LA VINYA DE L’AMIC I DE L’AMAT

Una lectura d’Isaïes 5,1-7

Introducció

a) Nabí

En la nostra darrera lectura de la Bíblia, quan vaig comentar la troballa del llibre de la Llei per part del rei Josies en unes obres de restauració fetes al temple (He trobat el llibre de la Llei, Revista Poblet 49[2014]15-24), abordàvem la figura del profeta com a instància necessària d’actualització i d’interpretació de la paraula continguda en la Llei, en la Torà. Una paraula com adormida en el llibre que espera que algú la desvetlli amb el diàleg que suscita la lectura. La paraula és tan desconcertant, que ha de ser interpretada, actualitzada en el moment concret, en la vida, en la història, en la circumstància d’avui. És sempre una paraula actual, mai una paraula del passat.

Voldria entrar en la lectura d’un text d’un profeta, i serà de la mà del primer dels grans profetes d’Israel, potser el profeta per excel·lència, i molt estimat a més per la tradició cristiana, en tant que els seus oracles apunten, dreturers, a la figura realitzada del Messies d’Israel en Jesucrist. Es tracta d’Isaïes.

Què vol dir «profeta»? És un terme grec (prophetes) que fa referència al verb parlar. A l’original hi ha un terme hebreu peculiar, «nabí», i que per a nosaltres pot resultar familiar ja que és el títol d’un poema important de Josep Carner sobre el profeta Jonàs. Nabí es pot traduir per portaveu. El profeta, doncs, és algú que parla per un altre, en nom d’un altre. Que deixa la seva boca a un altre, que fa de boca d’un altre. És significatiu aquest verset del llibre de l’Èxode: «Ell (Aaron) parlarà al poble en lloc teu (Moisès); ell et farà de boca i tu li faràs de déu» (Ex 4,16).

A la Bíblia el profeta és la boca de Déu. Per això el profeta no pot dir altra cosa que allò que Déu li encomana de dir. El profeta és l’home de la paraula, l’home que es troba encadenat, forçat per la paraula viva de Déu: «m’has forçat, m’has violat, i m’he deixat seduir» exclamarà Jeremies (20,7). Hi ha una expressió, en els llibres profètics, que ajuda a entendre aquesta dimensió; molts dels oracles dels profetes comencen així: «I la paraula del Senyor fou —s’esdevingué— en el profeta...» (vegeu, per exemple, Osees 1,1). Una paraula que advé al profeta, que surt a trobar-lo en el seu moment concret, en la seva història personal i col·lectiva i que el compromet per sempre més en una missió de servei a aquesta paraula, arrencant-lo de les seves seguretats: «Amós va respondre [al Senyor]: “Jo no era pas profeta ni formava part de cap comunitat de profetes. Era ramader i em dedicava a recollir figues de sicòmor, però el Senyor em va prendre de darrere els ramats i em va dir: ‘Vés a profetitzar al meu poble d’Israel’.”» (Amós 7,14-15).

Aquesta paraula articula l’aliança, el diàleg de Déu amb el seu poble, i ha de ser sempre actualitzada, interpretada, recordada. El terme «dabar», paraula, en hebreu, designa una paraula que fa el que diu, una paraula-esdeveniment. El profeta fa de mitjancer entre Déu i la realitat, és per la mediació del profeta, però només per iniciativa de Déu, que la paraula advé en la realitat i es fa història, diàleg de Déu amb els homes.

El profeta també se’l vincula amb la visió. La visió és una altra forma de paraula. La visió no deixa de ser una paraula escenificada, teatralitzada, dramatitzada. Paraula i visió no es poden deslligar en el món del profeta: s’enriqueixen i s’interpreten mútuament, interactuen de manera constant. El llibre d’Isaïes comença amb aquesta expressió: «Visió d’Isaïes, fill d’Amós, que va veure sobre Judà i Jerusalem, en temps...» (Is 1,1). La visió haurà de ser interpretada per la paraula i desvelar així el seu sentit, el seu missatge.

