Des del monestir

MISSALE ROMANUM

Finalment veurà (o ha vist ja) la llum la nova edició en català del missal romà d’acord amb la 3a edició típica llatina. Sembla que ha d’entrar en vigor el primer diumenge d’Advent. És un bon moment per agrair al papa Francesc la seva voluntat i decisió de clarificar la situació litúrgica del ritu romà que, des de la Summorum Pontificum de Benet XVI, era un xic confusa.

Objectivament, des del meu punt de vista, la missa reformada és molt millor que la d’abans del concili, amb el benentès que es tracta de la mateixa missa i no de dos ritus paral·lels que es podrien triar segons el gust particular. I això no vol pas dir que no hi hagi detalls que es podrien corregir o clarificar. Un de petit, per exemple: les invocacions del Kyrie eleison dels ritus inicials potser no haurien de formar part de l’acte penitencial, tal com passa ara en l’esquema 3r. Tanmateix l’ordo missae del missal de Pau VI és diàfan i clar, la sinaxi dominical, ni més ni menys, tal com l’explicava sant Justí en la seva primera Apologia (LXVII,3-7): els ritus inicials, amb el seu valor preparatori, que ajuden a constituir l’assemblea orant; la litúrgia de la paraula, una autèntica lectio divina, amb la seva riquesa de textos indiscutible en comparació amb el missal antic, l’homilia i la pregària dels fidels, feliçment recuperada, que, amb el seu caràcter universal, és la falca perfecta entre la litúrgia de la paraula i la litúrgia eucarística, entre la Paraula i el Sagrament; les noves anàfores, 2a, 3a, i 4a, excel·lents i bellíssimes, dignes companyes de la 1a, el cànon romà, que continua tenint i hauria de tenir el lloc preferent; i l’enviament, que fa que la missa arreli com una vinya fecunda en la terra de la nostra realitat quotidiana.

L’Església, tots, bisbes i capellans, frares i monges, i fidels laics i laiques, hauríem de recuperar o retrobar el missal com a font privilegiada de la nostra espiritualitat, una espiritualitat que serà litúrgica o, senzillament, no serà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2244, 25 setembre 2022

Homilia, un bon negoci

SANT MATEU, APÒSTOL I EVANGELISTA
Ef 4,1-7.11-13; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 9,9-13

Celebrem avui la festa de sant Mateu, apòstol i evangelista. Voldria dedicar aquesta glossa al seu evangeli, com a porta i mirall que ens permet l’accés a Jesús, a nosaltres, comunitat de creients que volem seguir les seves petjades.

Se l’anomena el primer evangeli, encara que cronològicament vindria després del de Marc. I en les nostres Bíblies i Evangeliaris el trobem també en primer lloc, ja que se’l considerava, des dels primers temps, l’evangeli de l’Església per excel·lència.

L’autor del primer evangeli, que la tradició identifica amb el publicà Leví o Mateu, deixeble i apòstol de Jesús, escriu aquest relat per a una comunitat molt familiaritzada encara amb les tradicions del judaisme. Ens presenta Jesús com el nou David, com el nou Salomó i com el nou Moisès, i ho fa amb un estil literari proper al de la Bíblia Septuaginta, la traducció grega de la Bíblia hebrea, que és la que ell llegeix i té, per dir-ho així, damunt el seu escriptori. La seva obra té una introducció, que són els relats de la infància de Jesús, i una conclusió, probablement un relat més antic, que és la història de la passió i la resurrecció del Mestre. Aquesta introducció i la conclusió ens ajuden a llegir correctament el cos central de la seva obra, que està estructurat en cinc grans ensenyaments de Jesús: el primer és el sermó de la muntanya (cc. 5-7), el segon és l’exhortació adreçada als missioners itinerants, just després de l’elecció dels dotze apòstols (c. 10), el tercer és el discurs de les paràboles, set paràboles sobre el Regne de Déu (c. 13), el quart és el discurs sobre la vida de l’església i les relacions comunitàries (c. 18), i el cinquè és el discurs escatològic (cc. 23-24), que s’acaba amb tres paràboles: les deu verges, els talents i el rei jutge universal (c. 25). Mateu ens ho ha dit en la seva introducció, que Jesús és el nou Moisès, amb el ben conegut relat de la fugida a Egipte. Per això, com els cinc llibres d’una nova Torà, el seu ensenyament es desplega en cinc grans discursos, entre els quals hi ha relats de miracles i altres ensenyaments. Les paràboles ens mostren Jesús com un veritable mestre de saviesa. També ens ho havia dit al pròleg, que Jesús és el nou Salomó, amb el bell midraix de la visita d’uns mags, que, com va fer en altre temps la reina de Saba anant a visitar Salomó, reconeixen en l’infant de Maria els tresors de la veritable saviesa. I és el nou David, és a dir, el qui ve a instaurar el Regne, el projecte amorós de Déu.  Amb la solemne genealogia que obre el seu llibre, Mateu ja ens havia dit que Jesús, el fill de Maria, és tres vegades el fill de David, és a dir, David, el nou David. Ací hi ha potser l’element més transgressor d’aquesta història, que sant Mateu escriu com una continuació de la Bíblia, i que ho capgira tot: el tron d’aquest rei, el lloc on el reconeixem com a tal, és una creu, instrument de suplici i ignomínia. La creu revela el veritable sentit de totes les paraules de Jesús sobre el Regne, obrint la nostra realitat a la realitat i al futur de Déu, a la seva salvació.

