Conferència: La família de Jesús, recés d’Advent

LA FAMÍLIA DE JESÚS: UNA FAMÍLIA «ATÍPICA»

Alguns apunts per a la nostra vida
de seguidors de Jesús
Recés d'Advent · El Vendrell, 3 desembre 2006

Objectiu

A partir de la Paraula de l’evangeli, voldria proposar alguns punts, senzills però provocadors, de reflexió entorn del tema de la família, que invitin a repensar a cadascú el valor i el significat d’aquesta institució i la seva funció al servei de la transmissió i el creixement en la fe.

No és fàcil parlar de la família a la llum de l’evangeli. Com tota institució, va canviant amb el pas del temps, pren nous matisos, s’obre a noves realitats.

Potser projectem a l’evangeli una imatge patriarcal de família, ara ja, sembla, en desús, o, si més no, en crisi profunda. I em pregunto: És legítim això? Què en sabem del model familiar en temps de Jesús? Jo no entraré en aquestes qüestions erudites, però senzillament les plantejo per evitar de caure en falses interpretacions, per evitar de voler fer dir als textos de la Bíblia allò que no poden ni volen dir. En tot cas, els valors familiars eren diferents dels nostres. L’esposa i els fills, per exemple, estaven totalment supeditats a l’autoritat paterna, cosa que tampoc no vol dir que fossin menystinguts.

Un professor meu de Sagrada Escriptura em va dir un dia que la celebració de la festa de la Sagrada Família el neguitejava i el deixava perplex. Com sabeu, és una festa de creació recent, que no existia en el calendari romà, ni existeix en el calendari de les esglésies germanes de l’Orient. Deia, el meu professor: una família ben atípica, amb un pare que en realitat no és el pare de debò de Jesús, i un fill, Jesús, que és fill de la mare, Maria, però no del pare, Josep, sinó que és fill de Déu. I el meu professor es preguntava: pot ser aquesta família tan atípica model per a les nostres famílies? Jo no la contesto, la pregunta, simplement la deixo oberta, perquè hi pensem, perquè ens ajudi a reflexionar sobre l’evangeli amb intel·ligència. En tot cas, aquesta pregunta, la reprendré al final de la conferència, perquè us la quedeu i hi penseu.

Jo us parlaré, doncs, molt a la llum de la lectura dels textos bíblics. Primer parlaré dels punts desconcertants, i en un segon moment intentaré arribar a algunes conclusions, sobre la família, que ens puguin ajudar a nosaltres, tenint present que l’embolcall institucional, com sabem prou bé, canvia, i ha de canviar.

Punts desconcertants

I

Començo recordant l’escena prou coneguda de tots de la pèrdua de Jesús a Jerusalem durant tres dies (Lc 2, 42-52). El caire anecdòtic d’aquesta escena, quasi com d’escena de pastorets, pot fer que se’ns n’escapi el significat profund. Recordem-la una mica.

Els pares de Jesús l’han portat amb ells per primera vegada a Jerusalem per celebrar la Pasqua. Com tota família jueva piadosa, també la de Jesús compleix el precepte pasqual anual. Al moment de retornar, però, Jesús es fa fonedís i es queda al temple, sense que els pares se n’adonin. Després de tres dies de recerca angoixosa, el troben al temple entre els mestres de la Llei, «escoltant-los i fent-los preguntes». Al retret adolorit de la seva mare, Jesús respon: «per què em buscàveu? no sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu pare?».

Sant Lluc, amb aquesta escena, vol indicar-nos ja de bell començament, que la persona de Jesús i el seu missatge, el seu significat i la seva missió, no es poden restringir a l’àmbit familiar. El lloc de Jesús, per sant Lluc, és al Temple, al centre mateix i al cor de la fe jueva, el lloc de la Torà (la Llei) i del culte. Com sabem, Jesús ens invita, com ho va fer als homes i dones del seu temps, a repensar el significat de la Llei, de la relació de l’home creient amb Déu. Aquesta relació amb Déu supera, fa esclatar les fronteres de l’àmbit familiar. Jesús és totalment de Déu, pertany totalment a Déu, el seu Pare, en majúscula.

Maria, fins i tot davant les paraules paradoxals de Jesús, respon amb actitud creient. La seva resposta és la de la fe: «ho guardava tot en el seu cor». Guardar al cor significa, en la Bíblia, meditar sobre un esdeveniment que ara no entenem, però del qual confiem, creiem que Déu revelarà plenament el sentit.

