara que sigui amb dificultats. Perquè em sembla que aquests espais associatius han de complir una missió humanitzadora, forjadora també d’identitat, que no poden suplir altres realitats institucionals. Perquè la identitat, com he dit, es construeix i s’enforteix en el dia a dia.

¿Com en podem tenir cura de la nostra identitat? ¿Com la podem alimentar i enfortir? L’apotegma que us he citat al començament parlava de l’exigència de preservar la pròpia identitat, perquè, certament, és quelcom que podem perdre. Jo diria que, principalment, vivint d’una forma conscient la nostra pertinença social al poble, a la comarca, al país, atents al que passa al voltant nostre, aprenent a llegir intel·ligentment la realitat, lliurant-nos amb responsabilitat al nostre treball i als nostres deures cívics —perquè, sens dubte, com a ciutadans i ciutadanes, la nostra identitat és sobretot una identitat política, en el sentit primer i genuí d’a­questa paraula grega.

Molt relacionada amb el que acabo de dir, hi ha, encara, una altra actitud vital que ens hi pot ajudar: saber mirar contemplativament el que ens envolta, amb una mirada quieta, serena i penetrant. Hi he pensat aquests dies rellegint les esplèndides i insuperables descripcions paisatgístiques de la nostra Maria Albareda en el recentment aparegut volum de La Garbera, Veus i perfils de la Baixa Segarra, de l’Associació Cultural Baixa Segarra. Aquestes descripcions seves palesen la identificació profunda de l’autora amb el seu país, la capacitat de copsar-ne l’esperit, el llenguatge amagat, i de transmetre’l als altres; i per això són com un mirall on podem aprendre també nosaltres a identificar-nos amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.

Avui, a Santa Coloma, acolliu un nombre ben considerable d’im­migrants que, per circumstàncies diverses, s’han vist obligats a deixar els seus llocs d’origen, els llocs on havien forjat les pròpies identitats, per caminar cap a terres desconegudes. Cal de totes passades que els colomins estimem i alimentem la nostra identitat si de debò volem oferir un acolliment a aquestes persones amb garanties d’una integració correcta.

Aquest és un tema que em preocupa una mica. Reconec que al monestir, envoltats de muralles, i de vegades muralles més gruixudes i altes que les de pedra, es corre una mica el perill de perdre el sentit comú i la perspectiva de la realitat, però també és cert que la distància ajuda a mirar aquesta mateixa realitat amb una certa dosi d’objectivitat. M’adono que la nostra societat pateix, en general, una crisi forta d’identitat, si ho preferiu, d’identifi­cadors, de punts de referència, a molts nivells: humà, cultural, lingüístic, polític, religiós... Una societat que viu molt superficialment, molt frívolament —i en aquestes paraules no hi vegeu, si us plau, ni la més mínima càrrega moral. Una societat que mira les coses, i sobretot les persones, sense anar a fons, sense estimar-les de debò, sense captar-les des d’allò de més profund que porten i que són —recordeu el que he dit parlant dels escrits de la Maria Albareda. Per això, potser, ens costa tant de comunicar-nos, malgrat la inflació d’Internet i dels telèfons mòbils. I, sobretot, ens costa de ser acollidors. Aquesta constatació em fa patir una mica davant el fet de tantes persones de fora que truquen a casa nostra i que hem d’acollir. Si no enfortim els nostres punts de referència, les marques de la nostra identitat, no els podrem acollir, no els podrem integrar, i hi haurà el perill, sempre latent, de les fractures socials amb els conflictes que això comporta.

Voldria donar aquest to una mica seriós al pregó de la Festa Major, perquè em sembla que la Festa Major és un dels moments socials forts en què expressem, vivim, i alhora fomentem, construïm, enriquim la nostra identitat, aquesta identitat profunda que és el retrobament —no m’agrada dir la suma—, el punt de co­munió de totes les identitats personals de cadascun de nosaltres. Aquestes identitats les posem en comú, les compartim, amb l’alegria de retrobar-nos junts i de sentir-nos formant un poble. I no podem oblidar, ho repeteixo, el deure d’acollir totes aquestes altres persones que avui també formen el nostre poble i que enriqueixen, amb la seva pròpia, la nostra identitat comuna.

En l’àmbit lúdic i gratuït de la festa, l’expressió de la identitat d’un poble troba el seu lloc més idoni. En efecte, la pròpia identitat la vivim i la construïm des de la gratuïtat, des del desinterès, alliberats, si més no per uns dies, de les pressions —no totes, certament, perquè això és impossible— que ordinàriament oprimeixen la nostra vida atrafegada. Segurament els altres esdeveniments festius del calendari tenen un caire familiar més restringit. Però la Festa Major és, o hauria de ser, la Festa de les festes en aquest caminar a través dels dies i dels anys de la vida del poble.

A Santa Coloma, des del punt de vista religiós, tot això que us he dit, encara és més eloqüent. I ara parlo, és clar, des de la meva experiència creient, que forma part també del teixit de la meva identitat. El centre religiós de la nostra festa, que té el seu origen en la celebració eucarística de la Minerva, és una taula, i una Taula, en majúscula, molt especial, la taula on Jesucrist acollia tothom: des dels seus deixebles, també el traïdor, fins als homes i dones de vida diguem incorrecta. Una taula inclusiva, no exclusiva. La taula de la festa, la taula del perdó, de l’amistat, del retrobament. També la taula de l’exigència ètica, de viure seriosament els nostres compromisos com a ciutadans en el respecte de l’altre, una exigència ètica que el creient no pot separar, i ai d’ell si ho fa, del nucli més profund de la seva fe. La taula, finalment, on Ell mateix, Jesucrist, fa el do de si mateix als altres: el do de la seva Identitat més profunda, humana i divina, que es dóna per a suscitar i enfortir noves identitats. Tot això és, em sembla, la taula de l’Eucaristia. Aquesta taula oberta i integradora, més enllà de les opcions religioses de cadascú, hauria de ser el model, si més no com a tarannà, de totes les iniciatives que es duen a terme a Santa Coloma, per tal que cada dia més sigui un poble on tothom se senti acollit, integrat, ajudat i estimat.

Voldria acabar amb aquesta paraula grega, «eucaristia», que vol dir acció de gràcies, donant-vos les gràcies a tots vosaltres, que m’heu escoltat, i especialment als vostres (nostres) representants d’avui a l’Ajuntament, el senyor alcalde i totes les regidores i regidors, que m’han convidat a parlar-vos, a fer aquest introit de la Festa Major.