Però encara hi ha un fet més consolador: la mateixa expressió que obre l’evangeli: «Emmanuel, Déu amb nosaltres» (Mt 1,23), és la que el clou en llavis de Jesús, abans d’enlairar-se: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Déu és amb nosaltres, per nosaltres, per a nosaltres, com nosaltres, un de nosaltres, a totes i per sempre. Aquest és, fet i fet, el missatge de l’evangeli segons sant Mateu.

Mateu era un publicà, germans i germanes, comptava monedes, assegut al seu teloni, on Jesús el trobà recaptant impostos. La crida de Jesús, però, li va trastocar el negoci: «Segueix-me» (Mt 9,9). Les monedes que havia de lliurar als romans, les canvià pels talents del Regne, que hauria de lliurar al seu veritable Senyor. Trenta monedes de plata, a canvi del tresor amagat i la perla fina del Regne del cel. Aquest és el negoci més rentable. Un bon negoci. Donem-ne gràcies a Déu i posem-nos a treballar-hi.

Homilia, profetes i apòstols

SANT BARTOMEU, APÒSTOL
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

El Breviari del Rei Martí l’Humà, copiat i il·luminat a Poblet, i conservat avui a la Biblioteca Nacional de França, està precedit d’un calendari amb els dotze mesos de l’any i les festes i aniversaris litúrgics corresponents. En cadascun dels mesos, el miniaturista va confrontar un apòstol i un profeta. L’apòstol Bartomeu encapçala el mes de juliol, i el profeta amb qui dialoga és Miquees. Bartomeu porta una filactèria amb aquesta frase del Credo: «Se’n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós». Miquees, en la seva filactèria, ostenta aquesta cita del seu llibre: «El qui s’obre camí pujarà davant d’ells» (Mi 2,13). Una bellíssima manera de fer dialogar l’Antic i el Nou Testament, fins i tot visualment. Al darrere dels personatges hi ha dos edificis; des del primer, a l’esquerra, una figura femenina, que pot representar l’església, proclama, tot onejant un estendard, el misteri de l’Ascensió de Crist: «Se’n pujà al cel». A sota, a fora, però a redós de l’església, Pau proclama l’evangeli als Colossencs. Un altre edifici, més a la dreta, que deu representar la sinagoga, s’està esfondrant: Miquees en té una pedra a la mà, com si, qui sap, amb els enderrocs del vell ens invités a construir el nou.

Germans, les festes dels apòstols, que dibuixen al voltant de l’únic misteri de Crist com una corona de dotze pedres precioses en el transcurs de l’any litúrgic, ens fan retornar a les fonts de la fe. Ens apropen al doll fresc de la primera predicació de l’Església en l’aridesa del nostre camí. Per això, simbòlicament, a cadascun dels apòstols se’ls atribueix un article del Credo, l’anomenat precisament símbol dels apòstols.

L’oracle de Miquees fa referència al Senyor que precedeix el seu poble i li obre el camí de la salvació en un context de persecució desfermada contra Israel. Però el qui ens ha obert el veritable camí de la salvació i de la vida és Jesucrist, passant per la porta de la seva humanitat i assumint la nostra història, i, fent tot això, obrint-nos un camí nou i dret que mena al cel. De fet, a Natanael Bartimeu, Jesús li promet que «veurà el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home» (Jo 1,51). Li promet que hi haurà un camí i una porta d’accés a aquesta ciutat resplendent, la núvia, l’esposa de l’Anyell, que reposa ferma i segura sobre les dotze pedres precioses de la fe dels apòstols que són els dotze articles del símbol.

La litúrgia d’avui, doncs, ens convida a renovar la nostra fe, a refres-car-la, a rellegir-la. Natanael ho feia a l’ombra d’una figuera, símbol del do generós de Déu, puix això significa el seu nom. Nosaltres tenim tot un jardí! L’Escriptura i la Tradició de l’Església! I al cor d’aquest jardí la font sempre viva i sempre nova de la fe, que raja dins nostre fins a la vida eterna. La mateixa font que brolla d’aquest altar i a la qual ens apropem com cérvols elegits d’aquest bell jardí. Que Jesús, com a Natanael, el fill de Timeu, ens en desvetlli la set i el desig. Amén.