FOUNTAINS ABBEY
Les seves ruïnes es drecen majestuoses sobre una catifa teixida amb la incomparable gespa anglesa, retallades contra el cel. Hi és tot, l’església amb el seu atri delicat, la nau dels conversos, el claustre, la cuina i el refetor, la sala capitular... No costaria gaire refer-ne els murs i cobrir les desolades naus amb voltes de creueria. Fa poc hi he passejat, gràcies a l’street view del Google. Tot i ser cistercenc, m’impressiona comprovar, sobre el plànol, la fidelitat amb què els meus venerables i venerats antecessors construïen i distribuïen les estances monàstiques segons l’anomenat pla tipus cistercenc.
Passejant, i somniant també una mica, per entre aquestes ruïnes virtuals, no m’he pogut estar de pensar que les nostres comunitats, els nostres monestirs, i en general això que en diuen vida religiosa, i menys encertadament vida consagrada, es troba en un estat similar al d’aquestes ruïnes. Els fonaments i l’arrencada dels murs encara són prou sòlids, però ja no hi ha cobertes, i els espais són buits, poblats només per les velles ombres del passat.
En faig l’experiència, en la meva pròpia comunitat, en mi mateix, i també una mica, pel que deixa traspuar, en la vida religiosa en general: una certa falta d’identitat, una certa desorientació, potser el cansament d’unes institucions que ja no responen als reptes actuals perquè van ser creades per a respondre a uns altres reptes i a uns altres temps. El que més em preocupa és la distància de moltes de les nostres paraules i actituds respecte de les intuïcions fonamentals de Jesús a l’evangeli.
Tanmateix, viure a la intempèrie, sense cobertes, em sembla que ens va bé, ens ajuda; si més no, l’aire fred que regolfa pels finestrals desmantellats ens deixondeix i ens revifa. I a la nit podem contemplar les estrelles, i durant el dia el cel blau apedaçat de núvols, sense obstacles, fins a l'embriaguesa dels ulls. El despullament absolut de les parets i el silenci dels espais poden conduir-nos de nou a l’essencial.
Amb motiu d’això que en diuen l’Any de la Vida Consagrada veig que tendim una mica a mirar-nos el melic. Em sembla que la nostra mirada hauria de ser més humil i, per això, també, més realista.
Publicat a Catalunya Cristiana, 1865, 21 juny 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada