dimarts, 21 de juny de 2022

Homilia, La ciutat del nostre Déu

DIMARTS DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (II)
Memòria de sant Lluís Gonzaga, religiós

2R 19,9b-11.14-21.31-35a.36; 47,2-3ab.3cd-4.10-11 (R.: cf. 9d); Mt 7,6.12-14

«És gran el Senyor, no ens cansem de lloar-lo a la ciutat del nostre Déu» (Sl 47,2), ens exhortava el salmista amb paraules d’un dels més bells càntics de Sió del Salteri. I és que el nostre Déu té la seva residència en una ciutat, expressió de la convivència ordenada entre els homes. El salm i la primera lectura que hem escoltat del segon llibre dels Reis ens presenten dues visions complementàries d’aquesta ciutat i de la residència de Déu, el temple, que és el lloc on ve a trobar el seu poble.

A la primera lectura es tracta de la ciutat des del punt de vista geogràfic i històric. Una ciutat amenaçada pels exèrcits de Senaquerib, rei d’Assíria, i sobre la qual el rei Ezequies, per la mediació del profeta Isaïes, invoca la protecció de Déu, que es compromet a protegir-la per consideració a David.
El salm 47, en canvi, canta la ciutat i el temple com a realitat espiritual, com a meta d’un pelegrinatge interior guiat per la fidelitat a Déu i a la seva Paraula. Quan Israel confegeix aquest salm, quan el medita i el rellegeix, es troba a l’exili, sense ciutat i sense temple. És per això que ens fa mirar més enllà, per tal que la geografia física i històrica esdevingui geografia de l’esperit, pelegrinatge interior. Aquesta ciutat és font d’admiració i de joia: ho diu el mateix salmista en un altre càntic de Sió: «Que se m’encasti la llengua al paladar si no guardés el teu record, si no posés Jerusalem com a fonament i al cim de la meva joia» (Sl 136,6). La ciutat, segons el salm, és el lloc on acollim la tendresa i la misericòrdia de Déu com a penyora del seu encontre amb nosaltres. El temple, al bell mig de la ciutat, és el lloc d’aquest intercanvi: la nostra misèria per la seva misericòrdia, la nostra imperfecció per la seva bondat, les nostres llàgrimes per la seva alegria, el nostre tancament pel seu acolliment, la fatiga del nostre camí per la serenitat del seu repòs. Joia, bondat, acolliment, tendresa i repòs són notes d’una espiritualitat que hem de forjar, segons el salm, com a camí i com a pelegrinatge.

El jove Lluís Gonzaga, en memòria del qual oferirem tot seguit l’oblació eucarística, «no va tirar les perles als porcs» (Mt 7,6): va posar al servei dels altres les perles de la seva innocència i la seva penitència, «considerant com a escòria» (cf. Fl 3,8), davant el bé més gran de l’acolliment de la feblesa dels altres, tots els avantatges que li podia aportar la seva condició social prepotent i la seva cultura il·lustrada. La santedat va consistir per a ell, senzillament, a «fer als altres allò que volia que ells li fessin a ell» (Mt 7,12), «a entrar per la porta estreta» (Mt 7,13), «la porta petita de la vida» (Mt 7,14), que Déu transforma en pòrtic de la glòria quan arribem a «la muntanya santa, cim admirable, goig de tot el món» (Sl 47,2-3). Que sant Lluís, amb la seva amistat espiritual, enforteixi el nostre cant i la nostra lloança a glòria de la Santa Trinitat. Amén.