Des del monestir

EXHIBICIONISME ESPIRITUAL

Del diccionari: Exhibicionisme: Afany d’exhibir-se. Fenomen psicològic caracteritzat pel desig exagerat de destacar les peculiaritats pròpies davant els altres. 

Per Nadal de 2014, en la llista que es va fer famosa del papa Francesc als cardenals sobre les malalties o temptacions de la cúria, i, al capdavall, de qualsevol cristià, n’hi mancava una, prou greu. L’exhibicionisme espiritual, és a dir, el fenomen psicològic caracteritzat pel desig exagerat de destacar les peculiaritats del propi castell interior —i a vegades del dels altres— exposant-lo a la plaça pública.

Solen patir-la persones amb una certa predisposició, almenys s’ho creuen, al lideratge espiritual, ja sigui com a confessors o com a directors espirituals. Persones estretament vinculades a l’àmbit religiós, familiaritzades amb la introspecció, deutores d’una espiritualitat que tendia fortament al narcisisme, a la recerca de la pròpia perfecció i salvació com un afer purament personal o individual.

A aquestes persones els costa molt el joc de la vida comunitària, en les coses més pràctiques del dia a dia. Aquest és, de fet, un dels símptomes més evidents de la malaltia. L’autocomplaença en els secrets de la pròpia ànima i, sempre que es pot, en els de l’ànima dels altres, els esborra la perspectiva d’aquests altres, d’aquest mirar junts, no tant cap endins, sinó cap enfora, cap endavant, vers l’horitzó.

Una vegada un autèntic pare espiritual del meu monestir em va dir: «No miris enrere, mira sempre endavant, perquè el Regne de Déu ve des del futur, no des del passat». En efecte, la malaltia espiritual de què tractem pot contribuir a crear espiritualitats desarrelades, i, consegüentment, poc realistes. Tendeix a la pura fantasia, no a la utopia del Regne, motor de la història humana.

Als monjos i a les monges, la Regla de sant Benet, molt poc amiga d’especulacions espiritualistes, ens és un poderós antídot contra aquesta malaltia. El sentit comú i el realisme, que amaren tot el codi benedictí, ajuden a viure una espiritualitat encarnada, de camí, oberta al futur i atenta als altres. Hi ha una frase lapidària que ho confirma: «Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (Regla de sant Benet 72,11-12). Amb aquestes paraules: «tots junts, pariter», acaba la santa Regla.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1938, 13 novembre 2016