Homilia, 29 octubre 2007

DILLUNS XXX/I
Rm 8, 12-17; Sl 67, 2 i 4. 6-7ab. 20-21 (R.: 21a); Lc 13, 10-17

«Déu digué a Abram: “Et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció”». «No hem rebut un esperit d’esclaus que ens faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abba, Pare!». «No calia, doncs, ni que fos en dissabte, alliberar aquesta dona filla d’Abraham, que Satanàs tenia lligada des de fa divuit anys?».

Tres textos: del Gènesi (que no hem llegit en aquesta celebració), de la carta de Pau als Romans i de l’evangeli de Lluc, que la litúrgia d’avui ens convida a fer dialogar. Déu beneeix Abraham i el destina a ser font de benedicció per als altres. Vol dir que Israel s’autocomprèn a si mateix com un poble beneït per Déu i cridat a ser el sagrament d’aquesta benedicció enmig dels altres pobles. La descendència d’Abraham, segons sant Pau, és el Crist, i amb ell tots nosaltres, que bevem del seu Esperit de llibertat que ens fa fills estimats de Déu. Llegit des d’aquesta perspectiva el text de Lluc resulta altament suggeridor i ric per a nosaltres.

Què fa, Jesús? Redreça una dona encorbada. Allò propi de l’home i de la dona és anar dret, no encorbat. Els esclaus van encorbats sota el pes del jou, però no l’home i la dona lliures, no els fills i les filles de Déu. La paraula de Jesús i la imposició de les seves mans, el gest sacramental que després reprendrà l’Església en la seva pràctica litúrgica, redrecen la dona encorbada, li retornen la seva dignitat de filla d’Abraham, és a dir, de beneïda i de signe de benedicció. I, quan i on ho fa Jesús? En dissabte, el dia sagrat del repòs de Déu, i a la sinagoga, el lloc de pregària, al bell mig de l’assemblea creient. El gest de Jesús, doncs, ressitua el significat del sagrat. L’espai del sagrat és des d’ara l’home i la dona, que esdevenen, com en l’albada de la creació, ell lloc de la salvació i de la tendresa de Déu: «Ella es redreçà immediatament i glorificava Déu, dient: “Beneït sigui el Senyor dia rere dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort”».

Homilia, 26 octubre 2007

DIVENDRES XXIX/I
Rm 7, 18-25a; Sl 118, 66. 68. 76. 77. 93. 94 (R.: 68b); Lc 12, 54-59

«Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l’aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?». I, quin temps estem vivint, germanes i germans? Sens dubte un temps de gràcia, el temps del Crist que és gràcia de Déu i en el qual coneixem Déu i li podem donar glòria.

La llei del pecat, de què parlava Pau a la primera lectura, torna opac, és cert, el temps que estem vivint, i per això sovint ens costa acollir-lo, aquest temps, com un temps de gràcia i de salvació. La temptació, aleshores, i potser és la mateixa que blasma Jesús a l’evangeli, és la de mirar enrere, cap a un temps passat que considerem millor que l’actual i que, en realitat, no va existir mai tal com l’imaginem o creiem recordar-lo.

La saviesa evangèlica, en canvi, ens invita avui a treure partit del temps que vivim i del temps que tenim ara. Treure’n partit vol dir sobretot assumir-lo, aquest temps, tal com és, amb les seves foscors i les seves clarors, ben realistes pel que fa a la llei del pecat que domina en el nostre cos, però amb la fe i amb la confiança que aquest és el temps de Déu, on Déu ens parla, on Déu vol ser trobat i glorificat per nosaltres. Mira, doncs, d’arribar a un acord amb el germà amb qui fa temps que no et parles, o amb aquell que consideres el teu enemic. Mira, potser, d’arribar a un acord amb tu mateix, amb la llei de Déu que intueixes en el teu interior gràcies a la llum de la raó.