Els contemporanis de Jesús el van entendre a ell i la seva missió en la línia del profetisme d’Israel. Jesús era per a ells algú que venia de part de Déu, ple d’autoritat, en qui la paraula de Déu ressonava actual, nova, plena de vida i de felicitat. Tanmateix, Jesús no pot ser reduït a un mer profeta, en tant que ell és la mateixa Paraula de Déu encarnada, concretada, feta història, feta carn, sense cap altra mediació. Ell és la paraula, i no la boca per on arriba la paraula.

Els profetes ens vénen a trobar al bell mig de la Bíblia hebrea, fent com de frontissa, de pont, entre la primera secció (la Torà o Pentateuc) i la tercera, els Escrits. Els Escrits fan referència a l’àmbit del culte (els Salms), i a l’àmbit de la realitat quotidiana i profana en general (Proverbis, Càntic, Ester...) com a lloc d’encontre i de diàleg amb Déu, un Déu implícit que cal cercar. Els Profetes incideixen més plenament en el marc solemne de la història del poble, del seu itinerari col·lectiu, de la seva manera concreta —política— d’encarnar el projecte de Déu. Això vol dir, que la profecia és una instància decisiva a l’hora d’articular correctament l’Aliança, el diàleg volgut per Déu, tant en la història col·lectiva, en el projecte polític, com en la configuració de la realitat quotidiana, en el dia a dia al campament o a la ciutat. Ens anirà bé saber que Moisès, el portaveu de la Torà, és anomenat per la tradició també profeta: «no hi hagué mai més a Israel cap profeta com Moisès, que conegués el Senyor i el tractés cara a cara» (Dt 34,10). La Torà, doncs, el projecte amorós de Déu, se’ns comunica per la boca del profeta, que és també el portador de la identitat d’Israel: «Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra» respondrà el profeta Jonàs en ser preguntat per la seva identitat, pel seu origen, pel seu poble (Jonàs 1,9).

b) Isaïes

És un profeta del regne del Sud, de Judà, i més concretament de Jerusalem, amb entrada franca a la cort reial i al temple. La seva vocació s’esdevé justament en el context de la litúrgia del temple, entre núvols d’encens i aclamacions de serafins. Vegeu-ho al capítol 6, un text impressionant i bell, que val la pena llegir o rellegir. És en l’àmbit de la litúrgia, del culte, que la paraula se li torna esdeveniment i l’empeny a la missió de denunciar la infidelitat del poble d’Israel a aquesta paraula, en un context històric molt concret, que podem delimitar: 740-698 aC, durant els regnats d’Ozies, Jotam, Acaz i Ezequies, reis de Judà, època de fortes convulsions polítiques, de joc d’aliances entre nacions, de crisi, en definitiva.

Isaïes, en efecte, va passar la vida al centre mateix de la vida d’Israel, al centre polític, religiós i cultural de Jerusalem, i no en un poblet rural, com el seu contemporani Miquees, o com Amós. El nom d’Isaïes significa «Déu (el Senyor, Jahvè) salva», un nom que conté la mateixa arrel del nom de Josuè (el primer dels profetes anteriors), del nom d’Osees (el primer dels dotze profetes menors), o del nom del mateix Jesús de Natzaret, que culmina, superant-la, tota missió profètica a Israel. El nom ens aporta una pista valuosa i significativa: designa el profeta com a testimoni de la salvació de Déu, com a paràbola d’aquesta salvació que passa sempre per un judici de la història —ho veurem particularment en el nostre text—. Una història de la qual Isaïes té, per la seva posició, una visió privilegiada.

