Homilia, La caseta i l'hortet

SANT BARTOMEU, APÒSTOL
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

Fa ja quasi cent anys, el president Macià va encunyar una expressió feliç, que es va fer molt popular entre el poble català, «la caseta i l’hortet», que recollia el seu somni per a cada ciutadà, per a cada català, un símbol de seguretat, de prosperitat, de llibertat. A la Sagrada Escriptura trobem una expressió semblant per designar la mateixa realitat: «Mentre va viure, la gent de Judà i d’Israel, des de Dan fins a Beerxeba, estigué segura, cadascú sota la seva parra i sota la seva figuera». Ho llegim al primer llibre dels Reis (5,5). La parra i la figuera són la metàfora d’aquesta seguretat, d’aquesta prosperitat. Amb un matís, però: el símbol fa referència al do, a la gratuïtat de Déu. La parra i la figuera no precisen de la cura dels homes per donar el seu fruit saborós, i remeten a la Terra Promesa. Són per això un símbol eloqüent de la generositat i de l’opulència de Déu.

Jesús, hem llegit a l’Evangeli, veu Natanael sota la figuera. Li surt a l’encontre precisament en el punt on es configura la seva identitat de ver israelita, d’home que troba el seu sentit en la gratuïtat i en la llibertat del do de Déu. Tanmateix, no obraríem bé si ometéssim el procés humà que explicita i concreta aquest do de Déu: Dos deixebles de Joan segueixen Jesús; un d’aquests, Andreu, anuncia Jesús, el Messies, l’Ungit, al seu germà, Simó Pere. Després Jesús troba Felip, i li diu: «Segueix-me». Finalment, Felip troba Natanael, el nostre Bartomeu, i li anuncia Jesús (cf. Jo 1,35-49). Remarco la importància d’aquesta cadena de relacions humanes, a través de les quals es va dibuixant el camí d’accés a Jesús, el Crist, a través de les quals s’articula la crida de Déu.

I qui és aquest Crist? Aquest ungit de Déu? És Jesús, algú molt concret, humà, el fill de Josep, de Natzaret. «De Natzaret, en pot sortir res de bo?». La pregunta, germans: la pregunta. Se’ns proposa la tasca de desxifrar el misteri de Déu a través de l’entramat de les relacions i de les contingències humanes, senzilles, aclaparadorament banals, de la nostra existència. Sí, com uns mots encreuats, en els quals ens cal trobar la paraula justa que conté la definició de la nostra salvació: Jesús, el nostre Mestre, el Fill de Déu.

La Llei i els Profetes han escrit la identitat d’aquest Jesús. Hem d’aprofundir, doncs, en aquests llibres sagrats, en aquesta escriptura, que conté el projecte amorós de Déu. I el projecte, al capdavall, es concreta en un nom, en una trajectòria humana: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret». En una ascendència i en una geografia. En una història i en un somni. El somni de Jacob, el somni d’una escala que comunica el cel i la terra, el somni de la nit de Pasqua: «O vere beata nox, in qua terrenis cælestia, humanis divina iunguntur: o nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, en la qual l’home retroba Déu!».

Natanael, que vol dir «Déu dona». Déu és do. Tu i jo, som do de Déu. La nostra existència és do de Déu. Aquesta és la seguretat, la nostra seguretat, la nostra parra i la nostra figuera, la caseta i l’hortet. Una realitat molt senzilla i molt humana, sòbria, en la qual Déu ens surt a l’encontre i ens revela el sentit i la veritat de la nostra existència, regal tota ella, tota ella aigua que brolla del gorg de la seva misericòrdia; el Déu que, com hem cantat en el salm 144, «és justícia en tots els seus camins i misericòrdia en totes les seves obres».

Justícia i misericòrdia, les pedres que nosaltres haurem d’afegir als fonaments de la ciutat santa, Jerusalem, la núvia, l’esposa de l’Anyell, l’Església. Amén!

Homilia, Noble Triclini de tota la Trinitat

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Ahir celebràvem una festa singular. Ens atrevíem a tafanejar en la intimitat mateixa de Déu. Ho fèiem, però, com qui s’aboca al brocal d’un pou per escrutar-ne la profunditat, amb temor i amb cura. Llegíem a la primera lectura d’ahir: «Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu, tant a dalt del cel com aquí baix a la terra: no n’hi ha d’altre fora d’ell» (Dt 4,39). I avui el contemplem aquí baix a la terra. Trepitjant els nostres camins.

