Homilia, 9 juny 2008

DILLUNS DE LA SETMANA X/II DURANT L’ANY
1Re 17, 1-6; Sl 120, 1-2. 3-4. 5-6. 7-8 (R.: cf. 2); Mt 5, 1-12

«Benaurat aquell que serà benvingut al Paradís. Perquè a la seva porta desitja àvidament la seva bellesa, l’acarona en el seu cor i en el seu si la gronxa, la pren i la posa a les seves entranyes. […] Des d’ara, fes-te una clau del Paradís i pren-la. La porta corre cap a tu, està contenta i et somriu…». Eren paraules, germans, d’un himne de sant Efrem, el sant que avui venerem, el més gran dels pares siríacs, i un dels millors poetes de tota l’època patrística.

«Fes-te una clau del Paradís, i pren-la». Una altra gran santa, més a prop nostre, Caterina de Sena, escrivia que «la clau del Paradís és la sang preciosa del Senyor». Avui, però, l’evangeli de Mateu, que encetem després de la lectura contínua de Marc, acabada tot just aquesta setmana passada, ens proposa de contemplar, de meditar «les Benaurances» com la clau i la porta del Paradís, com la clau i la porta, mai tan ben dit, de la felicitat.

Oblidem de vegades que l’Evangeli és una proposta de felicitat, un camí per a la felicitat, com ho és també la Regla de sant Benet: «Qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços?» ens invita el pròleg amb paraules del salm 33. I és que el salteri, al qual els monjos configurem la nostra vida, és un altre gran, esplèndid itinerari de la felicitat: «Feliç l’home…» diem amb el primer verset del salm primer, tot enfilant el camí que ens menarà a la felicitat de la lloança i de la glòria del salm 150.

Feliços els pobres, això és, els qui confien, els qui ho esperen tot del Senyor i ho reben tot d’Ell, cada dia i a cada moment, com un regal preciós. Feliços els qui ploren, perquè saben viure al cor de la sofrença la proximitat de Déu que és bàlsam de consol. Feliços els humils, que han après a mirar i a conèixer la seva realitat amb la mirada de Déu. Feliços els afamats i els assedegats de justícia, que troben Déu en els camins de la pròpia història personal o comunitària. Feliços els compassius, els de cor tendre, que es deixen estimar i estimen. Feliços els nets de cor, que descobreixen Déu en el més profund de les persones i de totes les coses, de tota realitat. Feliços els qui fan la pau, els pacífics, els d’esguard serè, que no s’irriten, ni coven la rancúnia, i saben somriure. Feliços els perseguits… els qui prenen la seva creu i segueixen Jesús amb el coratge de la senzillesa i de la confiança.

No una, vuit claus, germans, per als vuit panys de la porta del Paradís, de la porta de la felicitat: la pobresa, les llàgrimes, la humilitat, el desig, la compassió, la netedat de cor, la pau…, i la creu. Perquè la felicitat de «les Benaurances» és la felicitat del Regne, no la felicitat d’aquest món, ans la felicitat que Déu ens regala, i que Jesús ja fa present, anticipant-la, amb les seves paraules, amb els seus gestos, i, sobretot, amb la seva pasqua.

Germà, germana, amic… «la porta corre cap a tu, està contenta i et somriu». Tingues la clau, les claus, a punt per a obrir!