Homilia, 9 maig 2008

DIVENDRES VII DE PASQUA
Ac 25, 13-21; 28, 16-20. 30-31; Sl 102, 1-2. 11-12. 19-20ab (R.: 19a); Jn 21, 15-25

L’evangeli d’avui, que unim al de demà, completa el relat que havíem deixat a mitges el divendres de l’octava de Pasqua: l’aparició de Jesús ressuscitat als deixebles vora el llac de Galilea, amb la pesca miraculosa i l’àpat a trenc d’alba.

Després de l’àpat, que és el lloc on precisament la comunitat de Jesús celebra i expressa l’amor, Jesús pregunta tres vegades a Pere si l’estima, i ho fa, les dues primeres vegades, amb el verb «agapao». Pere, en canvi, li respon amb el verb «fileo»: «Simó, m’estimes…? Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». En català hem de traduir tots dos verbs, «agapao» i «fileo», per «estimar», però contenen matisos diferents, que convenen al propòsit d’aquesta homilia, ja que en aquest diàleg entre Jesús i Pere, i, concretament, en aquests dos verbs i en la manera d’utilitzar-los, se’ns proposa una pedagogia de la concreció de l’amor.

L’«agape» és l’amor evangèlic per excel·lència, l’amor que estima per estimar —com dirà sant Bernat. És l’amor fins a l’extrem de Jesús pels seus (Jn 13). Aquest amor, però, nosaltres l’hem d’hu­manit­zar, l’hem de concretar i contextualitzar, i precisament el verb «fileo», amb el qual Pere respon a Jesús, i que Jesús fa seu en el tercer «Pere, m’estimes?», expressa aquesta manera concreta de viure l’amor. Aquest itinerari de concreció de l’amor és molt important per al quart evangeli, i per a la comunitat del deixeble estimat a la qual va adreçat, fins al punt que el seu autor posa en llavis de Jesús aquella frase que sembla contradir la radicalitat del sermó de la muntanya, que demana d’esti­mar fins i tot els enemics: «Ningú no té un amor més gran —diu el Jesús de Joan— que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15, 13). L’amor es verifica donant la vida pels amics. L’amor es viu, es concreta en l’àmbit de l’amistat, en l’àmbit humà de la tendresa, de la delicadesa i de l’elegància en les relacions interpersonals.

Elred de Rievall va escriure el seu tractat «Sobre l’amistat espiritual» precisament per ajudar els monjos a viure aquesta pedagogia de l’amor, presentant l’amistat com el context humà idoni per a concretar el projecte de fraternitat de la Regla benedictina. És la mateixa pedagogia que Jesús proposa a Pere amb el seu diàleg. Per a Pere, que va negar el mestre i l’amic, aquest àmbit d’amistat dialogal que Jesús li ofereix i li renova, esdevé font de guarició i d’humanització, i el prepara per a la seva missió de pastor de la comunitat, que haurà de presidir com a servidor de la caritat, de l’«agape» dels seus germans.

Demanem al Sant Esperit, que és l’Amistat del Pare i del Fill, el do d’aquesta amistat, d’aquesta concreció de l’amor, per al creixement humà de la nostra comunitat i de cadascun de nosaltres.

Homilia, 7 maig 2008

DIMECRES VII DE PASQUA
Ac 20, 28-38; Sl 67, 29-30. 33-35a. 35bc i 36c (R.: 33a); Jn 17, 11b-19

Són dies de comiat, aquests, germans. Pau, preveient els atzars de Jerusalem, s’aco­miada dels responsables de la comunitat d’E­fes. Jesús prepara el seu comiat amb la pregària intensa al Pare, al qual és a punt de retornar: «Guardeu els que vós m’heu donat, perquè siguin u com ho som nosaltres».

