EL PAS DEL JORDÀ
Una nova secció de la Bíblia: els Profetes
Lectura de Josuè 3,1-17
En aquesta nova etapa de la nostra lectura orant de la Bíblia ens disposem a fer un pas simbòlic, un canvi important. Travessarem el riu Jordà. En el sentit literal, podríem dir, però també simbòlicament, en tant que iniciem la lectura de la segona secció de la Bíblia, els Profetes, i ens endinsem en un paisatge diferent, el paisatge de la història, on Déu ens demana que encarnem la seva Paraula, el seu projecte amorós de justícia i bondat per a tothom.
Vull recordar que seguim l’ordre de lectura segons la Bíblia hebrea, que és l’ordre que ha preferit la versió catalana interconfessional (BCI). Si preneu un exemplar de la Bíblia de Montserrat, per exemple, i aneu a l’índex, veureu que l’ordre dels llibres és diferent. En efecte, la versió catalana dels monjos de Montserrat segueix l’ordre de la Vulgata (la Bíblia de l’Església) que, al seu torn, depèn del reordenament dels llibres que va fer la traducció grega, anomenada LXX (Setanta). L’ordre de la Bíblia hebrea, presentat sumàriament, és aquest: TORÀ o Pentateuc (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi), PROFETES (la Bíblia hebrea considera que els llibres històrics són història profètica, i els inclou en aquesta secció: Josuè, Jutges, 1 i 2 Samuel i 1 i 2 Reis; Isaïes, Jeremies i Ezequiel, més els dotze profetes «menors»: Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies) i els ESCRITS (Salms, Job, Proverbis, Rut, Càntic, Cohèlet, Lamentacions, Ester, Daniel, Esdres, Nehemies, 1 i 2 Cròniques).
Esdres, Nehemies i Cròniques (1 i 2), la tradició cristiana els agrupa com a llibres històrics (història del cronista) juntament amb Josuè, Jutges, Samuel i Reis (història deuteronomista). I el llibre de Daniel el considera un profeta major, amb Isaïes, Jeremies i Ezequiel: en canvi, per a la Bíblia hebrea Daniel no és un profeta, sinó que forma part dels Escrits. La lectura cristiana desplaça els profetes del centre del llibre cap al final, fent de nexe al Nou Testament. Notem que aquesta lectura cristiana, que depèn com hem dit de la traducció grega dels LXX, que és la versió que el cristianisme primitiu va adoptar com a pròpia, tendeix a agrupar els llibres segons els gèneres literaris: així organitza un bloc de llibres poètics i sapiencials, amb els Salms, Càntic, Job, Proverbis, Cohèlet, Siràcida, Saviesa, Tobit, ...; un bloc de llibres històrics, que situa cronològicament després del Pentateuc: Josuè, Jutges, Rut, Samuel, Reis, Cròniques, Ester, Judit, Esdres i Nehemies, 1 i 2 Macabeus. De fet, l’únic bloc que la Bíblia «cristiana» manté intacte i en el seu lloc, és el Pentateuc o Torà.
Aquest sol fet, la simple observació dels índexs de diferents versions de la Bíblia i la reflexió sobre l’ordre en què hi apareixen els llibres, ens parla d’interpretacions, de lectures diferents del Text per excel·lència. Per al lector jueu, que concedeix a la Torà la màxima importància i la màxima jerarquia de valor, els profetes en són una clau d’interpretació (la primera en importància) en tant que la Paraula de Déu, la Torà, conté un projecte que ha de ser concretat en la història —per això la història és profètica i la trobem formant un tot amb els llibres profètics. Aquest projecte ha de ser concretat també en la vida diària, al campament, a la ciutat, al carrer, a la plaça pública, en una ètica —i aquest seria el sentit de la tercera secció de la Bíblia, els Escrits. És una lectura orgànica del llibre, que entén que Déu es revela per a la història i per a l’home, i no per a Ell mateix.
