Homilia, 13 juny 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA X/II DURANT L’ANY
1Re 19, 9a. 11-16; Sl 26, 7-8a. 8b-9abc. 13-14 (R.: 8b); Mt 5, 27-32

Dimecres us parlava de la Torà-Evangeli com a fonament d’una ètica exigent entesa com a culte veritable al Déu de l’aliança. I avui Jesús ens parla del desig i situa en aquest pla del desig l’exigència de la llei evangèlica. L’ull és la porta del desig. Recordeu: «la dona va veure que el fruit de l’arbre era plaent, desitjable als ulls». La concupiscència, doncs, en el seu primer moviment, ens entra, ens sedueix pels ulls. La mà tan sols la posa en acció, la materialitza, la concreta: «la dona va collir el fruit de l’arbre i en va menjar». Ens interessa l’intermedi entre els ulls i la mà, allò que passa en el cor, que és el pla on hem de situar aquesta ètica exigent que ens demana de purificar el nostre desig. I aquesta purificació del desig és el gran repte, germans, de la nostra vida de cercadors de Déu, nosaltres que hem fet la tria de l’únic necessari.

El profeta Elies, tan estimat per la tradició monàstica, ens és un mestre a imitar en aquest procés de purificació del desig i del cor. Dilluns el deixàvem vora el rierol de Carit, vivint en la soledat del desert, en la dependència absoluta de Déu, de qui es presentava com a servidor. L’aigua del torrent i l’aliment que li duien els corbs, eren l’expressió d’aquesta vida orientada cap a l’Absolut, en procés de purificació, de despullament… Sant Benet, novell Elies, farà la mateixa experiència a la santa cova de Subiaco, segons el relat preciós del bon papa Gregori!

Avui, al cim de l’Horeb, Elies, al terme d’aquest pelegrinatge de purificació del cor i del desig, es disposa a trobar-se amb el Senyor Déu. I el Senyor Déu passa, es manifesta, no en la ventada, ni en el terratrèmol, ni en el foc, sinó en un so, en una veu suau, la mateixa veu i el mateix oreig de les tardes del Paradís quan el Senyor Déu passejava amb l’home i la dona pels amagatalls abellidors del jardí de delícies. I és que la purificació del cor ens apropa sobretot a la discreció de Déu, a la suavitat de Déu, experimentada com una brisa fresca i renovadora al fons de tot de l’ésser.

La purificació del cor pren per a nosaltres el nom de pedagogia del silenci, que ens ajuda i ens va preparant per a escoltar aquella Paraula que Déu té reservada per a cadascun de nosaltres. Una Paraula que, com veiem en el mateix relat d’Elies, és portadora d’una missió profètica que no podem defugir. Pensem-hi, germans: també nosaltres hem d’entrar a la ciutat, amb aquesta Paraula a les entranyes, per a ser-hi profecia de l’Absolut. Em sembla que aquest és el gran repte, l’indefugible repte, del monaquisme actual i la condició «sine qua non» de la seva continuïtat, de la seva vitalitat i de la seva fecunditat. Que sant Elies de l’Horeb pregui per nosaltres i ens protegeixi sota el seu mantell de profeta!