Homilia, El país de la bondat

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ

Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b); 2C 5,17-21; Mt 7,7-11

Encara avui, en un temps i en un país tan secularitzat com el nostre —diuen—, si busquem al diccionari la paraula témpores llegirem la definició següent: «Temps de dejuni, prescrit per l’Església catòlica, al començament de cadascuna de les quatre estacions de l’any» (DIEC2). La reforma litúrgica fruit del Vaticà II va suprimir totalment la celebració de les témpores —n’hi havia quatre, a la tardor (3a setmana de setembre), a l’hivern (3a setmana d’Advent), a la primavera (1a setmana de Quaresma), i a l’estiu (1a setmana després de Pentecosta), i se celebraven durant tres dies (el dimecres, el divendres i el dissabte). Les témpores ajudaven a connectar el cicle de l’Any Litúrgic amb el cicle natural, còsmic, de les estacions, amb la mort i el ressorgir de la natura, a viure el pas del temps com el lloc de la revelació de la bondat de Déu, Senyor de la Creació.

L’evangeli que hem escoltat posa l’accent en el nucli de la celebració d’avui, en la bondat de Déu, aquest Déu que sap donar coses bones, perquè és bo. Una paraula, bo, bondat, que ens remet directament a la primera pàgina de la Bíblia on contemplem tot el que Déu ha creat «bo de debò». Potser hi pensem poc en la bondat de Déu i en la bondat de la Creació, de tan centrats que vivim en les nostres misèries i soledats, en els nostres neguits mesquins, a l’ombra maligna de tants egoismes. I, malgrat tot, la primera lectura ha ressonat a les nostres orelles com un cant a la bondat de Déu i a la bondat de la Creació: aquest país que ens dóna el Senyor «fèrtil, un país de rierols, de fonts i d’aigües profundes, que afloren a les valls i a les muntanyes, un país de blat i d’ordi, de vinyes, figueres i magraners, d’oli i de mel, un país on el pa és abundant, on no manca res...» (Dt 8,7-9) és el país de la bondat de Déu on ens és donat de situar correctament i amb agraïment totes les coses, «perquè Déu ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist» (2 C 5,18). És al desert, però, on aprenem a confegir el cant, el nostre cant a la bondat de Déu, el desert, gresol de la veritat de totes les coses, i sobretot dels nostres desigs i de les nostres opcions. Per això, amb el dejuni ens preparem per a l’acció de gràcies i acollim de mica en mica aquella llibertat de fills amb la qual, despullats de tot, ens presentarem davant el Senyor per oferir el sacrifici perfecte de la nostra acció de gràcies.

Donem glòria al bon Déu, el pare d’Israel i el nostre pare, que ens fa créixer i ens conforta, i confirma amb la seva presència en el pa i el vi damunt l’altar la sobirania de la seva bondat i de la seva tendresa, i demanem-li confiats que ens socorri en les nostres necessitats, en nom de Crist, el seu Fill, amb el gemec de l’Esperit Sant que clama dins nostre: amén.