La lectura cristiana, en canvi entén que el punt d’arribada és el Nou Testament, on la Paraula s’encarna no ja en el Text sinó en una persona concreta, Jesús de Natzaret. En Jesús, el Text, la Paraula, el Logos —com diu magistralment Joan (Jn 1,14)— es fa carn: se circumscriu biogràficament en una història, en una cultura, en un espai. Per això els profetes són arrancats de la seva centralitat en el Text i situats després de la Torà i de la Història, per tal d’indicar el Crist com a plenitud de la Llei i de la Història. En aquesta lectura cristiana, encara, els llibres anomenats sapiencials prenen un caire més de tipus moral, d’ensenyaments de saviesa pràctica. Quan, de fet, aquests llibres, en el seu context original, volien reivindicar l’àmbit de la realitat profana i secularitzada com a lloc teològic, com a lloc on Déu és fa present, encara que no d’una manera explícita.
Alguns llibres, molt estimats per la tradició cristiana, com ara la Saviesa de Salomó, el llibre de Jesús fill de Sira, els llibres dels Macabeus (1 i 2), els llibres de Judit i de Tobit, i alguns fragments del llibre de Daniel, juntament amb una versió grega del llibre d’Ester, la carta de Jeremies i el llibre de Baruc, tots ells escrits en grec, no foren admesos en el cànon de la Bíblia hebrea fixat després de Crist. A la BCI tots aquests llibres han estat agrupats sota el títol sorprenent —sembla que va ser una concessió a la interconfessionalitat del projecte— de Llibres Deuterocanònics, com si fossin menys canònics o normatius que la resta, quan, de fet, la tradició cristiana, si més no la gran Església, els considera canònics al mateix nivell que els altres.
Lectio: Josuè 3,1-17
Josuè va aixecar el campament de bon matí i marxà des de Xitim fins al Jordà amb tots els israelites. Allí acamparen abans de travessar el riu. Al cap de tres dies, els capdavanters van recórrer tot el campament comunicant al poble aquesta ordre: «Així que veureu l’arca de l’aliança del Senyor, el vostre Déu, portada pels sacerdots levites, avanceu des d’on us trobeu i seguiu-la, però sense acostar-vos-hi. L’arca ha d’anar unes mil passes al davant vostre. Així sabreu el camí que heu de fer, ja que fins ara no hi heu passat mai.» Josuè va dir al poble: «Purifiqueu-vos, perquè demà el Senyor farà meravelles entre vosaltres.» I als sacerdots els digué: «Preneu l’arca de l’aliança i poseu-vos davant el poble.» Ells van agafar l’arca i avançaven al davant de tots. El Senyor va dir a Josuè: «Des d’avui, jo et faré gran als ulls de tot Israel; així sabran que jo sóc amb tu com ho vaig ser amb Moisès. Mana als sacerdots que porten l’arca de l’aliança que s’aturin quan arribin arran de l’aigua del Jordà.» Llavors Josuè digué als israelites: «Acosteu-vos i escolteu què diu el Senyor, el vostre Déu. Ara sabreu que el Déu viu és enmig de vosaltres i que expulsarà de davant vostre els cananeus, els hitites, els hivites, els perizites, els guirgaixites, els amorreus i els jebuseus. Mireu, l’arca de l’aliança del Sobirà de tota la terra us precedirà en el pas del Jordà. Escolliu-vos ara dotze homes de les tribus d’Israel, un per cada tribu. Així que els sacerdots que porten l’arca del Senyor, el sobirà de tota la terra, posin els peus dintre el Jordà, l’aigua que baixa s’aturarà i quedarà embassada.» Quan el poble aixecà el campament per travessar el Jordà, els sacerdots que portaven l’arca de l’aliança anaven al davant. El riu Jordà, durant el temps de la sega, inunda tota la riba, però tan bon punt els sacerdots que portaven l’arca van arribar al riu i van posar-hi els peus, l’aigua que baixava s’aturà i quedà embassada fins molt lluny, fins a la vila d’Adam, que és a la vora de Saretan. Quan l’aigua que baixava cap al mar de l’Arabà, el Mar Mort, acabà d’escolar-se, el poble pogué travessar el riu enfront de Jericó. Els sacerdots que portaven l’arca de l’aliança del Senyor es van aturar dins el llit eixut del Jordà fins que tothom hagué passat. I tot el poble travessà el riu per terra eixuta.
