SANT LLUC, EVANGELISTA
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9
Festegem avui sant Lluc, «el metge estimat», «l’únic que s’ha quedat amb mi» (Col 4,14 i 2 Tm 4,11), el company de Pau, al qual s’atribueix el tercer dels anomenats evangelis sinòptics. Sinòptic vol dir quelcom que es pot mirar o llegir conjuntament. Si posem en tres columnes els tres evangelis, Marc, Mateu i Lluc, en podrem fer una lectura conjunta i comparativa, sinòptica. Els estudiosos del Nou Testament creuen que Mateu i Lluc van escriure els seus evangelis tenint al costat d’una banda l’evangeli de Marc, i de l’altra un recull, avui desaparegut, de paraules i dites de Jesús. I, a més, cadascú va completar el seu relat amb material de collita pròpia o amb tradicions pertanyents a les respectives comunitats. Potser, furgant en aquest material, podrem trobar quelcom específicament propi del relat de Lluc, quelcom que sigui per a nosaltres evangeli, missatge joiós.
Ens fixarem en una paraula, estimada pel nostre evangelista, i que darrerament està molt de moda, tant, que potser l’hem gastada una mica. Un mot que en llatí es va traduir per misericordia, que, ben mirat, significa poca cosa per a l’home i la dona contemporanis —té, si més no, un to pejoratiu—, fins al punt que les nostres traduccions catalanes dels leccionaris de la missa la van ometre deliberadament. En realitat Lluc fa servir el verb corresponent a aquesta paraula, el verb compadir-se, o entendrir-se, que remet a un terme grec difícil de traduir: splagnizomai, i que significa literalment la compassió (el moviment) de les entranyes. A l’evangeli surten tres personatges als quals Lluc aplica aquest verb: Jesús davant el fill mort de la vídua de Naïm (Lc 7,13), el samarità davant l’home malferit i espoliat pels lladres (Lc 10,33) i finalment el pare de la paràbola davant el fill que torna (Lc 15,20). L’escriptor sagrat aplica a tres personatges masculins un verb d’àmbit semàntic femení, que designa les entranyes maternes, allò que sent una dona pel seu fill just en la part del seu cos que el va portar durant nou mesos. Però encara és més transgressor. Aquestes entranyes femenines, maternes, són les del mateix Déu: «per les entranyes (viscera, en llatí) de la compassió del nostre Déu ens ha visitat un sol que ve del cel», cantem en el Benedictus (Lc 1,78). El bon pare, el samarità i Jesús mateix són icona vivent de la tendresa de Déu, una tendresa concreta, que ateny la humanitat perduda en el fill malgastador, espoliada en el caminant que baixava de Jerusalem a Jericó, morta en el fill de la vídua; i el nucli de la bona notícia és, segons Lluc, aquest moviment del cor de Déu, aquest atènyer amb la seva tendresa l’home i la dona concrets.
És aquí que es troben els nostres camins amb els de Déu, com cantàvem en el salm: «Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor» (Sl 144,17). I per això, perquè des de la nostra petitesa, des de la nostra misèria, com Maria, ens deixem atènyer per la pietat i per l’amor del Déu altíssim, plens d’exultació, magnifiquem el seu nom de generació en generació. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada