Homilia, 7 maig 2008

DIMECRES VII DE PASQUA
Ac 20, 28-38; Sl 67, 29-30. 33-35a. 35bc i 36c (R.: 33a); Jn 17, 11b-19

Són dies de comiat, aquests, germans. Pau, preveient els atzars de Jerusalem, s’aco­miada dels responsables de la comunitat d’E­fes. Jesús prepara el seu comiat amb la pregària intensa al Pare, al qual és a punt de retornar: «Guardeu els que vós m’heu donat, perquè siguin u com ho som nosaltres».

«Que siguin u». És també el nom d’una encíclica de l’anterior papa, el recordat Joan Pau II. «Que siguin u». Però, què vol dir «que siguin u»? Em sembla que de vegades no l’hem entès bé el desig d’unitat de Jesús. Hem tendit quasi sempre no tant a unificar sinó més aviat a uniformar, a llimar i fins a eliminar els matisos, i la realitat, sense matisos, o bé aclapara, o bé avorreix. «Que siguin u com ho som nosaltres», diu Jesús. Proposa com a mirall d’unitat la Llar Santíssima de la Trinitat! Ens demana com de pintar la icona de la Trinitat perquè la puguem contemplar, perquè ens hi puguem emmirallar. I què hi contemplem en aquesta icona? Hi contemplem, sobretot, un diàleg, un diàleg d’Amistat en majúscula. Unitat, però no uniformitat, ja que es tracta d’una tri unitat. Hem d’admetre, per tant, el «pluralisme» —aquesta paraula que avui a uns agrada tant i a altres esparvera— a la Llar Santa de la Trinitat. Recordeu la icona de la Trinitat de Rublev? El diàleg silenciós, però tan eloqüent, de les mirades dels tres personatges divins? La unitat, al si de la Trinitat, es fa, doncs, a partir de l’amistat i del diàleg. D’aquest Diàleg, d’aquesta Amistat, d’aquesta Donació que posa en comunicació el Pare i el Fill, en diem Esperit. Parlem sempre amb imatges, és clar!

No som del món, però som en el món, i hi hem de ser, tots nosaltres, com a comunitat monàstica, com a església del Crist, signe i icona de l’Amistat de la Santa Trinitat. I hauríem de demanar, amb Jesús, que el Pare ens consagri en la veritat, que és aquest diàleg conjunt que cerca, en l’Esperit, de refer i de retrobar tants camins perduts d’apropament, d’entesa, de comunió.

Que sigui el do, el fruit granat d’aquesta Pasqua, la unitat veritable, en el diàleg i en l’amistat, al si de l’Església, que Jesús va somniar com una icona del Déu Tri-unitat, i demanem, amb l’oració postcomunió, que la participació en el Sagrament de la Unitat ens faci més aptes per al Do de Déu.

Homilia, 5 maig 2008

DILLUNS VII DE PASQUA
Ac 19, 1-8; Sl 67, 2-3. 4-5ab. 6-7ab (R.: 33a); Jn 16, 29-33

«Oh, Rei de la glòria, Senyor victoriós, que avui, triomfant, has pujat al cel; no ens deixis orfes, envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat, al·leluia». Amb aquestes paraules, ahir, tancàvem la solemnitat de l’Ascensió, en un dia en què se’ns invitava a trobar una melodia senzilla per a cantar a Déu del fons del nostre cor. Les paraules i els neumes d’aquesta antífona, amb la melodia gregoriana tan estimada de les antífones de la O d’Advent, ens posaven als llavis i al cor la melodia que nosaltres, sols, no hauríem pogut trobar.

Al qui no està mai sol, Jesús, el Rei de la glòria, un dels nostres, assegut amb la nostra humanitat a la dreta de Déu, li demanem que no ens deixi orfes, que no ens deixi sols. Sols en aquest món nostre que està arribant a un final de cicle, potser ja irreversible, signe, qui sap, d’un acabament proper. Sols en les nostres comunitats, sovint consumides pel corc de la divisió, enverinades pel fel amargant de l’individualisme. Sols al fons del nostre cor, on tal vegada tot sigui desolació, sequera, foscor… Sols! Hi ha tanta soledat no cercada en el nostre món! La soledat imposada per les circumstàncies, o autoimposada per un mateix, tant se val… la soledat que mata la vida de l’home, cridat a realitzar-se en l’amistat amb Déu i amb els altres. «J0 no ho estic mai de sol —ens deia Jesús— perquè el Pare és amb mi. Us dic això perquè trobeu en mi la vostra pau; sereu perseguits, però tingueu confiança, jo he triomfat del món».

