JONÀS. EL COLOM EN EL VENTRE DEL PEIX

Una lectura del llibre de Jonàs

El salm de Jonàs: Jo 2,1-11

Introducció: ni en terra ni en mar

«Com a cinquè dels profetes menors trobem Jonàs, l’home que s’entesta a fer exactament el contrari del que hauria de fer un profeta. Entre una sèrie de poetes que escriuen normalment en vers, trobem aquest genial narrador que, llevat del seu vocabulari una mica tardà, empra la prosa com qualsevol dels millors narradors clàssics hebreus. Entre tantes profecies contra nacions determinades o contra les nacions en general, trobem aquest Jonàs que porta un missatge de misericòrdia per al poble que és símbol de crueltat, imperialisme, agressió contra el poble d’Israel. I entre una sèrie de profetes fermament arrelats en la situació política i social, desfila aquest Jonàs sense arrelament ni en terra ni en mar» (Luis Alonso Schökel, Introducció al llibre de Jonàs. Biblia del Peregrino. Antiguo Testamento. Poesía. Edición de Estudio, volum II).

En efecte, un profeta desarrelat, fins al punt que voldrà defugir la seva pròpia missió i la seva pròpia identitat escapant-se lluny del Senyor, lluny de la crida, lluny de la paraula que li advé, ell que, per definició, és un portaparaula. És això el que ens sorprèn, el que ens estranya i el que, tanmateix, fa tan atractiu aquest llibre preciós, un llibre curt, que us invito a llegir tot sencer, d’una tirada, com qui llegeix o explica un conte.

El segon llibre dels Reis (14,25) parla d’un profeta Jonàs, fill d’Amitai, de Gathéfer, que hauria viscut durant el regnat del rei Jeroboam II d’Israel (787-747 aC). A aquest personatge, probablement històric, se li atribueix, molts segles més tard, el que coneixem com a llibre de Jonàs, una narració fictícia escrita durant el postexili (s. V-IV aC), que, en forma de conte, recull i interpreta l’experiència del poble deportat que ha de rellegir, per enfortir-la, la seva identitat teològica. Atribuir a un personatge del passat, en aquest cas un profeta, un text que no hi té res a veure, per donar-li legitimitat i autoritat, és un fenomen força normal en el món antic. Aquests textos són anomenats pseudoepígrafs, cosa que no vol pas dir que siguin apòcrifs, és a dir, falsos.

El conte, la narració, permet a Israel vehicular la veritat més profunda de la seva identitat i de la seva missió. Cal saber, a més, que Jonàs significa colom, i que el colom és un símbol del poble d’Israel: basta recordar la narració del diluvi, quan Noè allibera el colom al final de l’episodi (Gn 8,8), i el Càntic del Càntics, on Israel és anomenat «coloma» (2,14; 5,2; 6,9). Jonàs, per tant, és un símbol del poble, i expressa amb la seva peripècia, la identitat i la missió d’aquest poble en una cruïlla molt concreta i molt decisiva de la seva història.

Avui els estudiosos estan d’acord a afirmar que aquest Llibre, la Bíblia, tal com el coneixem, amb la seva estructura (Torà, Profetes, Escrits), es confegeix durant l’exili i el postexili, com a relectura de les tradicions ancestrals per tal de vehicular una resposta a aquesta pregunta crucial: «Qui sóc jo?», «qui és el meu Déu?», «què em demana Déu?» Pregunta que sorgeix del repte que plantegen una cultura i una religió tan potents com la babilònica, davant la força i l’atractiu de les quals el petit poble deportat corre el risc de ser engolit, assimilat. Pregunta que neix de l’escàndol teològic de l’exili, que comporta d’alguna manera la negació de tot el que Déu havia promès a Israel, l’ensulsiada de tots els referents religiosos del poble de l’Aliança: la Terra, la Monarquia, el Temple. És des d’aquestes preguntes, doncs, que hem de llegir la Bíblia, i, en concret, el llibre de Jonàs.

Així, la peripècia de Jonàs, la seva fugida, la recusació de la missió que Déu li confia, el seu pas pel ventre del peix, i la revolta final, quan Déu perdona els habitants de Nínive, són una evocació de l’exili, del pas per la no identitat, que serà, precisament, l’escola i el gresol de tot el que a partir d’ara aquest poble, Israel, dirà d’ell mateix en relació a Déu.

«L’home que s’entesta a fer exactament el contrari del que hauria de fer un profeta», ens deia Schökel en la seva introducció. L’haurem de mirar i escoltar amb atenció, doncs, aquest home. Perquè, com ell mateix manifesta als mariners, durant la tempesta, en el vaixell que se l’emporta de Jaffa a Tarsis, quan defuig la missió que Déu li demanava, aquest home desarrelat, és el portador de la identitat del seu poble: «“Què t’hi porta, aquí? D’on véns? Quin és el teu país? A quin poble pertanys?”» Jonàs respongué: “Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra”» (Jo 1,8-9).

Sóc hebreu i adoro el Senyor. Dues paraules per explicar la pròpia identitat. Són les paraules de Jonàs als mariners en plena tempesta, abans que el llancin al mar, però són en realitat les paraules d’Israel a l’exili davant els qui li pregunten: Qui ets? A quin poble pertanys?

El text, Jonàs 2,1-11: un càntic que parla

1 El Senyor havia disposat que un gran peix engolís Jonàs. I Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits. 2 D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu:

3 «Enmig del perill he clamat al Senyor, i ell m’ha respost.

Des de l’entranya de la mort he cridat auxili,

i tu, Senyor, has escoltat el meu clam.

4 M’havies llançat als mars profunds,

m’engolien les aigües abismals,

els teus rompents i les teves onades em passaven pel damunt.

5 I em deia: Senyor, m’has apartat de la teva presència.

Oh, si pogués tornar a veure el teu sant temple!

6 M’arribava l’aigua al coll, m’engolia el gran oceà,

les algues se m’enredaven al cap.

7 Davallava als fonaments de les muntanyes,

rere meu es tancaven per sempre les portes del país dels morts.

Però tu, Senyor, Déu meu, m’has tret viu de la fossa.

8 Quan la meva vida defallia,

m’he recordat de tu, Senyor.

T’ha arribat la meva pregària,

ha arribat al teu sant temple.

9 Els qui adoren els ídols vans,

que deixin de venerar-los!

10 Però jo et donaré gràcies i t’oferiré un sacrifici;

compliré el que havia promès.

És el Senyor qui em salva!»

11 Després el Senyor va ordenar al peix que vomités Jonàs a la platja.

El llibre de Jonàs és un conte en prosa, una narració. Al cor d’aquesta narració hi ha, però, un salm, un càntic, un text de poesia. Com tants en trobem en altres moments crucials de la història del poble: El càntic de Moisès després del pas del Mar Roig (Ex 15,1-21); el càntic de Dèbora després de la victòria de Barac sobre el general Sisserà obtinguda per la mediació de Jael, una dona (Jt 5,1-31); el càntic d’Anna, la mare de Samuel, entonat en el moment de fer-ne ofrena al Senyor (1Sa 2,1-10); el cant de l’Arc, elegia entonada per David després de la mort de Saül i Jonatan (2 Sa1,17-27). I el nostre, un cant d’esperança que neix al ventre del peix, a la foscor de l’exili.

Són càntics profètics, que desvetllen el sentit salvífic de l’esdeveniment que els provoca, que ajuden a llegir en la banalitat o en la grandiositat d’un esdeveniment el pas de Déu que salva, que guia la història del poble. De fet el càntic profètic té la mateixa missió que el profeta, la missió de parlar, o, millor, de revelar Déu, de fer que la història i la realitat es tornin eloqüents, desvelin el seu sentit.

Lectio: acció de gràcies i sacrifici

Ens trobem davant un text molt clar en la seva estructura. Una composició poètica perfectament integrada en la narració en prosa mitjançant aquestes dues falques, la introductòria: «El Senyor havia disposat que un gran peix engolís Jonàs. I Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits. D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu» (v. 1-2), i la conclusiva: «El Senyor va ordenar al peix que vomités Jonàs a la platja» (v. 11). La composició, per tant, es refereix, explica, omple de contingut l’estada de tres dies i tres nits de Jonàs dins el ventre del peix, quelcom que el Senyor mateix havia disposat.

El verb «disposar» és un verb amb significat fort (manah): preparar, disposar quelcom, un exèrcit, per exemple, per a la batalla. Jonàs, quan compon i recita el seu salm, n’és ben conscient del significat fort d’aquest verb. El Déu d’Israel, el Senyor, és sempre el subjecte de verbs de significat molt fort, verbs que canvien la realitat, la realitat de les persones, el curs de la història. En efecte, Jonàs diu al Senyor: «M’havies llançat als mars profunds», «els teus rompents i les teves onades em passaven pel damunt», «Senyor, m’has apartat de la teva presència». Això que li passa, aquesta immersió en el mar, en el ventre de la no identitat, en l’exili, ho decreta el Senyor, ho fa el Senyor. Per això, al final del seu cant, podrà dir també: «Però tu, Senyor, Déu meu, m’has tret viu de la fossa».

El vocabulari marítim, molt usat en la Bíblia com a símbol de la confusió, del caos, sobretot en els salms, pren en aquest càntic un gran protagonisme, i és capaç d’expressar, simbòlicament, el caos, la mort, la no identitat de la qual el profeta fa l’experiència. En aquest context el mar, l’abisme és el camí de la mort, l’experiència de la mort. Fer experiència vol dir, en certa manera, submergir-se, endinsar-se en quelcom. Però són sempre «els teus rompents i les teves onades», del Senyor, els que em passen pel damunt. Paradoxalment aquest submergir-se en el caos de la mort és submergir-se en Déu mateix, experimentat com a caos, com a mort.

És un llenguatge molt similar al del salm 42 que usa també imatges marítimes per evocar la desolació del salmista, la seva enyorança de Déu, la seva recerca de sentit —el rostre de Déu— mentre fa l’experiència de la no identitat, de l’exili, exactament com Jonàs, que al ventre del peix enyora els atris del temple, el lloc de la Presència. Diu el salm: «Cada aiguat en crida un altre, quan les fonts del cel bramulen: tots els rompents de les onades han passat per sobre meu» (Sl 42,8); i una mica abans: «Esplaio el meu cor apenat recordant quan anava en processó cap a la casa de Déu, enmig d’un aplec festiu, amb crits d’alegria i de lloança» (Sl 42,5). I Jonàs exclama: «I em deia: Senyor, m’has apartat de la teva presència. Oh, si pogués tornar a veure el teu sant temple!» (Jo 2,5).

Tenim doncs, també ací, un bell exemple de relectura de textos dins la Bíblia. Un tema que reprendrem quan fem la «contemplatio» d’aquesta lectura, seguint el fil del Nou Testament.

És important també el v. 9, que esmenta els «ídols vans», contraposats al Déu que acull la pregària de l’orant. Israel —Jonàs— en la seva recerca d’identitat teològica es troba certament confrontat als «ídols vans» o, millor potser, «als qui els adoren i els veneren». El Déu de Jonàs, el Déu del profeta que porta en ell la identitat del poble creient, és un Déu que salva. Aquesta és, certament, l’afirmació més cabdal de la composició, el cimal del salm: «És el Senyor qui em salva», literalment: «la salvació (ieshuah) és del Senyor», una autèntica confessió, una doxologia, si voleu. El Senyor em salva a través de tot el que em fa experimentar, a través del caos, de la mort, de la no identitat, de l’exili.