Abans he dit, comentant el significat de la paraula «pregó», que a la Festa Major hi som cridats, hi som convocats, per tal de posar en comú, amb esperit de festa, el bo i millor que portem dins nostre. Que amb aquest tarannà agraït i constructiu, acollidor i obert, puguem celebrar també enguany la Festa Major. Gràcies, gràcies. I bona Festa a tots.

Conferència: Amb Nicodem, deixebles de Jesús

AMB NICODEM, DEIXEBLES DE JESÚS,
EL QUI DÓNA SENSE LÍMITS L’ESPERIT

Recés de Pentecosta · Poblet, 3 juny 2006

Més que una conferència, us proposo una lectura compartida d’alguns textos de l’evangeli de sant Joan que marquen un itinerari de vida espiritual, és a dir, de vida en l’Esperit de Jesús, que això vol dir en definitiva, ser deixeble de Jesús. Parlar de l’Esperit en abstracte, o del seguiment de Jesús en l’Esperit, se m’escapa, la veritat, i considero que resta fora de les meves possibilitats, i per això he demanat ajuda a Nicodem, aquest mestre d’Israel entranyable del quart evangeli, que ens acompanyarà d’una forma experiencial. En tot cas, com fa sempre la Bíblia, ens invitarà a posar-nos en camí, a fer el nostre propi camí junts.

Obertura

Joan 6, 59-63
És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res

⁵⁹ Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm. ⁶⁰ Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: «Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d’acceptar-lo?» ⁶¹ Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: «Això us escandalitza? ⁶² Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? ⁶³ És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.

1. Aquest llenguatge és molt dur.
2. ¿És realment dur el llenguatge de Jesús?
3. ¿Som capaços d’acceptar-lo?
4. Carn i esperit. ¿Què vol dir?

L’evangeli de Joan, entorn del qual centrarem les nostres reflexions, concretament en la figura enigmàtica de Nicodem, un fariseu que porta un nom grec, presenta la història, el trajecte, si voleu, de Jesús, en l’Esperit. Al principi de l’Evangeli, quan Joan Baptista ens presenta Jesús, ens diu que, Jesús és aquell damunt el qual ha vist que davallava l’Esperit com un colom (Jn 1, 32) —l’evangeli de Joan no ens explica directament l’escena del Baptisme—. La missió de Jesús queda definida així com la d’aquell que ve a batejar amb l’Esperit Sant.

¿Què vol dir batejar amb l’Esperit Sant? Potser ho podríem explicar així, en llenguatge més entenedor per a nosaltres: Jesús ve a submergir-nos en la vida de Déu, en el dinamisme diví. Ve a donar profunditat i sentit, el sentit a la nostra vida humana.

Perquè, a la llum del text que us proposo com a obertura del nostre recorregut, resulta que la carn no serveix de res, i que és l’Esperit el qui dóna vida. Per seguir Jesús, doncs, segons el quart evangeli, hem fer aquest pas, aquesta mena de salt, superar el nivell de la carn i situar-nos en el nivell de l’esperit.

Carn i esperit: sarx i pneu,ma. Dos termes complexos, que quasi no tenen res a veure amb el nostre univers significatiu. De fet, segons el quart evangeli, Déu es pren seriosament la nostra realitat carnal, de sarx, fins al punt que el seu Verb es fa carn, assumeix aquesta realitat. La sarx, la carn, designa, em sembla, aquesta realitat nostra històrica, sotmesa a l’espai i al temps, fràgil, vulnerable, trencadissa... una realitat que, per a trobar sentit, s’ha d’obrir a una dimensió més profunda, a la dimensió del pneu,ma.

No hem de pensar que la carn i l’esperit són nivells excloents, que per assolir o viure l’un calgui negar l’altre. Diria que cal passar seriosament pel primer per poder arribar a l’altre, encara que el llenguatge joànic i a vegades també el de Pau, en aquest tema, puguin portar-nos a confusió. Ens hem de prendre molt seriosament la nostra carn si de debò volem ser dones i homes de l’Esperit. Sembla que això és el que fa Déu: es pren seriosament la nostra carn, fins a fer-se carn, i en aquest fer-se carn, per mitjà de l’Esperit, el Verb encarnat pot obrir la nostra realitat carnal a la seva dimensió més profunda, a la dimensió transcendent, d’ober­tura als altres i a Déu. Fixeu-vos que al darrere hi ha una antropologia molt profunda que entén l’home com un esperit encarnat. Per assolir plenament allò d’espiritual a què som cridats ens cal viure seriosament la nostra humanitat, el nostre ser dones i homes, en les circumstàncies concretes que ens toca, que això és la carn, la sarx.

En tot cas, la carn, si no s’obre a la seva dimensió espiritual, roman com una realitat tancada i, certament, no serveix de res.

Potser ho entendrem una mica més intentant d’evocar el context que va motivar aquest llenguatge de l’autor del quart evangeli. Sembla que en els ambients espirituals on es desenvoluparen les comunitats joàniques hi començava a haver una tendència forta cap al gnosticisme cristià, que negava precisament la realitat carnal, històrica, del Crist, el Messies, i propugnava no la comunió amb el Jesús concret per mitjà dels sagraments, sinó l’accés a Déu per la via del coneixement (gnosi), a banda de qualsevol ritu extern, material. Això explica el llenguatge tan dur de l’anomenat discurs del pa de vida (Jn 6), amb l’èmfasi en la carn i en la sang de Jesús a través de les quals (menjant i bevent) s’accedeix a la Vida. Tanmateix, l’evangelista, al final, hi ha posat aquesta falca: «la carn no serveix de res, és l’Esperit el qui dóna vida», per evitar precisament el perill contrari al gnosticisme, el de caure en un realisme naturalista extremat.

Primer moviment

Joan 3, 1-10
I tu, que ets mestre d’Israel, no ho comprens?

¹ Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem. Era un dirigent dels jueus. ² Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué: «Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si Déu no estigués amb ell.» ³ Jesús li respongué: «T’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt.» ⁴ Li diu Nicodem: «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?» ⁵ Jesús respongué: «T’ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. ⁶ De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. ⁷ No t’estranyis que t’hagi dit: “Cal que nasqueu de dalt.” ⁸ El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit.» ⁹ Nicodem li replicà: «Com pot ser tot això?» ¹⁰ Jesús li respongué: «I tu, que ets mestre d’Israel, no ho comprens?

1. Per a Nicodem el llenguatge de Jesús també és dur.
2. Carn i esperit. Néixer de l’Esperit.
3. ¿I tu, que ets mestre d’Israel, no ho comprens?
4. Nicodem, mestre d’Israel, pot ajudar-nos a seguir Jesús.

