FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17
«On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble
serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rt
1,16). Aquestes paraules, germans, ens van obrir la porta de la vida, «a
nosaltres que érem morts pels nostres pecats» (Ef 2,5). Les va pronunciar Rut,
una de les cinc dones que hem proclamat a l’evangeli de la Genealogia: Rut era
moabita, una estrangera. L’estranger és el qui no té identitat. Els monjos tot
just n’acabem de llegir i meditar la història, de Rut, aquest Advent. Recordem-la
breument: Noemí, una dona de Betlem, va emigrar a Moab, amb el seu marit i els
seus dos fills, fugint de la fam, cercant el pa per a viure. El marit de Noemí
va morir, i els seus fills, Mahlon i Quilion, es casaren amb dues dones
moabites, Rut i Orpà. Després també moriren ells i «Noemí es va quedar tota
sola, sense fills i sense marit» (Rt 1,5). És a dir, sense futur, sense vida.
Com el poble d’Israel a l’exili de Babilònia. Com Raquel quan plorava els seus
fills. Tanmateix, d’aquell camí de no retorn, en aquell lloc de no identitat,
el crit obstinat d’una dona, Rut, fa reflorir l’esperança: «el teu poble serà
el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu». Noemí, empesa per la fe de Rut,
torna a la terra de l’abundància, Efrata, a la seva ciutat, Betlem, la casa del
pa, i allà, gràcies a Rut, i a través de Rut, Déu li dona una nova vida, un nou
fill, Obed, el pare de Jessè, que fou el pare de David. Amb Rut, la moabita,
tots nosaltres, que érem estrangers, com ella, sense identitat, entrem a formar
part de la generació del Messies, de Jesús, el nostre Salvador, pel qual i en
el qual Déu ens ha donat la vida (cf. Ef 2,5).
Això és el que celebrem avui: la saviesa, suau i vigorosa alhora, d’aquesta
dona, Rut, que ens ha arrossegat amb ella a la llarga cua de l’espera del
Messies. N’hi ha d’espavilats, que sense esperar el seu torn, es colen a la
fila dels altres i els passen al davant! Segur que algun cop us hi haureu
trobat, a cal metge, a la caixa del supermercat, a la finestreta d’algun centre
oficial... Rut, l’espavilada, es va colar, amb la seva obstinació confiada,
allà on no era comptada ni esperada.
Déu sí, que l’hi esperava. Ens hi espera i ens hi compta a tots nosaltres.
Siguem savis, doncs, i colem-nos, germans, a la cua dels qui esperen el Crist:
«Oh Saviesa, que has sortit de la boca de l’Altíssim, i abastes totes les coses
i les disposes vigorosament i amb dolcesa. Vine a ensenyar-nos el camí de la
prudència». La prudència de passar de la mort a la vida, de la no identitat a
la identitat, de les tenebres a la llum, de l’exili a la pàtria, del pecat a la
gràcia. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada