Des del monestir

GLÒRIA AL PARE, AL FILL I A L’ESPERIT SANT

Cada any la ressaca del temps pasqual ens torna la solemnitat de la Santíssima Trinitat. Una festa, val a dir, una mica peculiar, en tant que no celebra pròpiament res. Una festa molt occidental, que deu el seu origen, sembla, a una missa votiva de la Santíssima Trinitat. Una festa, també, força estimada en l’àmbit del Cister, amb un detall remarcable: en els sermonaris cistercencs no hi trobareu mai el sermó corresponent a aquesta festa. Sembla que els abats cistercencs preferien descalçar-se en silenci davant el Misteri, com Moisès davant la bardissa encesa.

La rebo, aquesta festa, com un «Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant» posat al final del llarg i bellíssim «salm» del misteri de Crist que hem cantat des del primer diumenge d’Advent fins al diumenge de Pentecosta.

Just quan acabem de pouar l’aigua viva d’aquest Pou, ens hi aboquem, per escrutar-ne la pregonesa, per intuir-ne la frescor viva, per escoltar, a la Font mateixa, el doll de la vida. Intuïm, enmig de la foscor, l’espurneig viu de l’aigua, que brolla eternament en les profunditats.

Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. Déu comunió, Déu amistat, Déu família, Déu donació, Déu acolliment. ¿No caldria que fos precisament això l’Església, donació i acolliment?

I l’home? «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1,27). Déu mirall de l’home i l’home mirall de Déu. M’agrada pensar en aquesta festa com en un mirall: l’home es mira en el mirall de Déu, Déu es mira en el mirall de l’home. La imatge i la mirada es tornen, també, acolliment. Com en la famosa icona de la Trinitat de Rublev.

Acabo amb l’antífona al càntic de Maria de les segones vespres de la Santíssima Trinitat. A Poblet la cantem en gregorià, amb una bella melodia escrita en el mode quart: «Us confessem amb tot el cor, us lloem i us beneïm a vós, Pare no engendrat, a vós, Fill unigènit, a vós, Esperit Sant defensor, Trinitat santa i indivisible. Glòria a vós eternament». L’home beneeix i lloa Déu en qui s’emmiralla i Déu mateix es torna lloança i benedicció en el mirall de l’home.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1968, 11 juny 2017