Sant Tomàs d’Aquino, en la seva Exposició sobre la salutació angèlica, digué de Maria: «Amb ella hi havia Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant, això és, tota la Trinitat. I per això li cantem: Noble triclini de tota la Trinitat.» (art. 1) Tota la Trinitat reposa en una dona, amb un rostre i una història humana, amb una llibertat i una responsabilitat humanes: tota la glòria del Senyor, tota la glòria de la Trinitat santíssima, com als orígens de la creació, com en la bardissa flamejant, com al Sinaí, com sobre l’arca de l’aliança, com sobre el temple... I, ben mirat, quan la contemplem, veiem només una dona, en camí, que va a trobar la seva cosina, que va a trobar tota la humanitat, portadora com és de Déu. Porta Jesús, la carn de Jesús, en la qual batega el foc de la divinitat. Jesús, que ocultarà el poder de la seva Paraula en la senzillesa de les paràboles, l’amor i la fidelitat nova i eterna de la seva Aliança en una mica de no res de pa i de vi, la llum i la glòria de l’Esperit que infon la vida, lliurant-lo al Pare, en el sofriment de la creu, l’esplendor de la seva carn ressuscitada en la foscor del sepulcre. Jesús s’amaga en el ventre d’una dona, i en aquesta dona la Trinitat esdevé història, i des de la seva comunió immanent d’amor, es posa en camí, sortint d’ella mateixa, per venir a visitar-nos.

L’escena de la Visitació és una icona eloqüent de l’Església, i de l’estil amb què l’Església ha de presentar el misteri de Déu a l’home i a la dona d’avui. Es tracta d’un Déu implícit, amagat, com la paraula que batega en el silenci, com la llavor colgada en la terra, com el llevat que es barreja amb la pasta. Un Déu que visita el seu poble, infinitament discret, mentre es deixa bressolar en el ventre d’una dona. Un Déu que vol ser donat —per Maria, per l’Església— i acollit —per Elisabet, per Joan, per la Humanitat— en un dinamisme creatiu i joiós de fe i de lloança: «Feliç tu que has cregut!» (Lc 1,45).

Un Déu que vol que de tota la nostra tristesa, de tota la nostra por, de tota la soledat i la pobresa del món, en fem un cant de Magníficat.

Noble triclini de tota la Trinitat, pregueu per nosaltres. Amén.

Homilia, El teatre del món

Dia 25 de gener
CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL

Fets 22,3-16; Fets 9,1-22; Rm 15,15-16.20-25.28-29; Sl 116 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18

A la segona lectura d’ahir, diumenge, manllevada de la primera carta als Corintis, sortia una paraula grega molt interessant: Pau parlava de la figura d’aquest món que passa: σχημα του κοσμου (7,31). D’aquí ve la nostra paraula esquema. El terme grec és riquíssim de significat. Fa referència a quelcom aparent, al que es veu a l’exterior, també serveix per designar el paper, el rol d’un actor. I és que «en el gran teatre del món» sovint vivim sense pensar, sense anar a fons, representant el paper que la vida i les circumstàncies ens han assignat. És exactament el que li passava a Saule, aquell jueu zelós de la Llei, que representava el paper que la tradició dels pares li havia assignat. Per això el seu procés de conversió ha de passar per una llum encegadora, per una mena de núvol de foscor i de no saber, en el qual haurà de purificar i considerar com a escòria, potser, tots els rols, tots els papers, totes les figures que fins ara li havien estat avantatjoses. Li caldrà passar de la figura a la realitat, de l’ombra a la veritat. Ananies, missatger de la gràcia de Déu, que això vol dir el seu nom, és escollit per guiar-lo en aquest pas, en nom de la comunitat, de l’Església, per ajudar-lo a desempallegar-se de la figura de la Llei i revestir-se de la veritat de la Gràcia, l’única justícia que el pot salvar en Jesucrist.

De la mà de Pau, que porta l’espasa tallant de la Paraula, i sota la mirada de Pere, que porta les claus, tanquem avui la porta de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Pere va aprendre a deixar la seva figura de pescador de peixos en el seguiment concret de Jesús, aferrat al seu mantell, pels camins de la Terra Santa, i esdevingué així pescador d’homes. Pau, en canvi, ho rep tot de l’Església, a través d’Ananies. Per això, en aquestes dues figures, de Pere i Pau, en les seves tensions i en els seus acords, en les seves maneres diferents d’esdevenir deixeble, també nosaltres som cridats a deixar de banda els nostres esquemes de divisió per esdevenir artífexs de la gràcia de la veritable comunió, en el Crist Pantocràtor, Senyor de la història, que ens somriu serè des del seu tron de glòria.

Amb el bellíssim responsori que cantarem aquest capvespre, en iniciar la festa solemne dels sants abats de Cister, cloguem, doncs, plens de desig, i més humils, si pot ser, aquests dies de pregària intensa: Per causa de l’aliança del Senyor i per les lleis paternes, els sants de Déu perseveraren en l’amor de la germanor, perquè en ells hi hagué sempre un sol esperit i una sola fe. Que el Senyor de la glòria, Jesús, u amb el Pare, u amb el Sant Esperit, ens ho concedeixi també a nosaltres. Amén.