Homilia, Peix a la brasa

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit». Pneuma. Un buf, una mica d’aire, quelcom que no té consistència, que no es pot agafar, que s’esmuny, que no deixa cap rastre. Tot el contrari del terme oposat, sarks, carn. La carn es pot circumscriure, es pot tocar, ocupa un lloc en l’espai, fins i tot es pot menjar. Esperit i carn. Aquestes dues paraules travessen tota la història del cristianisme, en una tensió que arriba fins als nostres dies, encara no resolta.

Així, ja de bon principi, des dels primers instants de la nova vida de la comunitat del Ressuscitat, es planteja aquest dilema. Carn i esperit. Per a l’autor i la comunitat de les cartes joanees aquest dilema serà vital: «Pel món corren molts impostors: no confessen que Jesucrist hagi vingut realment en la carn. Els qui diuen això són l’Impostor i l’Anticrist» (2Jo 1,7). Voldríem aferrar Déu, el Logos, amb la nostra ment, fins a convertir-lo en una idea, en un producte de la nostra raó, oblidant que és ell la font i la llum de tot el que podem pensar. És el Logos el qui ens aferra a nosaltres, perquè la Paraula, en efecte, s’ha fet carn. S’ha circumscrit en la nostra realitat, en la nostra història. I com? Assumint un cos com el nostre, i amb aquest cos també una història humana. A partir d’ara Déu no l’aferrem amb la ment, com un producte de l’intel·lecte, sinó que el mengem, en la realitat del sagrament, entrant en comunió vital amb ell. I el recordem, el fem present en la història, com una realitat viva, capaç d’omplir-la de nou dinamisme i sentit.

El qui s’ofereix amb el seu cos com a menjar per a la vida de la nova comunitat, menja ara davant els deixebles, com a prova fefaent de la realitat de la resurrecció, com a prova fefaent que no es tracta d’una experiència subjectiva o merament espiritual, sinó d’una falca que obre en el tronc de la història una ferida susceptible de rebre l’empelt de la vida divina. El gest familiar de Jesús menjant peix a la brasa desvetlla en els deixebles el dinamisme del record, tan important per a Lluc per a interpretar correctament la resurrecció, en tots els seus relats pasquals i en el Llibre dels Fets: «Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea» (Lc 24,6); «tots els profetes havien anunciat que el Messies de Déu havia de patir» (Fets 3,18); «cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44). I aquest record és memorial, en la història, del projecte de Déu, un projecte que passa per l’assumpció i la transformació del sofriment i la mort, per retornar a la creació i a la història el seu dinamisme vital originari. I en aquest dinamisme hi som assumits tots nosaltres, peixos pescats en les xarxes del baptisme. Per això, amb el salm 8 que hem cantat, ens preguntem i preguntem: «Què és l’home, Senyor, perquè us en recordeu?» (v. 5). I és que el memorial és en primer lloc l’actualització que fa Déu de nosaltres, de la nostra història, per mitjà del misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist: una història que, falcada per la creu, li és sempre present, eternament actual.

I mentre mengem, en cada eucaristia, la carn espiritual del Peix santíssim, del Senyor que s’ha deixat pescar en les xarxes de la Passió per ser el nostre aliment i la nostra joia, nodrim i enfortim el nostre compromís baptismal mentre ens convertim i ens penedim, perquè ell faci venir els temps de la consolació. Amén.

Homilia, Església a Betània

DILLUNS SANT
Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14 (R.: 1a); Jo 12,1-11

A uns tres quilòmetres de Jerusalem, enclavada al vessant sud-oriental de la muntanya de les Oliveres, hi ha la vila de Al Azariyeh, literalment, el lloc de Llàtzer, que correspon a la Betània de l’Evangeli. Els pelegrins hi cerquen la tomba de Llàtzer, moguts per la devoció, però nosaltres hi cercarem tota una altra cosa: els primers orígens de la comunitat cristiana, de l’Església. Ho farem també amb devoció, la que omple els nostres cors aquests dies sants, aquesta setmana diferent a totes les altres setmanes de l’any.