Primer moviment

Apareix un personatge, Nicodem, definit com un dels fariseus, cap, príncep o principal dels jueus. És curiós que aquest jueu porti un nom grec! De nit ve a trobar a Jesús. Un mestre parla amb un altre mestre. L’evangelista Joan fa sovint recurs al diàleg per tal d’ajudar-nos a posar-nos en camí. Som just al començament de l’evangeli.

Us avanço ja que assistim al començament d’un procés. La figura de Nicodem apareix tres vegades al llarg de l’evangeli: al principi, al mig, i al final. I sempre en referència al tema de l’aigua-Esperit, al tema d’un nou naixement. En aquest procés veurem convertir-se el mestre d’Israel, Nicodem, en deixeble del veritable mestre, Jesús. Un procés, doncs, que solament és possible des de la dimensió profunda, espiritual, i més encara, en l’Esperit, en el dinamisme diví, que Jesús ens comunica, ens dóna. Un procés que som convidats també nosaltres a viure, a fer.

El text que hem triat per al primer moviment és ben clar. Per posar-se a seguir Jesús, per veure el Regne de Déu, cal néixer de nou, cal néixer de dalt, de l’aigua i de l’Esperit. Sens dubte, rere aquest text, hi ha la realitat forta de la vida sacramental de les comunitats joàniques, la realitat que precisament fa problema als membres de tendències gnòstiques, que proposen l’accés directe a Jesús, per mitjà del coneixement, prescindint de qualsevol ritu extern.

L’expressió «néixer de nou» suggereix, de fet, la represa de la pròpia vida, del propi itinerari, des del seu nivell més profund, situar-se en la vida des d’una altra perspectiva. És com trobar les arrels, els fonaments més profunds de la pròpia existència a partir dels quals poder reorientar-la tota. La trobada amb Jesús, a tenor del quart evangeli, obliga sempre a aquesta opció, a un nou començament, a fer un viratge. Penseu en altres personatges joànics: la samaritana, el cec de naixement, el paralític de la piscina...

Encara, aquest néixer de nou suposa, sobretot, assumir a totes el propi itinerari de Jesús, un itinerari que, per tal de passar de la carn a l’esperit, de l’ombra a la veritat, necessita la cruïlla de la creu.

«¿Tu, que ets mestre d’Israel, no ho comprens?» Sempre ens trobem confrontats al problema de la comprensió. Ací l’evange­lista, amb forta ironia, empra expressament el terme gnòstic per excel·lència, el verb conèixer (ginw,skw). Comprendre, conèixer Jesús vol dir, però, participar, mitjançant el nou naixement, del seu itinerari que passa per la creu.

No és fàcil el que Jesús ens proposa, i els textos per mitjà dels quals ens ho proposa no són tampoc de lectura fàcil. En tot cas, la recerca de Nicodem, i la nostra, ha començat. «De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit». De moment Nicodem continuarà cercant el seu camí a les palpentes, de nit, i ens acompanyarà misteriosament en la nostra pròpia recerca. Fixeu-vos que és precisament el que es proposa l’evangelista: implicar-nos en la seva història.

Nicodem farà mutis de l’escena, de moment, però nosaltres ja ens haurem posat en camí, embrancats en l’aventura d’aquest nou naixement, les veles ben teses al vent de l’Esperit que no sabem d’on ve ni on va.

Segon moviment

Joan 7, 37-52
¿Tu també ets de Galilea?

³⁷ El darrer dia de la festa, que era el més solemne, Jesús es posà dret i exclamà: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. ³⁸ Perquè diu l’Escriptura: Del seu interior brollaran rius d’aigua viva.» ³⁹ Deia això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havien rebut l’Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat.

⁴⁰ Alguns del poble que van escoltar aquestes paraules començaren a dir: «Aquest és realment el Profeta.» ⁴¹ D’altres deien: «És el Messies.» Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ⁴² ¿No diu l’Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d’on era David?» ⁴³ La gent es va dividir per causa d’ell. ⁴⁴ Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir.

⁴⁵ Els guardes del temple se’n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir: «Per què no l’heu portat?» ⁴⁶ Els guardes respongueren: «Ningú no ha parlat mai com aquest home.» ⁴⁷ Els fariseus els van replicar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? ⁴⁸ Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en ell? ⁴⁹ Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!» ⁵⁰ Un d’ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu: ⁵¹ «¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?» ⁵² Ells li respongueren: «¿Tu també ets de Galilea? Investiga l’Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta.»

1. ¿Tens set?
2. ¿On és la font?
3. Cava el teu interior per trobar la font d’aigua viva, la vida de l’Esperit.
4. Amb Nicodem comencem a néixer de l’Esperit : «¿Tu també ets de Galilea?»
5. ¿I tu?

Segon moviment

El text ens proposa el tema de l’aigua com a símbol de l’Esperit, de la Vida que Jesús ofereix al qui en vol beure, és a dir, al qui té set. El context d’aquesta dura controvèrsia de Jesús amb els jueus és la festa dels Tabernacles, vinculada al Temple —el quart evangeli ens presenta Jesús com el centre del nou culte en Esperit i en veritat—, i un dels elements simbòlics forts lligats al Temple, segons la Bíblia, és l’aigua que en brolla, com a símbol de la vida de Déu que s’escampa arreu, i l’aigua, per al jueu fidel, aquesta aigua que brolla del Temple, representa la Torà, la Llei que ens comunica la vida de Déu. En aquest sentit Jesús és el qui ens dóna la plenitud de la Llei, això és, la gràcia i la veritat, segons el pròleg de l’evangeli (Jn 1, 17).

En tot cas l’aigua de Jesús és l’Esperit, i la donació de l’Esperit està lligada a la glorificació de Jesús, a la seva Creu i Resurrecció, al seu Misteri Pasqual.

I Nicodem torna a fer acte de presència! Precisament quan Jesús se’ns autopresenta com la font de la vida, una font que encara cal cavar, per tal d’alliberar-ne el cabal vivificador, en la terra del propi cor. Noteu que ara Nicodem es compromet a favor de Jesús, si bé encara d’una manera discreta, amb una certa recança. No ha sortit encara de la nit. Però la seva recerca continua, i la seva aparició sembla voler-nos encoratjar en el nostre propi itinerari.

Nicodem, precisament apuntalant-se en la Llei, marca les seves distàncies amb el pensar general dels sacerdots i fariseus. La Llei, diu, ens mana d’escoltar qui sigui abans de condemnar-lo.

