Homilia, 13 juny 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA X/II DURANT L’ANY
1Re 19, 9a. 11-16; Sl 26, 7-8a. 8b-9abc. 13-14 (R.: 8b); Mt 5, 27-32

Dimecres us parlava de la Torà-Evangeli com a fonament d’una ètica exigent entesa com a culte veritable al Déu de l’aliança. I avui Jesús ens parla del desig i situa en aquest pla del desig l’exigència de la llei evangèlica. L’ull és la porta del desig. Recordeu: «la dona va veure que el fruit de l’arbre era plaent, desitjable als ulls». La concupiscència, doncs, en el seu primer moviment, ens entra, ens sedueix pels ulls. La mà tan sols la posa en acció, la materialitza, la concreta: «la dona va collir el fruit de l’arbre i en va menjar». Ens interessa l’intermedi entre els ulls i la mà, allò que passa en el cor, que és el pla on hem de situar aquesta ètica exigent que ens demana de purificar el nostre desig. I aquesta purificació del desig és el gran repte, germans, de la nostra vida de cercadors de Déu, nosaltres que hem fet la tria de l’únic necessari.

El profeta Elies, tan estimat per la tradició monàstica, ens és un mestre a imitar en aquest procés de purificació del desig i del cor. Dilluns el deixàvem vora el rierol de Carit, vivint en la soledat del desert, en la dependència absoluta de Déu, de qui es presentava com a servidor. L’aigua del torrent i l’aliment que li duien els corbs, eren l’expressió d’aquesta vida orientada cap a l’Absolut, en procés de purificació, de despullament… Sant Benet, novell Elies, farà la mateixa experiència a la santa cova de Subiaco, segons el relat preciós del bon papa Gregori!

Avui, al cim de l’Horeb, Elies, al terme d’aquest pelegrinatge de purificació del cor i del desig, es disposa a trobar-se amb el Senyor Déu. I el Senyor Déu passa, es manifesta, no en la ventada, ni en el terratrèmol, ni en el foc, sinó en un so, en una veu suau, la mateixa veu i el mateix oreig de les tardes del Paradís quan el Senyor Déu passejava amb l’home i la dona pels amagatalls abellidors del jardí de delícies. I és que la purificació del cor ens apropa sobretot a la discreció de Déu, a la suavitat de Déu, experimentada com una brisa fresca i renovadora al fons de tot de l’ésser.

La purificació del cor pren per a nosaltres el nom de pedagogia del silenci, que ens ajuda i ens va preparant per a escoltar aquella Paraula que Déu té reservada per a cadascun de nosaltres. Una Paraula que, com veiem en el mateix relat d’Elies, és portadora d’una missió profètica que no podem defugir. Pensem-hi, germans: també nosaltres hem d’entrar a la ciutat, amb aquesta Paraula a les entranyes, per a ser-hi profecia de l’Absolut. Em sembla que aquest és el gran repte, l’indefugible repte, del monaquisme actual i la condició «sine qua non» de la seva continuïtat, de la seva vitalitat i de la seva fecunditat. Que sant Elies de l’Horeb pregui per nosaltres i ens protegeixi sota el seu mantell de profeta!

Homilia, 11 juny 2008

DIMECRES DE LA SETMANA X/II DURANT L’ANY
Sant Bernabé, apòstol
Ac 11, 21b-26; 13, 1-3; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4. 5-6 (R.: 2); Mt 5, 17-19

«No vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó a completar-los». La traducció que hem llegit d’aquest evangeli, germans, no ens ajuda gaire. No es tracta de completar, com si la Torà i els Profetes fossin incomplets, com si els manqués alguna cosa, sinó més aviat de dur a la plenitud. Aquest és el significat del verb original: fer plena una cosa. Jesús, amb la predicació del sermó de la muntanya, no pretén anul·lar la Torà, dissoldre-la, substituir-la per una cosa nova, sinó més aviat desplegar-ne el dinamisme intern i fer-la arribar a ser, amb plenitud, allò que ha de ser: expressió del diàleg de Déu amb el seu poble i fonament d’una ètica exigent, entesa com el culte veritable al Déu de l’aliança.