Si Moisès el vinculàvem al do de la Llei (Torà) al Sinaí, Josuè serà l’encarregat d’introduir la Llei en la història. De guiar la tasca del poble de l’Aliança que ha de concretar aquesta Llei en la història, això és, verificar el projecte de Déu en una ètica que configuri les relacions entre els homes i dones interlocutors de l’Aliança. És significatiu que l’Arca de l’Aliança s’aturi al bell mig de l’aigua cedint el pas al poble, que la ultrapassa i, d’alguna manera, la deixa enrere, per endinsar-se en l’aventura de la història. L’Arca es queda discretament al darrere, un cop els ha indicat el camí. Déu acompanya la història del poble des d’un lloc discret, més amb la mirada que estima que no pas amb la mà que actua.
Meditatio
Meditar vol dir llegir en profunditat el text, jugar-hi, estimant-lo. Els rabins d’Israel diuen que el Text és eròtic, això és, que cal acariciar-lo, com es fa amb el cos d’un home o d’una dona. És eròtic en el sentit que amaga i alhora deixa veure, sense, però, lliurar-se totalment, com en el joc amorós. Deixem, doncs, que el text se’ns lliuri, i fem-ho acaronant-ne algunes de les frases significatives.
1. «L’arca ha d’anar unes mil passes al davant vostre. Així sabreu el camí que heu de fer, ja que fins ara no hi heu passat mai».
És Déu qui obre el camí de la història per al seu poble. Aquest camí, el poble, tot just configurat com a tal durant la travessia del desert, encara no l’ha recorregut mai. És un camí totalment nou per a ell, desconegut, ple d’interrogants i d’incerteses. Per això, en el punt de partida, l’arca va al davant, indicant la ruta. L’arca, cal recordar-ho, és el signe de la Presència, això és, de Déu que fa camí amb el poble. I aquesta arca de fusta recoberta d’or conté els únics elements imprescindibles per al viatge: la Torà —les dues Taules de la Llei— i el Mannà, això és, Déu mateix fet aliment per al poble que camina (cf. Dt 10,1-2; He 9,4). Sense aquest aliment no és possible actualitzar la Llei, el Projecte de Déu, en la història.
Un Déu per al camí, que indica el camí. Que es fa, ell mateix, camí per a la humanitat encarnant-se primer en la seva Llei, en el Text, i, finalment, en la persona de Jesús, Déu mateix fet història humana. D’aquest verset que comentem, aparentment insignificant, humil, se’n pot extreure una teologia molt vàlida, una idea de Déu molt correcta, de la qual no hauríem de prescindir fàcilment. Déu indica el camí, i, fins i tot, pot fer-se ell mateix camí. Però amb això no estalvia pas la tasca i la responsabilitat dels homes i dones que són els qui han d’obrir i recórrer aquest camí. Tenen, per a fer-ho, les paraules valuoses de la Torà, gravades en la pedra de les dues Taules de la Llei, paraules que indiquen les actituds que cal servar en la relació amb els altres i amb la Creació com a atri de la relació correcta amb Déu. Una Llei oberta, que cal actualitzar, rellegir, interpretar, comentar sempre. Tenen també el Mannà, això és, l’aliment de Déu per al camí, la certesa del seu ajut, de la seva providència, de la seva confiança en la responsabilitat humana.
La llibertat i la responsabilitat humanes no són mai un absolut en elles mateixes, no poden ser mai referència d’elles mateixes, sinó que es despleguen com a tals, com a llibertat i com a responsabilitat, en la mesura que s’obren i s’articulen en la perspectiva de Déu i en la perspectiva de l’altre. I això en un camí, en una tasca, en un projecte. El Mannà voldria simbolitzar aquesta referència a Déu de la llibertat i la responsabilitat humanes, alhora que un signe de la tendresa de Déu, sempre amatent al camí del seu poble, un camí que va acompanyant de lluny estant, sense escamotejar la llibertat i la responsabilitat de l’home.
2. «Purifiqueu-vos, perquè demà el Senyor farà meravelles entre vosaltres».