L’obra d’Isaïes, tanmateix, en llibre actual que designem per aquest nom (66 capítols), ultrapassa la biografia del seu autor, del personatge històric Isaïes, i va molt més enllà en la història, fins a l’època de l’exili i, encara més enllà, del retorn del poble a la seva terra. Es tracta d’una escola que ha rebut l’heretatge espiritual i literari del profeta, i que en va rellegint els escrits i el missatge ampliant-los i actualitzant-los en noves circumstàncies històriques, sempre en àmbits molt relacionats amb el culte, destacant amb força la primacia de Déu com a punt de referència absolut de la vida de la comunitat creient. Així, literàriament, parlem d’Isaïes (o primer Isaïes), que és estrictament l’obra d’Isaïes (capítols 1-39), que abasta el període històric que hem indicat abans, d’un segon Isaïes (capítols 40-55), que fa referència a l’època de l’exili, i d’un tercer Isaïes (capítols 56-66), que aborda els problemes suscitats pel retorn dels israelites a la seva terra. És un exemple eloqüent d’aquest treball redaccional, de lectura i relectura, que hi ha darrere de tota la Bíblia, quasi sempre fruit de la reflexió no tant d’un individu aïllat com d’una comunitat de fe, d’una escola que llegeix, medita i viu la Paraula de Déu.

Personalment, m’imagino aquestes escoles de lectura situades dins el recinte del temple, en l’època del postexili, quan Israel es va configurant a si mateix com el poble de la Torà i de la Lloança, centrat en la meditació del text, una meditació escolar, rabínica, però també litúrgica, sacerdotal, proclamada en el culte. Així es va formant el llibre de la Bíblia, i aquestes escoles profètiques hi tenen un gran paper, amb la missió de relligar, interpretar, actualitzar, donar nova vida a les velles tradicions. Una escola, en el cas d’Isaïes, o de Jeremies, o d’Ezequiel... que ha rebut l’empremta indeleble del profeta concret, històric que hi ha l’origen, i que en perpetua la missió i la paraula. Una paraula que ha calgut anar desplegant al llarg de la història, en el temps de la desfeta, en el temps de l’exili, i ara, en el temps del retorn.

1. Lectio: Isaïes 5,1-7

1 Deixeu-me cantar una cançó en nom del meu amic.

És la cançó del meu amic i de la seva vinya:

El meu estimat tenia una vinya en un turó molt fèrtil.

Va remoure la terra, tragué les pedres i va plantar-hi ceps triats.

Al bell mig hi construí una torre de guàrdia i va excavar-hi un cup.

N’esperava bon raïm, però ha sortit agre.

Doncs bé, gent de Judà i Jerusalem,

feu de jutges entre jo i la meva vinya.

Què més podia fer que no li hagi fet?

N’esperava bon raïm; per què surt agre?

Ara, doncs, us faig saber què faré amb la meva vinya:

n’ensorraré la paret perquè la puguin esbrotar;

li derrocaré la tanca i que la gent la trepitgi.

La convertiré en terra erma:

no l’esporgaran ni la cavaran,

hi creixeran espines i esbarzers.

Manaré als núvols que no li donin mai més pluja.

La vinya del Senyor de l’univers sou vosaltres, poble d’Israel.

Vosaltres, gent de Judà, éreu la seva plantació predilecta.

El Senyor n’esperava justícia, i pertot veu injustícies;

volia misericòrdia, i tot són misèries.

Es tracta d’una paràbola. D’un cant poètic, d’una cançó (shir). La paràbola, en la línia sapiencial més pura d’Israel, és un filó literari que, com bé sabem, Jesús explotarà sovint al servei de la seva predicació del Regne. Els profetes solen proclamar directament la paraula del Senyor en forma d’oracles molt clars, ja sigui de to admonitori o condemnatori, consolador o esperançador... segons els contextos. Quan utilitzen el gènere de la paràbola, menys comú, és que volen expressar un missatge important, un missatge que requereix una interpretació. El profeta Natan va recriminar el crim del rei David —quan va fer matar el seu soldat Uries per poder fruir lliurement de la seva esposa Betsabé, la futura mare de Salomó— amb una paràbola, la del pobre que posseïa una sola ovella, i la del ric que la va fer matar per obsequiar el seu amic, quan ell podia triar-ne entre els seus nombrosos ramats (2 Samuel 12,1-7). David es va identificar amb el ric sense entranyes —ell havia robat la dona d’un pobre soldat fidel—, i va iniciar un procés seriós de conversió. Isaïes vol arribar a l’arrel mateixa de la infidelitat del poble d’Israel que ha oblidat les paraules de la Torà, les pautes de l’aliança, del projecte de Déu, un projecte que la paràbola insinua com una història, un diàleg amorós entre l’Amic (Déu) i l’Amat (el poble).