I en la nostra vida, Déu ocupa també el primer lloc en la nostra escala de valors? Tenim prou clara la nostra identitat? Hi hem pensat que els cristians, dedicats (consagrats) a Déu pel baptisme, li pertanyem totalment?

II

Un altre punt desconcertant. L’escena del temple ens fa pensar en l’escena de les noces de Canà, que ens reporta l’evangelista sant Joan (Jn 2, 1-12). Recordem-la:

Els nuvis s’han quedat sense vi. Maria, la mare de Jesús, se n’adona i ho diu a Jesús: «no tenen vi». I Jesús respon: «Dona, i a tu i a mi què ens importa?». Sí, respon amb aquestes paraules, que les traduccions litúrgiques que llegim a l’església, han endolcit una mica. També es podria traduir: «què hi ha entre tu i jo, dona?».

Fixeu-vos, les paraules de Jesús marquen un distanciament molt clar entre ell i la seva mare, a la qual anomena no pel nom de mare, sinó pel de dona (un altre detall que ens amaguen les traduccions litúrgiques). Hi ha com una tensió, present en tot el Nou Testament, entre els familiars, en aquest cas la mare, i els deixebles de Jesús. Jesús talla aquests vincles familiars per posar de relleu, un cop més, que la veritable família de Crist, la veritable família de Déu la formen els qui escolten amb fe la seva Paraula.

L’escena acaba explicant-nos com Jesús, després del signe de l’aigua convertida en vi, manifestació de la seva glòria i causa de la fe dels deixebles, va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans, i els seus deixebles. La mare i els germans de Jesús (els familiars), doncs, fan camí juntament amb els deixebles: tots se situen en el mateix àmbit de la fe.

III

Maria, la mare de Jesús, no la trobarem més a l’evangeli de sant Joan. Només hi surt dues vegades, a Canà (al principi de l’evangeli) i al Calvari, als peus de la creu (al final de l’evangeli, Jn 19, 25-27). Molt interessant, com si l’itinerari en la fe de Maria acompanyés també el nostre itinerari de creients en Jesús. L’escena de Jesús i la seva mare als peus de la creu és molt més rica i profunda del que permet copsar-ne el sentimentalisme piadós amb què sovint l’embolcallem. Jesús li diu: «Dona (no mare), aquí tens el teu fill». Aquest nou fill de Maria és el deixeble per antonomàsia, aquell que l’evangeli de Joan anomena el deixeble que Jesús estimava, el deixeble estimat. I al deixeble, li diu: «aquí tens la teva mare».

Maria, doncs, al final del seu itinerari en la fe, és acollida pel deixeble estimat al si de la nova família de Jesús, que és la comunitat dels deixebles de Jesús, l’Església. Maria ens acompanya així en aquest procés d’esdevenir deixebles, i amb la seva actitud creient, plena de confiança en Jesús, ens ajuda a superar els vincles familiars, sempre que aquests ens impedeixen de córrer en seguiment de Jesús, a no fer-ne un absolut, a relativitzar-los en funció del Regne, que és la nova família de Déu on tots som acollits, sense fronteres ni separacions de cap mena.

Em sembla que aquestes reflexions ens interessen molt avui, quan veiem que els paràmetres tradicionals que configuraven la nostra societat i la mateixa institució familiar, canvien, es desborden, i que, cada cop més, la humanitat haurà de ser una sola i gran família unida en la diversitat i en la pluralitat. Els cristians, si entenem bé el significat d’aquests textos, hi podem aportar molt.

Recordem encara un altre punt desconcertant de l’evangeli pel que fa a la família.

IV

El crit d’aquella dona adreçat a Jesús (Lc 11, 27-28): «benaurades les entranyes que et van portar i els pits que vas mamar», paraules que la litúrgia romana ens fa cantar com a cant de comunió en les festes de la Mare de Déu. I la resposta de Jesús: «més aviat benaurats els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Un cop més Jesús marca les distàncies davant la pretensió restrictiva de reduir-lo als àmbits familiars. Potser aquesta tensió de l’evangeli respon a un fet real. Potser entre les primeres comunitats cristianes, els familiars consanguinis de Jesús reclamaven certs privilegis. El veritable vincle que uneix amb Jesús és l’escolta activa de la seva paraula. Ja sabem que Maria, la mare de Jesús, no va fer pas altra cosa en la seva vida. Ho hem vist abans. Segons l’evangeli de Joan, Maria és la qui fa l’itinerari de mare a deixebla de Jesús.