El camí nou del poble és sobretot un camí que obre el futur, el futur de Déu, un futur que no podem encara delimitar, ni concretar, ni definir, però sí indicar amb la paraula «meravelles». El futur de l’home es decideix sobretot per allò que fa el Senyor —el Senyor obra meravelles— actuant en la història, obrint-hi camins de salvació, creant-hi espais de sentit i de felicitat. El poble és cridat a endinsar-se vers el futur de Déu, a acollir-lo i a fer l’experiència de les seves meravelles. Hi ha les meravelles del passat, que són encara ben presents —les plagues d’Egipte, el pas del Mar Roig, el Sinaí, el Mannà, l’aigua de la roca...— però que no poden ser l’excusa per no travessar el Jordà. El Senyor, que sempre treballa, farà meravelles encara molt més grans a favor del poble.
3. «Acosteu-vos i escolteu què diu el Senyor, el vostre Déu. Ara sabreu que el Déu viu és enmig de vosaltres i que expulsarà de davant vostre els cananeus, els hitites, els hivites, els perizites, els guirgaixites, els amorreus i els jebuseus».
En aquest nou camí, el poble, encara una vegada més, haurà d’aprendre i disposar-se a escoltar. A escoltar «què diu el Senyor». L’aventura de la història és per a Israel un exercici de lectura. Aprendre a llegir cada esdeveniment com a «paraula que diu el Senyor», o, fins i tot, com a «paraula que no diu». Hi ha, en efecte, el silenci de Déu en l’opacitat de la història i dels esdeveniments. També en el silenci de la història i l’opacitat dels esdeveniments cal fer l’esforç, humil però constant, d’escoltar la veu de Déu.
Aquesta és la tasca primordial, a partir d’ara, per al poble. Un exercici de lectura, d’interpretació i d’actualització. Déu ja no parlarà d’una manera explícita, dictant i escrivint les Taules de la Llei, sinó que s’amagarà darrere els esdeveniments humans i les paraules humanes. L’arca, hem vist, s’atura al bell mig del Jordà i deixa passar el poble. El poble, a partir d’ara, va al davant, i la seva tasca, la seva veritable i decisiva conquesta —això serà per a ell posseir la Terra Promesa— és aquesta lectura de la història com paraula de Déu, com a paraula plena de sentit adreçada a la llibertat i a la responsabilitat dels homes.
Per això història i profecia són idesglossables en la teologia d’Israel. Els profetes són aquesta veu de Déu en la història, aquesta paraula que desvetlla el sentit dels esdeveniments, i que el poble ha d’escoltar tot fent camí vers el futur, vers el ple acompliment de les meravelles de Déu.
4. «Escolliu-vos ara dotze homes de les tribus d’Israel, un per cada tribu».
La tasca que Israel es disposa a fer, com a caminant en la història, enllà del Jordà, és una tasca conjunta, que fa com a poble, com a comunitat del Senyor. Aquest seria el significat de la prescripció de Josuè: «escolliu-vos dotze homes ... un per cada tribu». Tot el que Israel farà a partir d’ara, ho farà com a poble, el futur que Déu li prepara, l’acollirà com a poble, com a comunitat. El projecte contingut en la Torà, que porta al darrere, a dins de l’arca, Israel l’haurà d’encarnar i concretar com a poble. Aquesta és la seva missió, ser el poble del Senyor enmig dels altres pobles i donar testimoni d’aquesta pertinença al Senyor com a poble, com a comunitat. A l’exili d’Egipte i, sobretot, en la travessa del desert, Israel ha après a ser poble: rellegíem, al principi dels nostres exercicis de lectura, la història de Josep, prèvia a l’anada a Egipte, com a història de reconciliació del poble. El pas del Mar Roig i el do de la Llei al Sinaí n’han segellat la identitat, i una identitat comporta sempre una missió, una tasca, un projecte. Ara és el moment solemne en què aquesta identitat, el poble l’ha de desplegar com a lectura de la història, com a escolta en la història de la veu de Déu que l’invita a un projecte de comunitat, a una ètica de comunitat, a construir un poble, en una relació d’alteritat i de diàleg que comprèn els altres sense excloure l’àmbit del creat.
5. «Així que els sacerdots que porten l’arca del Senyor, el sobirà de tota la terra, posin els peus dintre el Jordà, l’aigua que baixa s’aturarà i quedarà embassada».