I una vegada més, com amb l’entrevista amb Jesús, que el text ha evocat, Nicodem es queda amb una tasca secreta per a dur a terme al fons del seu cor. La tasca de cavar la terra del seu interior per a trobar la font d’aigua viva. Fixeu-vos: «Tu també ets de Galilea?» li etziben els seus contrincants, sacerdots i fariseus. ¿Què vol dir «ser de Galilea» en el quart evangeli? Evidentment vol dir ser deixeble de Jesús. Una identitat. Ser deixeble, deixeble del qui ens promet sense límits l’Esperit.

Nicodem torna a deixar-nos, de moment, per continuar la seva recerca, la recerca d’aquesta nova identitat de deixeble de Jesús a través del nou naixement per l’aigua i per l’Esperit. Però resulta que el qui dóna l’aigua i l’Esperit és el mateix Jesús. Cal passar per ell, cal anar fins a ell, fins a la font, per la fe, i beure’n l’aigua.

I encara li encomanen una altra tasca, a Nicodem, que és una mica la que estem fent nosaltres ara. «Investiga les Escriptures», li diuen, per a una finalitat oposada, és clar, per a descobrir que de Galilea no en pot sortir res de bo. El quart evangeli juga amb la ironia, i sovint les afirmacions tenen justament el sentit contrari d’aquell que sembla aparent: «Investiga l’Escriptura i veuràs que realment condueix a Jesús».

Nicodem, investigant l’Escriptura, la font viva de la Torà, de la Llei, descobrirà la deu originària d’aquesta font al cor obert mateix de Jesús clavat a la Creu!

Tercer moviment

Joan 19, 28-42
Portà una barreja de mirra i àloe

²⁸ Després d’això, Jesús, sabent que tot s’havia realitzat, perquè s’acabés de complir l’Escriptura, va dir: «Tinc set.» ²⁹ Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d’un manat d’hisop una esponja xopa d’aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. ³⁰ Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s’ha complert.» Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit.

³¹ Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. ³² Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús. ³³ Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, ³⁴ però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua. ³⁵ El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. ³⁶ En efecte, tot això va succeir perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: No li han de trencar cap os. ³⁷ I en un altre lloc l’Escriptura diu: Miraran aquell que han traspassat.

³⁸ Després d’això, Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús però d’amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l’autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. ³⁹ També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. ⁴⁰ Llavors van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d’enterrar entre els jueus. ⁴¹ Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. ⁴² Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.

1. Jesús, la font, té set.
2. La font de l’Esperit és la creu de Jesús. A la creu Jesús dóna sense límits l’Esperit.
3. Als peus de la creu Nicodem esdevé deixeble.
4. Amb Maria, la mare de Jesús, amb el deixeble estimat, amb Nicodem, som deixebles del Ressuscitat.
5. La carn no serveix de res, és l’Esperit qui dóna vida.

Tercer moviment

La tercera i definitiva aparició de Nicodem. Assistim al moment del seu naixement per l’aigua i per l’Esperit.

Joan és l’únic evangelista que descriu la mort de Jesús amb l’expressió «lliurar l’esperit». Jesús, el portador de l’Esperit del Pare, el lliura en el moment de morir novament al seu Pare, i també a la comunitat present al peu de la creu representada en Maria i en el deixeble estimat, la identitat històrica del qual no coneixem.

En el context solemne de la festa de Pasqua jueva, l’evangelista ens presenta el nou Temple, el cos de Jesús crucificat, amb la font d’aigua i de sang (la vida sacramental de l’Església) que raja del seu costat obert per la llança. No fa gaire Jesús, la font, ha dit que tenia set. Com si volgués dir que té set de la nostra set. I això ha marcat el punt de consumació, el punt culminant de l’itinerari de l’evangeli, i de l’itinerari de tot deixeble del Mestre. Aquest punt culminant del «tot s’ha acomplert» és l’hora de Jesús, l’hora de la seva glorificació, l’hora de la revelació de qui és realment Jesús.

Això té lloc a la creu.

Nicodem, i se’ns recorda un cop més (retòricament) que és aquell que havia visitat Jesús de nit, se’ns recorda, per tant, que es trobava en camí, fent una recerca, apareix juntament amb el deixeble Josep d’Arimatea, un personatge que encara no coneixíem, del qual se’ns diu, però, que és deixeble de Jesús, cosa que no se’ns ha dit encara de Nicodem. Però era un deixeble d’amagat, també per por, i això el posa en una situació molt semblant a la de Nicodem i, potser, a la de tots nosaltres.

Fixeu-vos, l’evangelista ens vol presentar la pietat, l’estima, la veneració delicada —simbolitzada en la gran quantitat de perfums, cent lliures de mirra i àloes!— d’aquests dos deixebles, una veneració practicada sobre el cos del Mestre, símbol del Temple, de la nova vida. Aquest cos, en efecte, com el Temple, ha de ser ungit, perquè és el lloc on reposa l’Esperit, Déu mateix en la seva Presència.

Així contemplem Nicodem ja transformat en deixeble, deixeble del Crucificat, acomplint, ara ja no d’amagat, aquesta última mostra de respecte envers el Mestre. Vegeu, si us plau, en aquests perfums abundants, la fe d’aquests dos deixebles, la fe de l’Església, la nostra fe, una fe que, amb l’esperança, anticipa la resurrecció, ungint el cos del Mestre, el Messies.

Pel misteri de la creu, de l’aigua del costat de Jesús, ha tingut lloc el nou naixement de Nicodem, com també el de Josep d’Arimatea, el de la seva mare Maria, el del deixeble estimat... que ens representen a tots nosaltres, a cadascú de nosaltres en el seu propi itinerari, un itinerari que passa per la creu de Jesús, per la cruïlla del seu Misteri Pasqual.

També Maria ha hagut de superar el nivell de la carn —la seva relació com a mare biològica de Jesús— per a esdevenir deixebla de Jesús, en el nou nivell de l’Esperit. Fixeu-vos, el deixeble estimat acull Maria com a deixebla en la nova família dels deixebles de Jesús, i un altre deixeble, Josep d’Arimatea, acull Nicodem també a la nova família dels deixebles de Jesús.

Nicodem, gràcies a la fe, la seva fe nova en Jesús, simbolitzada en les espècies aromàtiques del relat, i en el seu gest d’ungir el cos del Mestre, acaba de passar de les tenebres a la llum, de la nit al dia. La seva recerca ha arribat a terme. La seva recerca, en realitat, continua, però ara amb la llum de Pasqua i amb la llum de l’Esperit, perquè Nicodem ha nascut de nou.

Nicodem torna a desaparèixer. I quedem nosaltres. Se’ns invita doncs, i aquest era l’objectiu d’aquesta lectura meva, a fer l’itine­rari d’aquest nou naixement per l’aigua i per l’Esperit, que és l’itinerari cap a una nova identitat espiritual, que dóna profunditat i sentit a la nostra identitat primària carnal.