«Que siguin u». És també el nom d’una encíclica de l’anterior papa, el recordat Joan Pau II. «Que siguin u». Però, què vol dir «que siguin u»? Em sembla que de vegades no l’hem entès bé el desig d’unitat de Jesús. Hem tendit quasi sempre no tant a unificar sinó més aviat a uniformar, a llimar i fins a eliminar els matisos, i la realitat, sense matisos, o bé aclapara, o bé avorreix. «Que siguin u com ho som nosaltres», diu Jesús. Proposa com a mirall d’unitat la Llar Santíssima de la Trinitat! Ens demana com de pintar la icona de la Trinitat perquè la puguem contemplar, perquè ens hi puguem emmirallar. I què hi contemplem en aquesta icona? Hi contemplem, sobretot, un diàleg, un diàleg d’Amistat en majúscula. Unitat, però no uniformitat, ja que es tracta d’una tri unitat. Hem d’admetre, per tant, el «pluralisme» —aquesta paraula que avui a uns agrada tant i a altres esparvera— a la Llar Santa de la Trinitat. Recordeu la icona de la Trinitat de Rublev? El diàleg silenciós, però tan eloqüent, de les mirades dels tres personatges divins? La unitat, al si de la Trinitat, es fa, doncs, a partir de l’amistat i del diàleg. D’aquest Diàleg, d’aquesta Amistat, d’aquesta Donació que posa en comunicació el Pare i el Fill, en diem Esperit. Parlem sempre amb imatges, és clar!

No som del món, però som en el món, i hi hem de ser, tots nosaltres, com a comunitat monàstica, com a església del Crist, signe i icona de l’Amistat de la Santa Trinitat. I hauríem de demanar, amb Jesús, que el Pare ens consagri en la veritat, que és aquest diàleg conjunt que cerca, en l’Esperit, de refer i de retrobar tants camins perduts d’apropament, d’entesa, de comunió.

Que sigui el do, el fruit granat d’aquesta Pasqua, la unitat veritable, en el diàleg i en l’amistat, al si de l’Església, que Jesús va somniar com una icona del Déu Tri-unitat, i demanem, amb l’oració postcomunió, que la participació en el Sagrament de la Unitat ens faci més aptes per al Do de Déu.

Homilia, 5 maig 2008

DILLUNS VII DE PASQUA
Ac 19, 1-8; Sl 67, 2-3. 4-5ab. 6-7ab (R.: 33a); Jn 16, 29-33

«Oh, Rei de la glòria, Senyor victoriós, que avui, triomfant, has pujat al cel; no ens deixis orfes, envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat, al·leluia». Amb aquestes paraules, ahir, tancàvem la solemnitat de l’Ascensió, en un dia en què se’ns invitava a trobar una melodia senzilla per a cantar a Déu del fons del nostre cor. Les paraules i els neumes d’aquesta antífona, amb la melodia gregoriana tan estimada de les antífones de la O d’Advent, ens posaven als llavis i al cor la melodia que nosaltres, sols, no hauríem pogut trobar.

Al qui no està mai sol, Jesús, el Rei de la glòria, un dels nostres, assegut amb la nostra humanitat a la dreta de Déu, li demanem que no ens deixi orfes, que no ens deixi sols. Sols en aquest món nostre que està arribant a un final de cicle, potser ja irreversible, signe, qui sap, d’un acabament proper. Sols en les nostres comunitats, sovint consumides pel corc de la divisió, enverinades pel fel amargant de l’individualisme. Sols al fons del nostre cor, on tal vegada tot sigui desolació, sequera, foscor… Sols! Hi ha tanta soledat no cercada en el nostre món! La soledat imposada per les circumstàncies, o autoimposada per un mateix, tant se val… la soledat que mata la vida de l’home, cridat a realitzar-se en l’amistat amb Déu i amb els altres. «J0 no ho estic mai de sol —ens deia Jesús— perquè el Pare és amb mi. Us dic això perquè trobeu en mi la vostra pau; sereu perseguits, però tingueu confiança, jo he triomfat del món».

«No ens deixis orfes, Rei de la glòria, Jesús, germà nostre, triomfador, Senyor victoriós… envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat…». Aquesta és la melodia, germans, que ens posa als llavis l’Església enmig de la desolació, de la desesperança, de la solitud, en aquests dies d’aca­bament.

Tot acabament és però, també, eclosió de plenitud. I la Pasqua florida que acabem de celebrar ja la sabem granada. El cicle de les set setmanes és a punt de revelar el seu misteri amagat, el cinquanta, el nombre que conté l’Esperit: unció, bàlsam i medecina d’immortalitat, do septiforme, és a dir, perfecte. Esperit de foc que purifica, tendresa de Pare que estima per estimar.

En el tetragrama del nostre cor, transcrivim-hi, germans, la bella melodia de l’antífona del Magníficat d’ahir, i agombolem-hi la nostra tristesa, la nostra soledat, la nostra orfenesa… però, sobretot, la nostra esperança i la nostra pau, que són la pau i l’esperança del Crist. «Envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat, al·leluia!»