«No ens deixis orfes, Rei de la glòria, Jesús, germà nostre, triomfador, Senyor victoriós… envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat…». Aquesta és la melodia, germans, que ens posa als llavis l’Església enmig de la desolació, de la desesperança, de la solitud, en aquests dies d’aca­bament.

Tot acabament és però, també, eclosió de plenitud. I la Pasqua florida que acabem de celebrar ja la sabem granada. El cicle de les set setmanes és a punt de revelar el seu misteri amagat, el cinquanta, el nombre que conté l’Esperit: unció, bàlsam i medecina d’immortalitat, do septiforme, és a dir, perfecte. Esperit de foc que purifica, tendresa de Pare que estima per estimar.

En el tetragrama del nostre cor, transcrivim-hi, germans, la bella melodia de l’antífona del Magníficat d’ahir, i agombolem-hi la nostra tristesa, la nostra soledat, la nostra orfenesa… però, sobretot, la nostra esperança i la nostra pau, que són la pau i l’esperança del Crist. «Envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat, al·leluia!»

Homilia, 12 abril 2008

DISSABTE III DE PASQUA
Ac 9, 31-42 Sl 115, 12-13. 14-15. 16-17 (R.: 12); Jn 6, 60-69

«Aquest llenguatge és molt dur. Qui és capaç d’escoltar-lo?». Ai­xí explica l’evangelista Joan la reacció dels oients al discurs del pa de vida, que hem escoltat, sencer, durant aquesta setmana III de Pasqua, convertida, la nostra església abacial, en una altra sinagoga de Cafarnaüm. «Aquest llenguatge és molt dur» Quin llenguatge? El llenguatge de l’encarnació. El llenguatge d’un Déu que es fa carn i sang nostra.

La comunitat per a la qual Joan escrivia el seu evangeli tenia dificultat a acceptar la carn i la sang de Déu. No li era fàcil creure que en Jesús, en la seva història humana, marcada per la precarietat i la contingència, en la seva carn i en la seva sang, hi residís «tota la plenitud de la divinitat» (Col 2, 9).

I nosaltres? També tenim dificultats a acceptar-lo aquest llenguatge? Semblava que el concili de Calcedònia de l’any 451 ens havia resolt el problema quan va «ensenyar-nos a confessar un sol i mateix Fill: nostre Senyor Jesucrist, perfecte en la seva divinitat i perfecte en la seva humanitat, Déu veritable i home veritable, amb un cos i à­nima racional, consubstancial al Pare per la divinitat, consubstancial a nosaltres per la humanitat». Però, tot i aquesta confessió de fe tan solemne, l’Església ha continuat professant en ocasions un cert monofisisme, no sempre ha acabat de prendre’s seriosament la humanitat de Crist, i ens l’ha presentat, de vegades, com un ésser mític, amb dos pisos, que fa trampes jugant la carta amagada de la seva divinitat, escamotejant la seva humanitat. Fixeu-vos si més no en la tendència al sobrenaturalisme o a l’espiritualisme que aflora de tant en tant en la vida de l’Església, en la malfiança envers la corporalitat, l’afecti­vitat, la sexualitat… I no cal anar tan lluny, germans: cada dimecres, a Matines, sentim aquestes paraules: «Ensenyeu-nos a menysprear les coses de la terra i a estimar les del cel». No hi heu pensat mai en l’absurd d’aquesta petició? No seria més coherent dir, si de debò hem assumit la fe de Calcedònia, «Ensenyeu-nos a estimar les coses de la terra per aprendre a estimar també les del cel»? O és que anem repetint mecànicament els continguts de la nostra fe i ens dispensem de pensar-los? Si també féssim trampes, si no penséssim la nostra fe, no podríem dir mai com Pere: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».

En canvi, quan l’Església, el cristianisme, s’ha pres seriosament la humanitat de Crist, la humanitat de Déu, ha estat la promotora d’un veritable humanisme, de tots aquells valors que situen l’ho­me en la perspectiva correcta davant Déu i en fan un ésser lliure i responsable.

Si nosaltres, doncs, som dels qui sabem i creiem que Jesús, nascut veritablement de la Verge Maria, que va patir i fou immolat per nosaltres, és el Sant de Déu, mengem la seva carn i beguem la seva sang per poder tenir vida en Ell.