Aquesta identitat queda resumida en la pregunta ja escoltada: «¿Tu també ets de Galilea?», i trobar-la significa trobar el tresor de la fe —que són aquells ungüents— mitjançant la qual vivim i expressem la nostra amistat amb Jesús, el Mestre, el qui ens obre la font de la vida i ens dóna sense límits l’Esperit perquè puguem participar del seu dinamisme, de la seva saba divina, per a ser una sola cosa amb Ell i amb el seu Pare en l’Esperit.

NOTA: Quan utilitzo l’expressió “dinamisme de diví” per referir-me a l’Esperit, ho faig analògicament, metafòricament. Els cristians confessem que l’Esperit Sant és la tercera persona de la Santa Trinitat, i no una energia o una emanació divina.

Conferència: La Vetlla Pasqual

LA VETLLA PASQUAL
Una catequesi del misteri del Crist
Poblet, 15 abril 2006

Introducció

«Avui —diu un autor antic— hi ha un gran silenci a la terra; un gran silenci i solitud. Un gran silenci, perquè el rei dorm. La terra s’ha esgarrifat i ha restat immòbil, perquè Déu s’ha adormit en la carn i ha ressuscitat els qui dormien feia segles. Déu ha mort en la carn, i ha desvetllat els de l’abisme» (Homilia antiga sobre el Dissabte Sant. Litúrgia de les Hores, II, 457). Aquest silenci ple d’expectació, ple d’esperança del dissabte sant, ens acompanya en l’itinerari que us proposo a través de l’estructura i dels textos de la gran celebració d’aquesta nit, la Vigília Pasqual, que sant Agustí anomenava «la mare de totes les santes vigílies» (Sermó 219). Us proposo un camí a través dels elements litúrgics que, aquesta nit, seran el centre de la nostra celebració, de la nostra lloança, de la nostra confessió del Crist Ressuscitat. Un camí, un itinerari. Com per als israelites trets de la servitud d’Egipte, la Pasqua és sobretot una invitació, una crida a posar-se en camí.

La Vigília Pasqual tal com ens l’ha retornada la reforma litúrgica (1970) feta després del Concili Vaticà II —la Setmana Santa ja havia estat objecte d’una reforma important els anys 1951 (Vetlla Pasqual) i 1955 (la resta) sota el pontificat de Pius XII— presenta tres parts clarament diferenciades, si bé formant un tot, com a etapes d’un mateix camí.

En primer lloc, tenim la litúrgia de la paraula, en forma de llarga vigília de lectures —set de l’Antic Testament i dues del Nou Testament—, entre les quals intercalem salms i càntics, una litúrgia que culmina amb la proclamació de l’evangeli de la Resurrecció. Es tracta de la part més antiga de la Vetlla, a la qual s’afegí molt aviat la litúrgia baptismal. En la praxi de l’església antiga, després del temps de catecumenat i de la preparació catequètica més intensa durant la Quaresma prèvia al baptisme, aquesta Nit Santa eren batejats els catecúmens, admesos per primera vegada a l’Eucaristia. Per això, en la tercera part de la Vetlla retrobarem la litúrgia de l’Eucaristia tal com la celebrem habitualment.

Aquests tres moments: litúrgia de la paraula, litúrgia baptismal i litúrgia de l’Eucaristia, van precedits d’un solemne lucernari o litúrgia de la llum, introduït en el segle IV.

1. El lucernari

Es tracta d’una pràctica litúrgica que deriva segurament del costum jueu de solemnitzar l’encesa de les llànties, sobretot la nit del divendres al dissabte. De fet, sabem que al segle IV aquesta pràctica era usual en la litúrgia de l’església de Jerusalem, i a partir d’ací es deuria introduir en la litúrgia d’altres llocs. Les esglésies orientals han conservat la pràctica del lucernari, que té lloc a l’inici de l’ofici del vespre.

La litúrgia romana actual conserva només dos lucernaris. El de la festa de la Presentació del Senyor (la Candelera), el dia 2 de febrer, en què iniciem la celebració de l’Eucaristia amb una processó lluminosa que simbolitza el nostre desig de sortir a l’encontre del Crist, l’espòs que arriba i que amb la seva veu ens desvetlla del son de la mort (cf. Mt 25, 1-13). I el lucernari solemne de la Vigília Pasqual, amb el qual iniciarem aquesta nit la nostra vetlla.

El lucernari de la Vetlla Pasqual es caracteritza sobretot per la importància donada al ciri pasqual, que representa per a nosaltres, quasi com un sagrament —el sagrament és una realitat visible que expressa una realitat invisible—, el Crist, el Crist ressuscitat, llum i alegria per al món. Recordem els signes de veneració amb què l’envoltem aquest ciri: és portat pel diaca, com l’evangeliari; és objecte d’uns ritus especials de preparació per part del celebrant, que hi marca amb un estilet una creu, les lletres Alfa i Omega (al cimal i als peus de la creu) i la xifra de l’any civil en curs (en els quatre angles delimitats per la creu), i finalment, hi enganxa cinc grans d’encens, símbol de les cinc ferides del Crist, de les cinc fonts de la nostra vida i de la nostra salvació, que brollen de la seva Creu gloriosa, transfigurada ja de resurrecció. Així, simbòlicament i visualment, davant els nostres ulls, el Crist ressuscitat esdevé la llum i el centre del cosmos i de la història, l’Alfa i l’Omega, en el moment de ser encès amb el foc nou que, abans, el celebrant ha beneït. El ciri, encara, és presentat tres vegades als fidels pel diaca amb la invitació: «La llum de Crist». I, finalment, és encensat per ell mateix i elogiat amb el llarg i preciós pregó pasqual, un dels pocs textos poètics no escripturístics que ha conservat la litúrgia romana —que es distingeix de les altres litúrgies precisament per la seva sobrietat— i que canta el misteri de la redempció, el misteri pasqual del Crist, expressat en els signes humils de la cera i del foc. Aquest text preciós, i que podria servir ell sol per a una altra meditació, ha estat atribuït a vegades a sant Agustí, altres a sant Ambròs, però prové molt probablement de la litúrgia gal·licana (s. VII).

El foc, un dels grans símbols d’aquesta Nit Santa. El foc expressa la realitat inaccessible i transcendent de Déu —el foc no es pot tocar, perquè crema— i, alhora, expressa la seva presència amorosa enmig nostre, la seva providència: el foc escalfa, és font d’energia, il·lumina i alegra amb la seva vivor. Recordem només un parell de textos de la Sagrada Escriptura, tots ells relacionats amb la Pasqua jueva, amb l’èxode o sortida d’Egipte.