La paràbola descriu la iniciativa de Déu, que és qui planta la vinya i en té cura. I amb la iniciativa, descriu també el projecte, allò que Déu n’espera: raïms, que són el símbol de la joia, els fruits de l’amor. Estem en un llenguatge molt, molt proper al del Càntic dels Càntics, on també es canta una història d’amor entre amic i amat enmig de vinyes i jardins. La vinya no ha complert les expectatives del vinyater, i aquest decideix abandonar-la a la seva sort. A partir d’ara ja no en tindrà més cura. La deixarà indefensa a mercè de totes les malvestats. Al capdavall, el judici de Déu sobre la història decidirà la sort (l’èxit o el fracàs) de la plantació del Senyor. La paràbola es resol ella mateixa aportant la solució de l’enigma: «la vinya del Senyor de l’univers sou vosaltres, poble d’Israel». Ara sabem que l’Amic (o l’Amat) és el Senyor, i que l’Amat (o l’Amic) és el poble d’Israel. «Aquest home —deia Natan a David— ets tu» (2 Samuel 12,7). Potser més que d’una paràbola hauríem de parlar d’una al·legoria. La paràbola suggereix, l’al·legoria identifica: «la vinya del Senyor de l’Univers és el poble d’Israel», «aquest home ets tu».

El llenguatge del text ens resulta molt familiar, molt quotidià. Però, a més, per al món de la Bíblia, la imatge de la vinya té un gran poder simbòlic, en tant que designa el poble com a plantació estimada del Senyor, de la qual ell té cura, cridada a donar els fruits de la Torà, que són els fruits de la justícia i de la veritat segons Déu. Així, a Gn 9,20, se’ns diu que Noè, que va ser el primer a conrear la terra, va plantar una vinya. A 1 Reis 21,1, la vinya de Nabot, objecte de la cobejança del rei Acab, designa l’heretat de Nabot, la seva part en la terra promesa com a membre del poble de l’Aliança, allò que l’identifica com a destinatari de la promesa divina. I al Càntic dels càntics, l’estimada (Israel) és comparada a una vinya de la qual l’estimat (el Senyor) deleja assaborir el fruit, els raïms (o pits) (Ct 1,6).

Parem esment, doncs, en aquest text. És com una font que fa aparèixer a la superfície del text un filó molt fecund i amagat, un corrent d’aigua viva que recorre tota l’Escriptura, i que retrobarem en llavis del mateix Jesús (Joan 15).

2. Meditatio

La paràbola o al·legoria, la cançó (com la designa la Bíblia, amb el terme shir), evoca poderosament la ciutat de Jerusalem, amb les seves muralles i el temple (la torre i el cup) al bell mig, dalt d’un turó elevat, des d’on pot veure i ser vista. En efecte, la ciutat i el temple, idealitzats moltes vegades pels profetes (cf. Ezequies 40-47), o el mateix Isaïes (c. 54), fins arribar a la visió de l’Apocalipsi (21-22), resumeixen allò que és per a Déu el poble d’Israel: un espai ben delimitat, enmig de la realitat profana i de la història, on es realitza el veritable culte al Senyor i es viu segons la seva Llei, cridat a escampar arreu els seus fruits com a llavor de vida i de benedicció. Aquest espai, situat dins la realitat, i en la història, és un signe del Regne, de l’Espai en majúscules, o potser millor del no espai, de la utopia del Regne, com a realitat alhora present i absent.

Déu planta la vinya, concreta el seu projecte —que ha de ser viscut en la ciutat, és a dir, comunitàriament—, i el confia mitjançant la Torà al seu destinatari, amb el qual vol entaular un diàleg, i es queda esperant: «n’esperava bon raïm». Aquesta espera de Déu fa possible la llibertat de l’home, fa possible el diàleg d’amor entre l’amic i l’amat, un diàleg que es pot o no donar, depenent de la llibertat de l’home. Hi ha una altra paràbola, a l’evangeli de Lluc, que parla també de l’espera d’un pare, que surt cada dia a la porta a esperar el retorn del fill (Lluc 15,11-32). L’espera de Déu podria ser definida com una categoria teològica i antropològica alhora, en la qual entenem el misteri de la Creació, i en ella, de la història i el camí humans. És en aquesta espera que es decideix la resposta de l’home al projecte de Déu, que aquell ha d’assumir lliurement i responsablement: «n’esperava bon raïm, però ha sortit agre». Somniava per a vosaltres un projecte fonamentat en la justícia i la misericòrdia com a concreció de la meva Llei, però vosaltres heu triat de viure en la injustícia i en la misèria, això és, en la negació radical del meu projecte.

El profeta, que anirà seguint aquest diàleg entre el projecte de Déu i la llibertat de l’home a través dels esdeveniments polítics que afecten la història contemporània dels regnes d’Israel i de Judà en els anys que li toca viure, interpreta el fracàs final d’aquesta història (l’exili del poble i la pèrdua de la seva autonomia política) com la resposta de Déu a aquest fracàs. És un càstig, en aparença, però que apunta a la correcció, a la conversió, a la restauració del poble, al redreçament dels seus camins. La paràbola ho planteja com una possibilitat per al futur: «Ara, doncs, us faig saber què faré amb la meva vinya: n’ensorraré la paret perquè la puguin esbrotar; li derrocaré la tanca i que la gent la trepitgi. La convertiré en terra erma: no l’esporgaran ni la cavaran, hi creixeran espines i esbarzers. Manaré als núvols que no li donin mai més pluja». L’espera de Déu determina sempre el present en funció d’un futur, i en aquest futur, que és el lloc del judici de Déu, hi ha contingut com a possibilitat, és més, com a do, el Regne, la utopia del Regne. Entre Déu que inicia el diàleg amb la Creació i amb la història humanes, i aquesta utopia, hi ha el camí de la llibertat de l’home.

La imatge agrícola suggereix que, al capdavall, tot depèn de Déu, si bé aquesta dependència radical a la seva providència, que fa madurar el seu projecte, no nega mai la llibertat humana, la possibilitat de donar raïms agres, o dolços, és clar. Però és Déu qui rega, qui fa créixer, qui esporga i que recull el fruit: «Només compta Déu, que fa créixer», dirà Pau (1 Corintis 3,7).

Contemplatio

2 Aquell dia, entoneu la cançó de la vinya deliciosa:

3 «Sóc jo, el Senyor, qui la guarda i qui la rega sovint.

La vetllo de nit i de dia perquè no se n’apoderin.

4 Ja no estic indignat contra ella:

si hi veiés espines i esbarzers,

els faria la guerra fins a calar-los foc.

5 Però qui vulgui la meva protecció,

que faci la pau amb mi. Cert, haurà de fer amb mi la pau!»

6 Temps a venir, el poble de Jacob arrelarà,

Israel florirà, traurà brotada, i el món s’omplirà dels seus fruits.

(Isaïes 27,2-6)

La cançó de la vinya de l’Amic i de l’Amat no concloïa a Isaïes 5,7. Té un final inesperat. En realitat, la cançó és tota la història del poble, la història d’aquesta llibertat que camina agombolada per l’espera del Senyor. I aquesta espera és la possibilitat de «fer la pau» amb Déu, de reprendre el diàleg amb ell, de recuperar les notes de l’amistat que fan la bella melodia de l’amor.

La paràbola de la vinya de l’Amic i de l’Amat ens ofereix una clau de lectura no únicament de la història del poble d’Israel, ans de la nostra pròpia història, en l’àmbit més personal que no podem deslligar del col·lectiu: de la família, de la comunitat, de l’església, del poble...