«Per què, doncs, no discernim nosaltres mateixos allò que convé fer?». Allò que convé fer ara, sense escapar-nos cap al passat. Demanem-lo, amb el salmista, el do del discerniment: «Dóna’m bondat, discreció i coneixement, que jo tinc fe en els teus manaments; […] que vingui la teva tendresa i viuré, perquè la teva llei és la meva delícia»

Homilia, 24 octubre 2007

DIMECRES XXIX/I
Rm 6, 12-18; Sl 123 (R.: 8a); Lc 12, 39-48

Hem cantat, germanes i germans, el salm 123, un dels quinze salms graduals (o de les pujades) que els jueus cantaven tot pujant a Jerusalem. Quinze salms per als quinze graons de l’escalinata d’accés al santuari del Temple. Com ben segur ja intuïu, es tracta d’una pujada simbòlica. També nosaltres, en el nostre pelegrinatge espiritual cap a la Jerusalem del cel, som invitats a cantar els salms de les pujades. Aquests dies, a més, amb l’evangeli de Lluc, acompanyem Jesús en la seva pujada a Jerusalem.

«Si el Senyor no hagués estat amb nosaltres…» cantava David, el salmista. És que es pot explicar d’una altra manera la història del poble d’Israel? És que es pot explicar d’una altra manera la història de cadascun de nosaltres? El Senyor ha estat i és amb nosaltres, respon el poble d’Israel; el Senyor ha estat i és amb mi, responem cadascun de nosaltres.

El salm canta aquesta realitat joiosa, germans i germanes: el Senyor és amb nosaltres. I això fa que els perills, les dificultats, les contradiccions que anem trobant en el nostre camí espiritual de pujada a Jerusalem —també el pecat de què ens parlava Pau— siguin un motiu, un lloc “teològic” podríem dir, per a l’acció de gràcies, per a la confessió de la nostra fe en el Senyor que salva, per a la benedicció, en definitiva: «Beneït el Senyor que no ens deixa caure a les seves dents, que rescata la nostra ànima de la trampa del caçador […]. El nostre auxili en el nom del Senyor».

En Jesús Déu ens ha revelat el seu nom. Jesús és la salvació de Déu en el concret d’una biografia humana. En Jesús tots nosaltres som fets beneïts, és a dir, salvats, alliberats del pecat que porta a la mort i posats al servei de Déu que dóna la vida. Donem-ne gràcies, avui tot invocant sant Antoni Maria Claret, que va barrejar els salms de les pujades amb la pols dels nostres camins proclamant en la nostra llengua el nom salvador de Jesús, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Homilia, 22 octubre 2007

DILLUNS XXIX/I
Rm 4, 20-25; Sl (Lc 1, 69-70. 71-73. 74-75 [R.: 68]); Lc 12, 13-21

Abraham, germans, això és, Israel, el poble de l’Aliança, viu de la fe, un terme que engloba també els significats de la confiança, de la solidesa d’allò que ens aguanta. La relectura de la història d’Abraham que Pau ens proposa ens ajuda a comprendre i a viure el dinamisme de la fe com un itinerari, com un camí que s’inicia obeint la crida de Déu a sortir del propi país, de les pròpies seguretats. És com si Déu ens empenyés, amb la seva Paraula, a repensar constantment la nostra identitat. Com si el creient —el jueu, el cristià— no en pogués tenir cap d’identitat perfecta i acabada. La nostra és sempre una identitat en camí, en construcció, perquè els creients estem sempre en camí, com Abraham.

L’itinerari de la fe nosaltres el fem en el seguiment concret d’aquest «salvador poderós» que Déu ha suscitat de la «casa de David», com ens ha cantat el salmista. Jesús, i això és especialment evident en l’evangeli de Lluc, és també l’home de la fe en camí. Per tant, al seguidor de Jesús, com a Abraham, li caldrà deixar enrere les riqueses, les seguretats, els càlculs, els esquemes planificats... tots aquells “graners” que tenim tendència a construir-nos per amuntegar els nostres béns de fortuna. La paràbola del ric insensat que hem escoltat ens descriu, precisament, allò que no ha de fer l’home de la fe en camí. Perquè «fer-se ric als ulls de Déu» comporta el treball humil, en la fe i en la confiança, de la recerca i de la construcció de la nostra identitat de creients, de fills d’Abraham, de seguidors de Jesús; una identitat fràgil, ara com ara, que no la podem guardar en graners, sinó que la portem en vasos, també fràgils, de terrissa.

«Feliços, doncs, els pobres en l’esperit, els qui no tenen graners, perquè d’ells és el Regne del cel».