En el pas del Mar Roig era Moisès mateix qui, amb el bastó alçat, mantenia a ratlla les aigües de la mar empeses pel buf del Senyor. En la nova configuració del poble, en aquest camí per la història, intervé una nova instància com a mediació de la Torà: el culte, la litúrgia, amb els seus representants oficials, que són els sacerdots levites. La Torà és portada literalment pels sacerdots, reclosa dintre l’arca. Què vol dir això? Que el culte, la litúrgia, té un paper essencial com a lloc d’actualització, de lectura de la Paraula de Déu. És en el culte que la Torà esdevé Paraula viva, alliberada de la materialitat de la lletra i del paper. I és just en aquest punt que intervé la Profecia, l’àmbit on ara ens disposem a entrar travessant simbòlicament el Jordà en la nostra lectura de la Bíblia. La profecia actualitza la Paraula, l’omple de sentit i de vitalitat per a la història.
Es tracta, doncs, d’un poble sacerdotal que rep la missió profètica d’actualitzar la Paraula de Déu en la història, de fer-ne guia i llevat d’una nova ètica de diàleg i de comunió.
6. «El Senyor va dir a Josuè: “Des d’avui, jo et faré gran als ulls de tot Israel”».
Finalment, el capdavanter, el qui introduirà en la història el poble d’Israel, aquest poble forjat per la Paraula del Senyor al Sinaí després d’una experiència de llibertat i d’identitat, serà Josuè, l’antic ajudant de Moisès, figura amable i atractiva del nostre Josuè, Jesús de Natzaret.
Calia que Moisès morís perquè arribés l’hora de Josuè (Js 1,2). Cal que la Torà (Moisès) deixi pas a la Història i a la Profecia (Josuè). Moisès es retira discretament, amb una mort quieta i ignorada de tothom, al mont Nebó, després de contemplar la Terra Promesa, el paisatge de la història, on ell ja no entrarà (cf. Dt 34,1 i següents). Ara és l’hora de Josuè, el servidor de Moisès, el qual, al seu torn, fou servidor de la Torà. Josuè —Jesús— significa «Déu salva». La història esdevé profètica en la mesura que actua i concreta la salvació de Déu. Això vol dir que la Història, en majúscules, del Déu que salva, s’entreteixeix misteriosament amb la història, en minúscules, dels homes, en un diàleg fecund que ha d’anar fent avançar el projecte de Déu tot fent caminar el projecte dels homes cap al seu futur, cap al futur del Déu que fa meravelles.
Contemplatio
Quins horitzons ens obre la lectura profunda d’aquest text? Quins paisatges ens permet de contemplar? Els de Déu, és clar! Llegim l’Escriptura per tal de tenir un besllum, almenys, del paisatge infinit del cor de Déu, un besllum de la seva bellesa sempre nova que ens transforma i ens fa millors. I com és el cor de Déu? I la seva bellesa, com ens afecta?
El riu Jordà, si el mirem al mapa, ens apareix com una frontera, com un camí que uneix i, alhora, separa. El Jordà, que s’estén com un fil d’aigua entre dos llacs, el de Tiberíades o Kinneret, ple de vida, i el Mar de la Sal, al sud, ple de mort, delimita i configura la identitat d’un poble petit, Israel, en el qual Déu ha fet meravelles i ha volgut fer conèixer el seu projecte d’amor per a tots els homes. Un projecte que, mitjançant l’amor, és capaç d’obrir a la vida allò que, en principi, estava abocat a la mort. És un riu que baixa —això vol dir el seu nom en hebreu— sinuós, a voltes fràgil, humil, inconstant enmig de secades, sempre però com una esperança de vida.
Contemplem el poble acampat a la vora d’aquest riu, a punt d’endinsar-se en la història, a punt d’endinsar-se també en el cor de Déu, en aquest diàleg que l’implica a ell, com a poble, amb Déu, com l’Altre amb qui s’ha de relacionar per aprendre a configurar la realitat que l’envolta. Ens ve el record d’aquella segona lectura de la Llei, el Deuteronomi, on vèiem Moisès i el poble rellegint la Llei tot preparant-se per a entrar en la història, enllà del Jordà. I és que aquesta és la seva missió: configurar-se i configurar la realitat, mitjançant la Torà —la Paraula de Déu— per fer-ne història i projecte de Déu. El mateix Josuè apunta clarament a aquesta missió del poble en la història: «Després de la mort de Moisès, servent del Senyor, el Senyor es va adreçar a Josuè, fill de Nun i ajudant de Moisès. Li digué: Sigues ferm i decidit, perquè hauràs de portar aquest poble a prendre possessió del país que vaig prometre als seus pares. Sigues, doncs, ben ferm i decidit, i mira de posar en pràctica tota la Llei que el meu servent Moisès et va manar, sense desviar-te’n ni a dreta ni a esquerra. Així et sortirà bé tot el que emprenguis» (Josuè 1,1.6-7).