Davant d’això, i són les darreres paraules del salm, Israel —Jonàs— només pot fer dues coses, dos mots, un substantiu i verb, que expressen allò més característic que defineix la seva realitat, la seva identitat de poble salvat, alliberat pel Senyor: «amb la veu de l’acció de gràcies (todah) t’oferiré sacrificis (tsabah)». Què vol dir, «oferiré sacrificis»? Expressaré la meva pertinença a tu, la meva identitat. Amb la veu de la lloança i de l’acció de gràcies, que és el lloc teològic més important des d’on Israel comença a parlar, a donar testimoni de Déu, d’aquest Déu experimentat en la història com a salvació i llibertat, com a nova vida.

Meditatio: on és el teu Déu?

«I a tothora sento dir: on és el teu Déu?» (Sl 42,4 i 11) s’exclama el salmista en la seva dissort, en el seu enyorament, davant les dificultats, en fer l’experiència de la negació i de l’absència de Déu. On és el teu Déu? Qui és el teu Déu?

La Bíblia neix com a resposta a aquesta pregunta. Com a recerca del rostre d’un Déu posat en qüestió pels esdeveniments de la història. Com en una mena de judici, un judici davant les nacions, davant els altres déus, i en el qual Israel ha de trobar una resposta, ha de donar testimoni del seu Déu i alhora, inseparablement, de la seva raó de ser com a poble, de la seva missió.

Aquesta és la missió de Jonàs, com a profeta, i del seu llibre, situat al cor del nebiim, dels llibres profètics, ben bé al centre dels anomenats profetes posteriors o segons:

Isaïes

Jeremies

Ezequiel

Osees

Joel

Amós

Abdies

JONÀS

Miquees

Nahüm

Habacuc

Sofonies

Ageu

Zacaries

Malaquies

Vol dir, doncs, que té una funció interpretativa molt important, que és una clau per a comprendre què és un profeta i quina missió ha rebut.

Jonàs —Israel— ha rebut la missió de ser testimoni de la bondat de Déu al cor mateix del mal, Nínive, la capital de l’imperi assiri, «el poble que és símbol de crueltat, imperialisme, agressió contra el poble d’Israel», amb paraules de Schökel. També per a Nínive hi ha una oportunitat si es converteix. Això és el que Jonàs —Israel— refusa d’entrada: que Nínive, sense ser el poble escollit, sense haver fet res per a merèixer-ho, pugui ser objecte també de la misericòrdia de Déu. I Jonàs s’escapa del Senyor, pren un vaixell per anar-se’n a l’altra punta del món, a Tarsis, a l’occident, a l’extrem oposat. Però ell continua sent, tot i fer-se escàpol, tot i dormir tranquil·lament a la bodega mentre la tempesta de la ira de Déu sacseja la nau, el qui porta a les espatlles i a la sang els mots de la identitat del seu poble, perquè és el nabí, el torsimany de Déu: «Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra» (Jo 1,9). Una identitat que, per més que s’escapi, no podrà defugir, perquè forma part d’ell mateix, del designi de Déu damunt d’ell. Una identitat que haurà d’aprofundir, fent-ne càntic, a través de l’experiència de la mort, en ser llançat al mar a canvi que Déu apaivagui la tempesta. Així el profeta, passant per la mort, esdevé causa de vida per al poble, en aquest cas per als mariners atribolats.

Al ventre del peix, el peix que Déu havia disposat, preparat, perquè engolís Jonàs —Israel, el colom al ventre del peix—, el nabí farà la mateixa experiència que ens explica el salm 137, el dels rius de Babilònia, un dels cants més bells de l’exili: «Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió; teníem penjades les lires als salzes de dins la ciutat. Allà volien que cantéssim els qui ens havien deportat, ens demanaven cants de festa els qui ens havien entristit: “Canteu-nos algun càntic de Sió.” Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera? Si mai t’oblidava, Jerusalem, que caigui en l’oblit la meva dreta. Que se m’encasti la llengua al paladar si no guardés el teu record, si no posés Jerusalem al capdamunt dels cants de festa» (Sl 137,1-6). Israel ha de trobar el seu «càntic de Sió», la seva identitat, a l’exili, al lloc de l’esterilitat i de la no identitat: el mateix mot que traduïm per salze, araba, designa una terra àrida, eixorca; i de les branques del salze, l’arbre estèril, pengen les lires mudes del poble. I malgrat tot, a l’exili, ha de confegir aquest càntic nou, el càntic de Sió, ha de posar —quina expressió més bella!— Jerusalem al capdamunt dels cants de festa, o millor, com a fonament de tota la seva joia.