— [Llegir Ex 3, 1-6]

El foc, doncs, en el ciri que encenem aquesta nit, ens és signe i sagrament del Déu transcendent, del Déu sant, del Déu que no es deixa tocar ni manipular, però alhora i ben misteriosament, del Déu que es fa present en la història concreta del seu poble, també en la nostra, per tal de fer-li experimentar la seva salvació.

— Un altre text: [Llegir Ex 13, 21-22]

El Crist ens precedeix aquesta nit, en forma de columna de foc (el ciri pasqual) en el nostre èxode, en el nostre camí que va de la fosca cap a la llum. Recordeu tot el simbolisme de les candeles que es van encenent amb la flama del ciri pasqual i que van il·luminant la nit de la nau de l’església. [Aquest simbolisme del poble que fa camí precedit pel Crist cap a la Pasqua seria més evident si a Poblet féssim una autèntica processó d’entrada tal com prescriu el missal: el diaca, portant el ciri, i precedit pel turiferari, que amb el fum de l’encens ens evocaria aquella altra columna de núvol del text de l’Èxode, signe també de la presència amorosa i protectora de Déu, camina tenebra endins de l’església seguit de tot el poble que avança amb els seus llumeners encesos.]

2. La litúrgia de la paraula

Aquesta nit no és una nit com les altres. Per això vetllem, perquè aquesta nit Déu passa per alliberar-nos de l’Egipte del pecat i de la mort. Per això llegim i meditem lectures de la Bíblia tot cantant salms i càntics. Em proposo, resseguint les lectures que ens seran proclamades aquesta nit, dibuixar-vos els grans trets del nostre itinerari pasqual.

1. Comencem pel començament. Per la primera pàgina de la Bíblia: Gn 1, 1-2, 2. El relat de la Creació. El relat de la bonesa i de la bellesa de Déu, que ha pensat i ha creat un món bo, bell, ordenat (un cosmos), on l’home i la dona trobessin el seu sentit i la seva felicitat en la lloança. La resurrecció de Jesús, en tant que recapitulació de tota la història de la salvació, que té ací el seu començament, és el segell definitiu d’aquesta bellesa i bonesa divines. En Jesucrist, malgrat el pecat, malgrat el mal que distorsiona el projecte original del Creador, Déu diu: sí!, diu: amén! a l’obra de les seves mans. Entenem així la resurrecció de Jesús com una nova creació, com la “resituació” de la nostra realitat humana, i de la realitat del món de forma inseparable, en la dimensió del pla bondadós i bell de Déu. Noteu que ja el text mateix de Gènesi ens diu que l’horitzó de la realitat creada és la lloança i la resurrecció: «El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet» (Gn 2, 2). El repòs, el sàbat, és el nom d’aquest horitzó de santedat i de lloança al qual l’home, juntament amb tota la realitat creada, és cridat des del començament. I això troba la seva plenitud definitiva en la resurrecció del Crist, en la seva entrada al sàbat de la glòria de Déu, principi i anticipació del nostre sàbat.

2. La segona lectura (Gn 22, 1-13. 15-18), tots la recordeu prou bé, ens presenta la història inquietant del sacrifici d’Isaac, un text certament molt difícil per a la nostra mentalitat i que, aparentment, sembla contradir la presentació del Déu bo i bell, que tot ho ha fet bo i bell, i que ha creat l’home i la dona a la seva imatge i semblança, que ens ha presentat la 1 lectura. Es diu que aquest text té la finalitat de desautoritzar entre els israelites els sacrificis humans. No ho nego. Però llegit amb profunditat, i en el context pasqual d’avui, crec que té un significat més important. Vegem-ho: Abraham és un símbol del poble d’Israel, un poble que neix com a tal de la crida que Déu li adreça de posar-se en camí. Israel és, sobretot, un poble que camina, i tot caminant, viu de la fe, confiat en la promesa del Déu bo i bell que se li ha revelat donant-li el camí de la seva paraula en la Llei del Sinaí. Isaac és per a Abraham el fill de la promesa, és la promesa de Déu feta carn de la seva carn. Ara Déu li demana la cosa absurda de sacrificar el fill de la promesa. Per què? Jo crec que aquest text, que llegim aquesta nit, vol dir-nos que Israel pertany totalment a Déu: tot el que té, la vida, el sentit, la identitat, la crida, prové de Déu i pertany a Déu. I és així com Israel ho va entendre, ja que d’ací en surt la llei que obliga al rescat del primer fill. Abraham, Isaac, Israel... aquest poble som nosaltres. El poble que Déu s’ha fet seu mitjançant la Pasqua de nostre Senyor Jesucrist. Isaac preguntava al seu pare: «I l’anyell per a l’holocaust, on és?». L’anyell és Jesús, el Fill estimat, que Déu ha fet pecat per tal d’alliberar-nos del pecat i de la mort (cf. 2Co 5, 21). Per això els sants pares, en Isaac portant-se la llenya tot pujant la muntanya de Morià, hi han vist una imatge de Jesús portant-se la creu camí del Calvari, i preguntant també al seu Pare en el silenci del seu cor: «Pare, i l’anyell, on és?». Sabem que la resposta del Pare és la glòria, l’esclat i la llum del dia de Pasqua, però passant per Getsemaní i per la Creu, «perquè Jesucrist, tot i que era el fill, aprengué en els sofriments què és obeir» (He 5, 8). Per això llegim, al cor d’aquesta nit santa d’alliberament, en què Déu passa per les nostres vides, aquest text teològicament tan fort.

3. De la tercera lectura (Ex 14, 15-15, 1a), el pas del Mar Roig, voldria fixar-me en l’anomenat “càntic de Moisès” que la litúrgia ens proposa de cantar també a nosaltres, unint la nostra veu a la de la germana de Moisès, la profetessa Maria, juntament amb tot el poble alliberat del caos de l’Egipte, renascut de les entranyes de l’aigua, com en una nova creació de Déu. El càntic acaba així: «Fes-lo entrar [el poble] a la muntanya; implanta’l, Senyor, a la teva heretat, al lloc que has preparat per a residir-hi, al santuari que han bastit les teves mans» (Ex 15, 17). L’horitzó d’aquesta nova creació, és, un cop més, el sàbat, el Temple, el santuari, el lloc sant, el culte i la lloança de Déu, com vèiem ja a Gn 1. Ací és on estem cridats, ací és on ens porta la nova Pasqua del Crist que ens fa renéixer de les aigües del baptisme i ens fa poble seu, poble de sacerdots i de profetes, poble reial, per a cantar les seves lloances. Això ho expressa molt bé un dels salms pasquals, el 114 (113), que canta: «Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte, la casa de Jacob, d’aquell poble estranger, la terra de Judà fou el seu santuari, el país d’Israel, la seva heretat» (vv. 1-2).