Voldria subratllar aquest text, perquè es tracta d’una benaurança. Quan parlem de les benaurances pensem sobretot en les de sant Mateu (i sant Lluc), «Feliços els pobres, els humils, els nets de cor, etc...». Però hi ha dues benaurances més, en l’evangeli de sant Lluc: una adreçada directament a Maria per Elisabet: «Sortosa, feliç tu que has cregut, es complirà el que el Senyor t’ha fet saber» (Lc 1, 45), i aquesta altra, que indirectament també Jesús adreça a la seva mare: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Parlem de la benaurança, de la felicitat de la fe, d’aquest posar-se, d’aquest abandonar-se, en la vida i en la mort, amb tota confiança, a les mans de Déu, el Pare, refiats de la seva Paraula, una Paraula que brolla del seu cor amorós.

Som cridats a formar una sola i gran família, la família de Déu, en Jesucrist, i això en l’audició, des de la fe, de la Paraula. Vet ací la nostra benaurança, la nostra felicitat, la que ens arriba amb l’Advent, amb la vinguda del Senyor.

La nova família dels deixebles del Regne

Després d’aquest senzill recorregut per l’evangeli, on hem destacat alguns aspectes sobre el concepte de la nova família del Regne, que proposa Jesús, voldria arribar a algunes conclusions que puguem aplicar en la nostra vida.

I

Penso que ara podem recuperar, amb més coneixement de causa, la família com a lloc, com a àmbit de la fe, però tenint en compte que no ha de ser un àmbit restrictiu, tancat, sinó obert, i obert fins i tot a la possibilitat que en la nostra vida de cristians, Déu ens demani de renunciar als vincles familiars.

En la seva homilia del dia 9 de juliol a València, el sant pare Benet XVI destacava el valor de la família com a lloc teològic, com a àmbit privilegiat de la transmissió de la fe.

Israel, al llarg de la Bíblia, expressa moltes vegades aquesta convicció profunda: la fe en Déu, el Senyor de la història, que acompanya el seu poble, l’ha rebuda per la transmissió oral dels manaments, de la Paraula, feta de pares a fills. També Jesús se situa en aquesta tradició de la fe, en aquesta comunicació de la Paraula, de la Torà. Ell ha rebut la fe en el Déu d’Israel, primer al si de la seva família, a Natzaret, i després al si de l’altra gran família que és la sinagoga, la comunitat dels creients.

Com ja vèiem en el relat de Jesús perdut i retrobat al Temple, Jesús viu aquesta tensió fecunda entre la família de sang i la seva pertinença radical al misteri de Déu, el seu Pare en majúscules. Una tensió que nosaltres tampoc no podem defugir: la fe en Jesús i en la seva Paraula, una fe que ens han transmès els nostres pares, ens demanarà, un dia, potser, que deixem enrere els vincles familiars per seguir Jesús més radicalment.

En tot cas, per a la majoria de vosaltres, que viviu en família, i sense oblidar aquesta tensió, serà important que repenseu, que reflexioneu sobre aquesta dada: la família com a lloc, com a àmbit de la transmissió de la fe. La fe, la nostra fe cristiana és quasi essencialment, per definició, transmesa, passada, lliurada de l’un a l’altre.

Penso que a nivell familiar cal viure la fe d’una forma senzilla i sòbria. Les expressions exteriors de la fe, si no estan ben arrelades en la vida interior, no serveixen de gran cosa, més aviat poden fer nosa i poden ser un impediment a la mateixa transmissió de la fe. No sempre el que en diem una família «piadosa» equival a una família que viu amb fermesa i autenticitat la seva fe. Parlo una mica des de la meva experiència personal. Els meus pares eren grans creients, però, a banda d’anar a missa els diumenges, no fèiem en família pràctiques de pietat: no resàvem el rosari, llevat de la nit de difunts, ni tan sols beneïem la taula. Però jo m’adonava, en fer-me gran, que les seves actituds, dels meus pares, davant la vida i davant els altres sempre s’orientaven a partir de l’Evangeli, naixien, brollaven de l’Evangeli fet vida.