Jonàs, a les entranyes del peix, confegeix el seu cant de Sió, el cant de la seva identitat retrobada: «És el Senyor qui em salva!», aquest és el seu cant. Una confessió agraïda a l’actuació de Déu en la història del poble, que el salva, l’allibera de la mort, en els moments més foscos, en els moments de desfeta total. Fixeu-vos que el seu cant, la seva pregària, arriba, des de les entranyes del peix, fins al temple, fins al cor mateix de Déu: «T’ha arribat la meva pregària, ha arribat al teu sant temple».

No cal dir que la peripècia de Jonàs, el seu pas per la mar i el seu càntic que desvetlla la salvació, evoquen i rellegeixen l’experiència fundacional del poble d’Israel, a través de la qual neix a una nova vida de llibertat i de pertinença a Déu. És l’experiència de l’èxode, la sortida d’Egipte i el pas de mort a vida a través del Mar Roig (Ex 14-15): «Va partir en dos el Mar Roig. Perdura eternament el seu amor. Féu passar Israel pel mig del mar. Perdura eternament el seu amor» (Sl 136,13-14). Una experiència que hem de llegir en el seu doble significat: d’una banda el fet mateix alliberador d’aquest Déu que transforma la realitat, i de l’altra la seva misericòrdia, creada i experimentada a través del fet alliberador.

Aquest Israel salvat, purificat a través de l’experiència de l’exili, assumeix la seva missió universal de ser testimoni de la compassió i de la benedicció de Déu davant els altres pobles. Cosa que no sempre és fàcil, acceptar que Déu perdoni tot el mal només per un gest de conversió, per girar cap a ell la mirada del cor. I això sense cap mena de retribució segons la justícia humana. I la resposta de Déu al pobre Jonàs atribolat sota la seva carbassera rosegada pel cuc —un fet disposat també per Déu—, ens recorda la da d’aquell amo de la vinya quan pagava el denari acordat com a jornal als seus treballadors: «Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que veus amb mals ulls que jo sigui generós?» (Mt 20,15); «El Senyor va dir: “Aquesta carbassera no t’ha donat cap feina, ni ets tu qui l’ha feta créixer: en una nit ha brotat i en una nit s’ha marcit. I mira com te’n planys! ¿I jo no havia de plànyer Nínive, la gran ciutat, on viuen més de cent vint mil persones que no distingeixen el bé del mal, a més de tant de bestiar?”» (Jo 4,10-11).

Un Déu generós, que rescata tota, tota la bondat de la creació, per petita que sigui, i invita el seu profeta, el seu poble escollit a fer el mateix. I tot pel preu d’una carbassera, gratuïtament.

Contemplatio: alguna cosa més que Jonàs

Jesús ha vingut a rescatar tota, tota la bondat de la creació i del cor de l’home. Amb les seves paràboles, que omplen de significat diví la realitat més quotidiana. Amb els seus miracles, que desvetllen tot el potencial salvífic amagat en la natura, posada també al servei de la bondat de Déu. Però sobretot amb el seu pas pel ventre del peix, en la seva estada de tres dies i tres nits, com la de Jonàs, al cor de la terra, després del naufragi terrible de la seva nau, la creu, sacsejada per la tempesta de la ira de Déu.

Jesús demanarà a Nicodem, model de deixeble en l’evangeli de sant Joan, que faci aquesta mateixa experiència, la de Jonàs i la seva pròpia. Tornar a néixer. És la condició indispensable per a esdevenir deixeble: «En veritat, en veritat t’ho dic: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. No t’estranyis que t’hagi dit: “Cal que nasqueu de dalt.” El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit» (Jn 3,5-8). I això Nicodem —el deixeble— ho verificarà als peus de la creu, en rebre el cos de mort de Jesús.

