Homilia, Colors de santedat

DIMECRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

2C 9,6-11; Sl 111,1-2.3-4.9 (R.: 1a); Mt 6,1-6.16-18

Avui donem gràcies pels dons que ha rebut l’Església, i que rebem ara, en aquesta Eucaristia, a través d’un seguidor insigne de Jesucrist, un soldat fidel de la milícia iniciada per sant Ignasi de Loiola, un servidor prudent que va saber esperar el retorn de l’Espòs amb el cos cenyit i els llums encesos: sant Lluís Gonzaga, patró de la joventut, un sant molt conegut i estimat, quan els sants eren encara coneguts i estimats i formaven part del nostre món, amb piadosa familiaritat, a través de les estampes, de les imatges dels temples o dels carrers, a casa, i fins amb el nom que rebíem a les fonts baptismals.

La comunió dels sants, coneguts i estimats, que poblen el nostre món, la nostra quotidianitat, és aquesta Amistat amb Crist, en majúscules, que ultrapassa els límits del temps i de l’espai, i que ens uneix a Ell en una sola abraçada, en una única sardana infinita que balla la dansa de l’eternitat al so de l’Esperit Sant.

Les lectures i el salm d’avui se’ns ofereixen com una paleta de colors amb els quals podem pintar prou bé la imatge d’un sant. D’un sant qualsevol. Triaré tres colors, i vosaltres podreu pintar el quadre, en el vostre cor, del sant que més us estimeu.

El primer color és la generositat, la del sembrador que no es reserva res del gra destinat a la sembra. La generositat és una disposició, una obertura del cor, que el situa tot ell receptiu al do de Déu. La generositat és el nom diví de la justícia, que sempre va més enllà dels seus propis límits. El segon color és la felicitat: «Feliç l’home», clama el salm. Feliç l’home que situa tota la seva vida en referència a Déu, que la viu d’acord amb el seu projecte, fent camí amb la brúixola dels Salms i de l’Escriptura, amb la confiança del temor i de l’amor de Déu que li il·luminen els passos, repartint als altres el que té i fent-los llum en la fosca. I el tercer color és l’autenticitat: l’almoina, la pregària, el dejuni, no són per a justificar-nos davant dels altres, ni tan sols davant de nosaltres mateixos, ni davant de Déu!, sinó per fer del seguiment de Crist un exercici de llibertat i de gratuïtat.

Contemplem sant Lluís, el seu cor sincer i les mans netes de culpa, i pugem amb ell a la muntanya santa. Oferim allà la tela senzilla de la nostra realitat, fràgil, feta de desig i d’esperança, i deixem-nos pintar per Déu un cor nou i un rostre nou, a semblança de Jesucrist, el Senyor ressuscitat, que ens alimenta amb el pa dels àngels. Amén.

Des del monestir

GLÒRIA AL PARE, AL FILL I A L’ESPERIT SANT

Cada any la ressaca del temps pasqual ens torna la solemnitat de la Santíssima Trinitat. Una festa, val a dir, una mica peculiar, en tant que no celebra pròpiament res. Una festa molt occidental, que deu el seu origen, sembla, a una missa votiva de la Santíssima Trinitat. Una festa, també, força estimada en l’àmbit del Cister, amb un detall remarcable: en els sermonaris cistercencs no hi trobareu mai el sermó corresponent a aquesta festa. Sembla que els abats cistercencs preferien descalçar-se en silenci davant el Misteri, com Moisès davant la bardissa encesa.

La rebo, aquesta festa, com un «Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant» posat al final del llarg i bellíssim «salm» del misteri de Crist que hem cantat des del primer diumenge d’Advent fins al diumenge de Pentecosta.

Just quan acabem de pouar l’aigua viva d’aquest Pou, ens hi aboquem, per escrutar-ne la pregonesa, per intuir-ne la frescor viva, per escoltar, a la Font mateixa, el doll de la vida. Intuïm, enmig de la foscor, l’espurneig viu de l’aigua, que brolla eternament en les profunditats.

Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. Déu comunió, Déu amistat, Déu família, Déu donació, Déu acolliment. ¿No caldria que fos precisament això l’Església, donació i acolliment?

I l’home? «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1,27). Déu mirall de l’home i l’home mirall de Déu. M’agrada pensar en aquesta festa com en un mirall: l’home es mira en el mirall de Déu, Déu es mira en el mirall de l’home. La imatge i la mirada es tornen, també, acolliment. Com en la famosa icona de la Trinitat de Rublev.

Acabo amb l’antífona al càntic de Maria de les segones vespres de la Santíssima Trinitat. A Poblet la cantem en gregorià, amb una bella melodia escrita en el mode quart: «Us confessem amb tot el cor, us lloem i us beneïm a vós, Pare no engendrat, a vós, Fill unigènit, a vós, Esperit Sant defensor, Trinitat santa i indivisible. Glòria a vós eternament». L’home beneeix i lloa Déu en qui s’emmiralla i Déu mateix es torna lloança i benedicció en el mirall de l’home.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1968, 11 juny 2017

Homilia, Tobies i el ca

DISSABTE DE LA SETMANA IX DURANT L’ANY (I)

Tb 12,1.5-15.20; Sl Tb 13,2.6.7.8 (R.: 1b); Mc 12,38-44

Avui posem fi a la lectura del llibre de Tobit, que ens ha acompanyat breument en el nostre retorn al temps de la quotidianitat, acabades les solemnitats pasquals. Aquesta obra, escrita en grec durant l’exili del poble d’Israel, rellegeix la Sagrada Escriptura per als jueus que viuen dispersats entre altres pobles, altres cultures, altres religions, lluny de la seva pàtria. I el fil conductor és un viatge i la recerca d’un tresor. En aquest viatge, que té per protagonista el jove Tobies, fill de Tobit, i el seu ca, hi intervé un personatge misteriós, aparentment un home, però en realitat un missatger de Déu, l’àngel Rafael, que vetllarà perquè el viatge arribi a bon port. És aquest Déu discret que s’amaga sota l’embolcall de la realitat profana, per no cridar l’atenció. És així com Déu acompanya el seu poble.

Perquè Tobies, i Tobit, i Anna, són el poble, aquest poble que viu a l’exili i que malda per preservar la seva identitat, i aquesta identitat és el mateix nom de Tobit, o Tobies, que prové de la paraula hebrea tob, que vol dir bo, i designa Déu com a font de bondat, i el nom d’Anna, que designa la gràcia i el favor de Déu. El viatge de Tobies a la recerca del tresor —els deu talents de plata dipositats pel seu pare a casa de Gabael, a Ragues de Mèdia— és un pelegrinatge a la recerca d’aquesta bondat de Déu, que està implícita en la creació, però que no sempre sabem reconèixer. Vegeu-ne el signe en el peix pescat per Tobies al Tigris —un riu de l’exili, no un riu de la terra santa!—, que serà font de salut per a Tobit i per a Sara, l’esposa de Tobies. En efecte, d’aquest peix, que amaga la bondat de Déu en les seves entranyes, en brollarà la llum d’una nova fe per a Tobit, i la possibilitat d’una nova vida per a Sara i per a Tobies, per al poble que camina en l’exili, traginant com a únic equipatge la Llei de Déu, que és el nom del seu projecte amorós, a la recerca d’un tresor.

El mateix tresor de la viuda pobra de l’evangeli, dues petites monedes de no res, tota la nostra pobresa, a canvi de tota la bonesa de Déu.

El llibre de Tobit acaba amb un càntic esplendorós, del qual avui manllevem un breu fragment: és el càntic de l’enyorança de Jerusalem, el veritable tresor del poble, el «fonament de la seva joia» (Sl136,6), i el càntic de la missió del poble, mentre viatja pel món, una missió que li ve de Déu mateix per boca del seu àngel: «Vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles!» (Tb 12,20). Així, el món profà, sabent-se beneït per Déu, «beneirà el seu sant nom per sempre més» (cf. Tb 13,18). Amén.