Des del monestir

UNA BENEDICCIÓ EN EL COR DE LA TERRA

Escoltava fa uns dies una entrevista al missioner claretià Marcel·lí Fonts. Deia, entre altres coses, que l’església del Japó no té mentalitat de poder, perquè no ha tingut mai poder, i això la diferencia molt de les esglésies d’Europa que, tot i haver perdut el poder, conserven encara la mentalitat de poder.

És ben cert. Sobretot a casa nostra, on el nacionalcatolicisme és tan recent, i, en bona mesura, cueja en l’enyorança de molts, i de molts —sorprèn!— que no el van conèixer ni viure en primera persona.

En les meves estades al monestir de monges cistercenques de Boulaur (Gers, França) he tingut ocasió de parlar a l’hostatgeria amb capellans francesos. Tots els que he conegut tenien un estil impecable de celebrar —oir missa era, senzillament, una pura delícia—, i en la manera de pensar se’ls veia molt lliures de prejudicis, donaven molt poca importància a la rellevància social que l’església pugui tenir o no en el seu país, i molta a la missió pròpia de l’església: la celebració del misteri de Déu en la litúrgia, i la pastoral i l’evangelització com a encarnació d’aquest misteri. Suposo que des del 1789 l’església de França ha tingut molt de temps per anar-se desprenent del poder i de la mentalitat de poder: si més no ha fet un treball seriós de purificació.

Ben diferent d’aquí, on l’església continua dedicant molts esforços a conservar les poques o moltes parcel·les de poder que li queden tot resistint-se a perdre rellevància social.

M’hi ha fet pensar recentment la renovada polèmica ran de les festes de la Mercè amb l’exclusió, un cop més, dels actes religiosos del programa oficial de l’Ajuntament de Barcelona. Jo, personalment, també ho trobo sectari i poc coherent —la festa és de tots—, però, deixat això de banda, trobo també que l’alcaldessa Colau fa un gran favor a l’església, i d’això no ens n’adonem, o no ens en volem adonar, perquè encara tenim mentalitat de poder.

Quan l’església no és rellevant és quan pot donar el testimoni més lliure, més valuós i més fecund de l’evangeli, que és llevat amagat en la pasta, llavor colgada a la terra, tresor enterrat en un camp.

«I aquell dia —deia el profeta Isaïes—, al costat d'Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19,24).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1933, 9 octubre 2016