Homilia, Els tres càntics

Dia 29 de desembre
DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. La litúrgia els ha proposat especialment a la nostra contemplació aquests darrers dies. El Magnificat, el Benedictus, i avui ens proposa el tercer, el Nunc dimitis. Aquests càntics són tan valuosos, que l’Església en fa l’objecte de la seva pregària tres vegades al dia, cada dia. A la Bíblia els càntics profètics tenen una gran importància. En els moments cabdals de la història de la salvació hi ressona sempre el càntic de la profecia. Recordem-ne un, només: després del pas del Mar Roig, la profetessa Maria, germana de Moisès i d’Aharon, entona el càntic de la salvació per excel·lència, aquell càntic que fem ressonar cada any en la nit pasqual, i que l’Apocalipsi posa en llavis dels redimits a la porta de la Santa Ciutat de Jerusalem, l’esposa de l’Anyell: «Canteu al Senyor per la seva gran victòria» (Ex 15,21).

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. El Magnificat surt del cor i dels llavis d’una verge d’Israel. El Benedictus, d’un sacerdot caduc i estèril. El Nunc dimitis d’un ancià, al llindar de la mort. El càntic profètic fa esclatar la llosa on la mort ha empresonat la vida, tal com la llum esquinça els fils de la tenebra i esvaeix la fosca més espessa. El càntic profètic obre l’àmbit de la mort a la possibilitat d’una nova vida: una verge, un sacerdot caduc i estèril, un ancià... són ells els qui fan reflorir la profecia a l’espona del bressol del Messies d’Israel. En el capvespre del món, tres càntics profètics, el de Maria, el de Zacaries i el de Simeó anuncien l’adveniment de l’Espòs d’Israel, el qui li porta la vida.

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. Tots tres comparteixen una paraula: Israel. «Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares» (Lc 1,54-55). «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,68). «Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble» (Lc 2,32). És un Messies per al poble, un Espòs per al poble en la seva viduïtat, un poble cridat a encarnar en la història el projecte de Déu, projecte manifestat en la Llei del Sinaí, projecte interpretat per la paraula dels Profetes, projecte que es torna vida i lloança en el llibre de les pregàries d’aquest poble, els Salms. La Llei, els Profetes i els Salms acompanyen, preparen l’adveniment del Messies. En preparen l’acompliment i en segellen la plenitud. Per això tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies.

El càntic d’avui, tanmateix, resplendeix per una certa novetat, una certa grandesa, que supera i transcendeix les expectatives del poble. El Messies esperat és glòria d’Israel, però és també llum de tots els pobles. El càntic profètic de Simeó engrandeix l’escletxa, que ja trobàvem en l’Antic Testament, per on la llum del Messies promès a Israel pot omplir de claredat els pobles que viuen a les fosques, a les ombres de la mort, i oferir-los també a ells la possibilitat d’una nova vida.

Per a nosaltres, al capdavall, passar a través d’aquesta escletxa és quelcom molt concret i molt realista, al fil de la primera carta de Joan que hem proclamat: «Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments» (1Jo 2,3). Complir els manaments vol dir permetre que la Paraula de llum i de vida que l’Evangeli fa ressonar i encarna en la nostra realitat, transformi les nostres paraules, els nostres actes, tota la nostra existència en el càntic nou dels redimits, «perquè puguem lloar dignament la grandesa del naixe-ment del Fill de Déu» (oració col·lecta del dia).

Des del monestir

CANÇÓ D’ADVENT I DE NADAL

L’evangeli que llegim en aquest quart diumenge d’Advent, dedicat al misteri de l’encarnació del Verb, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès el contemplem, ple de respecte i temor, davant la nova bardissa flamejant, Santa Maria. «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantem avui a Vespres.

El fuster de Natzaret, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu encarnat. Al fil del text que avui proclamem podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. En el procés que fa el sant patriarca des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu. Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dona la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques tendres d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «la prengué a casa com esposa». Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «la Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres».

Jesús ens crida des del pessebre a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé», un nom que bressolarà la nostra existència com una nova cançó de Nadal.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2256, 18 desembre 2022

Homilia, Aigua en el vi

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

Inaugurem aquesta darrera setmana d’Advent, les anomenades fèries majors, que ens preparen amb immediatesa per al Nadal, amb una oració esplèndida, que hem dit per cloure els ritus inicials d’aquesta missa. La trobem ja, si més no essencialment, en els sacramentaris més antics de la litúrgia romana: «Oh Déu, creador i redemptor de la naturalesa humana, vós heu volgut que el qui és la vostra Paraula s’encarnés en les entranyes de Maria, sempre verge; escolteu benignament les nostres pregàries i feu que, així com el vostre Fill ha assumit la nostra humanitat, ens vulgui fer participar igualment de la seva divinitat».

Amb poques paraules hem resumit la història de la salvació en els tres moments del seu desplegament: la creació —Déu Pare—, la redempció mitjançant l’encarnació de la Paraula —Déu Fill—, amb vista a la nostra divinització, per participació, en l’horitzó de la glòria futura —Déu Esperit Sant—.

Déu va crear la naturalesa humana com una realitat plenament receptiva i oberta a la riquesa insondable del seu misteri, va crear l’home i la dona oberts a un diàleg fecund i permanent amb ell, font d’amor i de vida. La por i la vergonya, tanmateix, conseqüència del pecat, trencaren aquest diàleg basat en la confiança. I és just ací que comença la segona part del drama, per pura i graciosa condescendència i dignació divina: la redempció. Hi ha un primer moviment, la creació, i un segon moviment, la redempció. Per tal de dur-la a terme, Déu assumeix la realitat creada. L’encarnació és l’assumpció per part de Déu de la nostra realitat trencadissa, limitada, condicionada, ferida pel pecat. Una assumpció que arriba fins al darrer extrem, el de la mort. Però, qui és el subjecte de l’encarnació? La Paraula, el Verb de Déu. Déu assumeix la realitat creada tal com s’hi havia comunicat des de sempre, per la Paraula, a través de la Paraula. De fet, l’evangeli que hem proclamat avui, és ja una història humana, encarnada, de la Història en majúscules de Déu. Però en el moment culminant del drama de la redempció, és la Paraula dita pel Pare, engendrada pel Pare, el seu Verb, que es revesteix de carn en les entranyes d’una verge creient d’Israel, i es fa home, un home concret, Jesús de Natzaret. I així es dona pas al tercer moviment del drama, en el qual la força divinitzadora del mateix Esperit que ha fet possible l’encarnació del Verb, i que a la creu es vessa plenament per la seva carn esquinçada, ens assumeix a nosaltres en aquest procés, per fer-nos participar plenament del misteri de Déu.

Tot això, germans, ho hem dit, ho hem confessat, ho hem pregat amb l’oració inicial de la missa. Una oració que, en la seva essència, el diaca, o el sacerdot si s’escau, repeteix en veu baixa cada dia mentre tira unes gotetes d’aigua al calze ple de vi que servirà per a la consagració: «Que així com barregem aquesta aigua i aquest vi, participem de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana». És un moment molt bell, i molt senzill de la litúrgia, que passa desapercebut: l’aigua, en la seva casta simplicitat, es dissol en la naturalesa del vi, en la seva força, en el seu aroma, en el seu color, i, misteriosament, sense deixar de ser aigua, participa de l’essència del fruit de la vinya.

A això, germans, estem cridats, a ser aigua en el vi, a bescanviar la nostra insipidesa pel gust de la divinitat. Per pura gràcia d’aquell que, clavat a la creu, quan ja havia vessat tot el vi del calze de la seva divinitat, va tenir set de la nostra humanitat. Que aquest Nadal en sigui encara una penyora. Amén.