4. La quarta lectura ens proposa un canvi de registre important. Passem de llegir el Pentateuc (Gènesi, Èxode...), la primera part i la més important de la Bíblia, a llegir la segona part, els Profetes, que la tradició d’Israel entén com un comentari, com una actualització de la primera part, de la Torà o Pentateuc. El fragment d’Isaïes (54, 5-14) que hi llegim, canta l’amor esponsal de Déu, el Senyor, que estima el seu poble, que ens estima a cadascun de nosaltres amb un amor etern, introntollable, per sempre. Tingueu present que tots aquests textos han estat repensats i rellegits pel poble d’Israel durant el seu amarg exili a Babilònia. Des del pregon de la nit de l’exili, aquest cant a la fidelitat i a l’amor de Déu té una gran força, i com per a Jesús, omple d’esperança i de llum el misteri dolorós de la Creu, i en fa misteri de Pasqua, misteri de glòria. Aquesta lectura la completem amb el cant del salm 30 (29), que és un cant al Déu que salva de la mort, al Déu que transforma tot dolor en el goig de la vida per sempre: «Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir. Senyor, m’has arrencat de la terra dels morts; quan ja m’hi enfonsava, m’has tornat a la vida. Canteu al Senyor, els qui l’estimeu, enaltiu-lo recordant que ell és sant. El seu rigor dura un instant; el seu favor, tota la vida. Cap al tard tot eren plors, l’endemà són crits de joia. Has mudat en danses els meus planys, m’has tret el dol i m’has vestit de festa. Per això el meu cor et cantarà; no callaré. Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre» (Sl 30, 3-6. 12-13).

5. La cinquena lectura, encara d’Isaïes (55, 1-11), ens convida a convertir-nos, a girar-nos cap al Déu que salva, el qui ens dóna, en Jesucrist ressuscitat, el menjar i la beguda veritables. També ens convida a ser testimonis de la salvació del nostre Déu, d’aquest Déu que ens allibera i ens dóna nova vida en el Crist ressuscitat, davant els altres pobles: «També tu, Israel, cridaràs una nació que no coneixies, i ells, que no et coneixien, vindran corrents. Vindran per mi, el Senyor, el teu Déu, pel Sant d’Israel que t’ha honorat.» (Is 55, 5). Aquesta és, segons la Bíblia, i és un tema molt estimat dels profetes, la missió del poble d’Israel com a tal, com a poble rescatat pel Senyor, com a poble consagrat a ell: ser el testimoni i el sagrament davant els altres pobles de la salvació de Déu. Aquesta és també la nostra missió, com a poble de batejats en Crist Jesús, el Ressuscitat.

6. La sisena lectura ens porta al llibre de Baruc. Un text preciós que evoca, de forma poètica, el do de la Llei, de la Torà, per part de Déu al seu poble. En aquesta Llei hi ha amagats tots els camins i els tresors de la saviesa, els camins i els tresors que poden fer-nos autènticament feliços. Els tresors de la saviesa s’amaguen per a nosaltres en la Creu, i Déu els fa brollar abundosos del costat traspassat del seu Fill crucificat. És aquella saviesa que canta Pau (1Co 1, 23-25), el Crist crucificat, niciesa per als pagans i escàndol per als jueus, però per als qui creiem en ell, poder i saviesa de Déu.

7. La darrera lectura de l’Antic Testament, del profeta Ezequiel (36, 16-17a. 18-21), ens situa, d’alguna manera, al llindar del Nou. Ens parla d’aquella Llei escrita en els nostres cors, de la nova aliança, que per a nosaltres es concreta en el misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist: «Posaré dins vostre el meu Esperit i faré que seguiu els meus decrets, que compliu i observeu les meves decisions» (Ez 36, 27). Aquest text ens parla també de l’absoluta gratuïtat del do de la salvació. Per Jesús, Déu Pare fa arribar fins a nosaltres el do de la seva salvació perquè vol, no perquè ho hàgim merescut.

8. El fragment de la carta als Romans (6, 3-11) proclama l’anunci pasqual en clau baptismal. No podíem esperar altra cosa. Amb els catecúmens hem fet aquest llarg camí de preparació a través del “desert” de la Sagrada Escriptura, meditant la Paraula de Déu, el do de la seva Llei, el do de totes les coses belles i bones que ha fet per nosaltres. La Pasqua del Crist, la Terra Promesa on som a punt d’entrar, en virtut del sagrament del Baptisme, afecta tota la nostra vida, i ens empelta, ens planta en el seu misteri de mort i de resurrecció, tot invitant-nos, com als israelites en sortir de les aigües del Mar Roig, a emprendre una nova vida, una vida de ressuscitats, la pròpia dels qui han estat arrencats de l’Egipte del pecat i de la mort.

Després d’aquesta lectura, la nostra Vetlla arriba a un dels seus moments més solemnes i emotius: la represa de l’Al·leluia pasqual després del llarg dejuni quaresmal. L’abat l’entonarà tres vegades, pujant cada vegada el to de la melodia, una melodia que ja es cantava en el segle VI.

9. La proclamació solemne de l’evangeli de la Resurrecció clou, aquesta Nit Santa, el nostre pelegrinatge per la Paraula de Déu, per la seva paraula escrita, aquesta paraula que l’Esperit Sant actualitza per a nosaltres. Enguany proclamarem l’evangeli segons sant Marc.

— [Llegir Mc 16, 1-8]

Un evangeli que ens situa a l’endemà del dissabte. ¿Recordeu quan hem parlat de la Creació i del seu horitzó sabàtic, del seu horitzó de glòria i de lloança? L’endemà del dissabte és el diumenge, per als jueus el primer dia de la setmana. El dia vuitè i alhora el primer. El dia d’un nou començament, d’una nova creació, una creació que, ara sí, se situa definitivament en la perspectiva del dissabte i de la glòria: «No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l’havien posat.» (Mc 16, 6). La resurrecció és sobretot la irrupció del món nou, del Regne de Déu, en virtut de la Pasqua de Jesús, en el nostre món, en la nostra història. Per això el missatger celestial d’aquesta bona nova, d’aquest evangeli, és, potser, segons Marc, aquell jove que, en el moment de l’arrest de Jesús, va fugir corrents, tot nu, com si li cremés per dintre ja la joia esclatant de la Resurrecció (cf. Mc 14, 51). El relat de la Resurrecció segons Marc té un final una mica decebedor, que el nostre leccionari omet: «Elles [les dones] sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por» (Mc 16, 8). Ací, acaba, de fet, l’evangeli de Marc. És un final per a reflexionar. Jo diria que l’evangeli de Marc vol dir-nos, amb aquest final, que el misteri de la Resurrecció és, per a nosaltres, una invitació a recomençar sempre, cada dia, el nostre camí de deixebles de Jesús enmig de les dificultats i de l’opacitat de la vida quotidiana: «Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: —Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir» (Mc 16, 7). Com per als jueus, també per a nosaltres, la Pasqua és sobretot una crida a posar-nos en camí tot posant en obra la nostra confiança, la nostra fe, la nostra fidelitat en el Déu capaç de salvar de la mort. En tot cas, el goig de la Pasqua no és un goig frívol ni de grans esclats, és un goig quiet, que molt sovint cal saber pouar ben endins del dolor de la Creu. Ens hi acompanya Jesús, el qui amb la seva creu ha travessat totes les cavernes del nostre dolor, de la nostra angoixa i de la nostra por, omplint-les de llum i d’esperança. Recordeu l’èxode d’Israel: el càntic nou de la Pasqua jueva (Ex 15, 1-21) neix misteriosament de l’entranya del misteri terrible de la mort. També del sepulcre de Jesús, el lloc de la mort, brolla aquesta Nit Santa, esdevinguda Dia, la glòria de la Resurrecció.

3. La litúrgia baptismal

La litúrgia baptismal es troba, certament, al cor de la celebració de la Vetlla Pasqual, sembla que ja a partir del segle III, i posa en escena un altre dels grans símbols d’aquesta nit, l’aigua, de la qual ja ens han parlat també les lectures del pas del Mar Roig, d’Isaïes, d’Ezequiel, de Pau als Romans. El Missal preveu dos ritus per a aquesta part de la Vetlla. En cas que s’hagin de beneir les fonts baptismals i/o de batejar algun catecumen, adult o infant, el celebrant recita una llarga i densa pregària, en el transcurs de la qual introdueix tres vegades el ciri pasqual encès dins l’aigua, a la pica (fonts) baptismal o en un atuell apropiat. L’aigua, fecundada per l’Esperit Sant, esdevindrà així el sagrament del Ressuscitat, capaç d’engendrar el nou batejat a la seva vida nova. La imatge és fins i tot sexualment molt forta (simbòlicament, és clar): la pica baptismal és com el si virginal que s’obre per rebre el vigor regenerador del Crist a través del ciri pasqual. A Poblet procedim a la benedicció senzilla de l’aigua, amb la qual serem aspergits, després de renovar les promeses del baptisme, en record d’aquell moment en què, regenerats a la vida nova en Crist, ens vàrem comprometre a seguir-lo, nosaltres o uns altres en nom nostre. En un o altre ritu trobem units els dos símbols, el de la llum i el de l’aigua: durant la renovació de les promeses i l’aspersió tindrem els ciris encesos a la mà amb la llum del ciri pasqual que els acòlits ens faran arribar. Pel baptisme som arrencats de les tenebres i incorporats al Regne de la llum, som fets fills de la llum i fills del dia.

Aquest moment revestia una solemnitat i emotivitat molt grans en les comunitats on els catecúmens eren admesos per primera vegada com a membres de ple dret, pel baptisme, la confirmació i l’Eucaristia, que s’administraven formant un tot, com a sagraments de la iniciació cristiana que són, i encara és així en el ritual del baptisme d’adults. Els catecúmens eren acompanyats solemnement —aviat amb el cant de les lletanies dels sants— al baptisteri, situat normalment fora de l’església. Allà tenia lloc l’administració del Baptisme i la unció amb el crisma (Confirmació), i acte seguit, enmig de cants, eren retornats, vestits de blanc, cap a l’església per a participar per primera vegada de l’Eucaristia.

[Val la pena que ens aturem un breu moment en la pregària de benedicció de l’aigua que, aquesta nit, el P. Abat pronunciarà.

— Llegir p. 353 del Missal Festiu]

4. Litúrgia de l’Eucaristia

Segueix exactament l’esquema normal de qualsevol eucarisita, perquè aquesta és precisament l’Eucaristia, en majúscula. El dijous sant commemorem la Cena del Senyor i la institució de l’Eucaristia, però tota la vida sagramental de l’Església troba la seva font i el seu origen en aquesta Eucaristia pasqual de la Nit Santa, entorn de la qual giren totes les altres celebracions de l’any. Això és molt important. Per això aquesta nit és diferent de totes les altres nits, perquè el Senyor passa per les nostres vides per alliberar-nos de tota mena de mort, de la por, de la tristesa, de l’enveja... i aquest pas de resurrecció i d’alliberament ens compromet a una vida nova, a encarnar, en tant que possible i comptant amb l’ajut de la seva gràcia, els compromisos baptismals que hem renovat. Per això em sembla bo cloure les meves paraules amb l’antífona de comunió de la Vetlla Pasqual, manllevades de sant Pau: «Crist, el nostre anyell pasqual ha estat immolat. Prenguem el pa nou de la Pasqua, el pa de la sinceritat i de la veritat, al·leluia, al·leluia» (1Co 5, 7-8). O bé, prenent literalment el text de l’apòstol, molt més expressiu: «Netegeu-vos bé del llevat vell i sigueu una pasta nova, vosaltres que no teniu llevat. Perquè Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Per això, celebrem la Pasqua, vivint no amb el vell llevat de la dolenteria i la malícia, sinó amb els pans sense llevat de la sinceritat i la veritat.» El misteri pasqual, misteri del Crist, misteri de l’Església, misteri de l’home nou, ens compromet a viure a fons l’ètica de l’evangeli, l’ètica de la sinceritat i de la veritat.

Arribats al final del trajecte, i contemplant el Crist ressuscitat, l’Anyell immolat i vencedor, veiem en ell la recapitulació i l’acompliment ple del llarg trajecte de la salvació, del llarg camí de Déu amb nosaltres, que les lectures d’avui, en forma de catequesi baptismal, ens han fet meditar des de la primera pàgina del Gènesi fins al llindar d’una tomba buida. En Jesucrist, certament, el misteri pasqual s’ha esdevingut ja plenament. En nosaltres, tan sols en forma de llavor, en forma de començament, en forma de crida a seguir Jesús, el Ressuscitat, i a posar en pràctica el seu programa de felicitat, les Benaurances.