Com a cristians som cridats a viure el projecte de Déu de construir una ciutat, una comunitat que sigui testimoni de la primacia que Déu ha de tenir en la nostra vida i en la nostra història —és la torre plantada al bell mig de la vinya, símbol del culte profètic que s’eleva a les altures—, amb el seu contrapunt, que és el cup, símbol de la intimitat, del lloc on Déu se’ns dóna com a most dolcíssim, és a dir, com a experiència d’amor i d’amistat. Aquesta experiència, la del Déu experimentat en el silenci del propi cor i en la tasca comuna de construir la ciutat, ha de superar les muralles de la ciutat i vessar-se pel món en forma de fruit, de benedicció, de possibilitat de nova vida. Sí que caldrà enderrocar les muralles de la ciutat, quan haguem fet l’experiència de la intimitat amb Déu, per tal de poder acollir la humanitat sencera i cridar-la a compartir amb nosaltres el projecte de la ciutat.

Jesús, en la seva predicació, recull la mateixa imatge, i fa un pas important. S’identifica ell mateix amb la vinya, amb el cep —amb el projecte de la ciutat de Déu—, però no ell tot sol, sinó amb les sarments, que som tots nosaltres.

«Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. 2 Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. 3 Vosaltres ja sou nets gràcies a la paraula que us he comunicat. 4 Estigueu en mi, com jo estic en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. 5 Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. 6 Si algú no està en mi, és llençat fora i s’asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. 7 Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. 8 La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus» (Joan 15,1-8).

Els Pares de l’Església han imaginat Jesús com el cep, com el raïm premsat a la premsa de la creu per tal de vessar arreu el bon vi, el vi nou, el vi millor de les seves noces amb la humanitat, del seu cant d’Amic a l’Amat: «Qui és aquest que ve d’Edom, que arriba de Bosrà amb el vestit vermell? —canta Isaïes més endavant—. Duu una roba esplèndida i avança segur de la seva força. “Jo sóc el qui proclama la justícia, el qui lluita per salvar.” Per què, doncs, és vermella la teva roba i duus el vestit com qui ha trepitjat raïm? “He trepitjat tot sol el raïm del cup, cap poble no m’ha ajudat. Els he trepitjat encès de furor, els he premsat ple d’indignació; em saltaven els esquitxos a la roba i en porto tacat tot el vestit. Duia al cor el dia de fer justícia, havia arribat l’any de la redempció. Mirava, i ningú no m’ajudava, he vist sorprès que ningú no em sostenia. Però el meu braç m’ha donat la victòria, m’ha sostingut la meva indignació”» (Isaïes 63,1-5).

A la creu, Jesús —que havia canviat l’aigua de Canà en bon vi— canvia la justícia de Déu en misericòrdia, la seva indignació en tendresa que s’escampa com una rosada de perdó.

Paradoxalment aquesta vinya —la creu— arrela i floreix fora de les muralles de la ciutat de Jerusalem. Jesús és crucificat fora, prop de les portes de la ciutat, com a signe fefaent, posat davant de tothom, d’aquesta obertura radical del projecte de Déu: «Jesús, per santificar el poble amb la seva sang, va patir fora de la porta de la ciutat» (Hebreus 13,12). La mort de Jesús esberla totes les muralles, alhora que esquinça el vel que separava el sagrat del profà.

Però tot seguit hi ha un camí de retorn a la ciutat. Els apòstols, un cop el Senyor s’ha enlairat davant d’ells després de la resurrecció, han de tornar-hi per tal de reprendre i encarnar el projecte de la vinya, la tasca de la ciutat, la cançó de l’amic i de l’amat (cf. Lc 24,52 i Ac 1,12). Ara amb una novetat immensa i insòlita: la nova saba que corre pel tronc i les sarments del cep, de la vinya, i que es vessa abundant per omplir els cups de la ciutat, és la mateixa sang de Déu!