A Betània hi ha la comunitat que acull Jesús, el prototipus de la comunitat cristiana: Llàtzer, Marta i Maria. En aquesta comunitat hi descobrim algunes de les notes que, més tard, qualificaran la comunitat dels deixebles del Ressuscitat.

1. Acolliment. Jesús i els deixebles hi són acollits. En tenim altres exemples, als evangelis, el de Zaqueu, que també acull Jesús a casa seva, o el dels nuvis de Canà.

2. Comensalitat. L’acolliment s’expressa en el compartir la taula. Serà una de les notes més distintives de l’Església de Jesús, la comunitat de la fracció del pa: «Allà li oferiren un sopar», hem llegit. Paraules que ens en recorden unes altres de l’Apocalipsi: «Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20).

3. Servei. En el marc de la comensalitat la comunitat se serveix mútuament. L’amor, l’àgape, es verifica en el servei. Sant Benet, en el capítol dedicat al lector de taula, ho expressarà ben sàviament, posant al bell mig del capítol aquestes paraules: «Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res» (RB 38,6). A Betània, doncs, Marta és la icona del servei.

4. Amistat. L’amor es verifica en el servei, però es tracta d’un amor i d’un servei a algú concret, el germà, la germana, amb un rostre, amb un nom. Sant Elred va trobar en l’amistat espiritual el camí de la concreció de l’amor. De fet, Jesús és l’amic de Marta, de Maria i de Llàtzer, i, en aquesta setmana, el veiem disposat a donar la vida no per uns éssers anònims, sense rostre, fosos en la massa del «tots», sinó pels seus amics, no per «tots», sinó per «molts».

5. Unció. L’amor es vessa en el servei. És el perfum de l’amistat que ungeix Jesús. Maria és la icona d’aquesta unció. Una unció que rep Jesús com a rei messies, però que es vessa, de la seva barba i del coll dels seus vestits, a tota la comunitat, a tot el cos, del qual Crist és el cap.

6. Els pobres. Jesús juga amb les paraules, per confondre’ns, o, millor, per ajudar-nos a aprofundir: «Sempre teniu pobres amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu». En realitat, Jesús està dient a la comunitat: sempre em tindreu en els pobres. Una religiosa de casa nostra, valorant els deu anys del ministeri petrí de Francesc, destacava el fet que el papa ha retornat als pobres el lloc que els correspon dins l’Església, no com a destinataris externs preferents de l’opció de l’Església, sinó com a membres de l’Església, vicaris de Crist: «Sempre teniu pobres amb vosaltres», va dir Jesús, a Betània, la casa dels pobres.

7. El testimoniatge de la vida. Llàtzer, que Crist alliberà dels lligams de la mort, és la icona d’aquest testimoniatge, del triomf de la vida sobre el pecat i la mort, el testimoniatge que defineix el sentit i la missió de l’Església. «Si de cas, que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar»: l’olor del perfum que avui omple tota la casa és l’anunci i la penyora d’allò que s’esdevindrà d’ací a sis dies, al cor de la nit, en la foscor del sepulcre dels sepulcres.

Set notes: acolliment, comensalitat, servei, amistat, unció, pobres, testimoniatge. Set notes que defineixen la comunitat dels amics de Jesús, l’Església, que haurà de portar a tot el món l’anunci joiós de la vida i de la immortalitat, perquè sempre hi haurà algú, com els grans sacerdots, disposat a matar el testimoniatge que suscita la fe dels creients.

S’escau d’acabar aquesta homilia amb una oració pròpia de la festa litúrgica dels sants amics de Jesús: «Oh Déu, vós proporcionàreu al vostre Fill, a la llar de Betània, l’afecte de l’amistat, la diligència del servei i la promptitud a escoltar; feu que visquem sempre units al nostre Mestre per l’ardor de la meditació i les obres de la caritat, de manera que, havent estat agradables als seus ulls, ens faci entrar a l’estança de la seva felicitat». Amén.