Homilia, O quanta vis amoris

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Algun còdex de l’evangeli de Lluc atribueix a Elisabet el Magníficat, aquest càntic que, de manera quasi unànime, la tradició ha atribuït sempre a Maria. Pot resultar espiritualment suggeridor imaginar aquelles dues dones d’Israel, gràvides de maternitat i d’esperança, ajudant-se a confegir el càntic profètic de la salvació per excel·lència que és el Magníficat. Alguna cosa semblant al que fem els monjos al cor quan ens l’anem passant, verset a verset, acaronant les paraules, traient-les del fons de l’ànima amb l’embolcall de la veu i del cant. Sí, Maria i Elisabet, en diàleg profètic, són les autores del Magníficat. Si més no, de la lletra, ja que l’autor de la melodia és l’Esperit Sant, música de Déu.

I és així en la història de la salvació, per a cadascun de nosaltres. Nosaltres hi posem la lletra, i la música la hi posa Déu. Així aquesta història de salvació personal, teva i meva, com per a Maria i Elisabet, es va descabdellant en forma de diàleg, paraula a paraula, frase a frase, com un brodat fet entre dos, entre tu i jo, que hi posem la lletra, i Déu, que hi posa la música. El càntic de Maria, o d’Elisabet, el teu càntic, i el meu, esdevé profètic per la música, que hi posa Déu. Profètic, és a dir, un càntic que parla, un càntic que ens ajuda a interpretar i a cantar la realitat des de Déu, amb la música de Déu, i a copsar-ne el significat.

Fixeu-vos-hi, Déu, avui, en Maria, visita el seu poble. És una expressió que retrobarem al llarg de l’evangeli de Lluc. Déu és tan discret que quan s’apropa al seu poble ho fa visitant-lo, amb la discreció del qui va a la casa d’un altre i no a la pròpia. És el Déu amagat, avui en les entranyes de Maria, demà en l’absència del sepulcre buit. Un Déu amagat però present. Un Déu implícit, no pas explícit. Per això costa de reconèixer-ne la vinguda. Cap al final del seu itinerari, Jesús, plorant sobre Jerusalem, exclamarà: «No has sabut reconèixer el temps en què eres visitada» (Lc 19,44). És el càntic profètic, el magníficat, el qui ens ajuda a intuir la presència del Déu que porta la salvació. Elisabet, en efecte, intuirà aquest Déu amagat que ve a visitar-la en l’abraçada joiosa de «la mare del seu Senyor» (Lc 1,43), i és d’aquesta intuïció, que ve de l’Esperit Sant, que brollarà, amb força, tota la música del Magníficat.

Ho expressarem aquest vespre, amb l’antífona del Càntic de Maria, amb molta força: «O quanta vis amoris ... amb quina força d’amor s’abrandà l’ànima de la verge intacta quan, enduta per l’Esperit Sant, cantà tota joiosa: Magnificat anima mea Dominum, alleluia».

Cantem-lo doncs sempre, aquest càntic, amb la força de l’amor, amb Maria i amb Elisabet, que tipifiquen, com les santes dones anant i tornant del sepulcre, aquesta església joiosa de Pasqua que troba la seva benaurança en la fe en el Ressuscitat i en fa un càntic nou amb la música de l’Esperit Sant.