Oratio

Us proposo de fer pregària d’aquesta bella lectura a partir d’un salm, que rellegeix i contempla la preciosa paràbola d’Isaïes, i ajuda a encarnar-la i a viure-la d’una manera més personal. És un fragment del salm 80:

Salm 80,8-20

Déu de l’univers, renova’ns,

fes-nos veure la llum de la teva mirada i serem salvats.

9 Una vinya vas portar d’Egipte;

per plantar-la, tragueres els nadius.

10 Li havies deixat el terreny net,

va arrelar-hi, va omplir tot el país.

11 La seva ombra cobria les muntanyes,

el seu brancatge, els cedres més alts;

12 els seus sarments s’estenien fins al mar,

els seus rebrots, fins al Gran Riu.

13 Com és que has derrocat la seva tanca

perquè en prenguin el raïm els vianants?

14 Hi entren els senglars a devastar-la

i les malures dels camps la devoren.

15 Déu de l’univers, torna, esguarda des del cel i mira,

vine a visitar aquesta vinya,

16 el rebrot que la teva mà havia plantat,

el fill que havies enfortit.

17 Una mirada teva d’amenaça,

i ni rastre quedarà dels qui la tallen i la cremen.

18 Que la teva mà reposi sobre l’home que hi ha a la teva dreta,

el fill d’home a qui tu dónes la força.

19 No ens apartarem mai més de tu;

dóna’ns la vida i invocarem el teu nom.

20 Senyor, Déu de l’univers, renova’ns,

fes-nos veure la llum de la teva mirada i serem salvats.

El salm evoca bellament, una altra vegada amb la imatge de la vinya, la realitat del poble d’Israel, que s’estén geogràficament fins al mar (Mediterrani), des del Gran Riu (l’Eufrates). És el lloc, cridat a esdevenir el no lloc i la utopia del Regne, mitjançant l’enderrocament de les muralles, cosa que, d’entrada, és un fet negatiu, ja que porta a la destrucció de la vinya. Però en l’espera de Déu, aquesta destrucció —l’exili del poble d’Israel— està prenyada de la possibilitat del retorn, de la represa, d’un nou diàleg en definitiva. El salm evoca encara una figura nova, de la qual no podem prescindir mai en la realització del projecte de Déu, que és la del Messies: «Que la teva mà reposi sobre l’home que hi ha a la teva dreta, el fill d’home a qui tu dónes la força». És Jesús qui inaugura el camí del retorn.

«Déu de l’univers, torna, esguarda des del cel i mira, vine a visitar aquesta vinya, el rebrot que la teva mà havia plantat, el fill que havies enfortit». La força de la pregària ens ajuda mentre fem el camí penós des del lloc cap al no lloc, des de les nostres instal·lacions cap a la desinstal·lació del Regne que ve a trobar-nos. També ens situa, aquesta pregària, d’una manera realista, en la justícia i la veritat de la nostra condició d’homes i dones en relació a Déu. És per això que em plau acabar amb unes paraules, que també contenen una pregària, del papa Benet XVI, del dia que el varen elegir papa (19 abril 2005), dites humilment i senzillament des del balcó de Sant Pere, des del cor de la ciutat cap als afores:

«Estimats germans i germanes. Després del gran papa Joan Pau II, els senyors cardenals m’han elegit a mi, un humil i senzill treballador a la vinya del Senyor. Em consola el fet que el Senyor sap actuar fins i tot amb instruments insuficients i, sobretot, em refio de la vostra pregària. En la joia del Senyor ressuscitat, confiats en el seu ajut permanent, caminem endavant. El Senyor ens ajudarà, i Maria, la seva Mare Santíssima, estarà sempre al costat nostre. Gràcies».

No ho deia perquè sí, el papa. La seva renúncia valenta i responsable serà el segell que autentificarà aquestes paraules, en l’espera joiosa de Déu, el Vinyater amorós, i donant-nos l’exemple de l’home que se sap situar correctament en la realitat per deixar que Déu sigui Déu i actuï el seu projecte.

«No ens apartarem mai més de tu;

dóna’ns la vida i invocarem el teu nom».

Publicat a la Revista Poblet, n. 30, juny 2015