Bernabé, que avui venerem, en el moment delicat d’obertura del cristianisme als no jueus, va intuir que l’evangeli contenia el dinamisme espiritual capaç de dur a terme, de realitzar la missió específica del judaisme: ser ferment de la salvació i de la vida de Déu al cor de la humanitat, superant les fronteres de la circumcisió, complint aquella profecia d’Isaïes: «Aquell dia, al costat d’Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19, 24). I en aquesta cruïlla decisiva, Bernabé va tenir la discreció i la prudència d’adonar-se que Saule, un fariseu de mentalitat oberta a la cultura hel·lenística, era la persona clau per a ajudar a fer aquest pas, fonamental en la història del cristianisme, d’obertura als altres pobles. Fou així que va córrer a Tars a cercar Saule i junts es van integrar a la comunitat d’Antioquia on un grup important de grecs començava a obrir-se a l’Evangeli del Crist. Aquest pas no estava previst en la predicació de Jesús, i a Bernabé i a Pau, certament, els caldrà una gran dosi de creativitat, d’audàcia i d’obertura.

Demanem, germans, la capacitat de fer dialogar sempre la nostra fe amb la cultura, amb tot allò que és humà, i fem-ne, d’a­questa fe, llevat, sal i llum de la terra: que la pregària de sant Bernabé la fecundi amb nova vitalitat perquè també nosaltres la puguem transmetre als qui vindran.

Homilia, 9 juny 2008

DILLUNS DE LA SETMANA X/II DURANT L’ANY
1Re 17, 1-6; Sl 120, 1-2. 3-4. 5-6. 7-8 (R.: cf. 2); Mt 5, 1-12

«Benaurat aquell que serà benvingut al Paradís. Perquè a la seva porta desitja àvidament la seva bellesa, l’acarona en el seu cor i en el seu si la gronxa, la pren i la posa a les seves entranyes. […] Des d’ara, fes-te una clau del Paradís i pren-la. La porta corre cap a tu, està contenta i et somriu…». Eren paraules, germans, d’un himne de sant Efrem, el sant que avui venerem, el més gran dels pares siríacs, i un dels millors poetes de tota l’època patrística.

«Fes-te una clau del Paradís, i pren-la». Una altra gran santa, més a prop nostre, Caterina de Sena, escrivia que «la clau del Paradís és la sang preciosa del Senyor». Avui, però, l’evangeli de Mateu, que encetem després de la lectura contínua de Marc, acabada tot just aquesta setmana passada, ens proposa de contemplar, de meditar «les Benaurances» com la clau i la porta del Paradís, com la clau i la porta, mai tan ben dit, de la felicitat.

Oblidem de vegades que l’Evangeli és una proposta de felicitat, un camí per a la felicitat, com ho és també la Regla de sant Benet: «Qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços?» ens invita el pròleg amb paraules del salm 33. I és que el salteri, al qual els monjos configurem la nostra vida, és un altre gran, esplèndid itinerari de la felicitat: «Feliç l’home…» diem amb el primer verset del salm primer, tot enfilant el camí que ens menarà a la felicitat de la lloança i de la glòria del salm 150.

Feliços els pobres, això és, els qui confien, els qui ho esperen tot del Senyor i ho reben tot d’Ell, cada dia i a cada moment, com un regal preciós. Feliços els qui ploren, perquè saben viure al cor de la sofrença la proximitat de Déu que és bàlsam de consol. Feliços els humils, que han après a mirar i a conèixer la seva realitat amb la mirada de Déu. Feliços els afamats i els assedegats de justícia, que troben Déu en els camins de la pròpia història personal o comunitària. Feliços els compassius, els de cor tendre, que es deixen estimar i estimen. Feliços els nets de cor, que descobreixen Déu en el més profund de les persones i de totes les coses, de tota realitat. Feliços els qui fan la pau, els pacífics, els d’esguard serè, que no s’irriten, ni coven la rancúnia, i saben somriure. Feliços els perseguits… els qui prenen la seva creu i segueixen Jesús amb el coratge de la senzillesa i de la confiança.

No una, vuit claus, germans, per als vuit panys de la porta del Paradís, de la porta de la felicitat: la pobresa, les llàgrimes, la humilitat, el desig, la compassió, la netedat de cor, la pau…, i la creu. Perquè la felicitat de «les Benaurances» és la felicitat del Regne, no la felicitat d’aquest món, ans la felicitat que Déu ens regala, i que Jesús ja fa present, anticipant-la, amb les seves paraules, amb els seus gestos, i, sobretot, amb la seva pasqua.

Germà, germana, amic… «la porta corre cap a tu, està contenta i et somriu». Tingues la clau, les claus, a punt per a obrir!