Homilia, La caseta i l'hortet

SANT BARTOMEU, APÒSTOL
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

Fa ja quasi cent anys, el president Macià va encunyar una expressió feliç, que es va fer molt popular entre el poble català, «la caseta i l’hortet», que recollia el seu somni per a cada ciutadà, per a cada català, un símbol de seguretat, de prosperitat, de llibertat. A la Sagrada Escriptura trobem una expressió semblant per designar la mateixa realitat: «Mentre va viure, la gent de Judà i d’Israel, des de Dan fins a Beerxeba, estigué segura, cadascú sota la seva parra i sota la seva figuera». Ho llegim al primer llibre dels Reis (5,5). La parra i la figuera són la metàfora d’aquesta seguretat, d’aquesta prosperitat. Amb un matís, però: el símbol fa referència al do, a la gratuïtat de Déu. La parra i la figuera no precisen de la cura dels homes per donar el seu fruit saborós, i remeten a la Terra Promesa. Són per això un símbol eloqüent de la generositat i de l’opulència de Déu.

Jesús, hem llegit a l’Evangeli, veu Natanael sota la figuera. Li surt a l’encontre precisament en el punt on es configura la seva identitat de ver israelita, d’home que troba el seu sentit en la gratuïtat i en la llibertat del do de Déu. Tanmateix, no obraríem bé si ometéssim el procés humà que explicita i concreta aquest do de Déu: Dos deixebles de Joan segueixen Jesús; un d’aquests, Andreu, anuncia Jesús, el Messies, l’Ungit, al seu germà, Simó Pere. Després Jesús troba Felip, i li diu: «Segueix-me». Finalment, Felip troba Natanael, el nostre Bartomeu, i li anuncia Jesús (cf. Jo 1,35-49). Remarco la importància d’aquesta cadena de relacions humanes, a través de les quals es va dibuixant el camí d’accés a Jesús, el Crist, a través de les quals s’articula la crida de Déu.

I qui és aquest Crist? Aquest ungit de Déu? És Jesús, algú molt concret, humà, el fill de Josep, de Natzaret. «De Natzaret, en pot sortir res de bo?». La pregunta, germans: la pregunta. Se’ns proposa la tasca de desxifrar el misteri de Déu a través de l’entramat de les relacions i de les contingències humanes, senzilles, aclaparadorament banals, de la nostra existència. Sí, com uns mots encreuats, en els quals ens cal trobar la paraula justa que conté la definició de la nostra salvació: Jesús, el nostre Mestre, el Fill de Déu.

La Llei i els Profetes han escrit la identitat d’aquest Jesús. Hem d’aprofundir, doncs, en aquests llibres sagrats, en aquesta escriptura, que conté el projecte amorós de Déu. I el projecte, al capdavall, es concreta en un nom, en una trajectòria humana: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret». En una ascendència i en una geografia. En una història i en un somni. El somni de Jacob, el somni d’una escala que comunica el cel i la terra, el somni de la nit de Pasqua: «O vere beata nox, in qua terrenis cælestia, humanis divina iunguntur: o nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, en la qual l’home retroba Déu!».

Natanael, que vol dir «Déu dona». Déu és do. Tu i jo, som do de Déu. La nostra existència és do de Déu. Aquesta és la seguretat, la nostra seguretat, la nostra parra i la nostra figuera, la caseta i l’hortet. Una realitat molt senzilla i molt humana, sòbria, en la qual Déu ens surt a l’encontre i ens revela el sentit i la veritat de la nostra existència, regal tota ella, tota ella aigua que brolla del gorg de la seva misericòrdia; el Déu que, com hem cantat en el salm 144, «és justícia en tots els seus camins i misericòrdia en totes les seves obres».

Justícia i misericòrdia, les pedres que nosaltres haurem d’afegir als fonaments de la ciutat santa, Jerusalem, la núvia, l’esposa de l’Anyell, l’Església. Amén!