Jesús, el nostre Josuè, comença també el seu itinerari a la riba del riu Jordà fent-se batejar per Joan i obrint, d’una manera definitiva, el futur de Déu per al seu poble i per a tots els homes. Aquest «portar el poble a prendre possessió del país» que rep Josuè com a missió, esdevé en Jesús tasca acomplerta i definitiva. Per a nosaltres, però, seguidors de Jesús, continua essent una tasca vigent. Tenim les Benaurances i el Manament Nou com a nova Torà, com a fonament de les relacions que hem d’anar establint entre nosaltres i amb la Creació. Però sabem que el Futur, en majúscules, s’ha fet ja present al llindar d’un sepulcre buit el dia primer d’una nova creació.
Travessar el Jordà, per a nosaltres, és sobretot una aventura de l’esperit que té conseqüències en la manera de viure i de configurar la realitat. És una manera d’acollir la història i el sentit nou que li ha donat Jesucrist. És assumir el seu projecte i portar-lo endavant, amb ell, fent caminar la història i amb ella la humanitat cap al seu futur.
Déu passa per la història dels homes. Nosaltres, de fet, som el seu pas. Som nosaltres que passem i el fem passar, perquè Déu s’ha compromès amb el nostre projecte. La Pasqua esdevé una realitat bella i joiosa per al món, quan assumim com a nostre el projecte de Déu i som el poble de les Benaurances i del Manament Nou vivint-los com una tasca lliure i responsable en el nostre dia a dia. Travessar el Jordà, doncs, voldrà dir assumir aquest compromís, el compromís de Déu, i encarnar-lo en la història, en la nostra història, que és cridada així a esdevenir atri de la bellesa de Déu i porta del seu cor.
Oratio
La pregària és també un diàleg. És aquell moment de la nostra existència en què, per uns moments, la nostra realitat i la de Déu es troben, en Jesucrist, i queden com assumides en el seu projecte amorós. Paraula de Déu i paraula humana s’agermanen en un únic impuls, en un únic alè. Amb la Paraula de Déu feta paraula i pregària humana, aprenem també a fer el pas, a configurar la nostra realitat i la realitat creada com a Realitat, en majúscules, de Déu. Aprenem a llegir la història i a retornar-la cap a Déu. Així la pregària, sobretot la pregària dels Salms, esdevé l’Arca de l’Aliança, portadora de sentit i d’aliment, que ens acompanya i ens guia, discretament i amb vigor.
Us proposo de pregar amb el salm 113 A (114), rellegint un cop més les claus del pas de Déu, del nostre pas, per la història.
Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte,
la casa de Jacob, d’aquell poble estranger,
la terra de Judà fou el seu santuari,
el país d’Israel, la seva heretat.
El mar, en veure’ls, va fugir
i el Jordà se’n tornà riu amunt;
les muntanyes saltaren com anyells,
i els turons, com petits de la ramada.
Què tenies, mar, que vas fugir,
i tu, Jordà, per a tornar riu amunt?
Per què saltàveu, muntanyes,
com anyells, i els turons, com petits de la ramada?
Estremeix-te, terra, davant el Senyor,
davant el Déu de Jacob,
que converteix les roques en estanys,
la pedra dura en dolls d’aigua viva.
«Quan preguem aquest salm no pensem que l’Esperit Sant ens vol fer recordar el passat sense portar-nos cap al futur. “Tot això que els succeïa —ens diu l’Apòstol— era un exemple, i va ser escrit per a advertir-nos a nosaltres, que ja ens trobem a la fi dels temps» (1 Co 10,11). Així doncs, quan cantem aquest salm, tinguem present que el Salmista no ens vol contar el passat, sinó, més aviat, portar-nos cap al futur» (Sant Agustí, Comentari al salm 113,1).
Publicat a la Revista Poblet, n. 26, juny 2013
