Des del monestir

GLÒRIA AL PARE, AL FILL I A L’ESPERIT SANT

Cada any la ressaca del temps pasqual ens torna la solemnitat de la Santíssima Trinitat. Una festa, val a dir, una mica peculiar, en tant que no celebra pròpiament res. Una festa molt occidental, que deu el seu origen, sembla, a una missa votiva de la Santíssima Trinitat. Una festa, també, força estimada en l’àmbit del Cister, amb un detall remarcable: en els sermonaris cistercencs no hi trobareu mai el sermó corresponent a aquesta festa. Sembla que els abats cistercencs preferien descalçar-se en silenci davant el Misteri, com Moisès davant la bardissa encesa.

La rebo, aquesta festa, com un «Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant» posat al final del llarg i bellíssim «salm» del misteri de Crist que hem cantat des del primer diumenge d’Advent fins al diumenge de Pentecosta.

Just quan acabem de pouar l’aigua viva d’aquest Pou, ens hi aboquem, per escrutar-ne la pregonesa, per intuir-ne la frescor viva, per escoltar, a la Font mateixa, el doll de la vida. Intuïm, enmig de la foscor, l’espurneig viu de l’aigua, que brolla eternament en les profunditats.

Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. Déu comunió, Déu amistat, Déu família, Déu donació, Déu acolliment. ¿No caldria que fos precisament això l’Església, donació i acolliment?

I l’home? «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1,27). Déu mirall de l’home i l’home mirall de Déu. M’agrada pensar en aquesta festa com en un mirall: l’home es mira en el mirall de Déu, Déu es mira en el mirall de l’home. La imatge i la mirada es tornen, també, acolliment. Com en la famosa icona de la Trinitat de Rublev.

Acabo amb l’antífona al càntic de Maria de les segones vespres de la Santíssima Trinitat. A Poblet la cantem en gregorià, amb una bella melodia escrita en el mode quart: «Us confessem amb tot el cor, us lloem i us beneïm a vós, Pare no engendrat, a vós, Fill unigènit, a vós, Esperit Sant defensor, Trinitat santa i indivisible. Glòria a vós eternament». L’home beneeix i lloa Déu en qui s’emmiralla i Déu mateix es torna lloança i benedicció en el mirall de l’home.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1968, 11 juny 2017

Homilia, Tobies i el ca

DISSABTE DE LA SETMANA IX DURANT L’ANY (I)

Tb 12,1.5-15.20; Sl Tb 13,2.6.7.8 (R.: 1b); Mc 12,38-44

Avui posem fi a la lectura del llibre de Tobit, que ens ha acompanyat breument en el nostre retorn al temps de la quotidianitat, acabades les solemnitats pasquals. Aquesta obra, escrita en grec durant l’exili del poble d’Israel, rellegeix la Sagrada Escriptura per als jueus que viuen dispersats entre altres pobles, altres cultures, altres religions, lluny de la seva pàtria. I el fil conductor és un viatge i la recerca d’un tresor. En aquest viatge, que té per protagonista el jove Tobies, fill de Tobit, i el seu ca, hi intervé un personatge misteriós, aparentment un home, però en realitat un missatger de Déu, l’àngel Rafael, que vetllarà perquè el viatge arribi a bon port. És aquest Déu discret que s’amaga sota l’embolcall de la realitat profana, per no cridar l’atenció. És així com Déu acompanya el seu poble.

Perquè Tobies, i Tobit, i Anna, són el poble, aquest poble que viu a l’exili i que malda per preservar la seva identitat, i aquesta identitat és el mateix nom de Tobit, o Tobies, que prové de la paraula hebrea tob, que vol dir bo, i designa Déu com a font de bondat, i el nom d’Anna, que designa la gràcia i el favor de Déu. El viatge de Tobies a la recerca del tresor —els deu talents de plata dipositats pel seu pare a casa de Gabael, a Ragues de Mèdia— és un pelegrinatge a la recerca d’aquesta bondat de Déu, que està implícita en la creació, però que no sempre sabem reconèixer. Vegeu-ne el signe en el peix pescat per Tobies al Tigris —un riu de l’exili, no un riu de la terra santa!—, que serà font de salut per a Tobit i per a Sara, l’esposa de Tobies. En efecte, d’aquest peix, que amaga la bondat de Déu en les seves entranyes, en brollarà la llum d’una nova fe per a Tobit, i la possibilitat d’una nova vida per a Sara i per a Tobies, per al poble que camina en l’exili, traginant com a únic equipatge la Llei de Déu, que és el nom del seu projecte amorós, a la recerca d’un tresor.

