Homilia, Sospita i confiança

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

«Concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe íntegra, i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat», acabem de demanar al Senyor en la col·lecta de la missa. Com el podem venerar, aquest misteri? Apropant-nos, amb fe i amb respecte, a la bardissa ardent de la Sagrada Escriptura, des d’on Déu ens parla. Per això el relat evangèlic d’avui, l’anunciació a Zacaries, m’agradaria contrastar-lo amb el que llegirem demà, l’anunciació a Maria, i que tots tenim ben present. Provem-ho, doncs, i destriem-ne tres aspectes.

1. El lloc. Zacaries rep la seva anunciació en un espai sagrat, entre bafarades d’encens, dins els murs del santuari. En el cas de Maria, en canvi, el misteri de Déu irromp en la profanitat de la llar, en la intimitat de l’estança, en la quotidianitat. Em sembla un desplaçament important: de l’altar i el temple, a la casa i a la llar. «Creu-me, dona, —dirà Jesús anys a venir— arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem» (Jn 4,21). Des d’ara el núvol de la glòria de Déu posa en cada home i en cada dona.

2. El destinatari. Zacaries és un sacerdot. La verge de Natzaret és laica, i, a més, dona. Déu confia la carn del Verb a una dona, i pel ministeri d’aquesta dona, Maria, la carn de Jesús, l’Anyell, pastada amb el nostre blat i cuita a la creu, tal com cantem en l’himne de Pasqua («Ad cenam Agni providi»), se’ns tornarà pa vivent damunt la taula del nou altar.

3. La resposta. Zacaries, el sacerdot, i això em recorda una de les belles contalles de Jesús, passa de llarg davant el misteri de Déu. Maria, la laica, l’acull des de l’obediència de la fe. La pregunta de Zacaries a l’àngel «Com sabré que això és veritat?» (Lc 1,18) neix de la sospita, i per això es tanca a la fe. La de Maria en canvi, «Com pot ser això?» (Lc 1,34), brolla d’un diàleg guiat per la confiança, i la confiança és la porta de la fe. Zacaries, amagant-se rere el seu dubte, ens recorda Adam al paradís, amagat rere els arbres del jardí, sospitós de Déu a causa del pecat. Maria, la tota pura, no sospita de Déu, ans hi confia plenament, i la confiança li serà bescanviada en benaurança perquè ha cregut.

Zacaries no podrà parlar fins que tot s’haurà acomplert. Maria, en canvi, amb el Pa de Vida tot just plantat com una llavor en la terra del seu cor, ja canta el Magníficat als acords de la seva fe i de la seva confiança. No és doncs entre núvols d’encens que aprendrem a celebrar el misteri de Nadal en esperit i en veritat, sinó, més aviat, a l’espona d’una menjadora agençada amb el fenc humil de la devoció i de l’amor de debò. Que així sigui per a tots nosaltres en aquest Nadal.

Homilia, Rut, la qui es cola

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rt 1,16). Aquestes paraules, germans, ens van obrir la porta de la vida, «a nosaltres que érem morts pels nostres pecats» (Ef 2,5). Les va pronunciar Rut, una de les cinc dones que hem proclamat a l’evangeli de la Genealogia: Rut era moabita, una estrangera. L’estranger és el qui no té identitat. Els monjos tot just n’acabem de llegir i meditar la història, de Rut, aquest Advent. Recordem-la breument: Noemí, una dona de Betlem, va emigrar a Moab, amb el seu marit i els seus dos fills, fugint de la fam, cercant el pa per a viure. El marit de Noemí va morir, i els seus fills, Mahlon i Quilion, es casaren amb dues dones moabites, Rut i Orpà. Després també moriren ells i «Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit» (Rt 1,5). És a dir, sense futur, sense vida. Com el poble d’Israel a l’exili de Babilònia. Com Raquel quan plorava els seus fills. Tanmateix, d’aquell camí de no retorn, en aquell lloc de no identitat, el crit obstinat d’una dona, Rut, fa reflorir l’esperança: «el teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu». Noemí, empesa per la fe de Rut, torna a la terra de l’abundància, Efrata, a la seva ciutat, Betlem, la casa del pa, i allà, gràcies a Rut, i a través de Rut, Déu li dona una nova vida, un nou fill, Obed, el pare de Jessè, que fou el pare de David. Amb Rut, la moabita, tots nosaltres, que érem estrangers, com ella, sense identitat, entrem a formar part de la generació del Messies, de Jesús, el nostre Salvador, pel qual i en el qual Déu ens ha donat la vida (cf. Ef 2,5).

Això és el que celebrem avui: la saviesa, suau i vigorosa alhora, d’aquesta dona, Rut, que ens ha arrossegat amb ella a la llarga cua de l’espera del Messies. N’hi ha d’espavilats, que sense esperar el seu torn, es colen a la fila dels altres i els passen al davant! Segur que algun cop us hi haureu trobat, a cal metge, a la caixa del supermercat, a la finestreta d’algun centre oficial... Rut, l’espavilada, es va colar, amb la seva obstinació confiada, allà on no era comptada ni esperada.

Déu sí, que l’hi esperava. Ens hi espera i ens hi compta a tots nosaltres. Siguem savis, doncs, i colem-nos, germans, a la cua dels qui esperen el Crist: «Oh Saviesa, que has sortit de la boca de l’Altíssim, i abastes totes les coses i les disposes vigorosament i amb dolcesa. Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència». La prudència de passar de la mort a la vida, de la no identitat a la identitat, de les tenebres a la llum, de l’exili a la pàtria, del pecat a la gràcia. Amén.