En tot cas, si em diguéssiu quina pràctica caldria potenciar a nivell familiar, a banda de participar activament en la vida parroquial, jo diria que la lectura d’un fragment de l’Evangeli cada dia, en una estona breu, en clima de reflexió i de pregària, per deixar que la Paraula de Jesús ens vagi configurant més i més per dintre. La nostra fe es fonamenta en la transmissió de la Paraula de Déu i de Jesús, que trobem a l’Escriptura, i per això em sembla que no podem renunciar a la lectura atenta, i també en família, d’aquesta Paraula.

II

En la família, i això també ho destacava el papa Benet en la seva homilia, aprenem què és una comunitat. És un aprenentatge de l’amor relacional, que és fet de respecte a l’altre i de donació en el servei mutu. La família ha d’ajudar-nos a obrir-nos a aquesta altra gran família que és la comunitat de tots els deixebles de Jesús. No pot ser un àmbit tancat, resclosit, ha de portar-nos a obrir-nos als altres. Per això, com vèiem, Jesús era tan crític davant els exclusivismes dels qui reclamaven privilegis pel fet de ser els seus familiars consanguinis, sense excloure’n la seva mare.

En efecte, som fills dels nostres pares en la carn, però, semblantment a Jesús, la nostra identitat més profunda es troba en la paternitat de Déu sobre cadascun de nosaltres. I aquesta identitat, que hem rebut i après en família, arriba un moment que s’apodera de tots els àmbits del nostre ésser i ens porta a relativitzar també els vincles familiars en funció del Regne, i ens porta a obrir-nos a tots els altres, els qui no són com nosaltres, els qui no són dels nostres, els qui no són el meu pare, la meva mare, el meu germà, la meva germana, el meu fill, la meva filla... Recordeu aquella altra paraula de Jesús: «No us feu dir pares aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mt 23, 9). I aquella altra paraula: «Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna» (Mc 10, 29-30).

III

Penseu que la predicació de Jesús, històricament, va tenir lloc en uns moments en què hi havia una forta expectació de la fi de la història i del món, i de la proximitat del Regne de Déu. Per això els lligams de vinculació familiar són relativitzats per Jesús amb vista a aquesta altra gran família escatològica dels creients en l’àmbit del Regne. El Regne encara no ha vingut en tota la seva plenitud, i des que Jesús pronuncià aquestes paraules han passat ja dos mil anys. Tanmateix, com per a Jesús i els seus contemporanis, el nostre horitzó, la fita del nostre camí, és la realitat del Regne que Jesús ens va prometre i que ens va anunciar ja present com una llavor en la seva persona i en les seves paraules. Per això la nostra espiritualitat familiar, si és que es pot parlar així, hauria de ser una espiritualitat del Regne, una espiritualitat oberta a aquest àmbit més gran de la família dels deixebles de Jesús.

Tinc la convicció que si vivim arrelats en una espiritualitat d’aquesta mena, si procurem fer nostre l’itinerari de Santa Maria, que de mare de Jesús va aprendre a esdevenir-ne deixebla en la fe, i per això fou benaurada, no ens faran por els reptes que hem d’afrontar davant els canvis que experimenta la família com a institució humana. Si vivim ben arrelats en aquesta espiritualitat, sense renunciar als valors de l’amor a Déu i l’amor als altres, que són els màxims valors (recordeu, el primer manament de la Torà), aprendrem a respectar les persones que trien altres maneres de viure, i que conviuen amb nosaltres, i que les lleis també han d’emparar i acollir.

Penso que en aquest tema, complex i certament no fàcil de gestionar, hauríem de fer nostre el to positiu, esperançat, amb què el papa Benet va parlar sobre la família a València, procurant de viure aquesta espiritualitat familiar oberta als valors absoluts del Regne de Déu, sense condemnar ningú.

I acabo, reprenent la pregunta del començament: pot ser aquesta família tan atípica, la Sagrada Família, model per a les nostres famílies? Aquests dies de Nadal posaran davant nostre aquesta icona, l’escena de la Sagrada Família, una icona, com us he dit, recent, i que l’església d’Orient no coneix. Potser la mateixa paradoxa de la Sagrada Família, amb aquella frase de Jesús que devia ser com una espasa en l’ànima de Santa Maria: «no sabíeu que jo he d’estar a la casa del meu Pare?», ens pot ajudar a viure aquesta espiritualitat familiar oberta, transcendent, emmarcada sempre en la tensió escatològica del Regne de Déu que ja creix plantat enmig nostre i en el nostre cor, però que encara ha de venir en tota la seva plenitud.