El mateix tresor de la viuda pobra de l’evangeli, dues petites monedes de no res, tota la nostra pobresa, a canvi de tota la bonesa de Déu.

El llibre de Tobit acaba amb un càntic esplendorós, del qual avui manllevem un breu fragment: és el càntic de l’enyorança de Jerusalem, el veritable tresor del poble, el «fonament de la seva joia» (Sl136,6), i el càntic de la missió del poble, mentre viatja pel món, una missió que li ve de Déu mateix per boca del seu àngel: «Vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles!» (Tb 12,20). Així, el món profà, sabent-se beneït per Déu, «beneirà el seu sant nom per sempre més» (cf. Tb 13,18). Amén.

Homilia, O quanta vis amoris

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Algun còdex de l’evangeli de Lluc atribueix a Elisabet el Magníficat, aquest càntic que, de manera quasi unànime, la tradició ha atribuït sempre a Maria. Pot resultar espiritualment suggeridor imaginar aquelles dues dones d’Israel, gràvides de maternitat i d’esperança, ajudant-se a confegir el càntic profètic de la salvació per excel·lència que és el Magníficat. Alguna cosa semblant al que fem els monjos al cor quan ens l’anem passant, verset a verset, acaronant les paraules, traient-les del fons de l’ànima amb l’embolcall de la veu i del cant. Sí, Maria i Elisabet, en diàleg profètic, són les autores del Magníficat. Si més no, de la lletra, ja que l’autor de la melodia és l’Esperit Sant, música de Déu.

I és així en la història de la salvació, per a cadascun de nosaltres. Nosaltres hi posem la lletra, i la música la hi posa Déu. Així aquesta història de salvació personal, teva i meva, com per a Maria i Elisabet, es va descabdellant en forma de diàleg, paraula a paraula, frase a frase, com un brodat fet entre dos, entre tu i jo, que hi posem la lletra, i Déu, que hi posa la música. El càntic de Maria, o d’Elisabet, el teu càntic, i el meu, esdevé profètic per la música, que hi posa Déu. Profètic, és a dir, un càntic que parla, un càntic que ens ajuda a interpretar i a cantar la realitat des de Déu, amb la música de Déu, i a copsar-ne el significat.

Fixeu-vos-hi, Déu, avui, en Maria, visita el seu poble. És una expressió que retrobarem al llarg de l’evangeli de Lluc. Déu és tan discret que quan s’apropa al seu poble ho fa visitant-lo, amb la discreció del qui va a la casa d’un altre i no a la pròpia. És el Déu amagat, avui en les entranyes de Maria, demà en l’absència del sepulcre buit. Un Déu amagat però present. Un Déu implícit, no pas explícit. Per això costa de reconèixer-ne la vinguda. Cap al final del seu itinerari, Jesús, plorant sobre Jerusalem, exclamarà: «No has sabut reconèixer el temps en què eres visitada» (Lc 19,44). És el càntic profètic, el magníficat, el qui ens ajuda a intuir la presència del Déu que porta la salvació. Elisabet, en efecte, intuirà aquest Déu amagat que ve a visitar-la en l’abraçada joiosa de «la mare del seu Senyor» (Lc 1,43), i és d’aquesta intuïció, que ve de l’Esperit Sant, que brollarà, amb força, tota la música del Magníficat.

Ho expressarem aquest vespre, amb l’antífona del Càntic de Maria, amb molta força: «O quanta vis amoris ... amb quina força d’amor s’abrandà l’ànima de la verge intacta quan, enduta per l’Esperit Sant, cantà tota joiosa: Magnificat anima mea Dominum, alleluia».

Cantem-lo doncs sempre, aquest càntic, amb la força de l’amor, amb Maria i amb Elisabet, que tipifiquen, com les santes dones anant i tornant del sepulcre, aquesta església joiosa de Pasqua que troba la seva benaurança en la fe en el Ressuscitat i en fa un càntic nou amb la música de l’Esperit Sant.