Homilia, 5 maig 2008

DILLUNS VII DE PASQUA
Ac 19, 1-8; Sl 67, 2-3. 4-5ab. 6-7ab (R.: 33a); Jn 16, 29-33

«Oh, Rei de la glòria, Senyor victoriós, que avui, triomfant, has pujat al cel; no ens deixis orfes, envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat, al·leluia». Amb aquestes paraules, ahir, tancàvem la solemnitat de l’Ascensió, en un dia en què se’ns invitava a trobar una melodia senzilla per a cantar a Déu del fons del nostre cor. Les paraules i els neumes d’aquesta antífona, amb la melodia gregoriana tan estimada de les antífones de la O d’Advent, ens posaven als llavis i al cor la melodia que nosaltres, sols, no hauríem pogut trobar.

Al qui no està mai sol, Jesús, el Rei de la glòria, un dels nostres, assegut amb la nostra humanitat a la dreta de Déu, li demanem que no ens deixi orfes, que no ens deixi sols. Sols en aquest món nostre que està arribant a un final de cicle, potser ja irreversible, signe, qui sap, d’un acabament proper. Sols en les nostres comunitats, sovint consumides pel corc de la divisió, enverinades pel fel amargant de l’individualisme. Sols al fons del nostre cor, on tal vegada tot sigui desolació, sequera, foscor… Sols! Hi ha tanta soledat no cercada en el nostre món! La soledat imposada per les circumstàncies, o autoimposada per un mateix, tant se val… la soledat que mata la vida de l’home, cridat a realitzar-se en l’amistat amb Déu i amb els altres. «J0 no ho estic mai de sol —ens deia Jesús— perquè el Pare és amb mi. Us dic això perquè trobeu en mi la vostra pau; sereu perseguits, però tingueu confiança, jo he triomfat del món».

«No ens deixis orfes, Rei de la glòria, Jesús, germà nostre, triomfador, Senyor victoriós… envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat…». Aquesta és la melodia, germans, que ens posa als llavis l’Església enmig de la desolació, de la desesperança, de la solitud, en aquests dies d’aca­bament.

Tot acabament és però, també, eclosió de plenitud. I la Pasqua florida que acabem de celebrar ja la sabem granada. El cicle de les set setmanes és a punt de revelar el seu misteri amagat, el cinquanta, el nombre que conté l’Esperit: unció, bàlsam i medecina d’immortalitat, do septiforme, és a dir, perfecte. Esperit de foc que purifica, tendresa de Pare que estima per estimar.

En el tetragrama del nostre cor, transcrivim-hi, germans, la bella melodia de l’antífona del Magníficat d’ahir, i agombolem-hi la nostra tristesa, la nostra soledat, la nostra orfenesa… però, sobretot, la nostra esperança i la nostra pau, que són la pau i l’esperança del Crist. «Envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat, al·leluia!»