Homilia, El dubte de la fe

SANT TOMÀS, APÒSTOL

Ef 2,19-22; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Jo 20,24-29

L’escena que acabem d’escoltar és com la culminació, el punt d’arribada, de tot el quart evangeli. De fet, l’evangeli de Joan s’acabava ací, abans que hi fos afegit el capítol 21 de la pesca miraculosa que se centra en les figures de Pere i el deixeble estimat.

Tomàs som tots. Tu i jo, els lectors de l’evangeli, els qui volem seguir Jesús, els qui volem creure en ell. Un evangeli que ens proposa precisament una pedagogia, un itinerari de la fe. Per a la comunitat actual del deixeble estimat, i també per a la nostra, la fe és l’únic accés possible a Jesús. Tu, i jo, en Tomàs, no hi érem quan Jesús vingué a trobar els seus amics la tarda del diumenge de Pasqua. Tu, i jo, amb Tomàs, som els de l’octava de Pasqua, això és, els d'avui, els d'ara, que necessitem ser acollits per una comunitat, l’església, per a poder reconèixer Jesús i acollir-lo al nostre torn en el dinamisme de la fe.

La comunitat ens brinda uns mitjans per accedir a Jesús des de la fe. Són els sagraments, a través dels quals el podem tocar, i se’ns fa actual la seva realitat de glòria i de resurrecció. Són les marques del costat i de les mans i dels peus de Jesús. Unes marques glorioses, que perduren sempre en l'Església, sagnants i lluminoses. Ara mateix, si llevéssim les tovalles de l’altar, les podríem contemplar aquestes cinc marques, humides encara de l’oli consagrat, en la pedra que és Crist. Així, a través de l’altar, en el pa i el vi que ens hi són oferts, tenim accés al cos mateix i la sang mateixa de Jesús que són la penyora de la vida.

Tot això és Tomàs, la seva confessió després d’un llarg camí, el mateix camí de la mare i els germans de Jesús, de Nicodem, de la dona samaritana, del paralític de la piscina probàtica, del cec a la font de Siloè, de Llàtzer, de Marta i Maria, el camí de tots i cadascun dels seus deixebles. Tot això és Tomàs en la seva confessió «Senyor meu i Déu meu!».

També nosaltres, per Jesucrist, hem entrat a formar part de l’edifici espiritual de l’església. La fe amb el seu dinamisme sacramental s’esdevé en l’àmbit de l’Esperit. La carn, ho sabien prou bé Nicodem i els oients de la sinagoga de Cafarnaüm, no serveix per res.

Renovem, doncs, la nostra fe i la nostra vida espiritual en aquest dia joiós, tenyit de vermell, que ens retorna la festa de l’apòstol Tomàs. Una festa amb ressons de Pasqua, amb esclats de ciri pasqual. I serem feliços, perquè, tot creient en Jesús, el veurem i el tocarem. Amén.