El relat de Jonàs serveix per a confegir el de Jesús, ell que és més que Jonàs, el relat de Jonàs Jesús se’l fa seu com a signe, com a sagrament de la vida nova que s’amaga en tota mort. Perquè Jesús és Jonàs, el nou Jonàs, i com ell, amb la seva mort, esdevé causa de vida per al poble, i com ell, amb la seva resurrecció, esdevé compositor del càntic de la nova identitat, del fonament de totes les alegries.

Però és que això els evangelistes ja ens ho havien dit en un altre relat, que Jesús era Jonàs, el recordeu?

«Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: “Passem a l’altra riba.” Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: “Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?” Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: «Silenci! Calla!» Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: “Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?”» (Mc 4,35-41).

Qui és aquest? És Jesús, és Jonàs. L’autor i l’objecte de la nostra contemplació, el qui ens invita a passar a l’altra riba, amb la nostra confiança en ell. El qui dorm a la popa del seu vaixell, amagat en la quotidianitat i en la lletra de les Santes Escriptures. El qui espera que el desvetllem amb la nostra lectio i amb el crit de la nostra fe.

Oratio: nabí

Una de les obres cabdals de la poesia contemporània catalana està inspirada en la peripècia de Jonàs. És el poema Nabí de Josep Carner (1884-1970). Un cant de postguerra i d’exili, aparegut en 1941, en el qual el poeta rellegeix el propi destí i el de Catalunya, el seu poble. Us en deixo un fragment pertanyent al cant III, perquè en feu pregària, ben arrelats a la nostra terra i a la nostra identitat. Perquè també ara, com en tot exili, en la dissort del nostre poble, Déu ens demana l’esforç, el coratge, la il·lusió de purificar la nostra identitat i la nostra pertinença.

—Jo poruc, jo l’amagat a l’estiba

(car de la llum i tot vivia en trist recel),

us obriré el meu cor davant la mort que arriba.

Sóc de la terra i la fe d’Israel,

nat al rocall i la garriga calcinada;

i adoro Iahvè, Déu del cel,

solitari Senyor de l’estelada

que va fer la mar i l’eixut;

i só per Ell menat i fora d’Ell perdut.

—En pujant a la nau, quin mal ordies?

—He pujat a la nau per fugir de Iahvè.

Cercava tortes vies,

esquiu al compliment de son voler.

Bé hauria repetit son nom en les pregàries,

però lluny, en la nau, com qui pren encantàries,

sense sofrir,

ni penedir,

sense ésser desvetllat amb un ensurt i témer

ni de l’anunci confiat haver de trémer

ni arreplegar l’afront a cada trist camí

ni córrer món debades,

i mai per mai en núvols ni fulles ni flamades

sentir la Veu que m’escollí.—

[...]

Els rems caigueren de les mans. Llavores

feren els homes a Iahvè llur gran clamor:

—Tu que ens castigues i ens acores

i ens deixes capolats, sense braó,

Déu de cella feresta!,

Tu que en havent badat la fossa que va i ve,

ens rebolques al bat de la tempesta

pel trist encauament d’un fugisser:

si fina l’home que volies

no ens neguis en l’abís!

És cosa teva si has pensat que et venjaries.

Ets tu qui diu: —Aixís.

No el llencem a la mar, ets Tu qui el llences;

si pares l’altra mà, ben cert que l’heus.

Pots fer-li una altra nau si t’hi repenses,

o posar-li una illa sota els peus.—

[...]

En la planura abonançada

un gran peix que Iahvè prop de mi féu saltar,

d’una bocada,

mig cloent els ulls, m’envià.

Jo, quan la nau vela a Jaffa prenia

—els folls cantaven, reien els ardits—,

amagatall per al meu cor volia;

però Déu trabucà ma traïdoria

i aní a l’amagatall per als sentits:

i en el ventre del peix romania,

alliberada l’ànima, tres dies i tres nits.